14 de desembre de 2015

Per pocs dies.

Per pocs dies ja no rebré aquest any la Nadala d’en Pepito Beltran. Ahir el vàrem enterrar. Ja era molt gran, 96 anys, l’edat que ara tindria la meva mare. De fet vaig anar a escola amb el seu fill gran, en Jordi.

En Josep Beltran Vilavert era allò que en podríem dir un mataroní de soca rel. Va ser adversari meu a les eleccions locals del 83 per CiU. Li van posar per la seva notorietat com a impulsor del port i d’altres activitats cíviques en les que s’havia significat, també per la seva vessant professional a la gestoria que duia el seu nom i que portava amb el seu cosí Agustí que tenia molta nomenada llavors.

Amb les lògiques diferències polítiques vam ser sols adversaris i desprès, quan ho va deixar, i va continuar impulsant el port de Mataró tinguérem ocasió de col·laborar, amb els nostres corresponents estires i afluixes, fins que el port va ser una realitat. Ens va quedar una relació molt cordial i crec que per la seva part afectuosa, com em va dir ahir en Jordi, el seu fill.

Cada any, per Nadal, rebia la seva felicitació que ell confegia amb cura. Una fotografia seva, la gent de la UEC a més del excursionisme sempre va tenir afició per la fotografia, amb una petita reflexió sobre la imatge o uns versos d’en Punsola. L’esperava, ja que és de les Nadales que he anat guardant.

Ara ja no n’arribarà cap més, llei de vida, però tindré -amb les que he anat reben al llarg dels anys- el record del meu conciutadà.

L’estampa que ens van donar en l’acte de comiat portava, havia de ser així, el conegut poema d’en Josep Punsola sobre la mort:

No fa tant de por la mort...
És fugir...
I arribar
a una immensa platja d’or
per a no a tornar a morir

per a no a tornar a marxar.



14 de desembre.