La dinàmica de l’activitat econòmica fa temps que va
en retrocés, n’hi ha menys, però no para. Si ens fixem en el paisatge del
nostre entorn ens adonarem que hi ha moviment. Comerços que tanquen, però també
d’altres que s’obren. Això als nuclis urbans. Als polígons industrials ja és
una altra cosa, masses persianes baixades i molt menys moviment. Però el que es
percep als carrers és fruit de que la gent intenta en la situació actual
sortir-se’n, o sortir-ne. Botigues de comestibles, despatxos de pa, consultes
de dentistes, gabinets d’atencions personals (físiques o psíquiques), serveis
de manualitats i entreteniments, restauració preferentment senzilla, serveis
informàtics i de telecomunicacions...
Cal pensar, però, quina és la locomotora que ha
d’estirar de tot això. Quan teníem la construcció a tota vela la seva empenta
servia per arrossegar tota aquesta activitat derivada. Però, ara, quin és el
sector que estira? Els intents per trobar sortides individuals són comprensibles
i cal reconèixer-les, però hem de saber veure les seves limitacions, no tiraran
pas per elles mateixes. Prou que en farem que hi hagi ofertes atraients
d’atencions personals, per exemple, si no tenim demanda suficient ja que amb
les butxaques escurades cal atendre necessitats més peremptòries que el cutis o
el bronzejat de la pell.
Com en altres moments de dificultats, ens volen
vendre que ja hem tocat fons. Potser sí, jo ho veurem passat l’estiu (a l’estiu
tota cuca viu). És cert que tenim algunes bases d’activitats que es mantenen
fortes: l’agroindústria, la construcció d’automòbils, els serveis turístics,…
Però no hem d’oblidar que s’ha ensorrat la construcció (per molt temps), que de
retruc s’ha reduït molt el sector financer (bé, els seus treballadors), que el sector públic s’està aprimant cap a
l’anorèxia i que el consum durador ha minvat. Potser sí que ja no ens
enfonsarem més, però d’aquí a començar a recuperar ocupació n’hi va un tros, un
tros llarg, força llarg. I sense recuperació de l’ocupació serà molt difícil
l’augment del consum i consegüentment la pervivència d’aquest intents lloables
d’oferir nous i renovats productes com els que s’exposaven més amunt.
Sinó trobem una nova màquina que estiri el tren no
hi haurà creixement (potser serà bo per altra banda, però deixem ara aquest
debat). Evidentment, continuarà havent activitat econòmica, a un nivell
inferior del que havien tingut, que no podrà resoldre el principal problema que
tenim avui: el de donar feina als que no en tenen i en necessiten per viure.
22 de juny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada