Qui pagarà aquesta altra ruïna?

En els anys de les vaques grasses, “España va bien”, es varen programar, construir i posar en marxa un conjunt d’autopistes de peatge a la geografia espanyola que ara resulta que són ruïnoses. Bé, s’ha de fer alguna cosa. Ja hi som: Qui pagarà el “pato”?

Vejam: S’estudien i es programen unes possibles autopistes de peatge. Per fer-les es treuen unes concessions. Aquestes s’adjudiquen i comencen a fer-se les obres. Les expropiacions són més cares del previst, les obres també. Clar, a continuació quadrar els números inicials ja és més difícil. Però resulta que les previsions d’utilització tampoc es compleixen. Tot plegat na ruïna. “Oh!, com que és una concessió l’Estat se’n haurà de fer càrrec.” Ja hi som!

Qui és, o són, els responsables de tota aquesta operació? Primer l’administració que va llençar el tema. Per aquí és complicat. Qui ho va decidir, al màxim nivell, ja no hi és. Era el ministre corresponent (potser fins i tot era en Cascos!) d’un Govern que va plegar fa uns quants anys. Els d’ara, però, a “apechugar”, l’administració no desapareix mai. Però hi ha unes concessionàries que varen fer números i varen creure que podrien embrancar-se en l’operació.  Els varen fer ben fets, o varen pensar que si hi havia problemes (com els que ara hi ha) ja els rescataria algú (l’Estat)? Desprès van al darrera les constructores. A bodes em convides! Negoci a la vista: ferro i ciment a dojo! Poc risc, a presentar certificacions d’obra i a cobrar-les. I tot ben “apalancat” pels bancs i caixes que ho finançaven sense gaires mirament tampoc. Tot això fa ferum de que cal fer beneficis a costa del que sigui, ja pagarà algú! Probablement hi ha massa lligams entre tots aquests actors.

Clar, hi havia explicació de tot plegat. Era la bombolla immobiliària. Al costat, o a tocar, d’aquestes autopistes s’havien d’aixecar nous pobles (i fins hi tot alguna ciutat) que fornirien d’usuaris “commuters” de l’adossat i la piscina comú. Això era Xauxa! Hipoteques per tota la vida, cotxes de “socis automàtics” de les petrolieres, pagant per desplaçar-se a treballar. El cas de Pioz és tot un (altre) exemple.

Doncs ara cal que surti aquest algú que ha de pagar. Els que tindrien més números per fer-se càrrec del mort haurien de ser els bancs i les caixes que varen finançar el desori. El sòl i les promocions penjades, les concessionàries que no poden pagar, les constructores que no han cobrat, ...  Apa! Més sacs de sorra pel rescat europeu. Els responsables de tot això pagaran alguna cosa? Trobarem algun prudent en tot aquesta disbauxa? Fins el dia que alguns esclatin, llavors hi haurà lamentacions.

25 de juny.