El dilema.

Varem entrar a l’euro. Potser alguns més alegrement del compte que d’altres. Nosaltres molt il·lusionats. Es tractava d’una fita cabdal en la construcció europea, d’un pas molt important. Potser, també alegrament, no varem copsar ben bé, o calcular prou bé, tot el que representava. El més important, el traspàs de sobirania, ja no tindríem moneda pròpia ni les possibilitats de les polítiques lligades a aquest fet.

Però en lloc d’avançar, en aquests deu anys hem mantingut, o sostingut, les velles estructures nacionals, fins i tot es pot parlar de renacionalització a Europa. Cadascú per la seva banda però lligats al mateix instrument monetari. Ara, amb la crisi, això grinyola per tot arreu. Es posen en evidència les mancances del que hem fet, tot allò que hauríem d’haver fet i que no ho hem fet.

Cal prendre decisions que no són del gust de ningú. Acostumats a sempre anar a més, al creixement, a anar endavant, ara toca ajustar, ajustar-nos, a la realitat, al que imposen els que ens han de continuar deixant els diners que ens falten. Ens pensàvem que podríem anar manllevant els diners sempre, com que creixíem no hi havia problema. Però ara no creixem ni creixerem en un quan temps i aquell joc de mans s’ha esvaït. Ara toca ballar sols amb el que disposem que és menys del que estàvem acostumats.

Com que no havíem explicat gaire com ho fèiem abans i no ens atrevim a explicar com ho podem fer ara, la gent està desconcertada i es revolta. Les alternatives són molt difícils. L’exemple de dels grecs és paradigmàtic. Han de triar entre el ganivet de carnisser per tallar o la pistola per suïcidar-se. Potser nosaltres els anirem al darrera en enfrontar-nos a aquest terrible dilema.

Tom Janssen a Trouw (Amsterdam)

21 de maig.