27 de setembre de 2015

Tortosa- Horta de Sant Joan.

Feia temps que tenia il·lusió per fer el trajecte entre Tortosa i Horta de Sant Joan en bicicleta per la via verda. El recorregut del tren, o trenet, que havia de servir per portar el carbó –entre altres coses- del Baix Aragó fins als Alfacs va quedar desafectat ja fa temps (1973) i ara està força ben arreglat dins la xarxa de les vies verdes. Més o menys, des del pont de ferro de Tortosa fins al poble d’Horta de Sant Joan, una mica més enllà de la seva estació, són uns 50km.



El bon amic José Mª, company de pedalada de molts diumenges, va convèncer al seu grup dels “Arrepechucos” per tornar a fer-la (ells ja l’han fet varies vegades anant fins i tot més enllà) permetent que els acompanyés. Sí, per ells va ser una sortida de “verano azul”, en la seva pàgina la qualifiquen de cicloturística, ja que són dels de pujar i baixar trescant per les muntanyes, però per mi –en les meves condicions físiques- era tot una prova.


La ruta té dues parts ben diferenciades: la primera, pràcticament plana, que discorre paral·lela al Ebre fins a l’estació de Benifallet, d’uns vint quilòmetres, i la segona que s’enfila cap a dins Els Ports, tot pujant contínuament fins a atendre els 440m d’alçada.   Evidentment, al ser un camí ferroviari no pot tenir pendents pronunciades, però són una trentena de quilòmetres tota l’estona cap amunt. El ferm està ben arreglat –per aquest tipus de circulació-; ja sortint de l’assut de Xerta comencen els túnels que s’aniran multiplicant a la segona part del trajecte alternant-se amb ponts i viaductes, algun d’ells força espectaculars per la seva alçada i construcció. Gairebé tots el túnels, els més llargs, estan il·luminats per unes bombetes escadusseres que fan el seu servei servides per unes bateries que s’aprovisionen amb energia solar. Malgrat això, els meus companys -més habituats i preparats per aquesta mena de sortides- portaven a les seves bicicletes unes modernes llanternes escaients. Sembla mentida –als ulls d’avui- que més de cent anys enrere es poguessin portar a terme semblants obres d’enginyeria d’aquesta envergadura pràcticament a pic i pala (les obres van començar el 1882).



El vent no ens va ajudar gaire, encara que penso que les meves cames tampoc fan meravelles. Al arribar a Bot, la penúltima estació abans del final, ja no podia amb la meva ànima, o el meu cós. En José Mª va aturar-me ja a punt d’una “pájara” i em va fer menjar, beure i reposar una curta estona per refer-me. El pulsòmetre que em controla el ritme dels batecs del cor ja feia estona que anava xiulant que sobrepassava els límits que em són recomanats pel cardiòleg.



I endavant, tornem-hi, fins l’estació –aquesta abandonada del tot, algunes estan rehabilitades per usos turístics- d’Horta de Sant Joan. Arribats allà, però, deixant la via verda faltava pujar fins al poble on teníem reservada taula al restaurant per dinar. Ah!, aquest tram dels darrers pocs quilòmetres per la carretera convencional és mortal ja que és molt pronunciat cap amunt.



Desprès de dinar emprendre el retorn. Ara alegria, tot era baixada amb els colors de la tarda dels primers dies de tardor il·luminant el paisatge que, a més, amb la tranquil·litat de la manca d’esforç es podien gaudir millor que abans. Ja en el pla, seguint l’Ebre altra vegada, el cansament pels quilòmetres fets era palès. A Tortosa ens esperava una bona cervesa, l’havia merescut.


27 de setembre.