13 de novembre de 2012

Basarda.


Fa alguns dies que no hi ha incorporacions d’entrades noves en aquest blog, sembla aturat en el record de Paris. Alguns/es dels habituals seguidors/es s’han inquietat preguntant-me per l’estat del qui escriu desprès del terrabastall.
 
Cert, en tota convalescència cal fer una aturada i reposar un temps més o menys llarg, i més quan algun tractament – que no sé ara quina durada tindrà, encara que sospito que ja serà per sempre- provoca un alentiment del ritme que mantenia fins a l’ensurt.
 
Però també hi ha un cert cansament de l’esperit en veure que tot continua girant sobre el mateix. Que desprès dels anys que portem de crisi sembla que no s’hagi assumit encara la seva profunditat i persistència amb els seus consegüents efectes. Cada nova, o accentuada, expressió cridanera torna a ser notícia destacada que demà passat donarà pas a un altra, nou o no, esgarip dramàtic.
 
En algun lloc del diari he llegit: “Aseguraba Churchill que una regla elemental de etiqueta política prohibe vocear “yo ya lo dije” cuando los acontecimientos históricos le dan a uno la razón”. Alguna cosa semblant em passa pel cap aquests dies tot repassant mentalment  temes dels que m’he ocupat, àdhuc força temps enrere, i que ara hauria de tornar-hi. Quina basarda! Potser, no. Potser sols és l’estat físic que condiciona el meu esperit. Encara que ... sí, quina basarda!


 

13 de novembre.