No sé pas a què juguen, si és que
juguen a alguna cosa. Des del fons de la pista, mig entretingut mirant la
pujada de l’Anglirú, en Marianu
torna de qualsevol manera la pilota a l’Arturu.
Els que havien pagat l’entrada per veure un bon partit estan decebuts. Els hooligans del barceloní, desprès d’haver
pagat fins i tot la samarreta, groga, bramen d’indignació. Els supporters del madrileny xisclen com si
el portuguès, que cobra un porrón,
hagués fet un gol per l’escaire. No n’hi per tant. Certament els jugadors no
són res de l’altre món. En futbol ni donarien ni per un equip d’Escòcia, sols puntada i a seguir, a
veure si algú allà al davant la remata. El Pep
i en Vicente no els han encomanat el
tiqui-taca. Entre la cridòria histèrica
de la graderia i la falta ja d’entusiasme que em desperta el joc n’hi ha per
anar-se’n. El problema és que nosaltres, els ciutadans/es, som la pilota.
15 de setembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada