He escrit més d’una vegada
sobre les lectures
que he fet d’Amin Maalouf. Ara he
acabat “El naufragio de las civilizaciones”, Alianza Ed., M-2019. També m’ha
agradat. Una mirada lúcida –¿trista?- al món d’avui. Com ha canviat el panorama
de la humanitat en els anys de la seva vida, que pràcticament són els meus. El
món àrab, els esdeveniments de l’any 1979, l’ensulsida del comunisme, les
crisis actuals.
“Lo que caracteriza a la humanidad
actual no es la tendencia a agruparse dentro de conjuntos muy amplios, sino una
propensión a la fragmentación, al fraccionamiento y, a menudo, a la violencia y
la acritud.”
“Lo que lamento es la desaparición
de determinado estado de ánimo que existió en tiempos de los imperios y consideraba
normal y legítimo que unos pueblos vivieran en el seno de la misma entidad
política sin tener forzosamente las misma religión, la misma lengua ni la misma
trayectoria histórica, Nunca dejaré de oponerme a la idea de que las
poblaciones que tienen lenguas o religiones diferentes harían mejor en vivir separadas
entre sí. Nunca me decidiré a admitir que la etnia, la religión o la raza sean
cimientos legítimos para edificar naciones.”
“Está claro, en cualquier caso, que
hemos entrado en una zona de borrascas imprevisible, arriesgada y que parece destinada
a durar. La mayoría de nuestros contemporáneos han dejado de creer en un
porvenir de progreso y prosperidad. Vivan donde vivan, se sienten desconcertados,
rabiosos, amargados, sin norte. No se fían del hervidero mundial que los rodea
y sienten la tentación de dar crédito a extraños fabuladores.”
“...¿cómo convencer a nuestros
contemporáneos de que, al seguir presos de los conceptos tribales de la
identidad, de la nación o de la religión o al seguir glorificando el egoísmo
sacro, les están preparando a sus propios hijos un porvenir apocalíptico?”
"Crec que per entendre una comunitat
cal preguntar-se d’entrada: ¿De què viuen aquesta gent?. A grans trets: Del
seus recursos naturals? El sector primari. Del seu enginy transformador? El
sector secundari. Dels seus atractius, de la seva importància administrativa o
la seva ubicació geogràfica? El sector terciari. Mataró en els darrers segles
XIX i XX era una ciutat industrial com és ben conegut."
Aquest és un paràgraf de la conferència que vaig dictar fa
pocs dies: “A
batzegades. La construcció de la ciutat.” . És un tema que sempre m’ha
preocupat, suposo que per deformació professional d’economista.El tema és candent, de candent actualitat. La
gent de molts llocs, aquí i arreu, es llença al carrer a manifestar-se, o al
mar travessant mig continent fugint de la misèria, desesperats, reclamant
trobar una sortida al seu negre futur. Perquè d’això es tracta, de que no veuen
que tinguin futur.
A Espanya, més concretament, va començar ja fa temps: Soria i
Terol,
ara s’hi ajunta Lleó i també la pagesia de més de mig país: La “España
vacia”. Que possiblement hi ha espuris interessos polítics o de
politiqueria al darrera?, segurament. Però que hi ha gent espantada pel que el
depara el futur, potser no a ells directament, però si a la seva comunitat,
fills, néts, ..., també és ben cert.
¿De què viuen aquesta gent?, és la pregunta. O millor, ¿De
què viuran en els propers temps? Tot s’està dislocant. Els sectors primaris,
que van ocupar secularment a les poblacions, fa temps que han deixat de ser
rellevants. La industria s’ha traslladat a altres indrets més barats seguint el
camí que no fa pas gaire vam recórrer nosaltres. El sector dels serveis
necessita d’uns mínims de concentració que requereixen volum i recursos que no
es poden proporcionar a qualsevol lloc. Si hi afegim que no podem continuar
malbaratant o exhaurint els recursos naturals de la forma que ho estem fem avui
veurem que estem davant un panorama molt complex. Així, tal com ha passat en
altres indrets i moments de la història, es produeixen dinàmiques
demogràfiques que són imparables, no
tenen aturador.
Cal començar explicant a la gent el que passa. No se’ls pot enredar a la
recerca de preteses solucions que ja se sap que no existeixen. El
declivi de la pagesia tradicional és imparable. La reconversió industrial en
molts indrets no ha estat possible. Quan va tancar la fàbrica de Suzuki a
Linares van creure que podrien trobar substituts. Encara els busquen. A
Astúries el tancament de les mines i de la indústria pesada s’ha pal·liat fins
ara amb les pensions de la gent que va plegar, però que cada dia –per pura
desaparició- en queden menys i aquest fet aboca a la comunitat a un futur
deplorable. Si l’oli que es produeix tradicionalment en terrenys costeruts no
mecanitzables és més car que el que surt
de tècniques de regadiu o espais més favorables, mitja província de Jaén se’n
va en orris. El mapa que vaig incloure a l’entrada de no fa pas gaire sobre l’estat
d’ànim generacional és prou eloqüent.
Però desprès d’explicar el què passa cal oferir
alternatives, i això és molt difícil en el marc del sistema econòmic en que ens
movem, el pur i dur capitalisme financer, i en el marc mundial de la
globalització. No m’agradaria estar pas en la pell dels governants, encara que
tampoc en la pell d’aquells poderosos lúcids que no tenen cap dubte que estan
sobre un barril de pólvora amb una metxa encesa que va cremant-se. Sí que em fa
molta por l’egoisme i la inconsciència generalitzada dels poderosos que porten
a la humanitat a la desesperació i amb ella a la revolta. D’aquí pouen els
populismes: solucions simples a problemes complexos.
Ahir, els “Amics de la Ciutat de Mataró” em van
donar la possibilitat de dictar una
conferència-col·loqui de les que organitzen mensualment. Quan m’ho van proposar
els vaig dir que m’agradaria parlar d’una particular visió que tenia de la
feina que havíem fet a l’Ajuntament temps enrere. Els vaig proposar titular-la “A batzegades. La construcció de la ciutat”.
A partir dels records (pura memòria) del meu pas per l’administració
municipal, llargs anys, vaig voler desenvolupar una idea: Les batzegades que
van representar algunes actuacions fruit dels temps en que es van desenvolupar
els primers ajuntaments democràtics, els del 1979, durant els anys vuitantes i
norantes del segle passat.Temes, qüestions,
problemes que s’arrossegaven de temps o que sorgien de la seva pròpia dinàmica
i que es van afrontar i que al meu mode de veure van representar batzegades
segons la definició que en fa el diccionari: Canvi
brusc en l’estat de repòs o moviment d’un cos, degut a una causa externa.
Donant per obvi el canvi que va representar el nou sistema
polític, vaig parlar de sis temes: El port; la Planta de la Brossa; el nou
Hospital; el cementiri de Les Valls; la Nova Ciutat; el Tecnocampus.
En el torn de col·loqui, ben escàs (potser com que era
Dijous Llarder la gent tenia ganes d’anar a menjar la truita i jo m’havia allargat
força), sols dues preguntes. La segona d’un vell conegut sindicalista local que
em va preguntar pel tancament de can Gassol, els de les mitges Glory. En la
meva exposició m’hi havia referit subreptíciament:
“Els anys
80 i 90 dels segle passat van veure la desindustrialització de Mataró. El
tèxtil s’acabava, anava desapareixent, subsector a subsector, per l’envestida
de la globalització. Alguns empreses no s’hi van adaptar ja d’entrada, van ser
les primeres en plegar. D’altres van lluitar de valent per intentar sobreviure.
Una empresari molt important em va dir que enlloc de vendre mitges venia capses
per embolcallar les mitges. Van sortir intents per adaptar-se a les noves
circumstàncies: el “pronto moda”. Alguns van reeixir i encara són vius (ben
pocs), però la majoria no van arribar a surar en mig de la gran tamborinada que
s’ha endut l’industria de mig món, concentrar-la en l’altre mig.”
Aquesta tarda he anat a cercar alguna referència que tenia del
tema: el llibre que em van obsequiar en el seu moment i que promocionava el seu
producte quan maldaven per sortir-se’n de la davallada que els portaria al
tancament de la centenària empresa que havia donat molta feina a mataronins i
mataronines, molts d’ells i elles encara en el nostre record proper. “Elogio de la pierna femenina”. El tinc
fins i tot dedicat pel seu autor que és en Màrius
Carol, ara director de La Vanguardia. És editat l’any 1996. Sembla que encara se’n troben per Internet en algunes llibreries
de vell.
La desaparició d’aquella fàbrica va representar una petita
batzegada per l’economia local. El llibre crec que seria impensable que es
pogués fer en els temps actuals, no gaire més de vint anys desprès.
Dissabte passat a la tarda es va fer un acte de comiat al company i amic Remigi Herrero a la sala del Tanatori de Mataró. No va ser un funeral, ell no en volia. Va ser un acte que vam ajudar a fer uns quants amb la família, i amb el seu acord, per trobar-nos, consolar-nos plegats, tenir un record i fer el comiat de l’amic que ens ha deixat.
