10 de setembre de 2015

Tanco una finestreta, aquesta, la del “tema”.

Als meus amics i coneguts que són periodistes.


Ahir vaig cometre un error, un altre. No, no és greu ni transcendent, un de tants dels petits que fem cada dia. Malgrat el que em ronda pel cap fa dies, vaig caure en la temptació d’enganxar-me en el tema mono temàtic en el que estem immersos ara i aquí, pretenent -il·lús de mi- participar en el debat. Sí, a la meva manera, segurament en forma irònica ja que no sé posar-m’hi ja d’altra manera vist el nivell en que ens movem. Però de seguida em vaig adonar que m'equivocava, demano disculpes. Com ha dit algú, tot el peix ja està venut. Tothom té les posicions preses, jo també, i és ociós discutir-les. No hi ha possibilitat de debat, sols de parlar a les parets, “diálogos para besugos”. Tu blanc, jo negre. Ningú no va ja amb el lliri a la ma. Espero que no acabem a garrotades.

Per tant, tanco aquesta finestreta del meu taulell. Per sort en tinc moltes altres obertes que em permeten veure, estar i participar en moltes més coses que hi ha en el món més enllà de la descomunal dèria que ha agafat a molts dels meus conciutadans/es.

Aquest darrers dies també he fet debat sobre el “tema” amb un bon amic. Ho hem deixat, no hi ha, sembla, possibilitat que arribem a algun punt d’encontre. Diu que amb un digestiu per entre mig en podem continuar parlant de forma distesa, però em sembla que és millor que parlem d’altres coses que també ens interessen als dos, literatura, paisatges, ...,  i en les que podem congeniar.

Vull tancar, doncs, aquesta finestreta del meu taulell. Poques coses ja em queden per discutir. Tornar a donar-hi voltes ja se’m fa cansat. Veig que ja he emprat tots els adjectius qualificatius possibles des de fa uns quant anys, no ve pas d’ara, en públic i en privat. Ningú aconseguirà moure’m del que penso i del que faré electoralment ja que no crec que em donin cap argument que em pugui convèncer de canviar. No penso parlar-ne expressament més aquí, al bloc, o les xarxes o amb els amics si encara desprès de tot aconsegueixo mantenir-ne algun. Apa, siau! Si em demanen obertament la meva opinió o volen que l’expressi en públic, potser ho faré segons l’estat d’ànim que em trobi, però, vaja, no gaire més.

Aprofitaré el pont de la febrada per anar-me’n a la casa on vaig néixer, aquí a tocar, a quatre passes, on no hi ha televisió, ja que vaig treure l’antena fa temps i no m’ha vagat encara de reposar-la i on no hi ha wifi, a veure si desconnecto del tot. Tinc algun llibre mig llegit que aprofitaré per intentar acabar i n’agafaré algun altre de la pila dels pendents que és molt gran i hi ha varietat. A veure, si sóc capaç de desencervellar-me. La tranquil·litat d’esperit és el primer per mantenir l’equilibri emocional.


Oració al senyor Sant Jordi
A mussitar-la, és clar, amb una molt relativa ingenuïtat.

“Senyor Sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda’ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera’ns dels nostres
pecats
d’avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l’odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda’ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.
Amén”

L’estampeta
se’m perdia:
no recordo
l’any ni el dia.
Salvador Espriu


10 de setembre.