20 anys al ciberespai.

 

Sí, el 20 de juliol del 2005 em vaig estrenar publicant la primera entrada al blog que acabava d’obrir. La intenció: https://manelmas.blogspot.com/2005/07/la-intenci.html

Llavors estava en actiu, tenia un càrrec públic, Diputat a Corts, i vaig creure que aquella eina que estava molt “a la page” em serviria per explicar a qui pogués estar interessat la meva activitat pública, els meus pensaments i vivències varies. Transparència i comunicació. Aquella decisió, perseverada fins avui, ha tingut dos recorreguts. El primer mentre vaig tenir càrrec públic: “El diari de Manel Mas”, https://manelmas.blogspot.com/ que em sembla recordar que va canviar de nom durant els mes de sis anys i mig que va ser viu i el segon, a continuació del primer, tot seguit, “Els temps i els dies” https://magrinyar.blogspot.com/ que encara és viu.

Del primer, el comptador diu que hi vaig penjar 1.532 entrades, suposo que hi deuen ser, encara que amb el temps crec que algunes han estat eliminades o han perdut el seu contingut (bàsicament imatges) per alguna causa tècnica del servidor que desconec. Del segon, el comptador em diu que n’hi ha 1.151 més. Al estar ja passiu la necessitat d’explicar i comunicar-me ja no hi és i ha tingut alt i baixos en la seva continuïtat. Vaig intentar tenir un blog en castellà en el que traduiria algunes coses o hi posaria temes pensats per mantenir ponts oberts: “Hay otros más”, https://hayotrosmas.blogspot.com/ que diu que té unes 321 entrades, pràcticament està mort des del 2013. Hi ha un apartat del blog, entrant a la dreta, que em fa especial goig que és el d’escrits, xerrades, record i vivències. Aquí hi ha cosses repetides o agrupades del propi blog i altres que estan disseminades, ves a saber per on, que penso que és interessant recollir. L'apartat de les fotografies està abandonat de fa temps.

Sumant-ho tot, sembla que hi ha més de tres mil entrades. Déu n’hi do! Em diuen que he d’escriure un llibre..., amb aquest material que ho faci la IA. En aquests vint anys he explicat de tot. Activitat política, aficions, viatges, pensaments, opinions, lectures, acudits,... Vaja, qui vulgui saber de mi ho té molt fàcil, soc un llibre obert... al ciberespai. Ah, perdoneu, hi deuen haver moltes faltes d'ortografia i de sintaxi.

Aquella entrada va ser saludada per alguns amics i coneguts, llavors joves, que també patien la febre d’estar al que se’n va dir la blogoesfera.

En Ramon Bassas, que encara està en actiu: https://ramonbassas.blogspot.com/ que va ser el que em va insistir més en que em fiqués en aquesta aventura. Incansable i més ara amb la seva actual responsabilitat política.

En Joan Salicrú que em sembla que atrafegat com va amb diversos projectes a les mans i al cap, té el seu aturat fa un parell d’anys: https://joansalicru.blogspot.com/ encara que continua molt actiu al ciberespai.

En Miguel Guillen, ara més ocupat en el seu futur universitari, però que encara va publicant intermitentment coses interessant d’història local: https://miguelguillen.blogspot.com/

La Judith Vives, molt activa a les xarxes en la que ens posa les dents llargues explicant-nos la seva activitat cultural pública i privada, que manté al dia la seva pàgina pròpia: https://judithvives.com/sobre-mi/

En Joan Safont que no sé veure si encara té pàgina pròpia però té entrada a la Wiquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Safont_i_Plumed . Jo, que sé d’alguna de les seves vicissituds personals, he vist admirat com anava creixent el seu reconeixement com a periodista i escriptor.

Llevat d’en Ramon, els altres són de la generació dels meus fills. Avui, vint anys després, tots ens hem fet grans, fa temps que soc avi, també està registrat al blog: https://manelmas.blogspot.com/2011/08/en-gerard-ja-es-aqui.html

Des d’aquells temps, avui llunyans, quasi prehistòrics, el ciberespai ha canviat molt. El microblogging ho ha canviat tot, son les xarxes socials, i no sé pas sí per bé. També hi estic, però darrerament passo del X i al Facebook parlo d’alguna que altra activitat que faig i de temes més epicuris: menjar, paisatges, imatges, ...  hi trobo amics que em fan agradable estar-hi. Ja no necessito per res la confrontació política però hi deixo també el que escric al blog, sigui o no polític. Els més joves estan en altres xarxes. Tots aquells que em van animar a entrar en aquest món hi son força actius també, estan “a la page” d’avui.

Moltes gràcies a ells amb qui mantinc un vincle d’amistat i moltes gràcies a tots aquells que entren a casa meva per veure’m si en tenen curiositat o afició. A la capçalera del blog hi mantinc aquell gadget que vaig copiar de no sé qui que diu “Eres lo que escribes. Eres como escribes.”

No sé pas quant durarà més aquesta activitat de mantenir el blog, tampoc sé pas quant durarà el que l’escriu. Veurem... son els temps i els dies que ens ha tocat viure.

20 de juliol.

08304

 

El fenomen Lamine Yamal ha portat a que un periodista francès (free lancer) Thomas Goubin, especialitzat en temes esportius, em connectés per què li expliqués coses de Rocafonda, barri de Mataró que s’ha posat al mapa mundi des del futbol. 

Com ha impactat la tercera onada immigratòria sobre Catalunya en els darrers cent anys. La primera va ser la de l’Exposició Universal de Barcelona del 29. La segona, la del Plans de “Desarrollo” dels anys 60. La tercera, la sobrevinguda de l’entrada al euro del 2000. Evidentment, totes elles impulsades per les situacions de necessitat dels que venien (la gana) i dels que els rebíem (mà d’obra). “Catalunya poble decadent” que va escriure Josep Antoni Vandellós ara farà cent anys.

Totes les onades migratòries, aquí i arreu, reprodueixen la pauta de cercar llocs per aposentar-se on ja s’hi ha instal·lat parents, veïns o conciutadans seus. La gent que va veure la construcció de Rocafonda als anys seixanta del segle passat han deixat les seves llars per diverses causes als que han vingut darrera. En l’entrada que vaig fer temps enrere sobre el tema al final explicava la transformació demogràfica que ha sofert el barri. No és un barri marginal ni marginat, té tots els serveis que qualsevol altre. Sí, no és un barri ric ni ostentós. Sí, ara hi ha altres cares, colors, olors,... i comportaments d’alguns pocs que poden general rebuig, res de nou tampoc en aquesta mena esdeveniments. Però no és una història que es pugui tirar enrere com pretenen alguns defensors de no sé pas quines essències mítiques i irreals. Vaja, que comencin a mirar-se els seus cognoms i no sé pas si trobarem gaires catalans de “soca-rel”.  

Ja ho va dir Américo Castro fa anys: “Todos los españoles descienden de un cura, un moro o un judío, o de las tres cosas a la vez.”

Esperem i desitgem que aquest nano que tot just ha arribat a la majoria d’edat tingui una llarga, plena i exitosa vida professional, que res l’espatlli i que sigui motiu d'orgull de tots els mataronins/nes.

https://capgros.elnacional.cat/ca/esports/nou-mural-10-dedicat-lamine-yamal-rocafonda_816130_102.html

17 de juliol.

Legitimitat en les festes públiques.

 

S'entén per legitimació (del llatí legitimatio, adaptada al català al segle xv)^[1] el procés que atorga legitimitat a quelcom, especialment en un sentit polític. En el camp de les ciències socials fa referència a les circumstàncies mitjançant les quals un acte, procés o una ideologia esdevenen legítims a causa del lligam que s'estableix amb les normes, valors o lleis d'una societat donada. És el procés que condueix quelcom a ser acceptable i normatiu per a un grup o comunitat. El terme poder legítim defineix el dret a exercir control sobre altres gràcies a l'autoritat atorgada per una organització o rang superior.

De la Wiquipèdia.

Hi ha una doble, triple i potser a vegades més, legitimitats en les festes públiques que es fan a les nostres col·lectivitats: Una, de qui n’assumeix la responsabilitat de que es facin, generalment avui en dia l’autoritat administrativa, i dos, de qui les fa realitat, que generalment és una acció atorgada per l’anterior, quasi bé sempre la societat civil. Pot haver-hi una tercera legitimitat provinent de la història ja que moltes festes venen de temps anteriors en els que la societat es regia per altres normes i drets, és el cas de l’Església catòlica a casa nostra o de gremis, germandats  i associacions ancestrals.

Conjuminar aquestes varies legitimitats és un tema important, ja que al no tenir cap d’elles la legitimitat absoluta han d’arribar a  acords o “componendes”, també cessions i/o imposicions, perquè no hi hagi conflictes i puguin fer-se les festes en pau.

Tres cassos d’aquests dies.

L’ajuntament de Mataró pren l’acord, suposo que per motius pressupostaris (encara que no se’m escapa que n’hi puguin haver d’altres) de retallar la despesa en pirotècnia a les festes populars. Evidentment és qui té autoritat legítima per decidir com i en què es gasten els ingressos que obté dels ciutadans.

Però, la pólvora no la cremen els regidors que han pres l’acord (ni òbviament cap funcionari públic), sinó una colla d’entitats, algunes amb reconeixement institucional, que porten la seva gatzara pels carrers. Aquestes, han d’acceptar sense més la decisió municipal, o aquell ha de “negociar” amb elles la retallada? Fins a quin punt la “negociació”, l’estira i arronsa? Sense despesa pública no hi ha pólvora, sense qui la cremi no hi ha festa, d’aquí la doble legitimitat. Uns s’han d’imposar als altres?

A Vic, la festa major de Sant Miquel dels Sants. Aquí hi entra una tercera legitimitat, la de l’Església Catòlica. La festa es celebra a redós d’un sant, d’un sant de la localitat que n’és el seu patró (religiós evidentment) que va finir ara fa justament 400 anys a Valladolid. El bisbe de Vic creu convenient commemorar el fet i el personatge i convida a la celebració al seu corresponent castellà que alhora és el president de la Conferència Episcopal espanyola.

Ah!, però resulta que aital personatge es autor de determinades afirmacions que no són políticament correctes al pensar  d’avui en dia i les altres dues legitimitats de la festa, la municipal i la civil (les comparses) no estan d’acord amb la seva presència a la celebració a la catedral. Aquí el tema és complicat ja que l’església (amb tot un bisbe) que convida a les altres dues parts no està subjecte a cap de les altres legitimitats i a més és l’origen de la festa. Com es resolt el problema? De moment, el bisbe diu que no hi haurà missa i evidentment no la poden fer els altres. Aquest altres diu que aniran en processó, com cada any, fins a la basílica però que allà no hi haurà res a fer. Quin ridícul!, les autoritats i tota la moixiganga anant cap enlloc. “És un acte central de la festa!” diran els uns, però el bisbe, que té la vara (el bàcul), els nega aquesta centralitat ja que es sent, ell i la seva legitimitat, ferits per l’oposició i amenaça de rebomboris de les altres dues.

Puix que al cel porteu corona, dels serafins del Senyor, Miquel, serafí d'Ausona, inflameu el nostre cor.

(Mn. Cinto Verdaguer)

Després de més de quaranta anys de democràcia local comença a petar un tema que l’Abdon Terradas ja va resoldre a meitat del segle XIX en carta de resposta al governador del Castell que el convidava a la processó del Divendres Sant.

A Calella de Palafrugell, cantada d’havaneres des de fa molts anys. Una ensenya nacionalista que es clou amb “El meu avi”, d’Ortega Monasterio. Ara resulta que sembla que aquest senyor, militar de l’exèrcit espanyol i gran impulsor de la festa que fa temps que cria malves, li han tornat a retreure un suposats draps bruts que avui en dia serien intolerables. Davant del fet, l’alcaldessa, la legitimitat administrativa, passa la pilota als cantaires, la legitimitat civil, i entre uns i altres, no queda massa clar qui es responsabilitza del fet, decideixen que “El meu avi” caigui del cartell de la cantada.

Però hi ha una altra legitimitat que fa sentir la seva veu, els conspicus nacionalistes que veuen per terra, amb excuses de mal pagador, una de les seves manifestacions més pregones: que s’acabi la festa cridant (bé, cantant) “Visca Catalunya, visca el català!”. Certament, la festa s’acabarà així, peti qui peti (que no hi haurà gaire a petar). Qui en sortirà mal parat, en aquest cas parada, serà l’autoritat que algun calè hi haurà posar i que quedarà en entredit.

