11 de setembre 2013, 4,58PM, una
militant republicana escriu al Twitter: “És un país de "friquis": tots de color groc i
fent xerinola als vorals de les carreteres!
#ViaCatalana #CatalanWay pic.twitter.com/YqM3ljzQN2”
Sí, de dalt a baix
del país una gentada de grog va omplir ahir les carreteres com era d’esperar,
sense sorpresa, estava descomptat. La família sencera de festa, des de l’àvia i
la tieta fins la canalla. Grups jovenívols com si anessin a la celebració d’una
gesta futbolera. Els més conscienciats amb l’estelada com a capa, enardits i
convençuts. Res a veure, doncs, amb les explosions de ràbia que de tant en quan
fan les masses en qualsevol societat i que farà aviat dos-cents anys es donaren
aquí. Ara és una flamarada descontrolada, que no controla gaire bé ningú, que
pot acabar en un incendi paorós o en un simple foc d’encenalls.
11 de setembre 2013,
6,47PM, un veterà conductor local de debats televisius escriu al Twitter: “És
evident que la cadena humana ha estat un èxit arreu del país. La pregunta és: I
ara què?”
Això, i ara què? Algú
ha de moure’s per donar resposta, alguna resposta, a la inquietud ciutadana
manifestada abastament.
Aviat farà deu anys,
quan va assumir la Presidència de la Generalitat, en Pasqual Maragall va intentar una via per millorar el sempitern encaix
de Catalunya dins d’Espanya. Potser sols era una maniobra
tàctica, però hi havia una ambició innegable de fons. Aquell intent, que crec
que s’havia d’haver mesurat molt més especialment quan anaven canviant les
circumstàncies, va ser boicotejat per uns d’allà (no tots els d’allà) i
dinamitat per dins per d’altres d’aquí (no tots els d’aquí), amb el resultat de
tots conegut: l’Estatut del 2005 és
ara un mort vivent del que ningú parla. Ara ja estem en una altra fase, en un
altre moment.
11 de setembre 2013,
6,55PM, un jove comentarista polític escriu al Twitter: “Maragall
a la #viacatalana és per mi el símbol més important del dia. pic.twitter.com/vNgsq8XUJM.”
No, és la imatge de
la via, també catalana, que no va reeixir, que va fracassar. Que varen fer fracassar
els que ara manen aquí i allà. Recordeu?: L’Artur
Mas negociant amb Zapatero al
marge del Govern de la Generalitat; ERC, que estava al Govern, demanant el vot en contra al Referèndum del nou Estatut; el PP encabronant a la resta d’Espanya
i usant tota l’artilleria que tenia a mà contra el procés. Ara, tots aquests són els que tenen a
la seves mans donar una resposta a la manifestació ciutadana que ells,
per activa i per passiva, han contribuït a engreixar. Maragall avui, o ahir, sols és el símbol de l’intent que no va
arribar a bon port perquè l’hi varen esbotzar la barca.
Que ara es busqui una
altra sortida? Lògic. Que sembla que sols n’hi ha una per molta gent? Cert. Que
aquesta sigui molt difícil i improbable? Innegable, a menys que es vagi, o es
vegi, amb ulleres de burro.
Expectació. Quan l’olla
està bullint no es pot mantenir la tapadora posada ja que pot esclatar. A veure
que faran els que la tenen a les seves mans. Seria un bonic espectacle mirar-s’ho,
si no fos perquè els estralls que poden fer aquests insensats tots plegats ens poden
esquitxar.
Li Mo Bai: "Mao receives the model workers", 1964.
12 de setembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada