Tardaran un cert temps els xerrameques i els il·lusos
en donar-se compte, o en acceptar obertament, què representen realment els
resultats expressat pels ciutadans/es diumenge passat a les urnes. Més enllà
dels anàlisis de qui ha guanyat i qui ha perdut i perquè, ens queda un panorama
que indica clarament l’esterilitat de la situació per anar cap a qualsevol de
les fites proposades a l’electorat, a menys que algú renunciï obertament als
seus “principis” programàtics, o millor dir, a un dels seus dos principis programàtics.
Com sortir de la crisi, o com ens en podem
sortir, cosa que cal reconèixer que no sap ningú, i com trencar l’impasse de
les relacions nacionals, i superar-lo, cosa que alguns pretenen –sense gaires
garanties, tot sigui dit- de saber com fer-ho, són els dos grans temes que
tenim sobre la taula. Semblava que el debat que ens va portar a les eleccions
sols era del segon gran problema, però és evident que cap Govern pot fer-se
sense afrontar el primer i ja estem –com cada any- a haver de tornar a fer un
pressupost.
La composició de l’arc parlamentaria en la legislatura
que es va avortar precipitadament (i irreflexivament) tenia més possibilitats d’abordar
millor, en alguna direcció, algun dels dos temes. Amb sacrifici i paciència,
explicació i temps. La composició que va emergir de les urnes el diumenge a la
nit és molt més complicada. Les combinacions que es poden fer per tenir una
governabilitat sòlida són pràcticament impossibles.
Impossibles, a menys..., sí, a menys que algú
renuncií a algun dels seus principis, fet que no es visible ni viable encara tant
prompte. Ara sols hi ha combinacions impossibles i divergents d’enfocar la
situació de crisi econòmica i de resoldre alhora “l’encaix nacional”, i per
cada un dels actors les posicions són irreductibles. ¿És d’imaginar una formació
“bussines friendly” que faci prevaldre les seves conviccions
nacionalistes per sobre de les seves pulsacions dretanes fent aliances per i
amb l’esquerra? O, ¿És també d’imaginar dues formacions dretanes però separades
pel fet nacional que consideren -cada una el seu fet- irrenunciables? ¿I
viceversa en les possibles combines? Poc imaginable, de veres.
Sí, el “pal de paller” pot intentar avançar en
solitari, però ara ja no pot pactar uns temes, els econòmics, amb uns i els nacionals
amb els altres. Cap actor acceptarà sols defensar una part dels seus principis
i aparèixer com a dimissionari de la resta que ara han esdevingut com a transcendents.
Valenta papereta té la força principal i
guanyadora. Però, com que és la mateixa força que s’ha ficat en aquest atzucac
i de retruc hi ha ficat a totes les altres, és qui té l’obligació de trobar-hi
una sortida. I l’única sortida que té és considerar algun dels seus dos
principis: l’econòmic o el nacional. No pot mantenir els dos a l’hora. ¿Podrà
fer-ho, sabrà fer-ho, voldrà fer-ho? No m’agradaria estar en la pell del que ha
de prendre la decisió ja que certament hi deixarà moltes plomes. No li sortirà
de franc. Ja se sap: “No es pot repicar i anar a la processó”.
28 de novembre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada