Síndrome 1933.

 

Siegmund Ginzberg, periodista italià, d’ascendència jueva i nascut a Estambul, ens ofereix en el seu llibre “Síndrome 1933”, Gatopardo ed., B-2025 (6ª ed.) una mirada al que va passar a Alemanya l’any 1933, l’adveniment al poder del nazisme, sense deixar de veure les concomitàncies que pot tenir aquell temps i les seves conseqüències amb l’actualitat. Malgrat tot adverteix al acabar l’obra:

“Las analogías no representan una predicción. Que circunstancias similares desembocaran en determinados hechos no implica que el resultado se repita. Crucemos los dedos, porque podría ser peor.”

Comença el pròleg amb una crida:

“En el mundo entero, la política se encuentra en uno de sus momentos más bajos, exactamente igual que en la República de Weimar. Pero estoy convencido de que también sigue siendo lo único que puede salvarnos.”

Continua sobre el per què del llibre:

“La percepción de haber vivido previamente situaciones del presente es un síndrome bastante extendido. De acuerdo a estudios recientes, dos de cada tres personas experimentan algún tipo de dejà vu o dejà vécu, ya vivido.”

Múltiples causes sobre el que va passar: dels polítics, de l’administració pública, dels ciutadans,…:

“No deberíamos subestimar el papel que desempeñan los rencores personales, especialmente entre aliados y compañeros de partido.”

“El problema es que una asistencia que no funciona, o funciona mal, genera un descontento aún mayor que la ausencia de atención.”

“La frustración que genera no poder seguir ni comprender lo que ocurre en la economía conduce fácilmente a creer que alguien quiere colártela.”

I per on pot venir la resistència:

“No es en el ámbito político, sino en la esfera de lo privado, donde se revela una capacidad de resistencia inesperada, incluso en las dictaduras más feroces.”

És evident que avui el món no és el de 90 anys enrere. No per això podem deixar de pensar que utilitzant algunes tècniques apropiades, com estem veient, no poden els populistes arribar a aconseguir semblants objectius que llavors, fer-se amb el poder i capgirar-ho tot.

L’economia no és la mateixa, no estem amb els resultats de la crisi del 29 (encara que no hem paït bé la del 2008); les forces i les formes polítiques presents també han variat força; els mitjans de comunicació ja són més sofisticats i directes, més per dolent que bo; els “bocs expiatoris” no són els jueus sinó els moros i altres immigrants; les societats són més benestants (hi ha molt més a perdre per part de la majoria); les esquerres defensen altres coses que llavors,… Però hi ha elements en la reacció que són semblants.

“El lenguaje zafio, tras la máscara de villano, las bravuconadas retóricas y las hipérboles son constantes en el discurso populista.

Lo que declaran antes de gobernar no son siempre palabras que se lleva el viento. Conviene tomar buena nota de ellas.”

24 de març.