12 de juny de 2012

Puntada endavant, i a seguir.

Al començament de la crisi, al 2008, el nostre sistema financer semblava sòlid. No havia fet les coses rares dels productes derivats i “tòxics” que s’havien fet a la majoria de la banca internacional. Érem prestataris, no prestadors. Hauríem de retornar el que ens havien deixat, però si tot anava bé no tindríem problemes.

El fet és que no va anar bé, ja que aquells préstecs que ens havien fet eren a curt i renovables i els havíem deixat a l’economia de la totxana que era a llarg i rígida i quan aquestes dues premisses es van enfonsar es va ensorrar tota la construcció financera que s’havia construït.

Ràpidament es varen anar aixecant dics de contenció que successivament eren superats pel creixent augment de la magnitud del desastre. Primer varen ser els requeriments de capital, i en va sorgir el forat social de les participacions preferents. Després el procés de fusions, però de varis nafrats no es va aconseguir fer res de sà. Es va crear el FROB amb l’objectiu de ajudar a recapitalitzar les entitats que ho necessitaven, eren préstecs que ja veurem al final quans se’n tornaran.

En Rato va caure. Malgrat el seu carisma (?) no va donar la confiança suficient per reviscolar el mort de Bankia. El seu substitut, el primer que va fer va ser dir que el que els havia deixat el FROB s’havia de convertir en capital, és a dir, calia nacionalitzar l’entitat, segons sembla la quarta entitat financera espanyola. La CAM es va vendre per un euro al Sabadell; Unnim al BBVA; a més de Bankia, hi ha en mans estatals Catalunya Caixa i Nova caixa Galícia, que ja veurem qui se les voldrà quedar. A Catalunya de deu caixes es va passar quasi bé de cop a sols una. Al País Valencià no ha quedat res de res. Arreu de les Espanyes, polítics i capellans diversos han estat engolits pel desastre. Tot una capa de la “societat civil” desapareguda en aquesta ensulsida.

La clau per entendre el què està passant està en el continuat deteriorament dels actius que tenen les entitats financeres. Els actius mobiliaris a particulars, però bàsicament a promotors, van convertir-se en actius immobiliaris -que com que el seu mercat està enfonsat- cada dia que passa valen menys. Aquestes pèrdues quan ja no es poden aguantar fictíciament més pels requeriments del Banc d’Espanya cauen sobre el compte de resultats primer i desprès successivament sobre les provisions i finalment sobre el capital. El patrimoni propi en orris!

Una solució és deixar caure les entitats tocades, cas del Lehman Brothers. Llavors, allà, ja es va veure de seguida que no era la millor solució. Cal apuntalar el sistema financer. Quan en “Goiri” va dir que necessitava 20.000 milions més el ministre de Guindos va dir que l’Estat ja els posaria,... però a l’hora de la veritat resulta que tampoc els tenia. El darrer dic amb recursos propis ja no existia. Calia anar a buscar els recursos a fora i malgrat, sembla, les reticències no ha quedat més remei que fer-ho. Diu que ens deixaran a través del FROB, ja veurem com, de quina manera, fins a 100.000 milions d’€ si els precisem per recapitalitzar el nostre sistema financer. Ens els deixaran, a un mòdic interès, sembla, a retornar en quinze anys, sembla. Però els haurem de tornar i amb interessos. Com ho farem? D’entrada això comporta un fort augment de l’endeutament públic, però que diu que hauran de tornar els rescatats amés de pagar el seu cost (es parla del 8,5%. Quina bogeria!). Podran fer-ho, o haurem de pagar-ho entre tots? Ja ho veurem.

Una quinta fase de la crisi que va començar el 2008 s’obre als nostres peus (mai tan ben dit) amb l’apocalíptic panorama de fons d’un possible (probable?) terrabastall europeu que ens pot fer tornar a l’any 1950. Agafeu-vos fort, que venen molt mal dades.


12 de juny.