Les societats plurals i obertes tenen aquests problemes, topades constants entre legitimitats que cap d’elles tenen l’autoritat suficient per imposar-se i que si no saben dialogar, transigir i arribar a acords acaben en conflicte.

L’escrit el vaig fer el dissabte a la tarda sense saber com acabava tot, encara que era força clar que acabaria com ha acabat.

7 de juliol.

Felipe.

 

Els que vam ser escollits per una responsabilitat pública durant un temps i temps enrere hem de ser curosos en les apreciacions públiques que fem de la feina dels que ens han vingut després. De la feina dels nostres, o dels que ens sentim nostres. També, compte, amb la dels adversaris. Sabem com són les coses i les accions per dins, els seus constrenyiments i limitacions, els treballs i els atzars, els ajuts i els entrebancs, la sort i la dissort.

Els records que vam deixar, bons o dolents, no ens donen cap autoritat, moral o cívica, per jutjar contundentment el que ara, segurament en un altre moment i circumstàncies, estan portant a terme els que tenen responsabilitats semblants. Una altra cosa és el que podem pensar en privat, això mai es pot limitar, però en públic, molta prudència. Cal tenir clar que ja no som ni hi som. Potser alguns són gerres xineses que estan per ser admirades, però aquelles mai parlen.

Els moments i les circumstàncies no són els mateixos. Ha plogut molt pels que ja som grans i provectes. El món, el seu temps i espai, ha canviat molt des que vam exercir responsabilitats. Potser se’ns fa a nosaltres, els d’abans, difícil d’entendre. Potser se’ls fa  a ells, els d’ara, difícil  d’entendre’ns.

Vam tenir el nostre moment, no hem de pretendre que encara ho sigui. Ara és el moment d’uns altres, que l’encertaran o l’erraran tal com ho vam fer nosaltres. La història, el pas de les generacions, avui és molt dinàmica, va molt de pressa.

Quaranta anys enrere jo vaig ser un “chico de Felipe”, però d’això ja fa molts anys. Ell, segurament, n’estic convençut,  ja ha passat a la història, no té cap necessitat de continuar pontificant. Ja no hi ha “chicos de Felipe”, potser alguns d’ara no havien ni nascut. Ara són fills (chicos) del seu temps, del temps d’avui, com nosaltres ho vam ser en el seu moment del d’ahir. Però compte! Són uns temps i uns moments diferents.

No me’n puc estar de tornar al cant XXIV de “La pell de brau” de Salvador Espriu:

Si et criden a guiar

un breu moment

del mil·lenari pas

de les generacions,

aparta l’or

la son i el nom.

També la inflor

buida dels mots,

la vergonya del ventre

i els honors.

 (1991)

27 de juny.

Colgado de un barranco...

 

En l’entrada que vaig fer dies enrere sobre el viatge a Almería explico al final de tot que a Mojácar vaig comprar el llibre “Campos de Níjar” de Juan Goytisolo. Una edició de l’any 2010 del “Instituto de Estudios Almerienses” que aplega a més un relat curt, “El viaje”, inclòs a “Para vivir aquí”, del 1954 i un assaig, “Tierras del Sur”, de 1967. “Campos de Níjar” és de 1960.

Llegit el llibre, no vaig anar gens errat en descriure quina ha estat la salvació (?) econòmica d’aquelles terres. Condemnades a la pobresa, l’agroindústria i el turisme les han permès sortir del forat on estaven. Com es veu en la gràfica de la població que vaig incloure, de l’estancament demogràfic per la despoblació i l’emigració han passat en el darrers quaranta anys (amb o en el període democràtic(?)) quasi a triplicar la població.

Però els escrits de Goytisolo (Barcelona, 1931-Marràqueix, 2017) són dels anys 60, endavant i endarrere, en plena Dictadura, allà avall encara l’Espanya Negra. Goytisolo, els Goytisolo, són barcelonins, si no tinc mal entès amb alguna propietat al Montalt, a Torrentbò, a la Toscana catalana, i el xoc que li representa descobrir no sols el paisatge del Sud est de la Península, sinó sobre tot el paisanatge i les seves miserables condicions de vida li comportarà primer una descripció, una comprensió i una estima per aquelles terres i les seves gents de la que no se’n desprendrà mai més.

M’ha vingut a la memòria, llegint aquestes pàgines, les preocupacions polítiques que ens desvetllà a la universitat dels seixanta aquella colla d’intel·lectuals, joves llavors, que tant feren per ensenyar-nos el panorama i les perspectives que hi havia al voltant nostre.

No costa res d’entendre el perquè de les onades migratòries dels anys 60 i 70 del segle passat cap a les zones industrials i econòmicament puixants d’Espanya, Barcelona sobre tot. La gent vota al llarg de la història, quan pot i la deixen, amb els peus. Ho estem també veient ara mateix i és imparable quan comença la corrua humana desitjant una vida millor.

26 de juny.

Totes les masses piquen.

 

Anava a escriure una entrada sobre el turisme.

Ahir, diuen els mitjans, va haver-hi manifestacions a diversos llocs del Món protestant contra l’excés del turisme. També els mitjans donen compte de noves mesures reguladores per encarrilar aquest fenomen, a les Balears volen controlar els cotxes que hi caben. Es parla de que novament a Espanya serà un any excepcional en arribada de turistes i tot el que representa pel conjunt de l’economia, cap al 14% del P.I.B.. En els debats sobre la millora de les infraestructures d’acollida, (ports, aeroports, carreteres, atenció sanitària,...) es mesuren els pros i contres de l’efecte que té. Com varien, a pitjor, les condicions de vida de residents tradicionals i d’ocupats en aquest sector.

 Amb els parents, amics i coneguts, però, no deixem de preguntar-nos: Què fareu aquest estiu? O entre els“jubiletes”, quina serà la propera sortida?

