Ara li ha tocat a en Fermín Manchado.

 

(imatge: TVM)

Sí, li ha tocat anar-se’n. Ara que semblava que havia superat la malaltia que patia i que li havien donat esperances d’una temporadeta més, el cor no li ha aguantat. La Vella Dama se’l ha endut.

No tornarem esmorzar plegats al “Pirata” del Port de Mataró, on ell hi anava sovint i la fèiem petar. M’explicava com anava el Port que va ser la seva il·lusió en els darrers anys. L'altra gran ilusió d'aquests darrers temps era la seva neta petita, en té d'altres més grans.

El vam incorporar com a independent a la llista socialista a les eleccions municipals de 1995. Venia, crec que me’l va recomanar en  Remigio Herrero, de l’Assembla local de la Creu Roja on s’havia guanyar un bon prestigi pels seu voluntari quefer executiu. A les llistes de 1999 i del 2003 ja va anar-hi com a militant del PSC. En Joan Antoni Baron no el va continuar posteriorment quan va acabar el mandat 2003-2007. Mai va haver-hi bona entesa entre ells, segurament a causa dels seus diferents tarannàs.

En Fermí era un “comercial”, un bon comercial que mai va deixar de tenir feina, pel que jo sé, de tenir ocupació. En l’ajuntament va deixar empremta en el tema del transport urbà col·lectiu del que ocupar-se amb molta dedicació. Segurament la xarxa del Mataró-bus li deu molt. Va ser un bon i lleial col·laborador.

Li agradava molt viatjar per les Espanyes: Extremadura, Galícia, ... tenia amics, fets aquí o allà que anava a veure. Tenia forces amics. Li agradava també llegir i sobre tot, era un “manetes”. Ja jubilat, tenia un petit local davant de casa seva al carrer Sant Valentí, on amb màquines i materials diversos confegia i arreglava peces i/o feia arranjaments.

Quan l’Alcalde Bote li va encarregar representar a l’ajuntament al Consell del Port de Mataró s’hi va dedicar amb afició i va ser-ne vice-president. Es passava matins a les instal·lacions portuàries parlant ara amb els uns, ara amb els altres, sempre intentant que la instal·lació millorés. També aquí va prestar un bon servei a la ciutat.

Fa molts pocs dies que l’Encarna, la seva muller, havia explicat a la meva trobant-se per la plaça que s’estava recuperant força però que estava una mica “encervellat”, suposo que els darrers temps lluitant per superar la malaltia l’havien marcat. Ell mateix m’ho havia comentat.

Sempre hi vaig tenir molt bona relació. Quan vam estar plegats a l’ajuntament i el grup municipal socialista  -més o menys un cop a l’any- feiem dinars,  es cuidava de fer-nos unes bones paelles d’arròs, alguna vegada amb calamars que havia anat a pescar el dia abans. Ara, com he dit, ens veiem al “Pirata”. Allà han perdut un client fidel que convidava als amics a esmorzar encara que sols prenguéssim un tallat.

No era pas massa gran per el que es viu ara, més o menys com jo, i fora de la malaltia portava els anys força bé. Et recordaré, amic, company. Gràcies per haver estat al meu costat i ajudar-me. Descansa en Pau. Una forta abraçada Encarna.

(Setmana Santa 1996. In memoriam)

Llegar a Viejo. (Joan Manuel Serrat)

 

Si fuesen poniendo luces

en el camino, a medida

que el corazón se acobarda…

y los ángeles de la guarda

diesen señales de vida…

Quizá llegar a viejo

Sería más razonable,

más apacible,

más transitable.

19 de gener.

Dels meus temps a la U.G.T.

 

L’amic Josep (Pep) Molsosa ens demana als que vam treballar plegats als serveis tècnics de la U.G.T. als anys de la seva reconstrucció, (1977-1978), un breu text personal per completar un treball que està fent sobre aquells temps, la seva gent i les seves circumstàncies.

En el període de la meva vida que vaig estar al sindicat no vaig participar directament en les lluites polítiques internes que s’hi estaven produint, que en Molsosa ha explicat a l’abast ja fa temps, i per tant la meva relació amb l’organització va ser més aviat de contingut merament tècnic, encara que evidentment no vaig poder sostreure’m de l’ambient que vam viure tots plegats.

 Li he enviat això.

En la historia (burocràtica, de la “Tesorería General de la Seguridad Social”) de la meva vida laboral hi consten dos períodes buits, un període mal qualificat i com a resultat d’això uns resultats i unes conseqüències quantificables monetàriament.

