12 de maig de 2012

12-M/15-M.


¿Qué se hizo el rey don Juan?
Los infantes de Aragón
¿qué se hizieron?
¿Qué fue de tanto galán,
qué de tanta invensión
como truxeron?
¿Fueron sino devaneos,
qué fueron sino verduras
de las eras,
las justas e los troneos,
paramentos, bordaduras
e çimeras?


(Jorge Manrique, "Coplas a la muerte de su padre".)

Notícies, comentaris, noves convocatòries, arran de la commemoració dels fets del 15-M de l’any passat. La indignació (?) torna a vendre, avui es ven tot. Declaracions d’uns i d’altres sobre què va passar i què passarà.

Crec que queda clar, veient les propostes que han cristal·litzat des de que tot aquest moviment va començar que estem en la conformació d’un gruix d’opinió, més o menys organitzat, més o menys ample, que se situa clarament fora del sistema fins ara establert. Amb les perspectives que dóna aquest sistema és una reacció natural.

Ara bé, les propostes són entre ingènues, arrauxades, maximalistes, o tot alhora. No porten enlloc. Demanar, per exemple, una auditoria ciutadana del deute (se suposo que públic, el de les administracions) es indicatiu, o d’ignorància, que no crec que sigui el cas, o d’una voluntat de no acceptar el que és ben conegut: la diferència entre ingressos i despeses dels pressupostos dels anys passats, i que aquesta diferència és fruit de l’actuació política que es constatable i feta per les regles establertes. En fi,...

El problema gros, gros, el té el sistema establert al que se li qüestiona la seva legitimitat. Sempre, en tots els moments i llocs, hi ha hagut moviments al marge que han donat lloc, o no, amb el temps a transformacions socials. Si el sistema establert no sap donar explicacions i respostes al que se li qüestiona està abocat a ser reemplaçat en uns terminis més o menys llargs. Són els partits polítics conformats a la Transició els que han de donar les respostes oportunes per mantenir la legitimitat que ells al seu torn varen guanyar. Aquest és el veritable repte que hi ha sobre la taula. Des d’aquesta perspectiva, el que passa a les places és de menor importància.

12 de maig.

1 comentari:

Pep MOLSOSA ha dit...

Manel,
no conec el detall de la reivindicació de l'auditoria ciutadana del deute. Però intueixo que insinuen que els mecanismes tradicionals/institucionalitzats de seguiment, control i avaluació han mostrat els seus límits. El què hi ha és una aspiració a formes dignes, transparents i eficients.
Aquí a Catalunya, fa uns anys, es va parlar de les auditories de gestió en comptes de les auditories comptables i formals que ja es veu per a què serveixen.