30 de desembre de 2015

Repassant l’any que ara s’acaba.

1.       Malenconia.

Sempre m’han agradat les pintures de Lucas Cranach el vell. Al museu de Colmar hi ha una de les “Malenconies” de les tres conegudes, o conservades, que va pintar.



Es diu que els esforços inútils porten a la malenconia. Veure, ja molt des de fora, el panorama polític que arreu tenim és desesperançador. El que ens mostren els dirigents, els que han de dirigir, és depriment. Hi ha problemes a resoldre, com sempre. Són conegudes les solucions possibles, o al menys els camins, que es poden emprendre. Però es fan l’orni (es fan el desentès d’una cosa que no els interessa). Com volen generar confiança? Ara caldrien líders que afrontessin la realitat i diguessin la veritat  al poble conduint-lo amb mà ferma. I ara! Però què t’has pensat! El poble ha d’agafar el seu propi destí! Sí, per estavellar-se.

Tres mesos desprès de les eleccions autonòmiques continuem amb un Govern en funcions. No hi ha sortida, es vulgui o no. Si in extremis hi ha investidura hi haurà un Govern inoperant, lligat de peus i mans, en el millor dels casos. Per això, més val tornar a convocar al poble a les urnes. Però, què se’ls oferirà per que puguin optar d’una forma diferent del que varen fer no fa pas gaire?  Es pretendran mantenir els artefactes que es varen crear llavors o se’n inventaran de nous, o de vells? Quines cessions estan tots disposats a fer, si n’estan disposats a fer-ne alguna? No pensarà tothom pas que cal mantenir les mateixes ofertes que s’han demostrar inviables amb l’esperança que sigui la ciutadania la que proporcioni, els proporcioni, el desllorigador?

Pel que fa a les Espanyes, más de lo mismo, que dirien allà. Sí, encara són molt tendres, tenen pocs dies, els resultats electorals i a més són festes. Poques lectures es veuen que indiquin que s’ha entès el que han dit els ciutadans. No un a un, sinó col·lectivament. Tres temes força s’han posat sobre la taula: Mal funcionament de les institucions, situació econòmica, tensions territorials. Tots, d’un extrem a l’altre de l’arc parlamentari, ho han vist i el que cal és donar-hi unes respostes que no poden ser sols les d’uns o els altres. Tots, tots, han de deixar-se tallar un tros de capa, ja que si cadascú vol mantenir integra la seva en els tres temes no avançarem cap enlloc. Ningú té majoria per imposar les seves raons. Potser sí que encara és molt aviat per demanar una mica de seny, encara estem en temps de baladrejades. Ens menjarem els grans de raïm de Cap d’Any tenint al davant  l’espès pati que ens espera l’any que ve.

2.       Els immigrants fugitius.

Sempre s’emigra fugint, de la manca de perspectives, de la gana i la misèria, de les guerres i la violència. Qui sap què hi haurà més enllà,  però segur que quedar-se no és ja bo. Quatre coses a l’esquena i cap a nous horitzons. És part de la història de la humanitat, no és pas nou. El que ara ho podem veure en viu i en directe com és això d’emigrar, d’esdevenir un immigrant. El que se’ns mostra tampoc és nou, el que passa és que ara ens entra cada dia a casa a través del mitjans omnipresents, ara és ben conegut.



La gent de Capgròs em van demanar quina era al meu mode de veure el fet rellevant de l’any que s’acaba. Aquí la meva resposta.

La crisi dels refugiats a Europa.

Des de les causes fins a les conseqüències, mostra com a la Humanitat encara li falta molt per arribar a ser més civilitzada. Avui dia tenim recursos i mitjans econòmics i tècnics per poder afrontar la resolució del problema, però no tenim –encara- la necessària voluntat política i social, més enllà de les paraules, per resoldre’l.
El tema tal com el tenim presentat fins ara és irresoluble i serà – com ho ha estat sempre- molt conflictiu.

3.       França en el cor.

Per començar i acabar l’any, morts civils a París com a conseqüència d’aquesta guerra difusa en la que des del 2001, l’atemptat de les Torres Bessones, estem immersos vulguem o no vulguem. De sempre les guerres explícites o difuses han comportat patiments al poble. Tot avançament, o retirada, comportava destrucció i violència. Ara s’hi afegeix la imprevisibilitat. Pot haver-hi una acció d’aquesta mena en el lloc i en el moment més inesperat. Tot prenent un cafè a la terrassa d’un bar o anant a un concert de música, com temps enrere va ser anant en metro a treballar, o estant en el mercat tot comprant.
Sempre he tingut una bona estima per la França. El fet, probablement, que el Germà Doroteo, al Maristes de Sant Josep, ens fes subscriure al Bayard, un tebeo francès, quan encara anava amb calça curta i en aquells anys, deu tenir el seu pes. També, el que estem a tocar i tenim moltes arrels comunes. El domini, millor o pitjor, de l’idioma, també hi ajuda. Aquest any hi he anat cinc vegades, m’hi sento bé. Al no ser-me llunyà segurament m’ha impactat més el seu patiment. Però, demà pot passar, de fet ja està passant, a molts altres indrets del món.

4.       Tant mateix la vida continua (i que sigui per molts anys)

La família creix, bé, creixen els menuts. La salut es manté i permet continuar pedalant. L’activitat no decau, vés per on, m’han repescat per una responsabilitat pública, petita. Tot assumint l’edat i les circumstàncies, Déu ni do, el balanç personal positiu que puc fer de l’any que s’escola. Tant de bo el vinent pugui repetir, ara ja no es tracta d’incrementar, el que m’ha deparat el present.



 30 de desembre. Demà, l'home dels nassos.