25 de juliol de 2012

Els fets.

Els fets són tossuts. Malgrat que no els vulguem veure, o fem com si no els veiéssim, si hi són, hi són. Fa temps que s’explicava què passava amb els comptes públics: els de l’Estat, els de les autonomies, els dels ajuntaments. Però no es volia acceptar. La caiguda dels ingressos fiscals degut a l’ensorrament d’alguns sectors de l’economia causava un forat considerable a tots els pressupostos que pretenien mantenir el nivell de despeses. Sempre hi ha hagut qui creu que hi ha una màquina de fer diners, o que aquests en el darrer moment sortiran de vés a saber on. En tot cas, molts estruços amb el cap sota l’ala.




(tot el 2011 explicant el mateix quadre)


Ja fa temps que s’hauria d’haver plantejat obertament i conjuntament entre tots com ens ho havíem de fer per afrontar l’atzucac que ens venia a sobre. Però els uns per guanyar temps, els altres per arribar abans, molts per allò de “santa Rita, Rita, Rita,...”, la majoria per ignorància, no varen voler afrontar el problema fins que el cel ens ha caigut al sobre.

Ara, malferits, estem a sota la desfeta. Anem pidolant, sí, sí, pidolant, desesperadament, tots, a veure qui ens pot ajudar. Ah!, deixeu-nos diners per arribar a final de mes!, clamen desesperats els polítics que els ha tocat administrar la misèria. No estaven preparats per fer aquest paper, aquest paper d’estrassa. La ciutadania que es prepari, venen temps molt difícils. Pensàvem que si aconseguíem mantenir-nos col·lectivament com fins ara, sense créixer, ja ens podríem donar per contents. Ara, és evident que retrocedirem. Alguns més que d’altres, com sempre passa en casos com aquest que estem vivint.


Ara, segurament ja és tard. Els majors ingressos els farem, potser, l’any que ve. Les menors despeses les aconseguirem a cops de destral i amb patiments generalitzats. La confiança l’hem perduda per la frivolitat dels que han manegat la situació. Ningú es creu que hi hagin alternatives.

25 de juliol.