15 de setembre de 2013

El partit.


No sé pas a què juguen, si és que juguen a alguna cosa. Des del fons de la pista, mig entretingut mirant la pujada de l’Anglirú, en Marianu torna de qualsevol manera la pilota a l’Arturu. Els que havien pagat l’entrada per veure un bon partit estan decebuts. Els hooligans del barceloní, desprès d’haver pagat fins i tot la samarreta, groga, bramen d’indignació. Els supporters del madrileny xisclen com si el portuguès, que cobra un porrón, hagués fet un gol per l’escaire. No n’hi per tant. Certament els jugadors no són res de l’altre món. En futbol ni donarien ni per un equip d’Escòcia, sols puntada i a seguir, a veure si algú allà al davant la remata. El Pep i en Vicente no els han encomanat el tiqui-taca. Entre la cridòria histèrica de la graderia i la falta ja d’entusiasme que em desperta el joc n’hi ha per anar-se’n. El problema és que nosaltres, els ciutadans/es,  som la pilota.
 
15 de setembre.