L’acte va començar amb el primer fragment de la Missa de Glòria de Les Santes. Era un homenatge. En Remi no era de missa, però a Mataró la Missa de Les Santes és més que una missa convencional i ell ho sabia. Es tractava de reconèixer públicament la seva implicació a la festa i a la ciutat en la que va residir més de quaranta anys vingut de fora i per la que va treballar tant: professionalment, cívicament i institucionalment.
L’acte, conduit per la Pilar González Agàpito, companya d’en Remigi, i que ja té la mà trencada de fer aquesta mena de comesos, va continuar amb la lectura i declamació per part d’en Manuel Patricio d’un poema que havia fet per la ocasió: “Tu vaso de sombra”. És una conversa entre la Cruz, la seva dona, i en Remigi. Un fragment:
Sabe Cruz, desde la angustia,
Que es tu corazón el que se ha ido,
Que tus ojos de azul se han desteñido
Y tus manos de explicar se han derrumbado.
Una suerte mentirosa te ha tocado
Y tu gorra está caída por el suelo.
Desprès em va tocar a mi. Havia preparat un text en català. Vaig pensar que pels seus orígens castellans i per deferència a la seva família que s’havia desplaçat per la ocasió calia fer alguna cosa en castellà. Primer vaig pensar anar traduint paràgraf per paràgraf, però un cop fet ho vaig trobar feixuc i vaig optar finalment per fer un tros en una llengua i un altre amb l’altra. El text, el seu contingut, no era gaire diferent al que havia publicat a la premsa i al blog. Vaig acabar dirigint-me als seus néts, “nietecillos”, que lògicament per la petita edat que tenen eren absents en l’acte:
Pero te llevaremos dentro porque nos has atrapado para siempre y estaremos contentos, y yo orgulloso, de haberte conocido y que fueras pariente, compañero o amigo nuestro.
Iker, Enzo, Íñigo, cuando seáis mayores os contarán de vuestro abuelo Remigio, que vino de fuera y contribuyó a hacer esta Ciudad. Podréis, también, estar muy orgullosos de ser descendientes de él.
Desprès va intervenir en Rafel Mitjans, sempre tindré a la memòria la seva imatge amb el flabiol, glosant la figura d’en Remigi en la seva vesant de treballador i estimulador de la cultura popular i de com sabia, malgrat les possibles diferències ideològiques, mantenir l’amistat amb tothom.
“...jo voldria parlar de les persistències, del que, em sembla, ha estat el tarannà que va fer d’en Remi el que fou, i que ha permès, per exemple, que pensant molt diferent en moltes coses, hàgim pogut no sols treballar plegats en molts projectes compartits sinó ser amics corals.”
L’alcalde, David Bote, va començar amb uns versos de l’Apollinaire que no sé pas d’on va treure però que venien com anell al dit a la seva relació:
Venid hasta el borde, les dijo.
Tenemos miedo, podríamos caer.
Venid hasta el borde les dijo. Ellos fueron.
Los empujó..., y volaron.
El fill d’en Remigi i la Cruz, en Fidel, va tancar els parlament amb unes paraules d’agraïment en nom de la família.
Per acabar l’acte la música triada va ser la cançó d’en Labordeta “Ya sé”. Crec que encertada.
A la sortida els amics i companys, en Ciller, en Kiko Verjano i altres, van tenir la bona pensada de donar als assistents un clavell vermell tal com tantes vegades ell havia fet en els actes públics en que participava.
En Ramon Manent es va encarregar de col·locar una fotografia seva (la de la darrera campanya electoral en que va participar, la de les municipals del 2019) emmarcada convenientment a la presidència de l’acte amb dos rams de roses vermelles al seu peu, un de la família i l’altre dels amics. En Salvador Guarro va cuidar-se de que la música funcionés a la perfecció.
Érem molts els assistents, la sala curulla a baix i a dalt amb les portes obertes i gent al defora. Vam estar una bona estona a l’explanada del Tanatori parlant, consolant-nos, abraçant-nos, recordant a l’amic que ens ha deixat. Van passar pel davant dels meus ulls moltes històries viscudes temps enrere. Històries dels anys que vam treballar plegats. Persones que representaven coses per nosaltres.
Ho va expressar en una piulada al twitter la Consol Prados:
I el comiat començà amb el Kyrie de Les Santes i va acabar amb una cançó de Labordeta i clavells vermells. Però no vam marxar de pressa. Salutacions, abraçades, converses... estiràvem el temps entre tanta gent diversa, clavell en mà. Ho diu tot.
Vaig anar a casa teva per
demanar-te que t’incorporessis a llista socialista de les eleccions municipals
del 1983 que jo encapçalava. Sempre m’has explicat que com a activista veïnal
ja havies anat a veure’m al meu despatx a l’Ajuntament quan jo exercia de
regidor d’Hisenda i volies algun ajut econòmicper les activitats que promovies llavors per la AA.VV. del Pla d’en Boet. Són molts anys, Remigi, des que
em vas dir que sí. Em vas acompanyar fins el 2003, quan et vam retirar de la
llista. 20 anys! Jo ja no duraria gaire més a l’Ajuntament.
Però, per sorpresa d’alguns que
potser pensen que en política no es fan lligams perdurables, vam continuar sent
molt amics i compartint moltes coses. Aquell mateix estiu vam fer plegats en
bicicleta la ruta del Canal de Castilla, per les teves terres d’origen.
Recordes?, vam entrar assedegats cap al migdia en un poblet sota un sol de
justícia i vam preguntar a un veí ja
gran que vam trobar a on era el bar per anar a prendre alguna cosa: “El bar se murió”, ens va contestar.
Vam fer molta bicicleta plegats,
els diumenges. Servia, a més de fer exercici que no sé sí esport, per xerrar de
tot i més, per arreglar el món, per concertar trobades amb la família o amb
d’altres. Més endavant, la teva salut es va deteriorar i ja no vas poder pujar
a la bicicleta, però vam trobar la forma de continuar veient-nos. Com que érem
ciclistes de fonda –no de fondo- et dèiem a on aniríem a esmorzar i allà ens
trobàvem i continuàvem parlant com sempre. No fa quinze dies vam fer, sense
saber-ho tots plegats, el darrer esmorzar amb tu.
Entre tot, mitja vida doncs al
costat meu, o jo al costat teu. Érem diferents, per orígens, per tarannà. Però
ben complementaris. A l’ajuntament es va veure, ara ho està destacant tothom.
Vas ser el meu contacte amb la gent, amb el carrer. Manel: “no cinc cerveses en un sol bar, una cervesa en cinc bars diferents!”.
Però també, desprès.
Les teves arrels et van portar a
buscar un tros per fer-hi un hort, a Òrrius. Jo també vinc de pagès, però tinc
les arrels perdudes. En vas dir Ca La Creu, en honor ben merescut a la teva
muller. La teva generositat em va proporcionar de tot: de tomàquets fins a
llenya per la llar de foc; una gallina pel caldo de Nadal; bolets a la tardor,
aquest any un parell de cistells. I veure la teva satisfacció de com ensenyaves
als teus néts les troballes que ells descobrien en mig de les feixes i el
galliner. Allà deu estar aquell “tàndem” que et vaig regalar quan vas plegar de
polític per simbolitzar que continuaríem pedalant junts i que m’explicaves que
feies servir a la teva escola per portar a fer voltes els alumnes pel patí en
dies d’esbarjo.
Perquè vas tornar a l’escola, al
teu Tomás Viñas. La teva feina de mestre sempre et va captivar. Vocacional,
arremangant-te per les activitats de l’escola com l’hort, o per les de la
professió com les del MEM. La d’anècdotes que m’has explicat de la teva vida
professional! Va ser un cop dur per tu haver-te de jubilar ja que no et responia
el cos. Sí, en parlàvem, ara tot canviava i també el funcionament de les
institucions, dels partits polítics, de les aules, del món. Ens anem fent grans
i ens costa seguir la dinàmica dels temps, però intentàvem comprendre-la.
D’això anaven moltes de les nostres converses dels diumenges al matí davant un
plat amb una truita a la francesa i un got de vi amb gasosa.
En han quedat moltes coses per
parlar. Sempre m’explicaves coses que havíem fet junts, o per separat quan
treballàvem plegats, que jo no recordava. Te’n has anat massa aviat. No tocava
encara. Peròels fets imprevistos de la vida porten això: de cop i volta un mal
vent ens arrossega. A tu, la vida. A nosaltres, a mi, la teva companyia i
amistat. No queda més remei que acceptar-ho, m’hi hauré d’acostumar a no tenir
el teu temps, la mida del teu temps, tant diferent del meu. De les teves coses.
Ara, dels teus néts dels que explicaves embadalit les seves facècies com fem
tots els avis. De les preocupacions compartides, de les esperances o neguits que
vivim.
