Fa dies vaig assabentar-me del
tancament de l’escola bressol les Figueretes per problemes
estructurals de l’edifici que l’acull.
Aquesta escola bressol va ser la
primera que va fer l’Ajuntament en el començament de la recuperació
democràtica. Ja en funcionaven algunes d’escoles
bressol, llavors encara anomenades guarderies, en instal·lacions precàries, més
per la voluntat de la gent que les havia impulsat en els darrers temps de la
Dictadura que per les característiques adequades dels equipaments: El Tabalet
1 i 2, en l’edifici dels pisos de mostra del polígon “Espartero”,
al Pla d’en Boet; El Xumet, en uns baixos de la Cooperativa Laie
al carrer Gibraltar a Rocafonda; a Cerdanyola, “Els bons amics”; Cirera, en el
Centre
social del carrer Muntanya; que es van agrupar en un incipient
Patronat Municipal.
Explica Pilar González en
el llibre “Fàbriques de Mataró 02. El gènere de punt”, parlant de Can
Marfà:
“Al 1874 (Gaietà Marfà)
construí i posà en marxa una fàbrica de nova planta al carrer de les
Figueretes, on actualment hi ha l’escola bressol del mateix nom. La fàbrica era
de planta baixa i pis. Al davant hi havia una casa pels masovers, amb pati i
dos pous que extreien aigua per a la fàbrica amb motors. En sortia un gran
doll, que emmagatzemaven als dipòsit que hi havia instal·lat al pati.”
Per la seva part, Francesc
Costa en el llibre “Mataró
liberal, 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris.”, dona
compte de la creació el febrer del 1780 de la societat Josep Riera i Cia.,
per fer indianes i teixits. A la fàbrica, bastida a les Figueretes, també s’hi
va realitzar la filatura de cotó en diferents anys. La fàbrica tanca l’any 1812 i es dissol la
companyia. De tota manera, sembla que l’establiment va continuar,...,
dedicant-se a la filatura, però no arriba als anys vint.”
No sembla pas que l’edificació
d’en Gaietà Marfà sigui continuadora de la primera d’en Riera i Cia., malgrat
que en el llibre d’en Costa, en l’apèndix III, “Les fàbriques avui:
pervivència arquitectònica” en la fotografia n.11 la descriu com a fàbrica
de Riera i Cia., a les Figueretes, l’obra primera de la qual va ser el 1780.
No recordo com aquest edifici va
passar a mans de l’Ajuntament, potser en el moment del tancament de Can Marfà
l’any 1984, no ho sé amb certesa. El fet és que el Consistori va decidir
dedicar-lo a col·locar-hi l’escola bressol que necessitava el Centre. La
ubicació de la nau en un terreny complicat, un espai en desnivell accentuat; la
necessitat de pati per l’escola; l’acabament dels darreres de les cases de la
baixada de Sant Simó; els mínims condicionants pel seu ús, feien que l’aposta
fos arriscada com el temps ha demostrat.
L’encàrrec de resolució del què
hi havia i del què es pretenia es va fer, si mal no recordo a dit com era
habitual llavors, a l’arquitecte mataroní Manuel Brullet Tenas, que ja
tenia un prestigi professional força consolidat. Encàrrec que va resoldre amb
habilitat pel que fa al tancament dels darreres de les cases del carrer Sant
Simó, i salvant el desnivell amb unes graonades esglaonades, aprofitant
llambordes que es treien dels carrers al asfaltar-los, al pati de l’escola que
a més havia de ser d’ús obert fora de l’horari escolar, fet que des de l’inici
va resultar ser una font de problemes.
L’obra, presentada a més com una
mostra de l’inici d’un procés de regeneració del vell casc històric, va
merèixer l’ajut del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la
Generalitat, per tal motiu la seva inauguració a la tarda el dia de Sant Jaume
de 1985, prèvia a la crida a la Festa
Major, va ser presidida pel Honorable Conseller Francesc Xavier Bigatà i
pel director General d’Arquitectura i Habitatge, el col·lega Joan Ràfols.
(d’esquerra a dreta: Ramon Manent; Remigio Herrero; Joaquim
Esperalba; conseller F. Xavier Bigatà; Manuel Mas; D, Gral. Joan Ràfols;
Diputat Ramon Camp; Anna Comas; Pep Puig; Manuel Brullet, Pascual Fernández.)
Quaranta anys més tard les
exigències en aquesta mena d’equipaments són unes altres, els exemples, per
citar-ne alguns de vint anys després, del nou Tabalet, al Pla d’en Boet,
de la Riereta a Cirera, són ja més adequats. Però hi havia els recursos,
les necessitats i els propòsits, potser contradictoris entre la part educativa
i la de l’aprofitament patrimonial, que hi havia. Amb el temps, amb polèmica
continuada sobre la seva virtualitat, el judici que pot merèixer aquella
actuació pot semblar desencertada i ara cal repensar-la. És bastant difícil
l’adequació de les velles baluernes que ens ha deixar la història industrial de
la ciutat per a usos contemporanis diferents als inicials. Els materials i les
tècniques de les que són fetes, les necessitats de aïllament tèrmic i acústic, les
mesures per solucionar les barreres arquitectòniques, les mides dels espais
necessaris, els generalment quantiosos recursos econòmics precisos,... fan que
molts d’aquests edificis siguin de complicada rehabilitació. Tenim alguns
exemples reeixits i altres a l’espera de que algun dia ho pugin ser. El cas de
l’escola bressol de les Figueretes comporta una reflexió.
En Parés
de Mataró que tenia el seu estudi a una de les cases de la baixada de
Sant Simó, pocs mesos després d’inaugurada l’obra, va obsequiar-me amb un
dibuix a la ploma que tinc penjat al meu despatx degudament emmarcat amb una
dedicatòria que sempre l’hi he agraït:
Parés de Mataró, XI 1985, a en Manuel Mas i la seva ciutat tendra.
Temps era temps...
12 de març.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada