12 de setembre de 2013

Una bullanga simpàtica.


11 de setembre 2013, 4,58PM, una militant republicana escriu al Twitter: “És un país de "friquis": tots de color groc i fent xerinola als vorals de les carreteres! #ViaCatalana #CatalanWay pic.twitter.com/YqM3ljzQN2
Sí, de dalt a baix del país una gentada de grog va omplir ahir les carreteres com era d’esperar, sense sorpresa, estava descomptat. La família sencera de festa, des de l’àvia i la tieta fins la canalla. Grups jovenívols com si anessin a la celebració d’una gesta futbolera. Els més conscienciats amb l’estelada com a capa, enardits i convençuts. Res a veure, doncs, amb les explosions de ràbia que de tant en quan fan les masses en qualsevol societat i que farà aviat dos-cents anys es donaren aquí. Ara és una flamarada descontrolada, que no controla gaire bé ningú, que pot acabar en un incendi paorós o en un simple foc d’encenalls.
 
11 de setembre 2013, 6,47PM, un veterà conductor local de debats televisius escriu al Twitter: “És evident que la cadena humana ha estat un èxit arreu del país. La pregunta és: I ara què?”
Això, i ara què? Algú ha de moure’s per donar resposta, alguna resposta, a la inquietud ciutadana manifestada abastament.
Aviat farà deu anys, quan va assumir la Presidència de la Generalitat, en Pasqual Maragall va intentar una via per millorar el sempitern encaix de Catalunya dins d’Espanya. Potser sols era una maniobra tàctica, però hi havia una ambició innegable de fons. Aquell intent, que crec que s’havia d’haver mesurat molt més especialment quan anaven canviant les circumstàncies, va ser boicotejat per uns d’allà (no tots els d’allà) i dinamitat per dins per d’altres d’aquí (no tots els d’aquí), amb el resultat de tots conegut: l’Estatut del 2005 és ara un mort vivent del que ningú parla. Ara ja estem en una altra fase, en un altre moment.
 
11 de setembre 2013, 6,55PM, un jove comentarista polític escriu al Twitter: “Maragall a la #viacatalana és per mi el símbol més important del dia. pic.twitter.com/vNgsq8XUJM.”
No, és la imatge de la via, també catalana, que no va reeixir, que va fracassar. Que varen fer fracassar els que ara manen aquí i allà. Recordeu?: L’Artur Mas negociant amb Zapatero al marge del Govern de la Generalitat; ERC, que estava al Govern, demanant el vot en contra al Referèndum del nou Estatut; el PP encabronant a la resta d’Espanya i usant tota l’artilleria que tenia a mà contra el procés. Ara, tots aquests són els que tenen a la seves mans donar una resposta a la manifestació ciutadana que ells, per activa i per passiva, han contribuït a engreixar. Maragall avui, o ahir, sols és el símbol de l’intent que no va arribar a bon port perquè l’hi varen esbotzar la barca.
Que ara es busqui una altra sortida? Lògic. Que sembla que sols n’hi ha una per molta gent? Cert. Que aquesta sigui molt difícil i improbable? Innegable, a menys que es vagi, o es vegi, amb ulleres de burro.
Expectació. Quan l’olla està bullint no es pot mantenir la tapadora posada ja que pot esclatar. A veure que faran els que la tenen a les seves mans. Seria un bonic espectacle mirar-s’ho, si no fos perquè els estralls que poden fer aquests insensats tots plegats ens poden esquitxar.

 
Li Mo Bai: "Mao receives the model workers", 1964.
12 de setembre.