Però m’adono que ja he escrit força sobre el tema i que no tinc gaire més a afegir. En els temps de les responsabilitats municipals no va ser un tema d’especial preocupació, llavors hi havia altres cuites i érem una ciutat industrial (o estàvem deixant de ser-ho). Quan vaig assumir responsabilitats parlamentàries, el llavors ministre Montilla, va fer-me col·locar a la Comissió d’indústria i Comerç que ens repartirem amb la companya Arantza Mendizabal, ella amb indústria i energia, era basca, i jo, català, amb comerç i turisme. Per ajudar-me a turisme em van assignar a la diputada andalusa Ana Mª Fuentes, ves per on avui notícia ja que ara és la Gerent del P.S.O.E. D’aquell temps, entre reflexions, viatges oficials i particulars, trobades varies, ... en el blog que tenia llavors hi vaig deixar un bon grapat d’entrades, es poden seguir aquí:

https://manelmas.blogspot.com/search?q=turisme

Ja fora de la feina, en temps “passius”, el tema m’ha continuat interessant i Déu n’hi do el que es pot ressenyar del nou blog. Des de viatges, començant a Ítaca i acabant a Aprendinaga; reflexions que s’han demostrat desencertades del temps de la pandèmia (il·lús, pensava que canviarien les coses); presentacions del tema al grup de reflexió que animava l’Anna Comas; ...

Ara que veig que tornaria a repetir coses que ja he dit penso que el millor és agrupar aquestes entrades en una pàgina concreta del blog, una més, amb data d’enguany:

https://magrinyar.blogspot.com/p/sobre-el-turisme.html

16 de juny.

Règim hídric mediterrani.

 

Quan vaig començar a responsabilitzar-me -ja fa molts anys- de les qüestions de l’abastament d’aigua de boca a la comunitat, les primeres indicacions que em feren els tècnics responsables del tema van ser que tingués en compte les característiques del règim hídric de la mediterrània. No el règim anual de precipitacions (primavera i tardor), que també, sinó l’evolució periòdica de temporades eixutes i temporades més humides. Recordo, em digueren, que això ja estava explicat a la Bíblia, en referència a la interpretació del somni del faraó d’Egipte amb els temps de vaques grasses i de vaques flaques.

No sé pas si tot això avui encara s’explica així (hauré de preguntar-ho a en Joan Miró), ni sí avui a l’escoles s’ensenya el que diu la Bíblia i la història de Josep que possiblement no. Segurament la ciència ha avançat molt en la forma d’explicar els fenòmens meteorològics, o  potser les conseqüències del canvi climàtic han capgirat les seqüències ancestrals.

L’Enric (amb qui surto a caminar un cop a la setmana) em va portar dies enrere fins al petit embassament de Vallforners, més amunt del poble de Cànoves al Vallès Oriental. Aquesta obra, força recent, està ben explicada a la Wiquipèdia:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Pant%C3%A0_de_Vallforn%C3%A8s

Per mi fou una autèntica sorpresa veure quasi a tocar de casa, en el prelitoral vallenc, una obra hidràulica d’aquesta mena ja que en desconeixia la seva existència. A més, les pluges primaverals d’enguany l’havien deixat pràcticament curull i oferia una imatge realment sensacional.

Però la meva sorpresa continuà quan l’Enric em va enviar una fotografia que havia fet l’any passat en la que es veia l’embassament que estava del tot buit.

És conegut que acabem de travessar un període llarg de sequera, no és pas el primer que recordem, on s’han hagut d’implementar mesures extraordinàries per fer-hi front. Qui ho ha patit més són les explotacions agrícoles i ramaderes que s’emporten la major part del consum hídric i sense arribar a dràstiques restriccions domèstiques s’ha limitat molt el consum d’esbarjo i ornamental. Ara les autoritats responsables comencen a afluixar l’aixeta (mai tant ben dit) però ha quedat a l’aire, fins que s’esvaeixi o s’oblidi, la preocupació generalitzada per l’ús sense topalls d’aquest element tan imprescindible com és l’aigua per a les nostres col·lectivitats.

Potser, segons ens explicaren temps enrere, ara tindrem un període de bonança hídrica i no haurem de patit en els propers mesos, però no cal baixar la guarda ja que tornaran les sequeres com la recentment viscuda.

12 de juny.

 

Abdon Terradas

 

Em truca (ja fa dies) el company, col·lega i amic Joan Armangué per dir-me que treu un llibre sobre Abdon Terradas, primer alcalde republicà i socialista i que voldria fer-ne una presentació a Mataró i que li fes jo. Encantat, li responc.

Encantat per varies coses: l’autor és un vell amic, dels temps del municipalisme. Ell va ser alcalde de Figueres del 1995 al 2007, coincidint amb els meus temps d’alcalde de Mataró. Vam treballar plegats a la F.M.C. Després, per què parlarem d’un alcalde del segle XIX, l’Abdó Terradas, el primer republicà que en fou a Espanya i que defensava les idees dels socialistes encara utòpics. I per què m’agrada presentar autors i llibres en actes públics, en aquest cas en una bona llibreria al centre de la meva ciutat. M’afegeixo, doncs, a la llista d’alcaldes de temps enrere que li han presentat l’obra a altres poblacions catalanes.

Armangué ha fet un treball centrat en els períodes, molt breus tots dos, en que Terradas va ser alcalde de Figueres, el 1842 el primer, de sols un mes ja que al no jurar lleialtat al Regent Espartero va ser destituït, i el segon, el 1854, no gaire més llarg, deu mesos, en que també fou destituït. No els era difícil a les autoritats governamentals del moment treure a un alcalde de Figueres: planava sobre d’ells el Castell ple soldats que tenien tota la força per imposar-se. L’autor deixa al marge, ja que hi ha més treballs sobre aquest personatge, altres aspectes de la seva persona i la seva obra, es centra només en la seva activitat municipal.

Abdon Terradas, Armangué explicà que en català tant es pot dir Abdon com Abdó, va ser en el convuls segle XIX espanyol un revolucionari en tota regla que va comportar-li morir desterrar a Medina Sidonia (Càdis) als 44 anys i del que no sé sap on reposen les seves restes.

Periodista (bàsicament a Barcelona), literat amb novel·la, teatre, poesia,..., però essencialment activista polític del republicanisme federal, un autèntic líder que curiosament ara sols el recorda l’acadèmia (encara que ha Figueres té un gegantó amb la seva figura ja que és un personatge popular allà. Per aquesta raó, en Joan Armangué ha volgut airejar-lo per intentar que tingui el record que es mereix. En aquest sentit, val a dir, que té carrer a Barcelona des del 1922 i a Madrid des del 1934, i que malgrat les vicissituds històriques que des de aquells anys ha passat el nostre país, mai ha estat revocada aquella distinció. Segurament, diu Armangué pel desconeixement que se’n tenia d’ell.