Els períodes buits:

El primer, entre el 31-10-1977 (data en la que vaig causar baixa a l’empresa Roca Sanitario S.A. (Roca Radiadors) per incorporar-me als reconstrucció serveis tècnics de la Unió General de Treballadors de Catalunya per insistència del company -ja traspassat, D.E.P.- Rafael Madueño, fins al 1-03-1978 en que vaig ser donat d’alta a la “As. Jur. Lab. De Trab.” I posteriorment, a partir del 01-07-1978 a la U.G.T. de Catalunya. En aquest període, a més, vam cobrar en “negre”. És el què hi havia, segurament els diners venien de la social democràcia alemanya.

El segon, entre el 31-01-1979, en que vaig causar baixa als serveis de la U.G.T., i el 01-02-87, en que llavors vaig ser donat d’alta oficialment per l’Ajuntament de Mataró on hi era treballant des del 19-04-1979, primer com a Regidor i després com Alcalde.  Fins al 23-05-1983, segons certificat del Secretari General de l’Ajuntament de Mataró, no consto en la documentació municipal (si que deu constar en la premsa de l’època) i que des d’aquella data del 12-05-1983 fins el 01-02-1987, consto amb el règim de dedicació exclusiva, però sense cotització tampoc a la Seguretat Social.

D’aquesta darrera omissió vaig poder participar en la seva tardana reconsideració i reconeixement tal com vaig explicar en les dues entrada que vaig fer al meu blog :

 https://manelmas.blogspot.com/2005/10/lantoni-farrs.html, Va per tu, Toni!

https://manelmas.blogspot.com/2006/11/els-drets-dels-electes-locals.html

El període mal qualificat (de Grup de Cotització)

Tota la meva vida laboral, des que em vaig llicenciar en Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona el 1972, vaig constar en el grup de cotització 01, el dels tècnics i professionals. L’excepció la tinc entre el 01-03-1978 i el 31-01-79, el temps que vaig ser donat d’alta a la U.G.T., en que vaig constar en el grup de cotització 05 que és els dels auxiliars administratius.

 

El resultat d’aquests fets:

L’exposat anteriorment va comportar que a l’hora de la jubilació, deixant al marge que com que vaig plegar de Diputat a Corts sense que ningú m’acomiadés no vaig poder-me prejubilar com era la meva intenció amb 63 anys i mig, em faltaven anys de cotització per aconseguir el que em podria correspondre. Ho podia haver solucionat reclamant a l’Ajuntament de Mataró les cotitzacions no efectuades al seu moment, ja que pels tràmits legislatius que es van fer -explicats anteriorment en les entrades citades del meu blog- ho permetien. Vaig optar per no fer cap reclamació per estalviar un possible rebombori mediàtic (la relació cost/benefici no pagava la pena i som tan aficionats a polemitzar sobre aquesta mena de situacions...) i completar el temps que em faltava de cotització amb un conveni especial que lògicament vaig haver de pagar jo i acceptant una pensió una mica inferior a la que m’hagués pogut correspondre.

 

Les conseqüències quantificades monetàriament.

En el moment de la jubilació, ara farà 13 anys, vaig comptar que deixava de percebre uns 50,-€ de pensió al mes. Això dona uns 700,-€ a l’any (cal comptar les pagues dobles), el que representa en 13 anys uns 9.100,-€ (sense les revaloritzacions que s’han anat produint). La importància de la quantitat depèn de la consideració que tingui cadascú de les seves necessitats o desitjos. En el meu cas, tothom pogués plorar amb els meus ulls, les dono per ben deixades de percebre -per perdudes-, com una petita aportació més, en aquest cas monetària, al redreçament democràtic del país treballant primer en un històric sindicat de classe (dels meus), i després per la meva comunitat, la meva ciutat.

 

Mataró, 15 de gener de 2026.

P.S. Aquest escrit ha estat modificat atenent a consideracions de l’editor. S’han suprimit els apartats tercer i quart sent substituït per un més sintètic:

Les conseqüències:

No és aquest el lloc per explicar petites misèries personals, que poden deduir-se fàcilment, però si que cal deixar paleses les mancances que va representar l’aportació -per molts o pocs, gran o petita- al redreçament democràtic del país i el que va costar superar-les.

 

Acompanyant  al Secretari General de la UGT, Nicolás Redondo, i al cap de la UGT de Catalunya, Justo Domínguez, pels carrers de Mataró cap a l'acte central del centenari de la creació del sindicat (1988), flanquejats pels Tinents d'Alcalde Remigi Herrero i Ramon Manent.

 

Mataró 17 de gener.

Els bons desitjos d'en Ramon Manent.

En Ramon Manent, fotògraf tota la vida (encara que en va dedicar alguna part a la política per la que no ha deixat mai d’interessar-se i ser-hi present d’alguna manera), ha acumulat un arxiu impressionant: http://www.photos-art.com/ amb més de 300.00 fotografies.

Cada any, per Cap d'Any (no per Nadal) felicita als seus amics i coneguts (suposo que també a la seva família) amb un petit i acurat recull d'alguns detalls de l'obra que té guardada.

L'any passat van ser "Joguines de llauna, que ens recorden la nostra infància"

Enguany, el que ens ha arribat, desitjant-nos un bon any 2026, (ho constato fora de temps ja) és un recull que mostra detalls de la pintura gòtica catalana: "La vida quotidiana a l'època medieval".

Que tinguis, també, un feliç any, Ramon amb tots els teus.

17 de gener.

Periodisme independent europeu.

 

“La incomprensió del present neix fatalment de la ignorància del passat. Però segurament no és menys en va esgotar-se en comprendre el passat si no se sap res del present.”

Aquesta cita és de Marc Bloch, un dels pares de la història contemporània, afusellat pels Nazis al 1944. Bloch, amb altres, va canviar la forma de pensar i de fer aquesta disciplina. I aquesta cita, treta de “Apologia per la Història”, publicada pòstumament al 1949, explica en part els sentit del treball de l’historiador y, de rebot, el del periodista.

Estudiar el passat ajuda a comprendre el present. La curiositat del present es gira cap el passat I la memòria que escollim explica el que som.

-----------

Gràcies per formar part de les persones que creuen en el nostre treball. Esperem estar sempre a l’altura de les vostres expectatives.

 

Així comença la “newsletter” d’aquesta setmana de la comunitat de VOXEUROP_ de la que formo part i de la que rebo informació i m’ho agraeixen.  

 

¿Venezuela hoy, Groenlandia mañana?  La caricatura de la setmana.

17 de gener.

 

Dalt la bicicleta una altra vegada.

 

En els darrers temps feia balanç de com havia anat l’any dalt la bicicleta. Aquí el balanç de l’any 2022

https://magrinyar.blogspot.com/2023/01/balanc-ciclista-2022.html

Per l’any 2023 vaig confegir també l’evolució en ja es començava a veure una tendència que davallava a les darreries del període. Clar que van haver-hi algunes coses a remarcar: l’operació de cataractes pel setembre i la caiguda insospitada al Passeig Marítim al desembre que em va deixar baldat de l’espatlla i el braç drets. Però també vam a fer amb en José Mª l’anada i tornada de Tortosa a Alcanyís en tres dies parant a Horta de Sant Joan.

L’any 2024 va començar irregular per les conseqüències de la caiguda del desembre anterior i va acabar malament. Ja en el forat, el 26 de setembre -amb només 965,2 Km.- vaig deixar de pedalar. Estava al fons del pou on no hi trobaria la sortida fins quasi bé un any després.

Les dues bicicletes que tinc les veia cada dia, la de muntanya al costat del cotxe al garatge, la de carretera elèctrica a dalt a casa al costat del butaca de lectura (que poc hi vaig llegir). El 18 de setembre del 2025 vaig tornar a pujar-hi i a pedalar.

Poc a poc, al final de l’any havia fet ja 707,6 Km. Tornava a la rutina de intentar sortir els dimarts i els dijous al matí pel Passeig Marítim, uns 17 Km cada vegada, quelcom més d’una hora, i els diumenges les rutes habituals per les carreteres comarcals, un 45km més, amb la corresponent parada i fonda. Els meus “co-équipiers” han estat formidables.

Torno a ser-hi, que duri tot el que sigui possible, tampoc he de fer grans “exploits”. Mantenir el cos fent exercici. Veurem què dona l’any de sí . M’agradaria tornar a fer-ne alguna de llarga, no sé si el cos em donarà per assolir-ho.

10 de gener.

 

Vergonyós. Però...

 

Vaig a buscar butà al dipòsit de Valldeix. Al baixar, entrant al casc urbà, entre les places del pintor Novellas i la del pintor Cusachs, a l’esquerra veig una instal·lació/equipament -que em sembla pública- nova (o que jo no coneixia encara), sobre l’Institut “Les Cinc sènies”. Aturo el cotxe en el gual senyalitzat que dona entrada al camí que hi porta i veig a l’esquerra un “corre can”, o així m’ho pareix, i al fondo l’entrada d’un camp de petanca, camp del club Rocafonda. Al voltant de les pistes, fent-ne protecció, unes tanques farcides de rètols publicitaris que deuen proporcionar ingressos al club. A aquelles hores del dia, mig matí d’un dia feiner, ambdues instal·lacions eren solitàries.

El que em sorprèn força és el rètol que hi ha a la porta de les pistes de petanca. El conegut advertiment amb la roda -símbol dels gitanos- al mig i la inscripció: Zona vigilada “Los Salguero”. Sí, la “protecció” de la zona per uns privats. La màfia: “Si no voleu que us passi res, pagueu. Nosaltres vigilarem” A quant puja el “pizzo”? No ho sé, però algú ho deu saber. No hi ha protecció sense contrapartida. Paguem impostos per què hi hagi policia. Aquí, qui paga?

  

Envio un “what’s” a la regidora corresponent amb la fotografia del fet i una indirecta: “No ampliem la Policia Municipal?”.  Em contesta al cap de quatre dies dient que estava de vacances i que hi ha problemes amb el cos de policia local -com a tot arreu, em diu- i que falta una llei nova específica pel tema. També, per via indirecta, ho faig saber a l’alcalde que no deu tenir temps per atendre’m i contestar-me.

Em poso davant l’ordinador i engipono indignat un escrit que un cop acabat i tornat a llegir veig que és impublicable ja que ocasionaria un “merder” considerable. Res, a la “llibreta amagada”, no sé si mai veurà la llum. No és pas el primer escrit que hi ha guardat allà, tampoc serà el darrer.

És la segona vegada, ara, que acabo un escrit amb aquests versos d’en Sabina. La primera vegada, fa quasi divuit anys, em van posar la creu i la ratlla. Aquesta ja no cal, no cal que ningú s’hi molesti.

Yo no quiero saber por qué lo hiciste

Yo no quiero contigo ni sin ti

Lo que yo quiero, muchacha de ojos tristes

Es que mueras por mí

 

Y morirme contigo si te matas

Y matarme contigo si te mueres

Porque el amor cuando no muere mata

Porque amores que matan nunca mueren

9 de gener.

La meva impressió.

 

(Publicat a l'edició digital. secció d'opinió, de Capgros.)

Quan l’exèrcit és vell, els soldats peresosos i la disciplina i el comandament no estan unificats, ja tens un adversari que ha perdut per endavant.

Li Quan

Aquí manem nosaltres (els U.S.A.). Si us desvieu massa dels nostres interessos ja veieu què podem fer: ens enduem -en una operació militar sigil·losa, segur que amb l’ajut d’algú que tenim comprat- a un cap de turc per què veieu fins on podem arribar, quin és el nostre poder d’infiltració interna amagada o d’infiltració externa ben visible. El jutjarem (sic) i l’ensenyarem com a espantall. No era això que feien els romans amb els seus vençuts?

I quins son els nostres interessos? Els de defensar el que millor ens convingui. El règim polític? Se’ns en fot. La democràcia, els drets humans?, bé, si s’atenen al que ens convé, cap problema, però si serveixen per fer-nos la punyeta ja sabeu com les gastem. Que desprès d’una intervenció nostre els afectats quedin “afectats”?, tant ens fa, allà ells que no han sabut respectar el nostre Poder. Sí, Poder.

Tenim una lluita ja ben visible amb els xinesos. Des que van entrar a la O.M.C. (només fa 25 anys), -quin invent més diabòlic aquest dels “europeus” lliurecanvistes- la Xina ha despertat. Recordeu Napoleó i el seu vaticini. Deng Xiaoping els va portar per un camí que ha superat al visionari Mao. Com va explicar Branco Milanovich: “el comunisme és el sistema més eficaç per passar del feudalisme al capitalisme”. Ara, ves per on, tenim un gran i fort competidor a punt d’acabar amb la nostra hegemonia... i la del dòlar.

Corea del Nord es defensa amb armament atòmic, veurem a on el deixaran arribar els seus protectors. Ep! Això de la bomba atòmica és d’uns quants, no pot ser de molts ja que llavors no tindria la força dissuasiva que té ara. Que li preguntin sinó als iranians que els posen entrebancs per aconseguir-la, de la forma que sigui: assassinats selectius, bombardejos,  bloquejos amenaces contínues,...

I si pretenen jugar amb el petroli, o amb minerals precisos, que es preparin. Aquests inputs, “insumos”, els necessitem nosaltres per continuar estar al cap d’avant. “Com cuidado” que els vulgueu donar al nostre més perillós competidor, no tindrem miraments.

Cuba, el seu règim, caurà per si sola, quan no pugui rebre ajut de ningú. Nicaragua és una mosca collonera però res més. Atenció amb les monarquies àrabs no vagin a tenir mals pensaments, els israelites tenen un exèrcit preparadíssim i la llista de caiguts és llarga: Mossadeq, al-Gaddafi, Saddam Hussein,.... Rússia és un gegant amb peus de fang. La Xina, la Xina és el perill i l’enemic a batre.

-------

Doncs això. El segrest de Maduro sols és una indicació, un avís, “com cuidado” de passar-se. La democràcia, el canvi de règim?... L’oposició veneçolana s’ha quedat amb un pam de nas. Cal que tornin a llegir a Vargas Llosa, “La fiesta del chivo”, quan Balaguer obre el balcó del seu despatx i ensenya al seguidors del dictador Trujillo el destructor de la U.S. Navy ancorat al port de la capital, Santo Domingo.

Les bravates contra Colòmbia, Mèxic, Groenlàndia, Canadà, la Unió Europea, son això, bravates per mantenir a ratlla a la gent per si algú té la intenció de desviar-se del camí correcte, que és el camí dels interessos, no dels nord-americans, sinó de les empreses nord-americanes.  Ja compraran el que calgui, com i quan calgui.Veurem en què acabaran les intencions reguladores de la Unió Europea, veurem en què acabaran les benintencionades propostes de les COP per reduir el canvi climàtic. Els que tenen els petroli i el gas deixaran anar el suculent, per ells, mercat de la mobilitat?

Caldrà esforçar-se per explicar a les nostres poblacions panxa contentes quin és el preu del seu (nostre) benestar, quin és el preu del seu (nostre) desaforat consum, quin és el preu de les seves (nostres) llibertats, quin és el preu de l’exercici dels drets humans del que n’estem tant cofois. No pot ser la submissió, o sí?

A-YU-HSI, de Lang Shih-ning (Giuseppe Castiglione). Dinastia Ching.1644-1911.

Desempolseguem el Sun Tzu, especialment el capítol 4: La disposició de les forces. Preparem-nos pel combat. Siguem intel·ligents i no emocionals. No mirem endarrere sinó al davant i el futur que ens ve al sobre.

Dempeus!, tenim alternativa, som l’alternativa, l’única alternativa, però caldrà lluitar-la. Com sempre.

7 de gener.

Un temps per a cada cosa.

 

Son molt coneguts i bonics els versos de l’Eclesiastès (3,1-11) Cada cosa té el seu moment.

Tot té el seu moment,
sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.
Hi ha un temps d’infantar i un temps de morir,
un temps de plantar i un temps de collir.
Un temps de matar i un temps de guarir,
un temps d’enrunar i un temps de construir.
Un temps de plorar i un temps de riure,
un temps de plànyer-se i un temps de dansar.
Un temps de tirar pedres i un temps d’aplegar-ne,
un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n.
Un temps de cercar i un temps de perdre,
un temps de guardar i un temps de llençar.
Un temps d’esquinçar i un temps de cosir,
un temps de callar i un temps de parlar.
Hi ha un temps d’estimar i un temps d’odiar,
hi ha un temps de guerra i un temps de pau.
El qui treballa, què en treu del seu esforç?
M’he fixat en les feines que Déu ha imposat als homes:
ell ha fet les coses boniques i apropiades al seu temps, i també ha donat a l’home el sentit del passat i del futur, però sense que l’home pugui arribar a comprendre, des del començament fins al final, l’obra que Déu ha fet.

Ara, per entendre el que passa al Mon i al nostre voltant potser és temps d’aturar-se a llegir i a observar. És temps de llegir i observar?, no ho sé pas, però poca cosa podem fer directament contra el Poder -que veiem descarnat (sense pal·liatius) aquests dies-, malgrat no hem de defallir en intentar-ho.

Una collita dels darrers mesos i d’aquestes festes que ara s’acaben, una dotzena. Crec que en tinc per tot l’any.

1.       Sebastien Vassant/ Stephen Desberg, “Una breve historia de la Igualdad. Basada en el Libro de Thomas Piketty”. Ed. Deusto, B-2025. El format de narració il·lustrada suposo que alleugereix la densa prosa de l’original en que està basada.

2.       VV.AA. “El imperio de la sombra”. Ed. Arpa, B-2025. Edició de “El Gran Continent” sota la direcció de Giuliano da Empoli. Importantíssima aportació per entendre què està passant avui al Mon. Cal seguir les aportacions d’aquesta revista europea que dona informació de primera mà.

3.       Jordi Amat, “Les batalles de Barcelona”. ed.62, B-2025. Fa dies que aquest llibre corre per la meva taula. L’Amat s’ha convertit en un dels intel·lectuals de referència a casa nostra i el tema, encara que sigui un abordatge des del punt de vista cultural, molt barceloní, cal tenir-lo present per com ha anat canviat el nostre Cap i Casal.

4.       Julio Alba de la Cuesta, “De Pavía a Rocroi. Los Tercios espanyoles”, ed. Desperta Ferro, M-2025, 8ena. Ed. Els temes històrics m’apassionen i tothom parla bé d’aquesta obra que explica a través de quina eina la Monarquia Hispànica va dominar Europa a l’Edat Moderna. Cal seguir aquesta editorial.

5.       Francisco J. Jiménez Espejo / José Soto Chica, “El Dios incomprendido. El desafio del clima en la historia de la humanidad”, ed. Desperta Ferro, M-2025. Un altre llibre d’història per conèixer  com a marcat l’esdevenidor de la Humanitat aquesta dada que actualment torna a tenir molta rellevància malgrat els negacionistes.

6.       Ben Wilson, “Metròpolis. La història de les ciutats. L’invent més gran de la Humanitat”. ed. 62, B-2025. La vida urbana ha estat el meu tema d’actiu pel que no hi he perdut l’interès. El vaig adquirir per regalar-lo, encara que potser ho faré després de llegir-lo.

7.       Karl Kraus, ”Los últimos días de la humanidad”. H&O ed. B-2025. Diu que aquesta obra que recull els escrits d’aquest escriptor i periodista austríac son imprescindibles per entendre el mon d’avui encara que foren escrits fa cent anys. La guerra, les seves circumstàncies i conseqüències i las dels ciutadans que la segueixen.

8.       Alberto Sabio Alcutén, “Excomunistas. De la Revolución a la guerra Fria cultural: Jaoquín Maurín (1896-1973)”. Ed. Galaxia Gutemberg, B-2025. Vaig anar a la commemoració dels 80 anys del P.O.U.M. a can P.S.C. que celebrava també els seus 50 anys. A casa, del meu pare que fou del P.O.U.M., corre encara un llibre d’en Maurín, “Hacia la segunda revolución” dels temps de la República (1935). Potser és nostàlgia o un homenatge al meu pare que em devia inculcar alguna de les seves idees de jove.

9.       Nazareth Castellanos, “El puente donde habitan las mariposas”. Ed. Siruela, M-2024. Em va atreure al taulell de la llibreria. No sé pas si l’arribaré a llegir ja que encara no sé ben bé de què va. Diu els subtítol: “Biosofía de la respiración”. Però ja va per la 4ª edició, cal arriscar-se a vegades, no cal tenir por d’errar-la.

10.   Anem a la novel·la, que també cal per afluixar de tant en tant. José María Pérez, “Peridís”, “El tesoro del templo caído”, ed. Espasa, M-2025. Fa temps que vull anar al nord de la província de Palència a veure romànic. Potser m’hauré de conformar amb una narració de qui ha treballat molt per conservar aquell patrimoni arquitectònic medieval romànic.

11.   Alfred Bosch, “Escolta, Sepharad”, ed. 62, B-2025. Temps enrere em van agradar tant “L’Atles furtiu”, com “Els set aromes del Mon”, després l’autor es va dedicar a la política de la que em sembla que n’ha sortit escaldat. Tinc una anècdota molt bona amb ell que potser em fa veure’l amb bons ulls. Del títol d’aquesta darrera obra ja en dedueixo per on pot anar i no em desagrada tornar-hi.

12.   Ayako Miyagi, “La cortesana de las flores”. Ed. Quaterni, B-2016. Ves per on, cercant literatura japonesa per fer uns Reis he anat a parar a una editorial completament desconeguda per a mi que està especialitzada en literatura oriental i he aprofitat la troballa per procurar-me una obra tradicional del Japó. No és que mai m’hagi entusiasmat massa aquella literatura però veurem ara que dona de sí aquesta obra.

6 de gener. Reis.

 

 

Que l’escriure no ens faci perdre el llegir.

 

Vaig començar l’any que avui s’acaba al fons del pou on m’havia entaforat l’any passat. Excavava galeries per veure per on en podia sortir. A vegades cavava per fer el pou més fondo, fins que un dia, encara no sé pas com (probablement alguna pastilla diferent), vaig donar amb una escletxa que em va portar a la superfície per una escala que em va enfilar fins dalt de tot d’un arbre on ara estic patint per si m’estimbo ocupat amb el panorama que albiro.

He tornat a pedalar dalt la bicicleta, tant entre setmana com els diumenges. Els fidels amics m’han esperat. A peu descobreixo els divendres, de la mà d’un altre bon amic, recons de la serralada litoral propera. La família, pacient quant estava al forat, està il·lusionada amb els meus projectes d’endreça i de les perspectives que tinc que no els hi goso a explicar del tot, no sigui que tirin del fre de mà. Amb els companys de lluita del llarg camí de la vida tenim projectes en marxa. Escric força, llegeixo poc, poc dels llibres que se’m apilonen. No em dona el temps per a tot, malgrat que dormo menys i em llevo més aviat.

De cara a l’any que ve m’he d’assossegar una mica. He d’escriure menys, encara que tinc alguna cosa al cap que vull deixar blanc sobre negre. Tinc dos grans temes embastats: Què fer amb els llibres que he acumulat amb els anys i què fer amb els records dels temps viscuts. Ambdues coses poden donar per a molt, però exigeixen paciència que no és pas una de les meves qualitats, i més ara veient que el temps se’m escurça.

Programo viatges que no sé pas si arribaré a fer, o si la bossa donarà per fer-los. Conferències, concerts, exposicions diverses ja apuntades, i les que sortiran. Rebo més informació, a la que estic subscrit pagant, que la que puc pair.

En fi, les perspectives dalt de l’arbre, touts azimuts, sols es veuen entelades per la terbolesa dels temps actuals -que ja no son els meus, però ens els que hi estic-, que em porten el neguit de com m’afectaran encara, o com afectaran ara i més endavant a la gent que estimo, des dels més propers als més llunyans, ja que tots som de la mateixa Humanitat.

Som molt petits dins de l’Univers.

31 de desembre.

De com anomenar la Guerra Civil.

 

Sempre havia entès que quan a casa nostra es parlava de la Guerra Civil (1936-1939) quedava clar que era una guerra, com d'altres que hi ha hagut en altres contrades, dins de les fronteres interiors (en aquest cas espanyoles) de dos bàndols de ciutadans enfrontats amb armes, amb els seus exèrcits corresponents, a part que com a tot arreu que s’han produït aquesta mena d’esdeveniments sempre hi ha hagut intromissió de potències estrangeres ajudant als uns o als altres.

No sé per quina causa m’arriben comunicacions de “Academia”, suposo que alguna cosa dec haver fet per que així sigui. Em fan arribar articles o publicacions de temes d’història que m’interessen força i guardo i llegeixo alguns d’elles, especialment els que fan referència a Mataró i de les seves circumstàncies.

Fa pocs dies m’ha arribat un article de l’Agustí Barrera, (crec que és un historiador del Grup d’Història del Casal, o no?) publicat a l’any 2004 -té temps ja l’article-, a l’Arxiu d’Història IV, 2ona ed.

El tema em va interessar i al llegir-lo em va sobtar ja a la segona ratlla. Parla de la cinquena columna a Mataró durant... la guerra dels tres anys! Vaig quedar bocabadat, era la primera vegada que sentia parlar de la nostra Guerra Civil amb aquesta qualificació, la guerra dels tres anys.

El segon i tercer paràgraf de l’article en qüestió:

“Ens hauríem de preguntar, fins a quin punt va ser important militarment l’espionatge, en el desenvolupament de la guerra dels tres anys.

Els quintacolumnistes enviaven informació prou valuosa a Burgos, com perquè l’Estat Major decidís operacions militars, en funció d’aquesta informació?”

Primer es pregunta quin va ser el paper de l’espionatge, d’un espanyols a favor d’uns altres espanyols, i després es pregunta quin valor tenia aquesta informació per l’Estat Major (sic). És l’Estat major dels “nacionals” suposo, ja que els “republicans” també tenien el seu Estat Major, certament aquest format per militars republicans i altres que no provenien de les files “castrenses” a diferència dels "nacionals" que era exclusivament militar.

L’article sols fa referència als quintacolumnistes “nacionals” encara que és evident que també n’hi va haver de “republicans", però aquesta és una altra història.

Crec que el biaix de l’autor, com expressa clarament l’entrada que li destina la Wiquipèdia abans resenyada sota el seu nom, és prou aclaridor de les seves intencions. Per ell no es tracta d’una Guerra Civil, entre espanyols, es tracta d’una altra cosa, una guerra “la dels tres anys”. D’un Estat contra un altre?

Flac favor fan a la nostra història els que pretenen reescriure-la. Però cada gota de pluja fa els seu fang, i de aquellas lluvias, estos lodos.

 

29 de desembre. 

Nadala '25

 24 de desembre

L’efecte crida. Nosaltres. Badalona.

 

A casa, quan jo era ben petit, hi havia un llibre en català més antic encara. “El Trobador Català” d’Antoni Bori i  Fontestà. És de la 19ena. edició, ja adaptada a les normes ortogràfiques del I.E.C. (però encara amb llicència eclesiàstica). Era de la meva mare, nascuda el 1919, marcat el seu nom a llapis amb la lletra que va aprendre a l’escola. Deuria ser dels anys 20, ara fa cent anys. El conservo com un bé preuat.

En ell vaig aprendre les primeres poesies en català i sempre em torna al cap “La terra de Xauxa” que recitava conjuntament amb la mare. Xauxa, terra mítica en l’imaginari català.

Xauxa és el país més gran

i bonic per excel·lència

allà es neda en l’opulència

i de pobres no n’hi ha.

-----

Allà no s’ha de passar

cap pena per viure;

vinga broma, vinga riure;

i menjar bé i disfrutar.

----

Amb això, sense disbauxa,

si us agrada lo que es diu,

aneu a passà un estiu

allà a la terra de Xauxa.

 

 

La terra de Xauxa és un quadre del pintor flamenc Pieter Brueghel el Vell, actualment a l'Alte Pinakothek de Múnic, Alemanya.(1587)

L’estret de Gibraltar, 14,4 km. d’amplada, és el punt més curt que separa dos mons a la Mediterrània. És la frontera que marca la desigualtat entre un Nord ric, vell, panxacontent i feliçoi*,  i un Sud pobre, jove, famolenc i desesperançat.

Com volem, doncs, impedir que la gent del Sud no envegi a la gent del Nord (recordant, a més, les humiliacions que ha sofert de les seves mans en els darrers segles) i hi vulgui anar -de la forma que sigui- fugint de la seva situació?

Això és imparable i els donem motius perquè així sigui. El nostre capteniment, tant individual com col·lectiu, tant dels ciutadans com de les institucions, provoquen un “efecte crida” constant. Els exemples els tenim als carrers, els veiem constantment i en aquestes dates més encara. Avui, que el mon està connectat, que un extrem coneix què fa l’altra, que sabem com viu tothom, el que fem els del Nord provoca contínuament un “efecte crida”. Sí, som nosaltres, els del Nord, els provocadors.

Ells, els del Sud, ens veuen, ens miren, sabem com vivim i diuen: “nosaltres també volem viure bé, nosaltres volem viure com ells”, i quan poden se’n van de la misèria, de la guerra, de la falta de perspectives. Per què sinó, aquesta gent se’n va de casa seva? Son fugitius, son pobres, volen treball i perspectives i creuen -i molts que ens arriben ho aconsegueixen- que les obtindran aquí.

De fet, al llarg de la història, sempre ha estat així. Què foren sinó els francesos (gavatxos) que fugiren  de la fam i de la violència i vingueren a Catalunya al segle XVII? **; què foren sinó els catalans que se’n anaren a les Amèriques a començaments dels segle XX? No fou la cançó “L’emigrant” (jo encara la puc cantar sencera) una de les més populars a casa nostra a la primera meitat d’aquell segle? Què eren aquells canaris que, abans dels turisme, s’enfilaren a les barques (com ara els seus veïns ho fan als “cayucos”) fins anar a petar a les costes de Veneçuela? Qui forní la segona onada immigratòria cap als centres industrials espanyols durant els anys 60 del segle passat? D’on sortiren els contingents de treballadors espanyols (gastarbeiters) que se’n anaren a Europa necessitada de mà d’obra desprès de la II Guerra Mundial?

Són fugitius, fugitius de la misèria, amb ganes de prosperar, de viure millor ells i els seus descendents, de treure’s mocs i lleganyes, de voler dormir tranquils amb la seva família, sense pors. Saben que segurament els costarà i que hauran de treballar dur en el que els panxacontents d’avui i aquí no volen fer, saben que aniran a un mon nou, diferent, al que hauran d’adaptar-s’hi vulguin que no.

Ells, com ha passat tota la vida, intentaran mantenir algunes coses, les que puguin i els deixin, del que els van ensenyar els seus ancestres i en un mon globalitzat aportaran elements nous, saba nova a la societat feliçoia a la que arriben. De la barreja del vell ric i del jove pobre en sortirà -n’hem vist exemples recents- una societat nova que serà diferent a l’actual. Tots, els que ja hi som (des de quan?) i els que arriben ara (de tot arreu) bastirem el mon del demà. No cal tenir por de perdre el que érem.  Ho tenim, ho érem, de no fa pas gaire. Alguns no ho volen admetre, però és així, sempre ha estat així. Avui potser molt més de pressa, d’aquí la por.

Passant per la carretera, a l’alçada de Badalona, al campanar de l’església de la Salut hi havia -no sé si encara hi és- una pancarta que deia: “Volem acollir”. Ara, Badalona és als mitjans... Hi   ha un Alcalde democràtic escollit en eleccions lliures pels seus conciutadans. No és l’Albiol, ell és sols l’executor implacable, insensible, també irresponsable, però conseqüent amb el que va dir que faria, amb el que representa. “Volem acollir”,...

Ja ho va expressar el poeta Salvat-Papasseit cent anys enrere en versos molt coneguts però que encara tenen tota la seva vigència.

 

Demà posats a taula oblidarem als pobres

-i tan pobres com som-

                                            Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l’hora dels postres

i després de mirar-nos     arrencarà a plorar.

 

 

*feliçoi, -a
adj. Tranquil, despreocupat, que totes li ponen.
Una cosa és ser feliç, i una altra ser feliçoi!

**”La immigració francesa a Mataró durant el segle XVII” J. Nadal i E. Giralt, E.1966. Premi Iluro, 1963

23 de desembre.