D’urbanisme.

 

L’imponent edifici d’habitatge que s’ha aixecat al final de la Rda. Barceló, tocant a la carretera, està causant un cert rebombori ciutadà. És una qüestió d’estètica, no pas d’altra cosa, d’estètica de la imatge que pot donar el nucli urbà de Mataró. Ja se sap, contra gustos no hi ha res escrit definitivament, hi ha qui els sembla bé, els agrada, i hi ha que no els sembla bé i no els agrada. Normal en una societat com la d’avui en la que tothom, o molta gent, opina, amb tot el dret i la raó, sobre el que li sembla qualsevol actuació en l’espai públic.

Sobre aquest edifici ja es va publicar un raonat article de l’Isidre Molsosa, en el seu temps arquitecte a l’administració municipal.

https://www.capgros.com/ca/mataro/trista-sentencia-torre-barcelo_813182_102.html

Ara, Vern Bueno, redactor de Capgròs, rebla el clau en un altre documentat article:

https://www.capgros.com/ca/mataro/torre-barcelo-historia-monstre-era-inevitable-construir-lo_814995_102.html

La planificació urbana, reflectida avui en dia en els Plans Generals d’Ordenació,  és la determinació del conjunt i la suma d’actuacions que es poden fer en un espai determinat. La seva execució porta temps, evidentment que entra en vigor l’endemà mateix que s’aprova, però moltes de les actuacions previstes es van fent al llarg del temps. Moltes vegades un nou Pla recull sense modificar les que ja hi havia previstes, altres vegades els canvis econòmics i socials que han tingut lloc a l’urbs exigeixen canvis importants.

 A Mataró tenim bons exemples de tot això.

1.       El Parc central. Va ser una idea dibuixada pel Pla de l’Eixample d’Emili Cabanyes i Melcior de Palau de 1878. Tota l’ordenació posterior fins a la de 1976 el va mantenir. La seva execució, però, va haver d’esperar-se més de cent anys fins que es va enllestir als darrers anys del segle XX.

2.       La Ronda de Mataró, la variant de l’autopista del Maresme (la part nord de la C-32). Es dibuixa al Pla General de 1976 que redacta l’arquitecte Antoni Solans i que s’aprova per l’Ajuntament després de variats intents que comencen amb el Pla Mat del 71 de Manuel de Torres i Agapit Borràs. La seva execució és del 1995 amb una llarga polèmica per entremig sobre les característiques que havia de tenir derivades de la prolongació de la concessió de la vella A-19 que fou la primera autopista de peatge d’Espanya el 1968.

3.       La Via Europa. Aquesta és una modificació important del Pla General del 1976. El 1984 l’enginyer Gómez Ordóñez per encàrrec de l’Ajuntament havent estudiat el Pla proposa una variació trencadora respecte les idees que fins llavors es tenien per aquest espai entre els veïnats de Cirera i de La Llàntia. Acordada la modificació, la seva tramitació i execució va portar que el primer tram, fins a la Plaça Itàlia, no s’executés fins el 1996 i la seva conclusió com a vial s’acabés l’any 2000.

4.       El sector d’equipaments tècnics a tocar la Riera d’Argentona per sobre la N-II. Va ser un gran encert del Pla General del 1976 situar en aquell indret uns possibles equipaments que en algun moment la ciutat necessitaria. Va resultar que més que la ciutat van ser de la comarca. La primera Planta de la Brossa, la de triatge, va ser del 1985, la segona, la incineradora, del 1995. Dels anys noranta és la EDAR (Estació Depuradora d’aigües Residuals) feta per fases que es van allargar en el temps. La planta el Tub Verd és ja del segle XXI. La urbanització total del sector no està acabada per discrepàncies entre administracions, però els serveis necessaris ja fa temps que van.

5.       El sector d’equipaments terciaris dels Turons. També és del Pla del 1976. Ara allà hi ha l’Hospital de Mataró, el centre comercial Mataró Parc i un dipòsit d’aigua (el del rellotge de sol) tot acabat a les darreries del segle XX. No va haver-hi problemes de requalificació ni en aquest cas ni en l’anterior del serveis tècnics, el que va estalviar la feina (i molts maldecaps) a l’Ajuntament mostrant les bondats previsores que tenia el Pla General vigent llavors.

 

Però l’execució d’aquestes peces i moltes altres que es van anar desenvolupant del Pla General del 1977 va portar anys i va estar a “l’albur” de vicissituds variades que poden anar des de controvèrsies o conflictes amb propietaris (cas del Sorrall), a variacions en les condicions dels mercats immobiliaris (cas de la Rda. Barceló), a divergències polítiques en el sí dels Consistoris (cas de can Fàbregas) o disponibilitats de recursos privats o públics per la seva realització (cas de la crisi del 2008).

Ara hi ha polèmica, o és polèmica, la Torre de la Rda. Barceló. Com s’ha explicat molt bé en els articles citats al començament ve d’una planificació del 1998 que ha sofert varies de les vicissituds suara explicades. Quan s’ha aixecat no hi ha pogut haver cap controvèrsia jurídica, sinó una inversió d’aquesta magnitud no s’hagués ni començat. Ara que li hem aixecat la cua, com diu la dita popular, hem vist si és mascle o femella, però la previsió ja hi era. Hi ha varietat d’opinions, lògic, una baluerna d’aquestes mides no deixa indiferent a ningú, a favor o en contra.

Però hem d’acceptar el resultat de la planificació i ordenament urbanístic malgrat no sigui potser l’inicialment previst, o el seu resultat concret i definit no sigui el que ens semblava o ara no el trobem adient (si és que no hi ha possibilitat legal de canviar-la). Moltes vegades els encerts o els errors de les administracions i dels que hi estan al davant en un moment determinat no se’ls poden adjudicar. L’actualitat sempre és a benefici d’inventari: a vegades és positiu, a vegades potser negatiu. Sempre s’ha “d’apechugar” i actuar en conseqüència amb el que et trobes, no amb el que desitjaries trobar-te. Ho estem veient cada dia.

6 de març.

Un balanç testamentari?

 

L’any 1980 la Caixa Laietana edita un llibret sobre Mataró a partir de dos reportatges fotogràfics aeris fets al 1962 i el 1976. Fotografies espectaculars de l’estat de la ciutat des de varis punts acompanyades d'una succinta explicació que signa Pere Rigau, conegut comentarista local.

En tornar-me a trobar front aquest document he pensat quin va ser -potser- l’objectiu de l’edició d’aquest llibret. A la portada, sota el títol “Imatges Mataronines (1962-1976)” hi ha subtítol de “Visió gràfica del canvi de fesomia de la Ciutat”, i a la pàgina final de l’obra hi ha un curt escrit que comença dient: “Com ha canviat Mataró en catorze anys! Però, com serà l’any 2000?”

L’autor del text ja he dit que fou en Pere Rigau (1931-1992) que llavors era el cap de la Secretaria General de la Caixa Laietana, editora del llibret. La data de publicació, 1980. Fa un any que s’han posat en marxa els recuperats ajuntaments democràtics.

És conegut que la Caixa d’estalvis de Mataró fundada el 1863, posteriorment Caixa Laietana, va ser la impulsora, especialment ja en el segle XX, d’un seguit d’actuacions públiques que la convertiren de fet en un ajuntament bis, especialment donada la incapacitat de recursos de la pròpia administració municipal. Suposo que aquest fet no es va produir solament a la nostra ciutat sinó que va ser general allà on hi havia establiment d’estalvi parells.

Urbanisme: les Cases Barates, la Ciutat Jardí i el bloc del davant, Peramàs, l’Avinguda Recoder,...; Ensenyament: del Col·legi Menéndez Pelayo, als Cirera i Josep Montserrat, les beques per estudis (de les que en vaig ser mereixedor, com molts més); Equipaments assistencials: la Casa Cuna, la casa de colònies a Argentona, els ajuts continuats a l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena; Cultural: no es pot pas oblidar la Biblioteca Popular i la seva sala d’exposicions, una joia com ha explicat Pere Tió: https://zenodo.org/records/8106078, la creació i continuïtat del Premi Iluro de monografia històrica; escultures i esgrafiats diversos; subvencions a entitats de tota mena; ...

Segur que em deixo moltes coses de la seva obra social que va durar fins al final més enllà de la seva dimensió financera que també va incidir molt en la vida ciutadana. Estan suficientment documentades i són memòria de la ciutat. El fet de la seva trista desaparició, com totes les Caixes catalanes (algun dia algú estudiarà aquest fet amb profunditat?) al redós de la crisi financera del 2008, no ens ha de fer llençar l’aigua bruta del gibrell amb la criatura i tot.

Però, tornant al llibret en qüestió, no seria, a cas, un balanç testamentari tota vegada que s’iniciava un nou període de la governança diferent de la ciutat i  fora convenient deixar constància del treball que l’entitat havia fet en les grises èpoques anteriors?

El Reial Decret 2290/77, de 20 d’agost, promogut pel ministre Enrique Fuentes Quintana, va capgirar moltes coses del seu funcionament. Avui, que ja tot és aigua passada, crec que va portar al desastre, afirmació meva evidentment opinable.

https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-1977-21583

El text del llibret acaba així: “Aquests o molts altres interrogants, són els que tots nosaltres (sic) ens voldríem contestar, i que, en gran part, les seves respostes seran conseqüència de les nostres pròpies idees i actuacions.”

Les idees i actuacions de la democràcia municipal, 45 anys desprès, estan aquí i són els ciutadans que les han pogut votar els que les han de valorar.

(1962. La part alta)

(1976. Des de la carretera de Mata)

 

5 de març. Dimecres de Cendra.

 

Piular o no piular. No piular.

 

A finals de l’any passat vaig deixar de seguir les piulades que m’enviava l'abans Twitter, ara X, i vaig deixar de piular i repiular jo també. Sols alguna repiulada. He deixar senzillament d’interessar-m’hi. Diu que hi era des del maig del 2012, més de 12 anys, i unes 10.900 entrades.

No, no és que com molta gent hagi abandonat aquesta xarxa pels posicionaments del seu nou amo, encara que potser també. Em vaig cansar del que veia. Probablement el meu perfil i les meves preferències em portaven a veure aportacions de gent interessant, majoritàriament de polítics, comentaristes, periodistes, ..., que al meu parer, o dels que veia temes que anaven girant sobre ells mateixos tal com s’ha convertit la política d’aquí i d’arreu en els darrers temps.

Soc dels que encara compro (i per subscripció) el diari cada dia, no sé quan temps em queda de llegir “paper”, els meus amics periodistes em diuen que poc. Llavors, a més, no disposaré de l'estri per mantenir els calçots calents. Amb el diari en tinc més que suficient per estar al dia, d’informació i sobre tot de comentaris. El microblogging que han afavorit les xarxes socials crec que està fent un gran mal a la informació de qualitat. Ara, qualsevol pot fer-se passar per informador. Els joves diu que ja no compren diaris ni revistes i que la seva informació sols ve de les xarxes. Arriats anem!

Em mantinc al Facebook però amb un altre caire, no és pas que el seu amo sigui gaire diferent que l’altre. Penjo coses que en general poc tenen a veure amb la política. Preferentment publico imatges o alguna activitat personal que em fa gràcia que algú la vegi. Sí, hi ha quelcom una mica narcisista en aquesta actitud. Volem ser reconeguts i és satisfactori que hi hagi personal que li agradi i fins i tot comenti algunes de les teves pensades, tal com jo mateix faig de les seves. Però amb això, ben convençut de la poca rellevància, per no dir nul·la, del que jo pugui pensar o dir d’alguna importància, mantinc una mínima presència pública a l’espai cibernètic.

Els escrits en aquest blog, que aviat tindrà (amb l’anterior del que és continuador) vint anys, són una altra cosa. És deixar, ara ja sense cap pretensió fora que estic de tot arreu, idees o coses que em passen pel cap i sobretot continuar exercitant el treball intel·lectual d’escriure-les. Estic sorprès de que amb els canvis que ha experimentat tot aquest mon encara es puguin consultar escrits d’una època que sembla tant llunyana com el 2005:

https://manelmas.blogspot.com/2005/07/la-intenci.html

He de començar a pensar quina celebració faré d’aquest esdeveniment. Quan me’l miro veig que val la pena mantenir-lo, crec que alguna part de la vida està allà.

Sí, ja sé que la lluita per una societat millor -i avui potser més que mai- s’ha de mantenir fins quan es pugui. Algun granet de sorra continuaré aportant, però han de ser molts granets de sorra i moltes flors el que ens portin novament esperança.

3 de març.