El llibre té com annexes algunes peces importants, entre les que vull destacar el discurs que va pronunciar amb motiu de l’obertura dels curs acadèmic 1854-1855 de l’Institut de Figueres, on plasma la seva idea de l’educació pública i gratuïta com a base per la plena ciutadania. L’altra peça és el que avui en diríem la lluita contra les “fake news”, el manifest del Partit Democràtic (el seu) al poble de Figueres amb motiu de les eleccions municipals, desmuntant les insídies que havien propagat els adversaris de Terrades contra ell en les eleccions del 1842.

Evidentment, hi ha La Campana, l’himne del republicans del XIX:

Ja la campana sona,

Lo canó ja retrona...

Anem, anem, republicans, anem!

A la victòria anem!

Ja és arribat lo dia

Que’l poble tan volia:

Fugiu tirans, lo poble vol ser rey.

6 de juny,

Imserso ’25.

 

(fuente de los Tres Caños. Fondón)

Ahir vam tornar d’una estada de vuit dies (en realitat 6 i mig) a Roquetas de Mar (Almería) dins del programa de viatges de l’Imserso. És ja la quarta que fem: Tenerife, Mallorca, Huelva i ara Almería, província aquesta a la que no havíem estat mai, la darrera que ens quedava de veure de les 50 que hi ha. Amb els amics de sempre, llogant un cotxe on hi capiguem tots còmodament i utilitzant l’hotel com a base, amb esmorzar i sopar. Podíem també dins de l’oferta quedar-nos-hi a dinar, però amb una mica més de despesa, tampoc res de l’altre món, força “tapeo”,  vam poder fer una bona volta en zones d’interès properes.

Realment aquesta acció pròpia de l’estat del benestar facilita, fora de temporada (pels jubilats totes les temporades són altes), que amb uns preus més que baixos molta gent gran pugui beneficiar-se d’unes jornades d’esbargiment. És una acció en la que tothom hi guanya. Sí, l’administració fa unes amples subvencions que deu compensar no sé en quin grau amb el que li costaria pagar prestacions d’atur de treballadors que potser estarien desvagats fora de les temporades altes. Els empresaris i els treballadors de tot el que gira en torn al turisme: hotels, restauració, excursions, botigues, serveis varis,... tenen una clientela que els permet mantenir l’activitat sense aturades. I evidentment, els usuaris de la prestació aconsegueixen unes estades molt avantatjoses, més econòmiques que si et quedessis a casa fent vida normal.

L’oferta és aprofitar les amplies zones existents a la Península i a les illes bàsicament de sol i platja, encara que als grans aprofiten més el sol que la platja o les piscines de les instal·lacions hoteleres. També hi ha oferta d’estades cultural que encara no hem aprofitat. El menjar per regla general és bo i variat, bé, no aneu pas a buscar estrelles Michelin ni coses enrevessades. Fins ara sempre ens han tocat hotels de quatre estrelles que són prou confortables. Enguany el Playasol de Roquetas de Mar, a la zona de la urbanització del poble, un xic distant del nucli urbà però ben comunicat. Generalment hi ha inclòs el trasllat des de l’aeroport de referència (amb el preu de l’oferta s’inclou el desplaçament, encara que l’any passat el vam haver de fer pel nostre compte) i després, ja a lloc, també pots gaudir a compte teu dels serveis de transport públic urbans o interurbans que són ben barats.

Dies de nous coneixements, d’indrets, paisatges, paisanatges,..., de descans i esbarjo. Sempre ens emportem llibres per aprofitar l’estona, però val a dir que tornen per obrir. Viatjar i fer vacances també és cansat i amb l’edat ja provecta convé reposar.

(vista del Campo de Dalías des de satèl.lit)

Com ells mateixos diuen, “Almería entre dos mares, el de Alboran y el de plástico. La huerta de Europa.” Pràcticament no es veu ni una gota d’aigua, tot són rambles eixutes, i d’algun lloc la treuen. L’article de la Wikipèdia explica moltes coses, no sé pas si totes. La presència de treballadors africans, de l’altra costat de l’estret o de més avall és omnipresent. La quantitat de indústries i serveis auxiliars d’aquesta activitat també. L’activitat turística a tocar, allà on s’acaba la urbanització comencen els hivernacles i/o viceversa . Aquestes dues activitats econòmiques expliquen per si soles l’evolució demogràfica de l’extrem sud-oriental de la Península que temps enrere era condemnat a la misèria.

(evolució població provincia d'Almería)

Almería capital, el Cabo de Gata, Nerja i Frigiliana (a la província de Málaga), l’Alpujarra almeriense, Mojácar i el campo de Níjar, el desert (?) de Tabernas, són els llocs que vam recórrer en aquests dies de maig, amb roba d’estiu. Sols vam tenir un matí de pluja que no ens va espatllar gaire l’itinerari previst.

Vam veure en “vivo y en directo” les restes inacabades i inacabables de El Agarrobico i vaig comprar en una rara botiga de llibres a Mojácar una edició de “Campos de Níjar” de Juan Goytisolo.

26 de maig.

D’un temps d’un país.

 

He acabat la darrera novel·la de l’Andreu Claret: “La casa de les tres xemeneies”, ed. Columna, B-2025. Fins a les últimes pàgines he tingut el cor en un puny pensant com l’autor acabaria la seva obra.

Els temps són els de la dictadura franquista a començaments dels anys seixanta en els que molt a poc a poc comença a quedar enrere la Guerra Civil i les seves conseqüències. El país és la Barcelona del Paral·lel, els seus espais i la seva gent. La riuada del Vallès del 62 va marcant la història.

Llavors jo era molt jove, soc del 48, i encara anava a escola, i en tinc alguns records. Però, per tot el que vaig aprendre més tard, les imatges són molt vívides. La forma de viure, els bars i restaurants, les barraques de Montjuic, en Candel, els renovats primers moviments universitaris i obrers, les classes socials, els vestits, les monges i les meuques, riques i pobres, els silencis dels grans...

Tot començava a moure’s i crec que aquí està l’encert de l’autor en la seva descripció, d’un temps i d’un país... que acabarà sent el nostre.

14 de maig.

Amb les mans a les butxaques. L'apagada.

 

S’organitza un dinar a Madrid dels alcaldes que vam formar part de la Comissió Executiva de la FEMP (Federación Española de Municipios y Provincias) del període 1991-1995. Quasi bé res, més de trenta anys enrere! Penso que serà una oportunitat de veure gent que vam treballar plegats, ja fa temps, en pro del municipalisme i dels que guardo un bon record. L’ànima de la trobada és el que era llavors el secretari General de la Federació, Antonio Luis Hernández Hernández, amb qui mantinc una vella relació d’amistat, “canarión” però ja madrileny pels quatre costats. S’hi apunta força gent, del PSOE i del PP, llavors ens relacionàvem.

Per anar a dinar a Madrid agafo un AVE (un Avlo) pel matí i un Iryo per tornar a la tarda, crec que malgrat la despesa i la incomoditat d’anar i tornar al mateix dia val la pena. Com que no tinc res més a fer, modern com pretenc ser (?), sols porto a sobre aquest giny que ara tothom té (en diem mòbil) i  que serveix per tot: comunicar-te, informar-te,  presentar-te, pagar, fer fotos, ... en fi, ja sabeu, amb això anem per tot arreu i poc pes, sols cal vigilar que no el perdis o te’l robin.

12, 33h., apagada general (1) a Espanya i Portugal, tota la península, les illes se’n salven. Deixats al mig del no res quan el tren, els trens arreu, deixen de funcionar. Tothom s’ho agafa amb tranquil·litat (2) però l’aturada s’allarga, és general. Ara puc repetir el que els mitjans de comunicació han relatat del que va passar amb les, sembla 30.000, persones que vam quedar atrapades (3), i als pocs moments també sense possibilitats de comunicació. L’estri modern a fer punyetes, inservible. La meva primera preocupació era doble: si s’esgota la bateria, com ho faig per tornar-la a carregar? I si el mòbil no va, com em desempallegaré per fer la vida corrent?

Remolcats dos trens, el nostre i els que ens venia al darrera, fins a l’estació de Guadalajara-Yebes. Unes 450 persones (4) a una estació que sols és una “apeadero”, que no té pràcticament de res. Guadalajara no està al costat, està a uns 10 km. Tota la tarda, des del migdia, penjats al no res i sense comunicació. Cal explicar en un altre moment la història d’aquesta estació (5). Van arribant, avançada la tarda, els serveis públics: primer les forces de l’ordre, després Creu Roja, bombers, protecció civil, municipals,... Aquesta ciutat de Castella- La Mancha té uns 90.000 habitants, menys que Mataró, els ajuts seran els que poden ser. Ja fosc, alguns senzills aprovisionaments, aigua, galetes,..., tot sembla arramblat a corre cuita d’algun autoservei. Més endavant, alguns entrepans... On passarem la nit?, doncs com sempre en casos d’emergència, en un pavelló poliesportiu municipal on ens traslladen autobusos suposo que recol·lectats a la de pressa. La Creu Roja instal·la lliteres plegables i estores al terra (a mi em va tocar estora), mantes i alguna cosa per menjar: entrepans, més galetes, aigua, sucs de fruita, ... És la una de la nit. Les famílies amb criatures petites i la gent d’edat avançada han estat traslladats a un hotel (6).  A les sis de matí, un esmorzar succint, no hi ha res calent, i a les set en autobusos, com la nit abans, però cap a Atocha, Madrid. Pensava quedar-me a dormir dalt del tren però una revisora m’ho va desaconsellar. Després he sabut que els que s’hi van quedar(7), de matinada, van ser portats en el propi tren a Atocha.

Ja us podeu imaginar la estació anomenada Almudena Grandes després de que tot el dia anterior la xarxa ferroviari (i tot el que va amb electricitat) hagués col·lapsat. Calia comprar un bitllet nou per tornar amb la incertesa de si tot hauria tornar a la normalitat. Vaig decidir quedar-me un dia a Madrid, buscar un hotel, reposar i intentar fer-me amb les necessitats mínimes que això comportava. Primer de tot, una connexió per carregar el telèfon, més endavant anar a comprar  la roba interior necessària, dutxar-me a fons, esmorzar com cal (portava des del matí anterior amb solament unes quantes galetes), dormir per recuperar el dia i la nit anterior perdudes a peu dret o estirat al terra d’un poliesportiu. A més quedava penjada la medicació habitual que prenc al matí (ja l'havia pres aquest dia) i la del vespre (que pensava que ja me la prendria al tornar).

No, no vaig tenir ganes d’aprofitar l’estada a Madrid per fer alguna cosa de profit, no tenia esma per res. Des de casa, la meva filla, em va aconseguir un bitllet nou per l’AVE de l’endemà dimecres per les 8,57 h. més barat que el que jo tenia del que no sé si podré recuperar el seu import (em sembla que no). Vaig dinar, sense gana, de tapes, amb l’Antonio Luis (ell viu a Fuenlabrada i amb l’apagada va haver de quedar-se a dormir la nit anterior a casa d’un amic). Abans de sopar, sol, vaig fer una volta pel barri (8) que va ser la meva segona residència durant dues legislatures, set anys i mig, ja fa un temps, i vaig constatar els canvis que el turisme massiu i descontrolat està provocant als rovell d’ou de ciutats com aquesta.

Ahir, dimecres 30 d’abril, vaig tornar a casa portant a la mà una bossa de plàstic de El Corte Inglés amb la roba bruta, el carregador del telèfon, els diaris i el que vaig comprar a l’estació per menjar al matí. De les mans a les butxaques a una mà al davant i l’altra al darrera.

A quarts de dues del migdia ja era a casa acabant el mal somni, l'edat no perdona. Val a dir que ja no hi havia cap problema, semblava, del que havia provocat el desguitarrat. Tot va funcionar com si res hagués passat.  

(El Roto a El País)

Els ex-alcaldes que van arribar a l’hora al dinar, tots menys el de Toledo, Joaquín Sánchez Garrido, i jo, no van poder dinar el menú que hi havia previst ja que la cuina no anava i van menjar de tapes fredes. A l’hora de dispersar-se per tornar allà on els calia es van ajudar com van poder   per aconseguir-ho. El de Toledo va tornar a peu a casa seva, jo em vaig quedar al no res. Tot una odissea.

(*) Les crides numerades que he posat en el text son per explicar, si tinc més ganes d’escriure sobre aquest fet, algunes anècdotes relacionades.

1 de maig.

Manel de Torres.

 

Avui hem acomiadat a en Manuel de Torres. Arquitecte, urbanista, catedràtic universitari, ciutadà.

Vaig treballar amb ell als començaments dels 70 i després, quan es maldava per fer urbanisme a les nostres ciutats llavors mal girbades, l’Anna, la seva filla m’ho ha recordat avui. Vam coincidir un temps al Consistori mataroní. Quan vaig plegar de la feina política vam somiar en potser poder tornar a treballar plegats però els meus condicionants ho impediren.

Trobaré a faltar veure’l per la Rambla o per la Riera on feia una volta cada dia fins a tocar ratlla. Temps enrere alguna vegada havíem “comentat la jugada”, darrerament ja no. La seva abnegada esposa, la Roser Calsapeu, havia mantingut la costum de fer, ara de fer-li fer, la volta cada dia.

Avui, crec, que en el comiat hi érem molts dels que ens vam fer per una o altra causa als anys seixanta i setanta del segle passat a Mataró. Anirem desfilant per allà mateix, el grup s’anirà aprimant.

Una abraçada a tota la família de Torres - Calsapeu, i un record per en Manel. D.E.P.

25 d’abril.

Sant Jordi ’25. Les fàbriques tèxtils de Cabrils.

Presentació a Cabrils el llibre d’en Jaume Tolrà, en Quim Forcada i en David Farell: “Les fàbriques tèxtils de Cabrils. Història i testimonis.” VdD-2025.

Ja fa un temps en Quim Forcada em va connectar per explicar-me el projecte d’aquest llibre. Resulta que la “fabriqueta” que el meu pare va muntar a Can Mon els era d’interès, volien parlar d’ella. Evidentment no tenia ni la dimensió econòmica i social que tenien la fàbrica gran o de Can Coll, ni la petita o de can Domingo. Els vaig explicar tot el que recordava de l’empeny del pare i els vaig proporcionar el que tenia escrit. Ara han presentat el llibre al centre cívic de Cabrils, a “La Fàbrica”, que és l’espai de la fàbrica petita de llavors.

En Forcada i en Tolrà malden per deixar explicada la història del vell Cabrils, el del 800 veïns que es van mantenir fins quasi a finals del segle XX. Ara, el poble és una altra cosa. Ho vaig explicar ja fa temps en el pròleg del llibre d’en Jaume Tolrà, “Cabrils, 175 anys d’història” i que molts anys després vaig acabar penjant al blog:

https://magrinyar.blogspot.com/2018/12/republicant.html

Però, la dèria, molt bona dèria, d’ambdós cabrilencs es manté viva i amb l’ajut d’en David Farell, historiador de Cabrera de Mar, que treballa temes de recerca local semblants, han aconseguit una altra fita. Ara documenten la història del que va ser una eina important de l’economia local, ja desapareguda, les fàbriques tèxtils que va tenir.

El llibre té dues parts, una primera que explica les fàbriques, principalment les dues importants, contextualitzant bé d’on surten, que s’hi fabrica, com evolucionen tècnicament, com i qui hi treballava, i com desapareixen. No va ser un fenomen sols de Cabrils, s’explica el que també es dona a l’entorn: principalment Vilassar de Dalt, però també Premià de Mar, Vilassar de Mar, Cabrera, deixant clar la primacia de Mataró en aquest sector.

La segona transcriu entrevistes amb persones que hi van treballar. Es tracta de persones grans que descriuen la seva passada per les fàbriques en diferents llocs de treball. Són gent gran, dels temps de desprès de la guerra. Si hi van entrar amb 14 anys i l’activitat fabril es va estroncar cap els anys 60 podem fer comptes. Els autors ho tenen ben present en la introducció que fan al començament del cap. 5.: “Treballar a la fàbrica. Testimonis  de Cabrils”:

“Ha passat mol de temps d’ençà de la seva vida laboral i la jubilació, i tot i que el record de la feina feta sota el soroll de les màquines es manté viu, diríem que força nítid, creiem que el temps suavitza i endolceix bona part dels records, sobretot quan es tracta d’etapes superades.”

Un bon exercici per explicar la història del poble de Cabrils, tal com va ser temps enrere, un poble de pagès, en el que el principal -en aquells temps- era la vinya i pas gran cosa més, on hi havia els serveis imprescindibles, mínims, pel funcionament econòmic i social d’una petita comunitat i en el que s’hi van establir en les avançades dels temps, ben entrat el segle XIX, fàbriques tèxtils que van ajudar a mantenir les famílies que hi vivien.

La “fabriqueta” de Can Mon que va muntar el pare va ser una cosa molt marginal però del que estic content i agraït és de també se l’hagi considerat com un element més del que fou la ja superada història del tèxtil a Cabrils.

De la història petita, menuda, desprès se'n pot fer la més gran.

24 d’abril, l’endemà de Sant Jordi.

Saetas

Divendres Sant, ja fa temps, uns quants anys.

Havíem sopat a casa d’uns amics i tornàvem a la nostra Riera avall quasi a mitja nit. De lluny veiem moguda davant l’Ajuntament. Ah!, la processó de Setmana Santa. Al apropar-nos-hi, un pas amb el Natzarè amb la creu a coll enfocat a la porta com si volgués entrar a la Casa Gran i dalt el balcó principal una persona (ja no recordo si era home o dona) cantant-li una “saeta”. Vaig quedar garratibat.

 

Ricard Jordà. Creu. A l’exposició Oníric a l’Ateneu.

 

Sempre vaig pretendre la separació entre el poder civil i l’eclesiàstic. Mai va ser possible del tot per causa de les tradicions i els costums de la nostra història en matèria de creences religioses. Ja en democràcia, trencar amb el nacional catolicisme de la dictadura franquista no va ser fàcil, ni d’un moment a l’altre. Mica en mica anàvem ajustant el que inveteradament es venia fent per una interpretació més d’acord amb la normativa derivada de la Constitució del 1978. Però no em cabia al cap que una processó religiosa tingués una parada destacada a la porta de l’Ajuntament.

L’endemà, intrigat, vaig preguntar com havia succeït aquell fet. La resposta fou que el Primer Tinent d’Alcalde, Remigi Herrero, ho havia autoritzat (evidentment sense dir-me’n res de res). Es tractava de fer un reconeixement cívic (?) al guanyador del concurs de “saetas” que es celebrava, i encara es continua fent, la XXXVII enguany, al Parc de Cerdanyola el diumenge de Rams al migdia. El que estava dalt el balcó de l’Ajuntament cantant, doncs, era el guanyador d’aquell any.

“Això no pot ser”, vaig dir al regidor i als organitzadors del concurs. Llavors, en aquells temps, no crec que hi hagués tant assentada com avui la Comissió de la Setmana Santa que ho té tot ben organitzat. Vaig proposar-los com a alternativa per altres anys que muntessin un empostissat, a compte de comú com no, en algun indret significatiu del recorregut processional sense barrejar-lo amb les institucions civils. Em sembla que ho van entendre i no sé pas a dia d’avui com continua i si encara es fa.

Aquella idea meva de separació entre els àmbits civils i els religiosos ja l’havia aplicat a l’exhibició del pessebre per Nadal dins de la Casa Gran. Creient que era una tradició cultural generalment acceptada vaig traspassar-la al pati del Patronat de Cultura al carrer de Sant Josep deixant l’edifici del Consistori amb guarniments nadalencs sense significació religiosa. Més endavant, alcaldes que em van succeir, que eren de missa,  van tornar el pessebre a la Casa Gran.

Aquest dies de primavera, quan veig el que passa pels carrers dels nostres pobles i ciutats i la propaganda que se’n fa em sembla que no anem be. No donem al César el que és del César i a Déu el que és de Déu. En el mon d’avui, veure encara unitats de l’exèrcit espanyol desfilant amb les processos, encoratjades pel poble i autoritats, em fa mal als ulls.

16 d’abril. 

Genius loci

 

Hi ha o no hi ha “genius loci”, esperit o geni del lloc, a la nostra ciutat, Mataró? Això és el que intenta escatir amb gràcia Salvador Climent (Mataró-1958) en la seva novel·la, la primera que fa, “La ciutat de les palmeres”, Voliana edicions, Argentona-2025.

Es tracta d’una novel·la sobre Mataró. No soc entès en literatura, però em sembla que alguna cosa, poca, sé de la meva ciutat. Sempre recomano “L’enterrament” d’en Casas i aquella novel·la de la que ningú parla d’en Cuyàs: “Taques al marge”. Ara penso que hi hauré d’afegir aquesta d’en Climent. Crec que reflecteixen tres moments de Mataró, l’industrial, el de la represa democràtica i el d’ara, ja entrat el segle XXI.

No sé que pensaran els lletraferits d’aquesta opinió meva que val el que val, poc. No sé si els “arxisvistes” i els “cuyassians” hi estaran d’acord.  En el llibre soc qualificat dels segons en la divertida polèmica d’uns i altres amb seus els corresponents gossos al Passeig Marítim:

“i qui és que va triar la Laia l’Arquera en comptes de la columna històrica? En Mas!, un cuyassià! Sou tots iguals”.

En Simó Cabot, un dels dos protagonistes, enigmàtic personatge, cap al final del llibre s’atreveix a posicionar-se:

“Ja que l’esteu buscant, potser l’ànima de la ciutat és la mediocritat.”

En tot cas, ara que ve Sant Jordi, el mataronins que poden estar interessats en relats en i sobre la seva ciutat farien be, no només de comprar l’obra en qüestió, sinó de llegir-la.

Per cert, la presentació que va fer en Jaume Calsapeu de l’obra i l’autor l’altre dia a la llibreria Maresme va ser molt bona.

 

14 d’abril.

Plaça Joaquim Galí i Vergés.

 

M’assabento que l’Ajuntament ha decidit i executat refer l’enjardinament de la plaça Joaquim Galí. Segurament convenia refer-lo amb criteris més actuals. Segons exposa Ramon Salicrú en el seu llibre “Mataró carrer a carrer”, aquesta plaça (millor placeta) fou inaugurada l’any 1991, i posa en comunicació el carrer Miquel Biada i la ronda de Francesc Macià, al Pla d’en Boet.

Segons Salicrú, Joaquim Galí (1872-1946) fou un mestre que regentà un centre particular al carrer de Sant Joaquim i després un altre al carrer de Sant Antoni, on assistien nois i noies, particularment dels barris mariners. Afegeix una nota que indica d’on treu aquestes dades: Salas i Oliveras, R.: Mataró i l’ensenyament. Mataró-1964.

¿Com és que aquest mestre té el seu nom en el nomenclàtor de la ciutat? Cal alguna explicació.

La placeta així anomenada forma part del conjunt de places i placetes en diversos indrets que resultaven de retalls mal acabats (o per acabar) de la urbanització barroera dels anys 70 i que amb la idea d’anar “sargint” l’espai públic va ser un dels treballs cabdals dels primers ajuntaments democràtics. Però, aquest retall tenia un altre nom que la veu assenyada de la ciutadania ens va fer corregir.

Es van presentar a l’Alcaldia un parell de senyores de mitjana edat segurament vingudes a Mataró de la immigració dels anys 60 i 70 i em van exposar el següent: “Señor alcalde, ¿cómo podremos explicar a nuestros parientes y amigos en el pueblo (es suposa d’on havien emigrat) que nos vamos a vivir al Torrente de las Cañas?”. Sí, aquest era el nom de se li anava a donar a aquell espai, plaça del Torrent de les Canyes, suposo que per ser un topònim ancestral de l’indret.

Tenien raó, i teníem poc temps per corregir-ho ja que faltaven pocs dies per la seva inauguració. La solució va venir de la mà del llavors regidor de Cultura, en Josep Fradera i Soler (Mataró, 1924-2015). Va proposar que li donéssim el nom del que havia estat el seu mestre de petit, el Sr. Galí. Dit i fet, i així va anar. Evidentment, queda més bé dir que vius en una plaça que porta el nom d’un mestre que en el torrent de les canyes.

Per cert, l’entrada de la Wiquipèdia que he ressaltat d’en Josep Fradera hi ha alguna incorrecció. En aquesta noticia de l’homenatge que li va fer la ciutat el 2004 amb motiu dels seus 80 anys s’explica que en Joan Majó ja el tenia de secretari a l’alcaldia quan se’l va endur a Madrid al ser anomenat ministre i no al revés com es diu a la Wiquipèdia.

11 d’abril.