...
i un bon dia per rellegir a Pere Calders "Aquí
descansa Nevares", un conte de l’època mexicana de l'autor.
2 de novembre.
Als francesos els van haver d’ajudar a guanyar les dues Grans Guerres de la primera meitat del segle XX. Dien Bien Fhu, és la “puntilla” final de la “Grandeur”, des dels Borbons i els seus esclats revolucionaris, a Napoleó i les colònies fins al general De Gaulle.
La meva generació va ser la darrera en estudiar com a principal llengua estrangera el francès i ja sols ens va servir per anar de visita i fer turisme a cals veïns.
Malgrat les seves pretensions de mantenir-se com una gran
potència (cal recordar que tenen l’arma nuclear) ja sols queden com un element
decoratiu, són els primers en número de turistes que reben: ah, París! Arrosseguen
un complex de decadència evident: en la llengua, en influència, en poder real,...
que se’ls nota.
La darrera: l’acudit de fa pocs dies a les xarxes. Dur, dur, pels que sempre ens hi haviem enmirallat
La
72ena. Edició del Premis Ondas, que es va celebrar fa pocs dies
(26-11-2025), va guardonà en l’apartat de
sèries de comèdia nacional per a televisió a la producció “Celeste”,
i a la seva intèrpret protagonista, Carmen Machi,
el premi d’interpretació femenina nacional.
-Sorpresa (la meva), política: sé molt poc de productes audiovisuals i de la seva gent. Aquí es tracta d’una sèrie de ficció on la protagonista és una inspectora d’Hisenda.
-“Celeste”. La
trama de la sèrie va de la persecució d’una possible defraudadora d’impostos,
d’una xifra de 20 milions d’euros en la seva declaració de la renda. (Quasi
res, sols cal que repasseu la vostra declaració de la Renda per veure la
magnitud que es tracta). Diuen, asseguren, conten,... que es tracta del fet
real d’una estrella mundial de música llatina molt coneguda.
-Guardonada:“Els Premis Ondas són uns guardons
lliurats als professionals de ràdio, televisió, cinema i música. Són concedits
anualment per Ràdio Barcelona, emissora de la Cadena SER, des de 1954. Són els primers guardons de ràdio i televisió
instituïts a Espanya, per la qual
cosa gaudeixen de gran prestigi.”
Que en un país llatí -en aquest
cas Espanya, però podríem veure-ho també en d’altres veïns propers- una
sèrie de ficció tingui com a protagonista a una inspectora d’Hisenda a punt de
jubilar-se és d’una importància política rellevant (al meu parer) i més
concretament (faig spoiler) que al final se’n surti, crec que ha estat poc
destacat (potser és que ja passo més del compte dels medis de comunicació).
Els guionistes han farcit aquesta
part central de la producció amb alguns aspectes narratius força interessants
també. El gos del recentment difunt marit de la protagonista i el descobriment
que comporta; la figura del free lancer
fotogràfic a la recerca d’imatges interessants de l’esmentada estrella, amb el
que la protagonista arriba fins a extrems insospitats; les “formes” que a vegades ha d’utilitzar la
protagonista per anar desentrellant el que busca; la família del qui té la clau
per aclarir-ho tot...
Però hi ha un aspecte que a mi em
va semblar essencial de la trama: resulta que la protagonista va treure en el seu moment -ja fa molts
anys, recordem que està a punt de jubilar-se- el segon lloc en les oposicions
que va guanyar per accedir a aquest lloc de l’administració pública que sempre
-d’una forma o altra- és cabdal pel seu funcionament. Sense recaptació,
imposada o consentida, no hi ha forma de fer despesa pública, ja sigui per
bastir un exèrcit o per fer anar un hospital.
.webp)
¿Qui va ser el primer en aquelles oposicions? Cau ( pels que som de l’ofici) pel seu propi pes: l’advocat que defensa els interessos de la possible defraudadora, a canvi -també queda palès a les imatges- d’una bona picossada de la quantitat a defraudar a la comunitat. Res, les “portes giratòries” a la Villa y Corte, com a totes les capitals, no es dona sols entre alguns polítics, sinó també entre força dels components dels cossos d’alts funcionaris públics.
Segurament d’obres de ficció amb personatges de “bons” contra “dolents” n’hi ha hagut, n’hi ha, i n’hi haurà sempre, és una de les seves cartes, perquè l’espectador o el lector no surti deprimit, sinó refiat de que el “Bé” (o el be, beeee...) sempre triomfa.
Les imatges finals són eloqüents
Però cal tenir present que la realitat sempre supera a la ficció.
30 d’octubre.
Presentació ahir al vespre del darrer llibre de Manuel Cruz “Resabiados y resentidos. El eclipse de las ilusiones en el mundo actual”, ed. Galaxia Gutemberg, B-2025, en diàleg amb Joan Coscubiela i moderats per Neus Tomás (Directora adjunta de eldiario.es). Organitzat per Federalistes d’Esquerra.
Dos versos lliures (o heterodoxes) dins dels “seus” -ben aconduïts per la moderadora- que van fer un interessant debat entre ells. Llàstima que l’acte es fes al pati interior d’una coneguda llibreria de Barcelona, quan al tombant de la tardor ja no fa agradable estar en un acte a l’aire lliure, amenitzat a més per les converses telefòniques d’alguns veïns del pati d’illa. El debat, en algun dels seus punts, va anar sobre algunes de les coses que ara m’estan venint al cap sobre els pensaments “clàssics”, liberals i progressistes, contrastats amb el seu naixement i la dura i crua realitat actual
Per mi, és impossible entrar a una llibreria a buscar sols un llibre. En vaig sortir amb més d’un. No sé d’on trauré el temps per llegir-los.
28 d’octubre. Dia de Sant Simó.
El cenacle de vells (i bells)
amics i amigues que ens trobem de tant en tant per fer un dinar plegats i
conversar -sense cap més intenció que la de veure’ns- ha tingut avui un
convidat excepcional. No vol dir pas això que anteriors convidats no ho fossin d’excepcionals,
alguns d’ells ho foren, o ara ho son, i molt. (com que és una activitat privada
sense pretensions de cap mena no cal esmentar-los).
Avui ens ha acompanyat i desentranyat
sobre el tema de la Intel·ligència
artificial en Toni Esteve,
periodista arenyenc fundador i ànima del grup audiovisual Lavinia.
Ens ha precisat -anecdòticament- que va estar intern alguns anys a Valldemía,
i que ara viu completament immers en el món de les T.I.C. en el que cada
dia hi ha novetats.
El debat de sempre quan hi ha un
avenç tecnològic: servirà per bé o serà utilitzat per fer mal? Es podria fer
des de l’invent del foc; de la roda; del transport sanguini o mecànic; de l’energia
atòmica; de les comunicacions... El cert és que ja està entre nosaltres, a una
velocitat vertiginosa, que tant pot servir per una cosa com per l’altre, com
tots els invents que ha anat produint la humanitat. La seva gràcia (i utilitat),
és que beu i processa en molt poc temps (segons) el que hi ha publicat
-analògic o digital-, amb els biaixos,
certs o errats, de les persones que els han produït arreu, amb els seus
llenguatges verbals o tècnics. No crea res, sembla que per ara, per sí mateixa,
encara que sí que pot presentar el que ja existeix escampat arreu del món
segons les instruccions (els famosos algoritmes) de la cerca i creació de les
respostes.
Enamorat del seu treball, en Toni,
ens ha mostrat exemples concrets parlant a altaveu obert amb una tal “María”
que hem entès que era la seva contrapart
artificial en les preguntes que li
formulava. Bocabadats, un dia
més.
Com a exemple concret en ha
proporcionat un retrat de família dels comensals avui presents fet amb alguna
de les eines que aqueta disruptiva tecnologia possibilita. Heu-la aquí.
Sona el mòbil.
-“Digui, digui!”
-“es usted “Mànel” Mas”?
Quan algú s’adreça a tu amb un “Mànel”
ja saps que és de la resta de les Espanyes. Deuen pensar que això de “Mànel”
és per nosaltres els catalans com el “Paco” per ells quan es
refereixen a un Francisco.
_”Le llamo de Acnur,
soy Encarna Pérez (m’invento el nom ja que en realitat ni el recordo) y
por motivos de calidad de la llamada, ésta està siendo gravada en atención...
(aquell rotllo que et claven sempre en aquesta mena de trucades).
-“Tenemos una situación muy complicada
en (crec que vaig entendre) el Chad. Segons es descriu a l’article
que acabo de ressenyar de la Wiquipèdia: “El Índice
de desarrollo humano de la ONU
coloca a Chad como el quinto país más pobre en el mundo, ya que el 80 % de
la población vive por debajo del umbral de pobreza.”
-“... y queríamos pedirle una aportación puntual extraordinaria
que aliviar una situación de emergencia que se esta dando allí en estos
momentos.”
Soc “soci” d’Acnur - Comité espanyol de l’Agencia
de la ONU pels refugiats-des de fa algun temps amb aportacions trimestrals
regulars (mira per on, a començament de trimestre, acaben de carregar-me al
compte corrent la que correspon) i ara em trucaven per demanar-me una aportació
puntual a més a més. Vaig pensar en aquells capellans que a la missa dels
diumenge prediquen als feligresos presents la necessitat de mantenir -o de tenir- les seves creences.
“..., pues mire señora, esta vez no voy a colaborar con
ustedes”
“... " (silenci; m’imagino la cara de perplexitat al altra costat del telèfon de la meva comunicant)
“No lo voy a
hacer ya que es de dominio público que la República
Democrática del Congo acaba de acordar
una ayuda al Fútbol Club Barcelona de 44 millones de € para que los jefes de unos
virtuosos en manejar la pelota con los pies tengan más recursos para que les
puedan pagar las astronómicas cifras que les pagan por su espectacular habilidad
.
Segons es descriu a l’article que acabo de ressenyar de la
Wiquipèdia: L'economia de la República Democràtica
del Congo, una nació proveïda de grans recursos naturals, ha decaigut
dràsticament des de la meitat de la dècada de 1980. Els dos conflictes recents (la Primera Guerra del Congo i la Segona
Guerra del Congo), que van començar
el 1996, han reduït la producció del país i els seus ingressos estatals, n'han
incrementat el deute extern i han suposat la mort per la guerra, la fam i les
malalties, de 3,8 milions de persones.
Aquesta
mena d’accions no són pas noves d’avui, sols cal recordar el “Spain
is diferent” del Ministre Fraga.” Se’n diuen destination branding (increment de la visibilitat d’una
marca turística). En aquest cas concret, que no és pas el primer, s’ha explicat
d’aquesta manera:
“Mientras el “destination branding” está
enfocado a la promoción turística, la diplomacia deportiva impacta directamente
en la esfera de la política exterior, las relaciones de poder y el poder
blando. Y, en el marco de las tensas relaciones diplomáticas entre vecinos
africanos, la RDC y Ruanda parece que han decidido llevar sus diferencias,
también, a la arena deportiva.
Por un lado, Ruanda (con el lema “Visit Rwanda”) ya tiene acuerdos de patrocinio con varios equipos europeos como el París
Saint-Germain, el Bayern de Múnich, el Arsenal o el Atlético de Madrid. Por el
otro, la RDC lo ha hecho con el AC Milán, el Mónaco y el Barcelona.
La RDC dispone de entre el 60 y el
80 % de las reservas mundiales de coltán, el 50 % de las reservas
mundiales de cobalto y un gran porcentaje de reservas de oro. Además, está considerado por la Comisión Europea como
uno de los países estratégicos para el suministro de materias primas críticas
para la transición ecológica y la transformación digital de Europa.
No obstante, el grupo rebelde tutsi Movimiento 23 de Marzo (M23) tiene bajo su control el suministro ilegal de minerales desde el este de la RDC hacia Ruanda, que a su vez los exporta. Si bien la RDC es uno de los principales productores de coltán del planeta, Ruanda es el mayor exportador, aunque casi no dispone de este mineral en su territorio.”
Sí, és coneguda una
nova tendència a anar-se de “voleio”, a fer “dark
turism”, però s’ha de tenir el fetge molt dur per fer-lo, jo no podria,
soc massa sensible. Com també és conegut que al món del futbol “no hi ha un
pam de net”
La meva generació va ser la que va portar el 0,7 % del P.I.B. a la palestra. De les iniciatives dels ajuntaments, fins llavors cadascú pel seu compte, va néixer el Fons Català de cooperació pel desenvolupament.
Resulta que -després de tants anys, tantes paraules i tanta gent sacrificant-se per alleugerir la pobresa i la misèria d’amples regions del món- ara hi hagi pocs mals de ventre de que siguin els pobres de la Terra els que subvencionin els espectacles dels rics amb l’excusa del “destination Branding”. Parlo amb un “culer” empedreït:
-I la moral?
-Quina moral? Estem parlant de futbol!
Oh noi, si volem ser dins dels 10 equips de futbol més
grans del mon no hem de fer gaires escarafalls d’on arriben els diners.
Incoherència, petulància,
cara dura, en el cas del club més nostrat del país; sí, aquell del que la
ciutat on està en porta el nom i que MVM
es va atrevir a dir que era més que un club. Que va donar la construcció del seu nou estadi a una desconeguda empresa turca
que ho feia més barat que les catalanes, sense tenir present la vella dita catalana de que “lo barat sempre surt més car”. *
S’esgargamellen els mitjans parlant del “egipcis” a la política i caldria veure
quants n’hi ha que també paren la mà en altres sectors socials.
"-Bueno, ¿pero
hará la aportación extraordinària?
-No."
Penjo.
“El món està ben girat”, Joan Manuel Serrat, 1984.
Juanito, no sé si els joves d’ara entenen què volies dir amb aquesta part de la lletra. Si ja ho sé, té més de quaranta anys
*M’hi jugo qualsevol cosa que el Barça no farà cap partit de
l’actual temporada al Spotify Camp Nou. https://www.lavanguardia.com/deportes/fc-barcelona/20250923/11090386/spotify-camp-nou-estara-acabado-transcurso-temporada-2027-28.html
20 d'octubre.
Avui aquest migdia, a Girona,
s’ha celebrat un dels actes que el PSC de les comarques gironines ha organitzar
en homenatge i record a Ernest Lluch, 25 anys després de la seva mort
assassinat per ETA.
Al auditori Josep Irla, a la seu del govern de la
Generalitat a Girona, ens hem aplegat, omplint-lo, vells i joves que encara valorem i recordem la
figura de l’Ernest, la seva trajectòria i la seva obra.
Ha obert l’acte el diputat al Congrés, Marc
Lamuà, que entre altres coses, ha
aprofitat retreure la actitud ruïna del govern de la Generalitat
valenciana que pretén retirar el nom d’Ernest Lluch de dos centres
sanitaris d’aquell territori. L’encara President d’aquella comunitat -que serà
recordat sempre per “El
Ventorro” i la seva deixadesa que comportà més de dos-cents morts-
continua la seva infausta actuació volen esborrar de la vida de la seva
comunitat el record del nom del Ministre
de Sanitat que aconseguí la llei que portava la Sanitat pública a tots els
ciutadans espanyols.
Dues lectures poètiques, una a
càrrec de l’Alcalde de Portbou, Gael
Rodríguez, l’alcalde més jove d’Espanya, i la segona a càrrec d’una regidora de Palafrugell ,
donaren pas a una conversa entre un altra regidora, ara de Palamós, i Odón Elorza,
el que fou alcalde de Donostia (Sant Sebastià),
company i amic de l’Ernest, que el coneixia i l’apreciava molt, entre altres
coses per l’estima que tenia per aquella ciutat on hi va a arribar una casa i tot. Tot
plegat un acte emotiu.
La ignomínia de l’alcalde Nadal ha comportat que no
estigués en les files principals de l’acte, en el que he pogut saludar a vells
companys i amics, com el que fou alcalde de L’Escala, Rafael Bruguera;
el que en fou també molts anys de Les Preses, Daniel
Terradellas i el també company i amic en aquest cas del Congrés dels
Diputat, Àlex Sáez,
que va fer les gestions per facilitar-me
que tingués accés a lloc reservat- i que m’ha presentat a alguns càrrecs
institucionals i orgànics del socialisme gironí. He pogut saludar també a la
Consellera Silvia
Paneque, cap de llista socialista per Girona ciutat, i al vicepresident
de la Fundació Ernest Lluch,
el col·lega i amic, Josep
M. Carreras. Em deixo gent, segur, que potser ja no els he recordat la
fesomia o que no he arribat a conèixer pel relleu generacional.
L’acte, en conjunt, ha estat molt
emotiu i he celebrat el desplaçar-me a Girona per aquest motiu.
18 d’octubre.
La gent de “El Orden
Mundial (EOM)”, José Luis Marín, Álvaro Merino i Celia Hernando, han tret a través de la ed. Ariel- B.2025, un llibre interessantíssim en base a mapes que
expliquen la realitat del Mon d’avui molt més que les paraules, Absolutament recomanable.
“...el mundo digital descansa de forma irremediable en un espacio físico
que sigue siendo espejo de disputa.
En este contexto, los mapas no han dejado de ser una herramienta viva que
nos ayuda a arrojar luz sobre lo que sucede a nuestro alrededor.”
17 d'octubre.
Aquest any en fa 60 (1965) que un
grapat de nois acabava al col·legi Valldemia
els seus estudis de batxillerat superior i es dispersava després de -en molts
casos- llargs anys de companyonia.
Llavors hi havia al país, a part dels estudis primaris i els de comerç, el batxillerat elemental que
s’iniciava després d’un curs d’ingrés als 10 anys i que comprenia quatre cursos, i el superior -que havent
passat una revàlida que es feia en un centre escolar públic (en el nostre cas
l’Institut Balmes de Barcelona)- tenia dos cursos més, que també després
d’una altra revàlida, permetia entrar en un curs preuniversitari que si s’aprovava donava
accés als estudis
universitaris.
Al batxillerat elemental hi havia
dues classes per curs d’uns quaranta alumnes cadascuna que al superior ja es
reduïa a una de sola de quaranta alumnes també. A Mataró, a les escoles,
religioses o no, no es feia el curs preuniversitari, llevat de l’Institut del COPEM (on
ara hi ha l’Institut Damià Campeny, a la plaça dels Bous) i el
d’una fusió entre alguns alumnes que
sortien dels salesians i dels escolapis que es feia a les aules de Santa Anna
(ara Santa Anna centre, on es
fa la primària). L’existència, tant als Maristes de Valldemia com en els
salesians d’alumnes que hi
estaven en règim d’internat i mitja pensió (que sols s’hi quedaven a dinar) comportava
la dispersió dels companys que durant els anys d’infantesa i d’adolescència havien
anat plegats. Per fer-se una idea del règim interns/externs que es donava
llavors, cal explicar que la nostra promoció que va començar el batxillerat al 1959 i el va acabar al 1965 fou la primera en la que el mataronins (els
externs) foren més nombrosos que els forasters (els interns) a les aules de Valldemia.
Aquest centre, que avui acull a més de 1200 alumnes evidentment sense internat (ara d’ambdós sexes, nois i
noies, llavors solament nois), tenia en la planta baixa les instal·lacions pels interns
que s’hi estaven permanentment (aules d’estudi, menjador, sala d’actes amb
cinema els diumenges, església i serveis auxiliars); el primer pis era destinat
a aularis, les classes; i el segon era on hi havia els dormitoris dels interns.
Valldemia era un col·legi
elitista fundat al segle XIX on hi anaven alumnes de famílies amb “possibles”,
que va començar a perdre aquesta condició quan el país, precisament l’any 1959
amb el Pla
d’estabilització i els “Planes de desarrollo”
comença a obrir-se al món (turisme*,
inversions estrangeres, emigració del camp a les ciutats i al exterior que
permeteren remeses dineràries importants)
deixant endarrere l’autarquia industrial i l’agricultura latifundista
que van imposar els franquistes guanyadors de la Guerra Civil. El trencament
d’aquest esquema comportà també que al col·legi hi començaren a accedir vailets
de famílies de les classes populars (mercès també a la concessió de beques, algunes
d’elles de la pròpia Congregació Marista i d’altres, generalment d’institucions
privades, la Caixa
d’estalvis de Mataró entre elles).
Com tot col·legi de les classes
superiors, va proporcionar al llarg de la seva història un bon gruix de persones
que van nodrir les classes dirigents del país. I aquí, segurament per deixadesa
de la seva institució propietària, la Fundació Champagnat, fundació
privada, o de la seva direcció, l’entrada que hi ha de Valldemía a la Wiquipèdia
-que en general és molt correcte- patina estrepitosament en l’apartat d’alumnes destacats. Dels
13 que hi son “destacats”
-alguns sorprenentment- hi falten -segurament serien una munió- persones que
desprès de ser alumnes maristes del col·legi Valldemia han tingut una
vida professional, acadèmica i política molt més important que la dels
esmentats.
Només entre els meus companys de
promoció d’aquells anys i sense
fer-ne una relació exhaustiva i sols a tall d’exemple podríem afegir-hi:
en Josep Sánchez Llibre, economista per ESADE i empresari, després de
molts anys d’activitat parlamentari, ara és l’actual President de la patronal catalana
“Foment del Treball Nacional”; l’Àngel Padró, catedràtic de
física que fou vice-rector de la Universitat autònoma de Barcelona; en Rafael
Gimeno, jurista, que va arribar a ser membre del Tribunal Suprem a
Madrid; en Josep Molsosa, enginyer, que fou cap d’unitat a la D.G.
d’educació i cultura a la Comissió europea a Brussel·les; en Toni Tió,
industrial nàutic, que l’acaben d’anomenar Doctor “Honoris causa”
per la Universitat Politècnica de Catalunya; en Josep García Miquel,
economista, que fou gerent dels diaris El Periódico i El País; en
Fermín Bocos, periodista i escriptor que fa vida a Madrid; en Carles
Macià, empresari i historiador lloretenc; en Josep Llongueras,
economista, Director financer de Torras Hostench S.A.; a més de metges, anestesistes,
economistes, farmacèutics, geòlegs, enginyers, arquitectes, advocats,
industrials,... sense oblidar que a la promoció posterior a la nostra, en Ferran
Ruiz Tarragó assolí el càrrec de President del Consell escolar de
Catalunya. Pensar que la nostra promoció ha estat extraordinària, porta a sospitar que alumnes maristes
de Valldemía d’altres promocions anteriors i/o posteriors podrien
exposar currículums semblants.
Evidentment, Wiquipèdia
és una enciclopèdia lliure i els qui redacten les seves entrades, a vegades,
les fan amb el seu biaix. Jo la faig servir molt, en soc “contributor”,
tal com amb orgull figura a la capçalera d’aquest blog. Però sé que hi ha
entrades que contenen errades i que cal anar en compte amb el seu contingut.
Possiblement la manca d’interès d’aquesta nostra
classe en participar en l’associació d’antics
alumnes (Alumni) i la falta de continuïtat en general en escolaritzar-hi
als nostres descendents (els temps ja son uns altres, i em sembla que ja no hi
ha cap “hermanu” com a professor) son factors que contribueixen a la sorpresa que em produí la
llista
d’alumnes destacats. Amén que l’actual Maristes-Valldemía poc té a
veure amb el Col·legi Valldemía on vam estudiar nosaltres. No m’imagino,
ara, a tots els alumnes amb la bata d’uniforme, degudament arrenglerats per
classe i alçada, a la plataforma davant la façana, cantant l’himne del col·legi:
Valldemía, Valldemía,
rico archivo de hidalguía.
Valldemía, Valldemía,.
alta escuela del honor.
Hoy venimos a cantar alborozados,
Las grandezas de tu historia trastornados,
desgranando las estrofas del Honor,
desgranando las estrofas del Honor.
Salve!, regio Valldemia,...**
Manuel Mas Estela, Alcalde-President
del Excm. Ajuntament de Mataró de 1983 al 2004. Diputat a Corts per Barcelona
del 2004 al 2007.
Alumne marista del 1952 al 1965, primer als Maristes de
baix (el dels pobres) i després (1959-1965) -becat per la pròpia Congregació Marista i la
Caixa de Mataró- al Col·legi Valldemía (el dels rics).
*Busqueu a la xarxa el
documental “Bikini”
(em sembla que està al You Tube) que és una bona mostra de l’ambient que hi havia sobre aquest tema, a més passareu uns
minuts (és un curtmetratge) divertits.
** Crec que és la lletra
oficial del col·legi tal com jo la recordo encara que han passat més de 60 anys
que vam deixar aquell històric col·legi mataroní, que tal
com ens digué ja a la Universitat el professor Jordi
Nadal i Oller en la seva primera classe
d’història econòmica: “Ustedes que vienen de colegios de curas y monjas...”
|
“En la producció social de la seva existència, els homes entren inevitablement en relacions definides, que són independents de la seva voluntat, a saber, relacions de producció que corresponen a una etapa determinada del desenvolupament de llurs forces materials de producció. La totalitat d'aquestes relacions de producció constitueix l'estructura econòmica de la societat, el fonament real, sobre el qual s'aixeca la superestructura jurídica i política i a la qual corresponen formes definides de consciència social. El mode de producció de la vida material determina el caràcter general dels processos de la vida social, política i espiritual. No és la consciència dels homes la que determina la seva existència, sinó al contrari és la seva existència social la que determina la seva consciència. En un moment determinat del desenvolupament, les forces productives materials de la societat entren en conflicte amb les relacions de producció existents o, amb allò que no n'és més que l'expressió jurídica, amb les relacions de propietat en el marc de les quals fins ara havien desenvolupat. De formes de desenvolupament de les forces productives, aquestes relacions es converteixen en les seves traves. Aleshores comença una era de revolució social. Els canvis en el fonament econòmic condueixen tard o d'hora a la transformació de tota la immensa superestructura erigida sobre ella.” Karl Marx. “Prefaci a la Contribució a la crítica de l'economia
política.” 1859 |
Glovo va ser fundada, com aquell que
diu, fa quatre dies, el 2014. Dos joves emprenedors (Oscar Pierre i Sacha
Michaud) van creure -no van ser els únics- que l’empenta disruptiva que anava
agafant l’embranzida de les T.I.C. possibilitava un nou model de producció (en aquest cas de serveis) que de
retruc comportaria unes diferents relacions de producció de les que s’havien
establert i modificat, pas a pas i
lluita a lluita, des del període de la industrialització. És,
guardant les distàncies, l’adopció de les “Mule Jenyys”, o les
nostres "bergadanes",
les quals va comportar el que en diem la industrialització i el naixement d’una
nova classe social: el
proletariat.
Deixem a part -no és el cas aquí de
parlar-ne- les controvèrsies polítiques, administratives i judicials que aquest
nou model de producció comporta en les relacions de producció. Avui, l’economia de
plataformes s’està estenent per tot el món. Fora com parlar altra
vegada del moviment “luddita”
als inicis de la Revolució Industrial.
Anem a les dades que ens van explicar:
1. Van néixer sols fa 10 anys i ara ja treballen
en 23 països.
2. Tenen 1.400 treballadors a Barcelona i
150 a Madrid, de 24 nacionalitats diferents d’una mitjana d’edat de 32 anys
3. La rotació del personal és alta ja que
són treballadors força joves, tècnics preparats i mols d’ells són “expats”,
el que comporta que el seu arrelament social i laboral sigui molt menys
important que els treballadors del estats anteriors de l’economia. Vaja, que l'associacionisme obrer és molt més difícil.
4. L’edifici que ens varen ensenyar té -a
diferència dels d’altres èpoques- totes les comoditats que aquesta mena de
relacions de treball comporta: menjadors (a l’aire lliure o a l’interior); sales
de relaxació; evidentment moltes sales de treball conjunt, més que de reunions; espais diàfans,; jardineria i mobiliari funcional,...
5. Entre tots els indrets (països) en els
que treballen tenen uns 100.000 persones que en la seva gran majoria són
autònoms o subcontractats d’altres empreses, llevat d’Espanya, on recentment la lluita que
el Ministeri de treball ha portat amb ells fins a la judicatura,
comportarà la seva reconversió laboral en treballadors assalariats. Com pot
comprendre’s cada part defensa el perquè de les seves posicions i les
justifica, però ens va quedar ben clar al assistents que les relacions entre l’administració i
l’empresa no són precisament amistoses.
6. Aquest treballadors (riders),
ens va explicar el CEO
de l’empresa (Sacha Michaud), generalment sols s’estan un any en aquesta feina, de repartidors, però és arreu una de les fórmules emprades per gent
immigrada que ho aprofita per començar a instal·lar-se i per la seva regularització
administrativa en el país on ha anat a raure.
7. Els clients són generalment gent jove crescuts
ja en el món digital, encara que no hi ha un perfil definit ni en ciutats de
característiques semblants. Estan presents en 1.500 ciutats dels països on
operen i reben més d’1 milió de comandes al dia, unes 400 milions de comandes a
l’any. La limitació de les comandes (ara donen resposta a moltes més coses que
la distribució de menjar) ve determinada pel pes, no més de 14 Kg. per rider, i
evidentment pel volum de la comanda (p. e. distribució de planxes de surf)
8. Preguntat pels assistents la
possibilitat de substituir personal per robots o per “drons”,
ens van explicar que sí que hi pensen i ja estan fent algunes proves, però que
les dificultat de funcionament d’aquesta mena d’aparells en les ciutats i en
l’espai aeri són molt complicades i es precisa una reglamentació pública per
aquests d’enginys i que tot això de l’economia de plataforma és molt jove
encara.
(el grup de companys de 65 anys enrrere amb el C.E.O de Glovo al mig de tots)
Bocabadats? Sí, en vam sortir una mica
del que vam veure i ens van explicar, encara que tornant al començament amb la
cita de Karl Marx hem de pensar que l’adequació d’aquest nou model productiu a
les relacions laborals tindrà les seves corresponents lluites que deuen tenir
pensades i estudiades, -o no- els
representants empresarials i els dels treballadors.
Sols a tall d’exemple, ja que deuen
haver-hi multitud d’obres acadèmiques i literàries que expliquen processos
semblants en cada moment històric, m’atreveixo a apuntar-ne algunes:
“La guerra dels pobres”, Éric Vuillard, ed. 62, B-2020.
“Germinal”,
Emile Zola, Ed. Akal, M-2017
“Catalunya,
la fàbrica d’Espanya”, Ajuntament de Barcelona/ Generalitat de
Catalunya, B-1985, impulsada pels professors Jordi Nadal i Jordi Maluquer de
Motes.
I més propers:
“Antes de que
el tiempo lo borre”, F.J. Baladía, ed Juventud, B-2010.
I el recentment editat: “Juan Peiró,
mi padre. Una vida ejemplar”, José Peiró Olives, ed. CGT i Fundación Salvador Seguí.
Dels empresaris, nascuda l’empresa en un garatge com s’acostuma míticament a explicar, i d’aquest nou tipus de treballadors nòmades i volàtils amb les seves especials característiques, n’esdevindrà el futur de les relacions de producció i amb elles del conjunt de la societat. No trigarem gaire a veure-ho.
*per cert, en aquesta entrada de la Wiquipèdia -en la part que fa referència a alumnes destacats- està una mica esbiaixada o feta per algun sectari indocumentat. Impresentable. Només amb bastants dels components de la meva promoció (i de les del davant i del darrera) la seva absència provoca vergonya aliena.
11 d'octubre.
Quan a l’any 1959 es va acabar la
primera fase del bloc de “l’Aliança” (els pisos de quatre alçades sense
ascensor) al final del Camí Ral a l’Havana, el carrer de
ponent, el que llavors confrontava amb el concessionari de SEAT, Prades, i el
magatzem dels drapaires Serra, se li va
posar el nom de “Subteniente Navarro”. No sé de qui va ser l’idea i el
perquè de la mateixa, encara que sabent que en aquells anys el President de l’Aliança
Mataronina -promotora del conjunt- era el laureado
general Salas Paniello (heroico defensor de Belchite) suposo que tothom el
va donar per bo (en aquests temps una decisió d’aquesta mena no es discutia i
menys si es suposava que responia a un assumpte militar).
En tornar arreu la democràcia tampoc
a ningú se li va ocórrer a què venia aquell nom i per les seves ressonàncies militars
(suposo) es va quedar com a carrer Navarro, Juan José.
En Ramon
Salicrú, en el seu llibre “Mataró, carrer a carrer”, ed. Patronat
de Cultura i Capgròs, MTR-2006, escriu
“Navarro,
carrer de Juan José.
Va del Camí Ral a l’avinguda del Maresme. No
es troba documentació sobre l’origen del nom d’aquest carrer. Però el fet que
la majoria dels carrers de la part baixa de la ciutat estan relacionats amb
temàtiques del mar, fa pensar que estigui dedicat a Juan José Navarro, marquès
de la Victòria (Messina 1687 – Isla de León 1772) que fou favorable a Felip V
en la guerra de Successió i que intervingué en una batalla davant la marina
britànica a les illes de Hyerès, cosa que li suposà el càrrec de tinent general
de la Marina espanyola...
El
nom correspon al Pla de l’Eixample de 1878.”
El bon
amic Ramon Salicrú comença, cuidant-se
en salut, que no es troba documentació sobre l’origen d’aquest nom i fa
una suposició de qui podia ser.
Doncs, no. El subteniente Navarro
va ser un militar de l’exercit espanyol que a Barcelona l’any 1809,va intentar
-fracassant- un aixecament contra les tropes
napoleòniques que ocupaven la ciutat. Detingut i jutjat, va ser condemnat a
mort i penjat el 3 de juny de 1809.
El curiós del cas és que hi ha un monument de any 1929, commemoratiu del fet, amb la seva figura i alguns dels seus companys en un lloc molt transitat (ara pels guiris turístcs) -entre la Plaça de Sant Jaume i l’avinguda de la Catedral- a la placeta d’en Garriga i Bas, davant per davant de l’entrada al claustre de la catedral. Com passa arreu, el que hem vist sempre no li donem importància malgrat que potser sí que la té
Aquest fet ja el vaig comunicar a en Ramon Salicrú fa algun temps, encara que com la seva obra és del 2006, no ha tingut encara una edició augmentada i corregida. Però no estaria de més que l’Ajuntament decidís corregir de facto la placa del carrer (com es va fer amatent no fa gaire amb alguna Ronda de la ciutat).
5 d’octubre.