28 de juny de 2012

La independència.

Poc a poc, sense defallir, amb perseverança i convenciment, enduts per corrents de real indignació atiada convenientment, sembla que l’opinió pública, o publicada, va decantant-se cap a les tesis de laindependència de Catalunya. Clar que també la falta de resistència d’altres opcions, junt amb la seva poca credibilitat, hi ajuden. És el que hi ha.

Les notícies també parlen de que la meitat dels municipis (sic) catalans estan per, han votat per, la independència. Potser que aclarim els conceptes. Un municipi és un territori i una població sobre el mateix. Un ajuntament és el govern de l’administració d’aquest municipi i representa democràticament les opcions dels seus ciutadans sobre això, sobre aquesta administració, no sobre res més. Cert que les opinions, o opcions, d’aquest govern sobre altres temes fora de la seva competència són indicatives, manifesten un estat d’opinió que no s’ha de negligir, però compte en donar-les como a absolutes. En els àmbits mediàtics i polítics hi ha en aquest moments una gran confusió sobre les institucions i el seu paper. Però, vaja, tot són imatges. Imatges carlines, potser.

Per que avanci una idea política sempre ha calgut que es vagi instal·lant en la col·lectivitat imatges força atraients sobre la mateixa. Tant li fa, ho hem vist a la història, que aquestes imatges siguin certes, versemblants, útils o necessàries. Lo important és que calin. Ara bé, arribats a aquest punt en el tema de la independència de Catalunya caldrà baixar dels núvols i començar a explicar què comporta l’idea implantada a la societat. Molta gent vol separar-se de la vella Hispania, tal com varen aconseguir els portuguesos. Ah!, volem ser portuguesos? Expliquem-ho, oi?

Fa poc, en un acte públic, l’Honorable ex-conseller Sr. Tresserras (d’ERC) va dir que calia anar pensant amb la pòlissa de tresoreria. Sí, la pòlissa de tresoreria per finançar els primers temps de la independència, ja que caldrà pagar des del primer dia els funcionaris (compte!, els metges, els mestres i els policies, i a més els buròcrates), les pensions i suposo que la part alíquota del deute hispànic. Va afegir que probablement s’hauria d’anar a demanar als xinesos o als indis ja que no creia pas que els europeus estiguessin per la feina.

Ja cal que s'hi posin a pensar (si no ho han fet ja) en aquests temes, tan poc èpics, tan prosaics, els nois de la U.P.F., els de la Pompeu, que sembla són els que els hi va més bé aquest tema, per tal que la gent il·lusionada de bona fe en un futur diferent no es trobi que tot sols és un miratge i no es topi de cop amb la pura i dura realitat. Ah!, i bons moments per fer-ho.

28 de juny.