La ben plantada.

-“No vares llegar l’article d’en López Burniol a La Vanguardia l’endemà del 11 de setembre?”

-“Doncs, no. N’he sentit a parlar, però no l’he llegit”.

-“Llegeix, llegeix…!”

L’he buscat, me’l he baixat, i l’he llegit i ressenyat. El notari es mostra encisat (Encisar: Una persona o cosa captivar  algú per un atractiu poderós: la seva bellesa, boniquesa, gràcia, bell captivament, etcètera) per l’encaterinament (acció d’encaterinar-se, encapritxar-se enamoriscar-se) que viu i manifesta avui una part gran del poble de Catalunya. És una reacció, la del notari, força comprensible, encara que poc meditada, atès que cal reconèixer l’amplitud i la fermesa del sentiment.

Compte amb la paraula captivar: agafar o retenir captiu. Captiu: Caigut en poder d’algú que el priva de la seva llibertat.

Compte també amb la paraula enamoriscar-se: Mig enamorar-se.

Ambdós conceptes no porten pas a judicis freds i racionals com és ben conegut.

És comprensible també aquesta reacció d’una part gran del poble. Farts (convençuts d’alguna, o per alguna, manera) d’estar lligats a una malcarada han tornat els seus ulls cap a “La Ben plantada”, i mira que la tenim a prop, és una senya d’identitat “nacional”! No se la treuen del cap i els fa trempar.

 

El notari fa a continuació una plausible especulació del previsible procés que pot succeir i del desenllaç que pot comportar, molt a pesar seu com sembla deduir-se de les darreres paraules de l’escrit.

Que aquest previsible procés i desenllaç sigui plausible no vol pas dir que sigui inexorable com afirma en l’article en qüestió. La tensió política, social, econòmica i mediàtica que també previsiblement suscitarà el recorregut que tingui el procés fan també plausible altres possibles sortides. A menys que es donés un gir revolucionari (pertanyent o relatiu a la revolució política) al tema, fet altament improbable pel que es palpa a l’ambient. Sense descartar tampoc fotre’s una patacada de l’alçada d’un campanar.

Per tant, senyor notari, no aixequem acta tant aviat. Els enamoraments són estats emocionals febrils, malaltissos i volubles que poden acabar bé o malament. Els encaterinaments col·lectius són encara més volubles i acostumen a acabar sols malament.

Perdoneu, vaig amb una edició, la cinquena, del Dicionari General de la llengua catalana d’en Pompeu Fabra de l’any 1967

 

30 de setembre.