Síndrome 1933.

 

Siegmund Ginzberg, periodista italià, d’ascendència jueva i nascut a Estambul, ens ofereix en el seu llibre “Síndrome 1933”, Gatopardo ed., B-2025 (6ª ed.) una mirada al que va passar a Alemanya l’any 1933, l’adveniment al poder del nazisme, sense deixar de veure les concomitàncies que pot tenir aquell temps i les seves conseqüències amb l’actualitat. Malgrat tot adverteix al acabar l’obra:

“Las analogías no representan una predicción. Que circunstancias similares desembocaran en determinados hechos no implica que el resultado se repita. Crucemos los dedos, porque podría ser peor.”

Comença el pròleg amb una crida:

“En el mundo entero, la política se encuentra en uno de sus momentos más bajos, exactamente igual que en la República de Weimar. Pero estoy convencido de que también sigue siendo lo único que puede salvarnos.”

Continua sobre el per què del llibre:

“La percepción de haber vivido previamente situaciones del presente es un síndrome bastante extendido. De acuerdo a estudios recientes, dos de cada tres personas experimentan algún tipo de dejà vu o dejà vécu, ya vivido.”

Múltiples causes sobre el que va passar: dels polítics, de l’administració pública, dels ciutadans,…:

“No deberíamos subestimar el papel que desempeñan los rencores personales, especialmente entre aliados y compañeros de partido.”

“El problema es que una asistencia que no funciona, o funciona mal, genera un descontento aún mayor que la ausencia de atención.”

“La frustración que genera no poder seguir ni comprender lo que ocurre en la economía conduce fácilmente a creer que alguien quiere colártela.”

I per on pot venir la resistència:

“No es en el ámbito político, sino en la esfera de lo privado, donde se revela una capacidad de resistencia inesperada, incluso en las dictaduras más feroces.”

És evident que avui el món no és el de 90 anys enrere. No per això podem deixar de pensar que utilitzant algunes tècniques apropiades, com estem veient, no poden els populistes arribar a aconseguir semblants objectius que llavors, fer-se amb el poder i capgirar-ho tot.

L’economia no és la mateixa, no estem amb els resultats de la crisi del 29 (encara que no hem paït bé la del 2008); les forces i les formes polítiques presents també han variat força; els mitjans de comunicació ja són més sofisticats i directes, més per dolent que bo; els “bocs expiatoris” no són els jueus sinó els moros i altres immigrants; les societats són més benestants (hi ha molt més a perdre per part de la majoria); les esquerres defensen altres coses que llavors,… Però hi ha elements en la reacció que són semblants.

“El lenguaje zafio, tras la máscara de villano, las bravuconadas retóricas y las hipérboles son constantes en el discurso populista.

Lo que declaran antes de gobernar no son siempre palabras que se lleva el viento. Conviene tomar buena nota de ellas.”

24 de març.

L’escola de la Sra. Pilar.

 

Cada vegada que passo per davant l’edifici de l’escola de la Sra. Pilar, que és sovint ja que està al meu veral quasi al costat de casa meva, la seva situació d’abandonament m’entristeix.

 

No sé pas com, ni crec pas que algú m’ho pogués explicar, vaig anar a l’escola de la Sra. Pilar a la classe dels “caganers” abans d’iniciar l’ensenyament primari als Maristes de Sant Josep el curs 1952-1953.

Les històries familiars que recordo em diuen que abans (o potser va ser després?) em van portar a “Les Franceses”, l’escola avui encara existent de la “Mare de Déu de Lourdes”. L'escola va ser fundada l'any 1906 per les Germanes de la Misericòrdia de Moissac (França). Sembla que no m’hi vaig adaptar i potser per això vaig anar a l’escola de la Sra. Pilar, a la Plaça de Cuba, al costat mateix de casa (vivíem a la cantonada de carrer llavors Gral. Mola -avui altra vegada carrer de Cuba- amb carrer Unió.)

El boirosos records (ves a saber si no són imaginacions meves amb el pas dels anys) que tinc de l’escola de la Sra. Pilar em veuen molt petitó en una classe molt gran i alta de sostre que és la primera que hi ha entrant a la dreta que els seus finestrals donen a la Plaça de Cuba. Hi vaig anar poc temps. No sé pas quines característiques administratives tenia l’escola per poder acollir marrecs de la meva edat.

Aquest edifici i el solar que l’acull té molta història. Pilar González-Agàpito en el seu llibre “Cafès de Mataró” explica la construcció que l’orquestra La Popular fa a la Plaça Nova, sorgida de l’eixample de Cabanyes i de Palau del 1878, amb planells de Puig i Cadafalch. Amb el temps serà la Plaça de Cuba.

Des de finals del segle XIX fins als anys trenta del segle XX per aquell edifici hi passen moltes activitats: Club Mataronés de Velocipidos, el Partit Socialista, la Nueva Constància; el casino La Unión, el cine La Maravilla, el Cinematógrafo Modelo i el Ideal, mítings del Partit Radical, el Cafè España, la Sociedad Recreativa la Harmonia Mataronesa, la casa del poble dels Radicals,...

Fins que a l’any 1931 l’Ajuntament compra l’edifici a la Caixa de Pensions (deuria estar embargat) amb la intenció de dedicar-lo a institut de segon ensenyament i l’edifici serà reformat completament per l’arquitecte municipal Lluís Gallifa.

En la història de l’Institut Alexandre Satorras, s’explica que a l’any 1933-1934 el desig d’un Institut a Mataró va reeixir, va començar a l’Escola d’Arts i Oficis i va continuar en el edifici de la Plaça de Cuba fet per la Generalitat de Catalunya que també va ajudar en els mateixos anys a la construcció del nou mercat municipal al bell mig de la vella Plaça Nova que substituïa a l’ambulant, el mercat de la Plaça de Cuba.

Però els esforços pedagògics de la II República se’n van anar en orris com a conseqüència del resultat de la Guerra Civil. Mataró perd l’Institut de secundària, pocs anys va durar l’intent.

A l’any 1940 s’hi trasllada a aquell edifici l’escola graduada de les germanes Bertomeu, que també estava a la Plaça de Cuba. Li posen el nom de Nuestra Señora del Pilar en record de la més gran de les germanes, Pilar (1891-1929). Segons s’explica en la història del Col·legi Germanes Bertomeu, situat avui al costat del cementiri del Caputxins, tocant al barri del Molins, les tres germanes eren continuadores de les inquietuds pedagògiques de Rosa Sensat. Era una escola graduada de nenes,  que superava el concepte de les tradicionals i arcaiques escoles unitàries. No sé pas perquè, suposo que per consuetud, sempre es va conèixer com l’escola de la Sra. Pilar.

La inquietud de treballar i millorar l’ensenyament a Mataró és una característica cívica i política ben coneguda. L’any 1958 es constitueix el COPEM de Mataró, Centre Oficial de Patronat d’ensenyament Mitjà. Aquesta és una figura administrativa que va ser el pont per tornar a tenir  Institut d’Ensenyament Mitjà a Mataró que va anar a raure, quan es va posar en marxa, al vell edifici de la Plaça de Cuba, que era una escola nacional graduada de nenes. Durant alguns anys, fins al 1966, compartiren espais ambdós centres.

Allà vaig tornar jo al cap del anys a fer el curs Preuniversitari (1965-1966) tal com vaig explicar en un article reproduït al llibre “Una brasa viva, cinquanta anys de l’Institut de Mataró”. Vaig estar-hi pocs mesos ja que a mig curs es va inaugurar el nou edifici de la Plaça dels Bous on ens van traslladar. De la primera classe entrant a la dreta, la des petits, a la darrera del segon pis amb vistes també a la Plaça de Cuba. No seria pas l’única vegada que retornaria a un edifici en el que ja hi havia estat anteriorment.

Amb els anys aquell edifici tornaria a ser una escola, el CEIP Angeleta Ferrer. Una adaptació provisional pel que havia de ser una nova escola, adequada als temps, el centre de la ciutat. Però aquella construcció no reunia els requisits d’una escola d’avui en dia. Ja sabem, les coses provisionals s’allarguen més del compte i l'escola hi va romandre uns quants anys. Però les circumstàncies manen i el descobriment el 2012 de que hi havia patologies estructurals en l’edifici va comportar el seu desallotjament cuita corrents, una provisionalitat i al final la nova escola a la plaça Ventura Ametller, unes cantonades més avall de la Plaça de Cuba.

Des de llavors, 2012, l’edifici roman tancat i abandonat. No sé quins plans té l’Ajuntament per ell, ni si els té. És una pena i a mi que m’uneix a aquella obra infantesa, joventut, veïnatge, em sap greu i com he dit al començament m’entristeix. Estem al 2025.

18 de març.

Avergonyit.

 

Vaig ser Diputat a Corts en dues legislatures consecutives, la VIII, de 2004 a 2008, i la IX, de 2008 a 2011, que es va escurçar mig any per avançament electoral. En total uns set anys i mig anant i venint de casa a la Carrera de San Jerónimo (Plaza de las Cortes) on hi tenia la feina i l’apartament que vaig llogar (van ser diversos a la mateixa adreça) pels dies que hi estava.

Generalment els diputats i diputades dels grups nombrosos (llavors sols n’hi havia dos, el socialista i el popular) érem poc coneguts (en el carrer i als mitjans), llevat dels que tenien càrrec a la direcció del grup que freqüentment, cada setmana, havien de pujar a donar la cara al faristol de la sala de Plens i als mitjans de comunicació. Jo vaig ser dels poc coneguts. Els dels grups petits tenien més feina i presència, havien d’actuar més.

Però no per escassa presència pública la “tropa” teníem menys feina. Hi ha moltes comissions en la vida del Parlament: Permanents legislatives i no legislatives; d’investigació; mixtes (Congrés-Senat); i els portaveus dels grup parlamentaris en elles són els que tenen la feina, més que els que estaven de components a les Meses.

En el temps que hi estigué vaig ser primer portaveu de Comerç i Turisme, en que vaig tenir l’honor de portar la primera llei que es va fer en aquella legislatura: Ley 1/2004, de 21 de diciembre, de Horarios Comerciales.

Cap al final d’aquesta primera legislatura em van fer, sorprenentment, d’un dia per l’altre sense cap preparació, portaveu de Pressupostos, el del 2008. L’anterior portaveu, el company, col·lega i amic murcià, Pedro Saura, va ser designat cap de llista a les autonòmiques següents a la seva regió i em va passar (em van passar?) els “trastos” a mi. Me’n vaig veure “un bull” i crec que me’n vaig sortir amb més pena que gloria, però amb l’ajut dels companys, especialment de la Tere Cunillera i del Fernández Marugan, vaig fer el fet.

A la segona legislatura que hi vaig ser, la IX, em van donar la responsabilitat de ser el portaveu de la Comissió Mixta Congrés Senat pe les relacions amb el Tribunal de Comptes. Vam fer molta feina en aquella Comissió i jo com a portaveu del grup governamental en vaig ser impulsor. Crec que vam veure, discutir i dictaminar més de un centenar d’informes del Tribunal de Comptes. Els més importants, els Comptes Generals de l’Estat, els dels partits polítics, anaren al Ple. Vaig fer des del faristol forces intervencions, encara que l’interès que van mostrar tant el col·legues parlamentaris com els mitjans de comunicació va ser descriptible (escàs). La feina d’aquesta Comissió és cabdal per anar controlant i proposar millores en el rendiment dels comptes públics, encara que passa força desapercebuda. Aquí, unes quantes ressenyes d’aquella feina.

A què ve que ara m’hagi vingut al cap escriure sobre aquells temps i aquella feina? A l’any d’estar al Congrés vaig obrir un blog (era la tendència de comunicació en aquells dies) en que diu que hi ha més de 1500 entrades. Hi ha de tot, la feina, les vivències, els viatges: https://manelmas.blogspot.com/.

Després van venir les xarxes socials que crec que ho han enredat tot. Algunes d’elles han traslladat les converses de la barra del bar i els darreres de les portes dels WC públics al ciberespai, a tothom.

Crec que vaig complir, n’estic content i des del faristol de la Cambra ho vaig deixar dit: https://manelmas.blogspot.com/2011/09/ultimes-lletres-des-de-lesco.html

Doncs que estic avergonyit, emprenyat, molt emprenyat de l’espectacle que a través dels mitjans de comunicació estan donant les sessions del Congrés. Sí, ja sé que la feina que no es veu continua fent-se, les comissions, els estudis,..., però això no arriba a la ciutadania. El que arriba és la bronca, el “y tú más”, els insults, la desconsideració que crec que han de tenir unes persones que es fan dir “senyories”, perdent així tota “auctoritas” . No, la imatge que s’està transmetent a la ciutadania és per plorar, és decebedora. Que temps enrere no tot eren flors i violes? Cert. Però ara els nivells de baixesa freguen l’insòlit.

Vivim temps complicats al món. Crisis demogràfiques, energètiques, mediambientals. Capgiraments de les formes i els procediments que havíem vist fins ara. No sé pas quin món deixarem als que ens succeiran sobre la Terra, no sé si els de la meva edat tindrem un final gaire tranquil. No, no serà esplendorós com havíem cregut sempre.

Mentre tot això passa, està passant, els nostres representants parlamentaris o els que surten més als mitjans ens donen una paupèrrima imatge. Ningú pot, està en condicions, de revertir la situació? No s’adonen de que la desafecció cívica pot anar en augment? Encara més?

Vaig deixar un Robafaves a Madrid quan me’n vaig anar. Espero que encara hi sigui.

 

14 de març.

Les Figueretes.

 

Fa dies vaig assabentar-me del tancament de l’escola bressol les Figueretes per problemes estructurals de l’edifici que l’acull.

https://www.capgros.com/ca/successos/escola-bressol-figueretes-tanca-dia-altre-en-detectar-s-problema-estructural_814681_102.html

Aquesta escola bressol va ser la primera que va fer l’Ajuntament en el començament de la recuperació democràtica.  Ja en funcionaven algunes d’escoles bressol, llavors encara anomenades guarderies, en instal·lacions precàries, més per la voluntat de la gent que les havia impulsat en els darrers temps de la Dictadura que per les característiques adequades dels equipaments: El Tabalet 1 i 2, en l’edifici dels pisos de mostra del polígon “Espartero”, al Pla d’en Boet; El Xumet, en uns baixos de la Cooperativa Laie al carrer Gibraltar a Rocafonda; a Cerdanyola, “Els bons amics”; Cirera, en el Centre social del carrer Muntanya; que es van agrupar en un incipient Patronat Municipal.

Explica Pilar González en el llibre “Fàbriques de Mataró 02. El gènere de punt”, parlant de Can Marfà:

“Al 1874 (Gaietà Marfà) construí i posà en marxa una fàbrica de nova planta al carrer de les Figueretes, on actualment hi ha l’escola bressol del mateix nom. La fàbrica era de planta baixa i pis. Al davant hi havia una casa pels masovers, amb pati i dos pous que extreien aigua per a la fàbrica amb motors. En sortia un gran doll, que emmagatzemaven als dipòsit que hi havia instal·lat al pati.”

Per la seva part, Francesc Costa en el llibre “Mataró liberal, 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris.”, dona compte de la creació el febrer del 1780 de la societat Josep Riera i Cia., per fer indianes i teixits. A la fàbrica, bastida a les Figueretes, també s’hi va realitzar la filatura de cotó en diferents anys.  La fàbrica tanca l’any 1812 i es dissol la companyia. De tota manera, sembla que l’establiment va continuar,..., dedicant-se a la filatura, però no arriba als anys vint.”

No sembla pas que l’edificació d’en Gaietà Marfà sigui continuadora de la primera d’en Riera i Cia., malgrat que en el llibre d’en Costa, en l’apèndix III, “Les fàbriques avui: pervivència arquitectònica” en la fotografia n.11 la descriu com a fàbrica de Riera i Cia., a les Figueretes, l’obra primera de la qual va ser el 1780.

No recordo com aquest edifici va passar a mans de l’Ajuntament, potser en el moment del tancament de Can Marfà l’any 1984, no ho sé amb certesa. El fet és que el Consistori va decidir dedicar-lo a col·locar-hi l’escola bressol que necessitava el Centre. La ubicació de la nau en un terreny complicat, un espai en desnivell accentuat; la necessitat de pati per l’escola; l’acabament dels darreres de les cases de la baixada de Sant Simó; els mínims condicionants pel seu ús, feien que l’aposta fos arriscada com el temps ha demostrat.

L’encàrrec de resolució del què hi havia i del què es pretenia es va fer, si mal no recordo a dit com era habitual llavors, a l’arquitecte mataroní Manuel Brullet Tenas, que ja tenia un prestigi professional força consolidat. Encàrrec que va resoldre amb habilitat pel que fa al tancament dels darreres de les cases del carrer Sant Simó, i salvant el desnivell amb unes graonades esglaonades, aprofitant llambordes que es treien dels carrers al asfaltar-los, al pati de l’escola que a més havia de ser d’ús obert fora de l’horari escolar, fet que des de l’inici va resultar ser una font de problemes.

L’obra, presentada a més com una mostra de l’inici d’un procés de regeneració del vell casc històric, va merèixer l’ajut del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, per tal motiu la seva inauguració a la tarda el dia de Sant Jaume de 1985, prèvia  a la crida a la Festa Major, va ser presidida pel Honorable Conseller Francesc Xavier Bigatà i pel director General d’Arquitectura i Habitatge, el col·lega Joan Ràfols.

(d’esquerra a dreta: Ramon Manent; Remigio Herrero; Joaquim Esperalba; conseller F. Xavier Bigatà; Manuel Mas; D, Gral. Joan Ràfols; Diputat Ramon Camp; Anna Comas; Pep Puig; Manuel Brullet, Pascual Fernández.)

 

Quaranta anys més tard les exigències en aquesta mena d’equipaments són unes altres, els exemples, per citar-ne alguns de vint anys després, del nou Tabalet, al Pla d’en Boet, de la Riereta a Cirera, són ja més adequats. Però hi havia els recursos, les necessitats i els propòsits, potser contradictoris entre la part educativa i la de l’aprofitament patrimonial, que hi havia. Amb el temps, amb polèmica continuada sobre la seva virtualitat, el judici que pot merèixer aquella actuació pot semblar desencertada i ara cal repensar-la. És bastant difícil l’adequació de les velles baluernes que ens ha deixar la història industrial de la ciutat per a usos contemporanis diferents als inicials. Els materials i les tècniques de les que són fetes, les necessitats de aïllament tèrmic i acústic, les mesures per solucionar les barreres arquitectòniques, les mides dels espais necessaris, els generalment quantiosos recursos econòmics precisos,... fan que molts d’aquests edificis siguin de complicada rehabilitació. Tenim alguns exemples reeixits i altres a l’espera de que algun dia ho pugin ser. El cas de l’escola bressol de les Figueretes comporta una reflexió.

En Parés de Mataró que tenia el seu estudi a una de les cases de la baixada de Sant Simó, pocs mesos després d’inaugurada l’obra, va obsequiar-me amb un dibuix a la ploma que tinc penjat al meu despatx degudament emmarcat amb una dedicatòria que sempre l’hi he agraït:

Parés de Mataró, XI 1985, a en Manuel Mas i la seva ciutat tendra.

Temps era temps...

 

12 de març.

11x7= 77

“Tú, que has sido augur y sabes de cálculos, conocerás sin duda todo lo que se dice desde antiguo sobre el número siete: que es el número sagrado de Apolo, y, a decir del propio Pitágoras, también el de la diosa ateniense; que los cielos, la tierra y todo lo que está sobre ella están llenos de sietes; y que las fases de la luna se rigen por el número siete, y así también los movimientos de los cuerpos celestiales, y la música, y -lo que ahora nos toca- las edades del hombre y de su cuerpo. Hipócrates, Solón y otros sabios nos cuentan que la vida humana se encuentra dividida, a modos de escalones, en tramos de siete años, y que el punto más crítico entre ellos es el cierre del noveno tramo, que por esto conocen como el gran climaterio.”

“De senectute política. Carta sin respuesta a Cicerón.”, Pedro Olalla. Acantilado, B-2018.

Doncs, bé, ja fa temps que vaig passar el punt més crític. Va coincidir amb deixar d’estar oficialment i administrativament en actiu. Ja porto dos esglaons més en la vida i qui sap si en podré pujar algun altre. En tot cas dono gràcies a la vida, i als que m'han acompanyat fins ara, que m’ha portat fins aquí i tot el que he pogut viure fins ara.

77

___________

D’una antologia dels Adagis d’Erasme de Rotterdam

Iucundi acti labores.

Són plaents els esforços que han reeixit.

Ciceró, Sobre els límits del bé i del mal.

 

10 de març

D’urbanisme.

 

L’imponent edifici d’habitatge que s’ha aixecat al final de la Rda. Barceló, tocant a la carretera, està causant un cert rebombori ciutadà. És una qüestió d’estètica, no pas d’altra cosa, d’estètica de la imatge que pot donar el nucli urbà de Mataró. Ja se sap, contra gustos no hi ha res escrit definitivament, hi ha qui els sembla bé, els agrada, i hi ha que no els sembla bé i no els agrada. Normal en una societat com la d’avui en la que tothom, o molta gent, opina, amb tot el dret i la raó, sobre el que li sembla qualsevol actuació en l’espai públic.

Sobre aquest edifici ja es va publicar un raonat article de l’Isidre Molsosa, en el seu temps arquitecte a l’administració municipal.

https://www.capgros.com/ca/mataro/trista-sentencia-torre-barcelo_813182_102.html

Ara, Vern Bueno, redactor de Capgròs, rebla el clau en un altre documentat article:

https://www.capgros.com/ca/mataro/torre-barcelo-historia-monstre-era-inevitable-construir-lo_814995_102.html

La planificació urbana, reflectida avui en dia en els Plans Generals d’Ordenació,  és la determinació del conjunt i la suma d’actuacions que es poden fer en un espai determinat. La seva execució porta temps, evidentment que entra en vigor l’endemà mateix que s’aprova, però moltes de les actuacions previstes es van fent al llarg del temps. Moltes vegades un nou Pla recull sense modificar les que ja hi havia previstes, altres vegades els canvis econòmics i socials que han tingut lloc a l’urbs exigeixen canvis importants.

 A Mataró tenim bons exemples de tot això.

1.       El Parc central. Va ser una idea dibuixada pel Pla de l’Eixample d’Emili Cabanyes i Melcior de Palau de 1878. Tota l’ordenació posterior fins a la de 1976 el va mantenir. La seva execució, però, va haver d’esperar-se més de cent anys fins que es va enllestir als darrers anys del segle XX.

2.       La Ronda de Mataró, la variant de l’autopista del Maresme (la part nord de la C-32). Es dibuixa al Pla General de 1976 que redacta l’arquitecte Antoni Solans i que s’aprova per l’Ajuntament després de variats intents que comencen amb el Pla Mat del 71 de Manuel de Torres i Agapit Borràs. La seva execució és del 1995 amb una llarga polèmica per entremig sobre les característiques que havia de tenir derivades de la prolongació de la concessió de la vella A-19 que fou la primera autopista de peatge d’Espanya el 1968.

3.       La Via Europa. Aquesta és una modificació important del Pla General del 1976. El 1984 l’enginyer Gómez Ordóñez per encàrrec de l’Ajuntament havent estudiat el Pla proposa una variació trencadora respecte les idees que fins llavors es tenien per aquest espai entre els veïnats de Cirera i de La Llàntia. Acordada la modificació, la seva tramitació i execució va portar que el primer tram, fins a la Plaça Itàlia, no s’executés fins el 1996 i la seva conclusió com a vial s’acabés l’any 2000.

4.       El sector d’equipaments tècnics a tocar la Riera d’Argentona per sobre la N-II. Va ser un gran encert del Pla General del 1976 situar en aquell indret uns possibles equipaments que en algun moment la ciutat necessitaria. Va resultar que més que la ciutat van ser de la comarca. La primera Planta de la Brossa, la de triatge, va ser del 1985, la segona, la incineradora, del 1995. Dels anys noranta és la EDAR (Estació Depuradora d’aigües Residuals) feta per fases que es van allargar en el temps. La planta el Tub Verd és ja del segle XXI. La urbanització total del sector no està acabada per discrepàncies entre administracions, però els serveis necessaris ja fa temps que van.

5.       El sector d’equipaments terciaris dels Turons. També és del Pla del 1976. Ara allà hi ha l’Hospital de Mataró, el centre comercial Mataró Parc i un dipòsit d’aigua (el del rellotge de sol) tot acabat a les darreries del segle XX. No va haver-hi problemes de requalificació ni en aquest cas ni en l’anterior del serveis tècnics, el que va estalviar la feina (i molts maldecaps) a l’Ajuntament mostrant les bondats previsores que tenia el Pla General vigent llavors.

 

Però l’execució d’aquestes peces i moltes altres que es van anar desenvolupant del Pla General del 1977 va portar anys i va estar a “l’albur” de vicissituds variades que poden anar des de controvèrsies o conflictes amb propietaris (cas del Sorrall), a variacions en les condicions dels mercats immobiliaris (cas de la Rda. Barceló), a divergències polítiques en el sí dels Consistoris (cas de can Fàbregas) o disponibilitats de recursos privats o públics per la seva realització (cas de la crisi del 2008).

Ara hi ha polèmica, o és polèmica, la Torre de la Rda. Barceló. Com s’ha explicat molt bé en els articles citats al començament ve d’una planificació del 1998 que ha sofert varies de les vicissituds suara explicades. Quan s’ha aixecat no hi ha pogut haver cap controvèrsia jurídica, sinó una inversió d’aquesta magnitud no s’hagués ni començat. Ara que li hem aixecat la cua, com diu la dita popular, hem vist si és mascle o femella, però la previsió ja hi era. Hi ha varietat d’opinions, lògic, una baluerna d’aquestes mides no deixa indiferent a ningú, a favor o en contra.

Però hem d’acceptar el resultat de la planificació i ordenament urbanístic malgrat no sigui potser l’inicialment previst, o el seu resultat concret i definit no sigui el que ens semblava o ara no el trobem adient (si és que no hi ha possibilitat legal de canviar-la). Moltes vegades els encerts o els errors de les administracions i dels que hi estan al davant en un moment determinat no se’ls poden adjudicar. L’actualitat sempre és a benefici d’inventari: a vegades és positiu, a vegades potser negatiu. Sempre s’ha “d’apechugar” i actuar en conseqüència amb el que et trobes, no amb el que desitjaries trobar-te. Ho estem veient cada dia.

6 de març.

Un balanç testamentari?

 

L’any 1980 la Caixa Laietana edita un llibret sobre Mataró a partir de dos reportatges fotogràfics aeris fets al 1962 i el 1976. Fotografies espectaculars de l’estat de la ciutat des de varis punts acompanyades d'una succinta explicació que signa Pere Rigau, conegut comentarista local.

En tornar-me a trobar front aquest document he pensat quin va ser -potser- l’objectiu de l’edició d’aquest llibret. A la portada, sota el títol “Imatges Mataronines (1962-1976)” hi ha subtítol de “Visió gràfica del canvi de fesomia de la Ciutat”, i a la pàgina final de l’obra hi ha un curt escrit que comença dient: “Com ha canviat Mataró en catorze anys! Però, com serà l’any 2000?”

L’autor del text ja he dit que fou en Pere Rigau (1931-1992) que llavors era el cap de la Secretaria General de la Caixa Laietana, editora del llibret. La data de publicació, 1980. Fa un any que s’han posat en marxa els recuperats ajuntaments democràtics.

És conegut que la Caixa d’estalvis de Mataró fundada el 1863, posteriorment Caixa Laietana, va ser la impulsora, especialment ja en el segle XX, d’un seguit d’actuacions públiques que la convertiren de fet en un ajuntament bis, especialment donada la incapacitat de recursos de la pròpia administració municipal. Suposo que aquest fet no es va produir solament a la nostra ciutat sinó que va ser general allà on hi havia establiment d’estalvi parells.

Urbanisme: les Cases Barates, la Ciutat Jardí i el bloc del davant, Peramàs, l’Avinguda Recoder,...; Ensenyament: del Col·legi Menéndez Pelayo, als Cirera i Josep Montserrat, les beques per estudis (de les que en vaig ser mereixedor, com molts més); Equipaments assistencials: la Casa Cuna, la casa de colònies a Argentona, els ajuts continuats a l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena; Cultural: no es pot pas oblidar la Biblioteca Popular i la seva sala d’exposicions, una joia com ha explicat Pere Tió: https://zenodo.org/records/8106078, la creació i continuïtat del Premi Iluro de monografia històrica; escultures i esgrafiats diversos; subvencions a entitats de tota mena; ...

Segur que em deixo moltes coses de la seva obra social que va durar fins al final més enllà de la seva dimensió financera que també va incidir molt en la vida ciutadana. Estan suficientment documentades i són memòria de la ciutat. El fet de la seva trista desaparició, com totes les Caixes catalanes (algun dia algú estudiarà aquest fet amb profunditat?) al redós de la crisi financera del 2008, no ens ha de fer llençar l’aigua bruta del gibrell amb la criatura i tot.

Però, tornant al llibret en qüestió, no seria, a cas, un balanç testamentari tota vegada que s’iniciava un nou període de la governança diferent de la ciutat i  fora convenient deixar constància del treball que l’entitat havia fet en les grises èpoques anteriors?

El Reial Decret 2290/77, de 20 d’agost, promogut pel ministre Enrique Fuentes Quintana, va capgirar moltes coses del seu funcionament. Avui, que ja tot és aigua passada, crec que va portar al desastre, afirmació meva evidentment opinable.

https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-1977-21583

El text del llibret acaba així: “Aquests o molts altres interrogants, són els que tots nosaltres (sic) ens voldríem contestar, i que, en gran part, les seves respostes seran conseqüència de les nostres pròpies idees i actuacions.”

Les idees i actuacions de la democràcia municipal, 45 anys desprès, estan aquí i són els ciutadans que les han pogut votar els que les han de valorar.

(1962. La part alta)

(1976. Des de la carretera de Mata)

 

5 de març. Dimecres de Cendra.

 

Piular o no piular. No piular.

 

A finals de l’any passat vaig deixar de seguir les piulades que m’enviava l'abans Twitter, ara X, i vaig deixar de piular i repiular jo també. Sols alguna repiulada. He deixar senzillament d’interessar-m’hi. Diu que hi era des del maig del 2012, més de 12 anys, i unes 10.900 entrades.

No, no és que com molta gent hagi abandonat aquesta xarxa pels posicionaments del seu nou amo, encara que potser també. Em vaig cansar del que veia. Probablement el meu perfil i les meves preferències em portaven a veure aportacions de gent interessant, majoritàriament de polítics, comentaristes, periodistes, ..., que al meu parer, o dels que veia temes que anaven girant sobre ells mateixos tal com s’ha convertit la política d’aquí i d’arreu en els darrers temps.

Soc dels que encara compro (i per subscripció) el diari cada dia, no sé quan temps em queda de llegir “paper”, els meus amics periodistes em diuen que poc. Llavors, a més, no disposaré de l'estri per mantenir els calçots calents. Amb el diari en tinc més que suficient per estar al dia, d’informació i sobre tot de comentaris. El microblogging que han afavorit les xarxes socials crec que està fent un gran mal a la informació de qualitat. Ara, qualsevol pot fer-se passar per informador. Els joves diu que ja no compren diaris ni revistes i que la seva informació sols ve de les xarxes. Arriats anem!

Em mantinc al Facebook però amb un altre caire, no és pas que el seu amo sigui gaire diferent que l’altre. Penjo coses que en general poc tenen a veure amb la política. Preferentment publico imatges o alguna activitat personal que em fa gràcia que algú la vegi. Sí, hi ha quelcom una mica narcisista en aquesta actitud. Volem ser reconeguts i és satisfactori que hi hagi personal que li agradi i fins i tot comenti algunes de les teves pensades, tal com jo mateix faig de les seves. Però amb això, ben convençut de la poca rellevància, per no dir nul·la, del que jo pugui pensar o dir d’alguna importància, mantinc una mínima presència pública a l’espai cibernètic.

Els escrits en aquest blog, que aviat tindrà (amb l’anterior del que és continuador) vint anys, són una altra cosa. És deixar, ara ja sense cap pretensió fora que estic de tot arreu, idees o coses que em passen pel cap i sobretot continuar exercitant el treball intel·lectual d’escriure-les. Estic sorprès de que amb els canvis que ha experimentat tot aquest mon encara es puguin consultar escrits d’una època que sembla tant llunyana com el 2005:

https://manelmas.blogspot.com/2005/07/la-intenci.html

He de començar a pensar quina celebració faré d’aquest esdeveniment. Quan me’l miro veig que val la pena mantenir-lo, crec que alguna part de la vida està allà.

Sí, ja sé que la lluita per una societat millor -i avui potser més que mai- s’ha de mantenir fins quan es pugui. Algun granet de sorra continuaré aportant, però han de ser molts granets de sorra i moltes flors el que ens portin novament esperança.

3 de març.

Tot a fer punyetes. Una nova època?

 

Un amic, tot caminant, m’explica que fa uns dies la seva neta li conta que a l’escola li han ensenyat les edats en que es divideix convencionalment la història. Ell em diu que li va afegir una de nova que comença precisament ara.

Repassem:

L’Antiga s’acaba amb la caiguda de Roma al segle V.

La Mitjana s’acaba amb la caiguda de Constantinoble al segle XV.

La Moderna s’acaba amb la presa de La Bastilla, la Revolució Francesa, a finals del segle XVIII.

La Contemporània, seguint l’afegit que fa el meu amic a la seva neta, s’acaba al segle XXI, potser s’està acabant ara.

Des de Mart, d’aquí un temps, explicaran que ara comença El Futur.

Certament el que estem veient aquests dies en deixa a tots molt estorats. Sembla que estem entrant a una època nova. No, no és un retrocés, és un temps nou en que les certeses que havíem tingut fins ara s’esvaeixen. Com van desaparèixer els nobles i abans els feudals i abans els patricis, ara poden estar desapareixen  els ciutadans per ocupar el seu lloc en el comandament del mon “civilitzat”, uns plutòcrates que van a la seva i que amb els seus diners passen per sobre de totes les estructures que l’Edat Contemporània havia anar construint a “tranques i barranques”.

Les manifestacions que sentim ara des dels U.S.A., que havia liderat el pas de la modernitat a la contemporaneïtat; la falta d’escrúpols del dirigent del país més gran del Món, Rússia; l’astúcia dels dirigents “comunistes” del país més poblat, la Xina: configuren un nou panorama que deixa astorats als “occidentals”, preferentment europeus.

El farmacèutic aquesta tarda em pregunta: “Què hem de fer?”.

-“Ens ho estan capgirant tot, tot el que pensàvem que teníem establert”

1.      La Defensa. De qui ens hem de defensar? Del que tingui més poder ofensiu que nosaltres i se’ns vulgui apoderar, ves a saber de quina forma.

2.       L’Economia. El lliure canvi establert per la globalització, que ha tingut coses bones i també dolentes, però al que ens hem acostumat, pot donar lloc a uns intercanvis a gust i profit dels poderosos (una mica sempre ha estat així, però no amb el desvergonyiment que ara s’anuncia).

3.       La Democràcia.  Amb el que suposa de separació de poders, de lliure elecció pels ciutadans, d’imperi de la llei i la justícia. Ho estàvem aconseguint alguns, no tots a la Humanitat, avançàvem. Això, ara està en perill.

4.     L’Estat del Benestar. Si Lord Beveridge aixequés el cap quedaria bocabadat. No direm el que li passaria al Baró J.M. Keynes. Aquesta és una de les bases de la nostra societat: educació, sanitat, serveis socials, pensions universals.

Tot això, la Defensa, l’Economia,  la Democràcia, l’Estat del Benestar, amanit, garbellat i manipulat per les possibilitats obertes per la tecnologia digital que com totes les tecnologies, controlada en poques mans i mal usada, pot portar a una nova dimensió de la Història.

“Què podem fer, li responc al farmacèutic, doncs primer de tot si volem o no ser sotmesos”. Si no ho volem ser cal enfrontar-s’hi. Com? Lluitant i patint. Sense esforços personals no ens en sortirem. Si pensem que tot ens continuarà sent donat com fins ara no ens en sortirem. Caldrà pensar en la despesa militar, caldrà pensar en les fons d’energia, caldrà pensar en el benestar, caldrà pensar en la formació cívica, caldrà pensar en la comunicació i la informació, caldrà... repensar moltes coses que no ens cauran del cel sinó del nostre propi esforç. Serà molt difícil, tenim una societat molt ben “peixada”, molt ben acostumada. Algú va més enllà, un professor universitari em va dir que som una societat de “yonquis”, d’esclaus de la droga que és la nostra forma de vida avui.

Fa por.

17 de febrer.

 

 

Gràcies, Joan.

 

M’assabento que en Joan Sàrrias, regidor de l’ajuntament de Mataró de l’equip de govern, plega.

https://www.tvmataro.cat/story/dimiteix-el-regidor-de-promocio-de-ciutat-de-mataro

En Joan va anar com a independent a la llista socialista a les eleccions locals del 2023. Un “botiguer” compromès a les llistes socialistes de Mataró vaig pensar: molt bé, pot ser un bon fitxatge.

Diu que plega per motius personals i ho fa -pel que he vist- entre elogis dels seus companys de Consistori de tots els colors. Sembla que el seu treball ha estat útil i profitós per la nostra comunitat en el breu temps que l’ha portat a terme.

Motius personals. Sense necessitat de conèixer-los els sé molt bé. He estat molts anys dins de l’engranatge polític per saber el pa que s’hi dona. Un càrrec públic com el de regidor, però també a altres nivells, ha de compaginar com pugui la seva vida personal que comprèn a l’hora la conciliació familiar, el manteniment professional i l’activitat política. Aquesta darrera comporta inexorablement unes preocupacions, unes exigències públiques, una dedicació i uns horaris que dificulten o impedeixen moltes vegades portar una vida personal “normal”. Això va de menys a més segons la responsabilitat política assumida i la feina que comporta.

Conec el cas, és conegut, de polítics que posaven una fotografia seva al rebedor de la llar familiar perquè els seus recordessin quina cara tenia. Conec el cas, menys conegut, de polítics que al deixar aquesta responsabilitat i pretendre tornar a la seva feina es troben que en els anys que han estat fora d’ella l’escalafó ha corregut i no troben com tornar-s’hi a encabir. Conec casos de gent que duia activitats professionals, comercials o empresarials que no troben el mateix panorama que van deixar i tenen evidents dificultats per reprendre-les. Per molt que la legislació protegeixi aquests retorns, defensant-los, no és tant fàcil ni en el cas dels funcionaris. La vida, familiar, professional, política, corre molt de presa en el món d’avui. Pretendre dedicacions parcials o a distància és més difícil del que sembla. Amb aquest panorama, qui es podrà dedicar a la política? Qui voldrà arriscar-se al que comporta personalment? La ciutadania té un problema que ha d’assumir si no vol veure la degradació dels seus representants. Ah! I no cal oblidar que “si paguem amb cacauets tindrem micos”. Tot això ja ho va explicar fa més de 40 anys el reconegut, ja traspassat, professor Alejandro Nieto en la seva obra, que va anar ampliant amb posterioritat, “La organización del desgobierno”.

Ho vaig deixar escrit fa més de 13 anys, quan vaig plegar de Diputat:

https://manelmas.blogspot.com/2011/09/tienes-vuelta.html

 

Joan, moltes gràcies pel teu intent, moltes gràcies per la feina que has fet i que la vida et doni el que millor que pugui donar-te.

 

19 de febrer.

Angelets cap el cel.

 

Calçats Castellsaguer, una emblemàtica sabateria de “tota la vida” del centre de Mataró, ha tancat.

Sota un rètol de que es lloga, enganxat als vidres de l’aparador, han col·locat una placa amb una succinta explicació de les causes de l’esdeveniment.

La societat ha canviat molt, i manifesten que no han sabut adaptar-s’hi.i. Cert, el comerç ja no és el que havia estat, com res és el que havia estat. Hi ha noves formes d’arribar als consumidors, noves formes d’oferta presencial i digital. Fa uns quants anys van aixecar polseguera unes declaracions meves: “Aquells botiguers que han heretat un establiment dels seus pares difícilment el traspassaran als seus fills.”. Però també ha canviat el consum del producte, les sabates. Ara, és corrent veure la gent calçada a tota hora i a tot lloc amb “wambes” o similars esportives. Sols cal mirar els peus de la gent pel carrer i també de presentadors de televisió, artistes, això que ara en diuen “influencers”,... En un racó de l’armari tinc una capsa de sabates amb uns mocassins Sebago color bordeus, probablement comprats en aquesta botiga que ara ha tancat, que fa anys que no em poso i estan en molt bon estat. Va haver-hi un temps que van estar de moda, els meus són sense borla, però ara no sé si encara els calça algú que no sigui un “Borja Mari”.  Veig, però, que per Amazon (com no) encara es venen. Això del “vestir bé” tant en els homes com en les dones, al menys per aquí, ha passar a la història: els diumenges amb xandall.

Tenien marques bones, potser aquesta és una causa del tancament ja que ara segurament es compra més barat per poder anar canviant més sovint: Clark, Mephisto, Panama Jack, Geox... L’aparador sempre feia goig, van intentar estar al dia amb les temporades oferint producte al possible comprador benestant de les rodalies (amb alguns dels municipis amb més renda de Catalunya). Però, vaig anar a comprar-hi unes sandàlies al mes d’agost que era quan les precisava i em van dir que ja estaven a la temporada de tardor. Evidentment des de casa per internet les vaig tenir a les 48 hores de demanar-les.

Diuen que no els ha ajudat la gestió de l’Ajuntament que s’esforça en la “peatonalització” del centre. Home, aquest és un vell argument dels “botiguers” tradicionals. El carrer de Barcelona va ser, si mal no recordo, un del primers en convertir-se sols per a vianants, mantenint els accessos als garatge, entre ells el seu. Hi ha quatre aparcaments de rotació (sí, de pagament) a quatre passes i els dies forts d’animació comercial el carrer va curull de gent. De la vella tropa de la Unió de Botiguers que tanta guerra ens va fer en altres temps sols queda en peu la Ferreteria Colomer (felicitats, Toni!) a la Riera a 50 metres de la botiga que ara ha tancat.

Això són excuses de mal pagador. Arreu els centres de les ciutats ja fa molt temps que s’han convertit en illes de vianants i centres comercials a cel obert. No s’ha desertitzat, al menys comercialment i a casa nostra encara hi resideix molta gent.

Expliquen que són cinc les generacions que han mantingut aquest negoci que ara s’ha acabat. El rebesavi, que vingué de Vallgorguina a finals el segle XIX, com tants d’altres que vingueren llavors de fora i que ha explicat la Pilar González-Agàpito en el seu recorregut per places, carres, botigues, indústries, cafès,..., entre ells el carrer de Barcelona.

N’he conegut tres generacions de Castellsaguers. El Sr. Castellsaguer, Antonio, i la seva esposa; la seva filla Margarita (sic) que era una de les noies maques de la meva joventut, i els seus fills, Nacho i Joaquim, que tingué amb en Joaquim Itoiz. Tots aquests en algun moment o altra ens han proporcionat calçat a la meva família. Segurament en els meus temps de representació pública sabates amb “sola de sabata”, de sola de cuir. A la majoria de la gent d’avui aquesta qualificació els deu semblar “xinés”.

Diu, en Nacho que és el que signa el comunicat, que ha estat un plaer servir-nos i ens ho agraeixen. Els tornem els compliment, també ha estat per nosaltres i suposo que per molts mataronins i mataronines un plaer anar-hi i els agraïm la seva atenció.

Per la darrera campanya comercial de Nadal van guarnir l’aparador amb un bufons angelets. Ara els angelets van camí del cel.

18 de febrer.

Brutalisme.

 

Volia escriure alguna cosa sobre Trump. Cada dia als mitjans notícies de la seva activitat torrencial. La primera editorial del numero de febrer de Política&Prosa m’ho estalvia.

https://politicaprosa.com/davant-del-brutalisme-imperial/

Perquè esprémer el magí quan hi ha gent que ho fa millor que tu? “¡Nada más que decir, señoria!”

14 de febrer.

Pobre Colom

 

Quan Trinitad y Tobago va accedir a la independència (del U.K.) el 1962 va col·locar al seu escut la imatge de les tres caravel·les de Colom quan va “descobrir” les “Indies”. Ara resulta que és una imatge “colonial” i han decidir desfer-se’n i col·locar al seu lloc un Steelpan que sembla que és una casserola sense mànec.

https://www.lemonde.fr/international/article/2025/02/05/a-trinite-et-tobago-le-steelpan-remplace-les-caravelles-de-christophe-colomb-sur-les-armoiries-nationales_6532045_3210.html?lmd_medium=email&lmd_campaign=trf_newsletters_lmfr&lmd_creation=a_la_une&lmd_send_date=20250205&lmd_email_link=a-la-une-autres-titres-titre_titre_8&M_BT=47840578012265

https://en.wikipedia.org/wiki/Trinidad_and_Tobago

Si llegim l’entrada de la Wikipèdia ressaltada més amunt veurem la història d’aquesta gent. Parlar d’un passat colonial, centrat en una imatge del pobre Colom, on hi ha estat francesos, anglesos, holandesos, fins i tot letons, suposo que també pirates i negrers em sembla que sols va en la línia de no acceptar que la història sols és la història, per bé o per mal i que l’hem d’agafar a benefici d’inventari. Clar que  per ells potser de la seva història és més il·lustrativa una casserola que la Santa Maria, la Pinta i la Niña.

Banda tocant steelpan en els seus famosos carnavals.

Per cert, la seva capital es diu Puerto España, ¡toma ya!, bé, però com que l’idioma oficial és l’anglès, no, res colonial tampoc, en diuen Port Spain.

6 de febrer.

Garrulo / Groller.

 

Garrulo:

adj. coloq. Dicho de una persona: Rústica, zafia.

Groller:

adjectiu
SINÒNIMS: bast, barroer, brut*, ordinari, inelegant, matusser, tosc, grosser, aspre*, grosserot, antipàtic, incivil, ignorant*, insolent, rude*.

A tots els sectors de la societat hi ha persones que tenen comportaments que mereixen aquest qualificatiu, encara que es donen més en alguns que en altres. El mon del futbol n’és un d’ells, no sé tampoc si en major o menor quantia que en altres mons. Té explicació: segurament es demana a la gent d’aquest entorn més del que sigui convenient demanar-los. Aquest article de John Carlin ho explica ben bé.

La consideració social d’aqueta mena de comportaments és negativa, de desconsideració i reprovació social. Ara estem entrant en un terreny molt i més complicat que és la consideració jurídica d’aquests comportaments. La reflexió d’en Marius Carol

Certament, actituds grolleres o “garrules” desagraden a molta gent. Però hem de preguntar-nos com és possible que algunes persones que manifesten aquests comportaments han arribat a on han arribat. El context, sempre el context. Així, en lloc de anar decantant socialment a aquests elements per part dels que els han enlairat  prèviament al adonar-se de la seva inconveniència, els han protegit, justificat o han mirat cap a un altre cantó, potser per què beuen de la mateixa saba

Però el pèndul està en marxa, sempre està en marxa, no s’està mai parat el pèndul, ara cap a un costat ara cap a un altre. El que ahir es lloava ara és blasmat. Una de les característiques dels “garrulos” és la de no adonar-se de que els temps estan canviant, sempre estan canviant, i en lloc de procedir a corregir-se o assumir que el seu comportament ara és errat i amagar-se o desaparèixer, el que fan encara és treure pit amb conseqüències encara pitjors per a ells.

Veurem com acaba tot plegat, però en els temps de “correcció política” cal que els que surten (o pretenen sortir) als papers que es deia abans, o a les xarxes que es diu ara, vagin en compte, fins i tot, alguns/algunes, cal que revisin el que varen escriure al ciberespai fa uns quants anys. Els hi pot anar el pa, o el reconeixement.

5 de febrer.