28 de novembre de 2012

Un pa com unes hòsties.

Tardaran un cert temps els xerrameques i els il·lusos en donar-se compte, o en acceptar obertament, què representen realment els resultats expressat pels ciutadans/es diumenge passat a les urnes. Més enllà dels anàlisis de qui ha guanyat i qui ha perdut i perquè, ens queda un panorama que indica clarament l’esterilitat de la situació per anar cap a qualsevol de les fites proposades a l’electorat, a menys que algú renunciï obertament als seus “principis” programàtics, o millor dir, a un dels seus dos principis programàtics.
 
Com sortir de la crisi, o com ens en podem sortir, cosa que cal reconèixer que no sap ningú, i com trencar l’impasse de les relacions nacionals, i superar-lo, cosa que alguns pretenen –sense gaires garanties, tot sigui dit- de saber com fer-ho, són els dos grans temes que tenim sobre la taula. Semblava que el debat que ens va portar a les eleccions sols era del segon gran problema, però és evident que cap Govern pot fer-se sense afrontar el primer i ja estem –com cada any- a haver de tornar a fer un pressupost.
 
La composició de l’arc parlamentaria en la legislatura que es va avortar precipitadament (i irreflexivament) tenia més possibilitats d’abordar millor, en alguna direcció, algun dels dos temes. Amb sacrifici i paciència, explicació i temps. La composició que va emergir de les urnes el diumenge a la nit és molt més complicada. Les combinacions que es poden fer per tenir una governabilitat sòlida són pràcticament impossibles.
 
Impossibles, a menys..., sí, a menys que algú renuncií a algun dels seus principis, fet que no es visible ni viable encara tant prompte. Ara sols hi ha combinacions impossibles i divergents d’enfocar la situació de crisi econòmica i de resoldre alhora “l’encaix nacional”, i per cada un dels actors les posicions són irreductibles. ¿És d’imaginar una formació “bussines friendly” que faci prevaldre les seves conviccions nacionalistes per sobre de les seves pulsacions dretanes fent aliances per i amb l’esquerra? O, ¿És també d’imaginar dues formacions dretanes però separades pel fet nacional que consideren -cada una el seu fet- irrenunciables? ¿I viceversa en les possibles combines? Poc imaginable, de veres.
 
Sí, el “pal de paller” pot intentar avançar en solitari, però ara ja no pot pactar uns temes, els econòmics, amb uns i els nacionals amb els altres. Cap actor acceptarà sols defensar una part dels seus principis i aparèixer com a dimissionari de la resta que ara han esdevingut com a transcendents.
 
Valenta papereta té la força principal i guanyadora. Però, com que és la mateixa força que s’ha ficat en aquest atzucac i de retruc hi ha ficat a totes les altres, és qui té l’obligació de trobar-hi una sortida. I l’única sortida que té és considerar algun dels seus dos principis: l’econòmic o el nacional. No pot mantenir els dos a l’hora. ¿Podrà fer-ho, sabrà fer-ho, voldrà fer-ho? No m’agradaria estar en la pell del que ha de prendre la decisió ja que certament hi deixarà moltes plomes. No li sortirà de franc. Ja se sap: “No es pot repicar i anar a la processó”.
 
28 de novembre