23 de juny de 2013

Manca una nova locomotora.


La dinàmica de l’activitat econòmica fa temps que va en retrocés, n’hi ha menys, però no para. Si ens fixem en el paisatge del nostre entorn ens adonarem que hi ha moviment. Comerços que tanquen, però també d’altres que s’obren. Això als nuclis urbans. Als polígons industrials ja és una altra cosa, masses persianes baixades i molt menys moviment. Però el que es percep als carrers és fruit de que la gent intenta en la situació actual sortir-se’n, o sortir-ne. Botigues de comestibles, despatxos de pa, consultes de dentistes, gabinets d’atencions personals (físiques o psíquiques), serveis de manualitats i entreteniments, restauració preferentment senzilla, serveis informàtics i de telecomunicacions...
Cal pensar, però, quina és la locomotora que ha d’estirar de tot això. Quan teníem la construcció a tota vela la seva empenta servia per arrossegar tota aquesta activitat derivada. Però, ara, quin és el sector que estira? Els intents per trobar sortides individuals són comprensibles i cal reconèixer-les, però hem de saber veure les seves limitacions, no tiraran pas per elles mateixes. Prou que en farem que hi hagi ofertes atraients d’atencions personals, per exemple, si no tenim demanda suficient ja que amb les butxaques escurades cal atendre necessitats més peremptòries que el cutis o el bronzejat de la pell.
Com en altres moments de dificultats, ens volen vendre que ja hem tocat fons. Potser sí, jo ho veurem passat l’estiu (a l’estiu tota cuca viu). És cert que tenim algunes bases d’activitats que es mantenen fortes: l’agroindústria, la construcció d’automòbils, els serveis turístics,… Però no hem d’oblidar que s’ha ensorrat la construcció (per molt temps), que de retruc s’ha reduït molt el sector financer (bé, els seus treballadors), que  el sector públic s’està aprimant cap a l’anorèxia i que el consum durador ha minvat. Potser sí que ja no ens enfonsarem més, però d’aquí a començar a recuperar ocupació n’hi va un tros, un tros llarg, força llarg. I sense recuperació de l’ocupació serà molt difícil l’augment del consum i consegüentment la pervivència d’aquest intents lloables d’oferir nous i renovats productes com els que s’exposaven més amunt.
Sinó trobem una nova màquina que estiri el tren no hi haurà creixement (potser serà bo per altra banda, però deixem ara aquest debat). Evidentment, continuarà havent activitat econòmica, a un nivell inferior del que havien tingut, que no podrà resoldre el principal problema que tenim avui: el de donar feina als que no en tenen i en necessiten per viure.
22 de juny.