Vas ser molt lleial, Remigi. Amb mi molt. Però també amb tota la societat
que t’envoltava, amb els teus, família, parents, amics i coneguts. La reacció
ciutadana en aquests moments en dóna mostra.Has deixat un gran record. Un “castellano viejo”, de Rueda (Valladolid)
vingut a Catalunya, al Maresme, a fer de
mestre, i integrat completament a la seva societat. Lo teu no era de mirar-s’ho
des de fora, era ficar-s’hi, fos la política, Les Santes, o el Tomàs Viñas. O
els amics. Et recordarem sempre i haurem
de fer perquè la memòria que tenim de tu perduri a la ciutat. Gràcies per tot,
Remigio.
En les hores finals d’aquest 2019. Per la finestra veig que
encara hi ha sol i el cel és ben blau. Caurà la nit i en companyia de bons
amics celebrarem el pas cap al 2020. Demà serà un any nou, de traspàs, amb un
dia més, i començarà una nova dècada. Són convencions, el temps no s’atura.
Commemorem aquestes festes per convenciment, per tradició, per ganes de fer-ho,
per rutina,... Fem desitjos de que continuem vivint i de que ens vagi bé, a
nosaltres, als nostres, a tothom. Esperem-ho.
Aquests dies hem tingut l’oportunitat de veure l’exposició
de Modest
Urgell a Girona.
Paisatges crepusculars, ermites velles, paisatges, pobles i carrers a la posta
de sol. Sí, també algunes imatges assolellades de marines i barques a la sorra,... les unes i les
altres pintades més de cent anys enrere. Algun pensament m’ha vingut al cap
sobre els temps que corren, sobre els temps que vivim. No ho sé pas, estem en temps crepusculars?
El que ens queda a la memòria d’aquest any que ara s’està acabant sembla que
ens hi porta. No és sols el que hem viscut, estem encara vivint, a casa nostra.
Aixeques la vista i arreu et trobes amb panorames semblants, molt a la vora o
força més lluny.
Modest Urgell.“El Pedregal”, 1895.
Foto de Toni Ferragut a El País.
Mai com ara havíem estat col·lectivament, la humanitat, tant
rics com ara. Podríem ser tots plegats molt més feliços. Però hi ha el
sentiment que les rendes es reparteixen malament, millor dit, que alguns –pocs-
se’n queden una gran part i no les volen compartir. Les diferències de riquesa
creixen. La gent ho veu, es neguiteja i protesta arreu. Amb raó.
Desprès d’aquests temps el sol es pondrà a l’horitzó i quan
torni a sortir desprès de fer la volta, quin panorama il·luminarà? Una Terra
diferent, segur. Però, millor o pitjor?
Em va agradar una frase que vaig veure que responia Ivan
Krastev en una entrevista que li feien a El País fa poc temps: “Europa fue
creada por una generación que temía el pasado y albergaba esperanza en el
futuro. Ahora tenemos una generación nostálgica del pasado y temerosa del
futuro.” Crec que sintetitzava perfectament
l’estat d’ànim de les generacions diguem-ne intermèdies que ara hi ha a Europa,
les nascudes, posem-hi, desprès de 1980.
Quan van arribar a la possibilitat de manar, de dirigir la societat, van mirar
cap enrere i van veure els “trenta gloriosos” i quan van mirar cap al davant els
va caure la Gran Recessió del 2008.
La gent de la meva generació, la de
les postguerres, ho vam veure i viure tot molt millor. Certament hem estat una generació
privilegiada. No hem patit els estralls que van aguantar els nostres
pares, hem viscut en un creixement econòmic i social continuat, en general ens
hem posicionat molt millor que les generacions anteriors,... sols cal veure els
indicadors de tota mena per confirmar-ho. Però, les generacions intermèdies
actuals ho tenenpitjor, no hi ha dubte. El debat sobre la
Transició, per exemple, és indicatiu d’això.
A Europa la situació s’ha capgirat.
Ja no som el melic del món. Peter
Frankopan ho deia sense embuts fa pocs dies. Les preguntes amb les que
respon a l’entrevista que li fan són aclaparadores, reblades amb una frase
contundent: “Seguimos pensando que somos el centro
del mundo porque somos idiotas”. Aquest historiador anglès ja va ser motiu de la meva atenció
temps enrere. El nou mapa geopolític que s’està configurant deixa a Europa
a l’extrem occidental molt allunyada del nou centre del món, el Pacífic. La península Ibérica, a l’extrem de l’extrem.
No avancem en
economia, malgrat haver estat els primers, la innovació està en un altre lloc.
Continuem aferrats al que ens va deixar l’economia industrial que ja ha desaparegut
de casa nostra. L’altre dia vaig descobrir l’existència un mapa que va publicar no fa pas gaire elordenmundial.com que ho explica
perfectament en el cas espanyol i que portava temps intuint.
Però és a
nivell polític on es posa més de manifest la manca de perspectives. Europa,
posem-hi “Occident”, havia liderat la creació d’estructures administratives-polítiques
noves i innovadores. Els Estats moderns temps enrere, però especialment, les
estructures comunes construïdes amb afany per la gent de la generació de les
postguerres. La Unió Europea és la culminació a la que hem arribat i que ara
sembla arrossegar-se parsimoniosament sense saber, o poder, imposar-se a les
tendències centrípetes que l’ataquen. El retorn a la tribu, cap enrere doncs, s’estén.
Del Brexit als moviments nacionalistes que creixen arreu. El debat a casa nostra és paradigmàtic. Sembla que les
ciutats amb una certa mida malden per escapar-se d’aquestes tendències. Es
manifesta en les votacions i en posicionament dels seus responsables, els
Alcaldes. Però els territoris, o la gent que viu en els territoris, més o menys
buits o en recessió, miren al futur amb recel i amb pors.
Si les generacions
que ara estan, o haurien d’estar, al comandament no s’adonen de com han canviat les coses
respecte a les seves històries, de com aquests canvis aniran a més irreversiblement,
poden portar a aquest racó de món, a ser això, un racó del món que va tenir els
seus moments de glòria que ja són sobrepassats. D’aquestes generacions,
centrals com sempre, és el futur.
La fotografia la vaig fer a la tardor de l’any passat. Era a
Charleville (Charleville-Mézières),
al centre urbà, al carrer principal, de la République (sans doute) cantonada Bourbon.
A Juan Les Pins vaig poder veure, temps enrere, l’inici de la
Route Napoléon,
en record del lloc del començament del camí de l’Empereur cap el seu segon mandat de cent dies que van acabar a Waterloo (mira, vés per on, Waterloo).
A Lió, a una de les seves places principals hi ha un
monument a Lluis XIII i a una altre un monòlit a la República i un altre a la Monarquia
gaire bé l’un al costat de l’altre. La seva arteria principal porta el nom d’un
mariscal de començaments del XIX que va servir a tres règims diferents.
Nosaltres som molt primmirats i mantenim els comptes pendents.
Ells tenen la Gloire de La France!
Alguns temes importants s’estan posant sobre la taula
aquests dies, a més dels ja més treballats o comentats de fa temps com són els
climàtics i els de gènere. Aquests temes que intenten sobresortir del
maremàgnum d’informació que ens aclapara són el demogràfic, l’anímic
generacional i el fiscal.
Anem pel primer: portem més de quatre anys amb el creixement
demogràfic vegetatiu (naixements menys defuncions) negatiu. Avui un editorial
de El País, també un
article a Diario.es. Però ja fa dies que amb el tema de “La España vaciada”
(vacía, crec jo) o el tema de la concentració de les poblacions arreu del món a
les ciutats es ve parlant del tema.
Sorgeixen propostes “arbitristes” de polítiques “natalistes”.
Bé, potser algunes no són tant “arbitristes”, algunes coses es poden fer, i de
fet hi ha països que estan aconseguint resultats positius amb elles. Incentius
fiscals, incentius laborals, ... , Però jo sempre recordaré el que ens
explicaren a la Facultat d’Econòmiques ja fa més de 50 anys: Són les perspectives del futur
que albiren els possibles procreadors les que regulen la natalitat. Si
aquestes perspectives són incertes, com ho són en l’actualitat i força, la
natalitat es reduirà.
Certament, potser a la meva edat, amb el que ja porto
viscut, comprenc la disjuntiva que tenen
les parelles joves davant el tema de la procreació. La incorporació al mercat
del treball és més tardana i també la seva consolidació. La possibilitat
d’afrontar les despeses de muntar una llar no estan a l’abast de la majoria de
joves. Les alternatives vitals en les nostres societats són grans. Enrere
queden els temps dels prometatges llargs, casaments de per vida, hipoteques (a
10 anys!!) i fills a cap edat. S’ha allargat molt l’esperança de vida i els
joves l’han aprofitat per allargar també la seva joventut, però el rellotge
biològic femení (determinant) no ha variat; bé, no pas gaire, i quant potser
s’hi volen posar els ha passar l’arròs.
Com ho farem, amb el nostre sistema de repartiment, per
aguantar les pensions dels grans? Devem estar mantenint uns 20 anys (com a
mitjana) de pensió pels jubilats (els meus pares no van passar dels quatre o
cinc), mentre, segurament s’ha endarrerit uns 5 o 10 anys la incorporació a
les cotitzacions dels treballadors (abans n’hi havia molts que començaven a
cotitzar als 14-15 anys; ara estan tots a l’ESO). N’hi ha molts més d’aquests
darrers que en temps pretèrits,però em
fa l’efecte que no compensen.
Queda l’immigració. Europa, terra d’emigració, va poblar moltes terres de més
d’un continent, ara s’enfronta a haver d’assumir aquest nou tema. Pels
immigrants les perspectives són millors que les que tenien a casa seva, al seus
orígens. Està molt explicat i també les seves conseqüències demogràfiques. Cal
deixar clar que no hi ha alternativa, a menys que vulguem la decadència. “Catalunya,
poble decadent”, és el llibre de Josep A. Vandellós dels anys 30 del segle
passat.
Fa deu anys, quan començàvem a notar els efectes de la Gran
Recessió del 2008, el tema ens el miràvem des de l’altra cara de la moneda: L’elevat
atur que teníem (i que encara tenim). Llavors vaig fer una entrada al meu
anterior blog, a la que torno una i altra vegada per explicar el què ens
passava llavors. I ara fa tres anys resumia
en una altra entrada algunes reflexions més que he anat fent en aquests
anys.
Ara, amb unes perspectives més consolidades, negatives per
cert, tornem a posar el tema demogràfic sobre la taula.
De l’estat anímic generacional anirà la següent entrada.
A les escaletes dels noticiaris (l’ordre en que es col·loquen
les noticies) primer hi van les “importants”: política, meteorologia destacable,
esdeveniments o efemèrides rellevants, ... i desprès hi van les notícies més “quotidianes”:
els successos, les curiositats, les temporalitats. La cultura i els esports tanquen
el programa, i el temps que ha fet i el que farà.
Ara com a tema “important” hi ha –com no, és evident- el
canvi climàtic i les seves conseqüències, la necessitat de la transició
energètica. Ens expliquen que hi haurà una nova cimera sobre el tema que serà transcendental
(transcendental per que l’acollim aquí desprès que no es pogués fer allà on
estava programada). Segons el que ens expliquen ja estem en temps de no retorn.
Els que viuran sobre la Terra a finals d’aquest segle, vaja, els que han nascut
en ell, es trobaran davant d’un panorama espaordidor. La nena sueca, Greta Thunberg, com a
nova heroïna. Cal que comencem a prendre mesures dràstiques, entre elles reduir
el nostre consum. Sí, cada any gastem més aviat el que pot reposar el planeta i
en aquest camí, a menys que els que quedin se’n vagin a un altre planeta per
estrenar, no hi haurà recursos per subsistir. Per la coincidència de missatges en aquest
sentit deu ser veritat aquesta visió apocalíptica del futur.
Llavors, ja ben entrat el noticiari, se’n explica que es
posen en marxa les lluminàries nadalenques i que la gent està molt contenta i
que aniran de botigues i restaurants per celebrar les festes i que segons quina
música posen als establiments els possibles clients s’hi queden (i compren) més
o menys. Sembla que aquest anys gastarem una mica més que l’any passat, o així
ho esperen els botiguers. I vinga el “Black
Friday” i el “Cyber Monday”!, que
desprès vindran les rebaixes de gener, i compte amb l’ús de les targes
bancàries que es poden “cremar”!
I un es queda perplex, no entén el que ens estan explicant. ¿No ens estem anant
en orris per que consumim més del compte (i del que necessitem)? Però, alhora, no ens estimulen a continuar malbaratant? Alguns mitjans, molt ecologistes i
moralistes ("progres"?), tenen una bona font d’ingressos amb els anuncis de cotxes. No
diguem la visió d’esdeveniments esportius (el nou opi del poble) molts d’ells
greixats amb “petrodòlars” i amb l’estímul de les cases d’apostes.
Ahir vam fer una volta per l’antic centre comercial de
Barcelona ara compartit amb el nou centre turístic de la ciutat. Les botigues,
en general, fan goig. L’oferta és múltiple, variada, generosa, cridanera, ...,
els ulls s’hi en van, la tarja la portes a la butxaca, entraries a molts llocs i adquiriries tota
mena de coses que utilitzaries o no, que segurament te’n pots passar (¿perquè
tinc dos barrets marrons pràcticament iguals?). Llàstima!, hi anàvem a veure si
es podia arranjar un ganivet que se’ns va trencar la fulla per la meitat i
sembla que no és possible. Bé, tindrem el joc incomplert, no comprarem pas un
joc nou per una peça! Aquí està la clau, una mica de raciocini, una mica de
mesura, una mica d’acceptació de que tenim de tot i de sobres.
Però, si no consumim... sinó consumim més, com mantindrem la
velocitat de la roda de l’economia que necessitem fer créixer per què no sabem
repartir el que hi ha? Si el pastís no creix i els pocs que en tenen una part
grossa no la comparteixen amb la creixent massa de desafavorits per la fortuna
anirem a una situació explosiva. O no? I si fem créixer el pastís a compta dels recursos no reemplaçables també ens anem a una situació insostenible. Sí,
no sostenible, estem esgotant la Terra.
Pare, digueu-me què li
han fet al riu que ja no canta...
A
algunes ciutats ja han pres les lluminàries nadalenques. D’altres, entre elles
la meva, ja les tenen penjades a punt d’encendre. Suposo que no tardaran
gaire. Alguns alcaldes
es vanten de que les que han decidit col·locar són les millors del món. El
meu vell conegut Abel Caballero, a Vigo, per exemple.A Madrid hi rivalitzen, diu que són
fastuoses. Els comerciants les demanen, els ciutadans les esperen, ..., fan
festa, alegria.
Mentre
hi ha notícies que ens parlen de gent que dorm al carrer, de nens
petits que dormen al carrer. Esfereïdor. A més de gent d’aquí, hi ha
aquells que fugint de fam i violència pensen trobar entre nosaltres un cau on
aixoplugar-se. Alguns serveis de diverses administracions estan desbordats per
intentar atendre’ls. D’altres serveis es preocupen que les llums nadalenques
siguin de leds, que gasten menys.
Estem
malalts, som societats malaltes.
Una mostra més del desori en que
vivim. Volem alegrar la nostra vida i al temps patim, o hauríem de patir (som
insensibles?), per aquells que no la ballen tan bé com nosaltres. Hi ha
recursos suficients perquè no hi hagi gent que pateixi la misèria. Els emprem
correctament?
“Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca...
25 de novembre. A un mes per Nadal. No goso posar imatges.
Per mi és un misteri –segurament sols és ignorància- el per
què no es troben a les botigues de per aquí les diverses varietats dels vins de Xerès.
Sí que a tot arreu hi ha “Tio Pepe” i les mançanilles i finos més coneguts. Es veuen alguns Pedro Ximénez, però pràcticament res més. He anat a una botiga
especialitzada, amb una varietat de vins colossal, i també pocs n’hi havia.
He trobat alguna botella escadussera de Palo
Cortadoi de Amontillado, també de Cream,
però vaja... poca cosa.
D’aquest tema ja en vaig
escriure fa més de 10 anys amb motiu d’una estada per Setmana Santa allà a
Jerez. En aquella població hi he estat varies vegades, per motius de feina o d’esbarjo.
Segurament la coneixença m’ha fet apreciar aquest producte que els caracteritza
i que m’agrada. El dependent que m’ha atès ara m’ha dit que aquests vins no són
gaire valorats aquí i fins i tot m’ha confessat que a ell no li agradaven. Bé,
ha d’haver gustos per a tot, sinó mal aniríem. Deu ser per això que l’oferta és
escassa en els nostres establiments.
Com que tampoc sóc gran bevedor, amb una ampolla de Palo Cortado i una de Amontillado ja he quedat servit. Cal començar
a fer provisions que s’acosten festes llamineres i aquests vins fan de bon
acompanyar.
Amb uns bons amics sempre ens ve el record d’uns vespres d’estiu, ja fa molts anys, ben jovens, al terrat del carrer Deanato (avui Deganat) a tocat la
catedral de Ciutat de Mallorca amb formatge i una botella de Harveys per
davant. Records boirosos, no sé si era Bristol Cream o Pale Cream. Va, Nuri,
recorda!, que tens bona memòria.
Sembla que hi ha qui li ha
agradat que la candidatura “Teruel existe”
hagi tret representació parlamentaria: Tindrà un diputat i dos senadors a les
Corts de Madrid. Els que s’ho miren des de fora d’aquell territori crec que
tenen una percepció “naïve”, ingènua,
del problema. Penso que tenen mal entès el paper de la representació política.
Els que han propiciat la candidatura crec que tenen una posició desesperada en
front la seva situació. “Ara ens sentiran”.
Tot és fruit de la deixadesa de les formacions polítiques tradicionals per
enfrontar de cara el tema, per explicar la veritat del panorama i les
perspectives que tenen en el món d’avui extenses parts del territori, espanyol,
català, europeu, d’arreu. No és sols un problema de Terol, és l’Espanya buida, o que es va buidant.
Sempre he pensat, que la base de
l’assentament humà, de qualsevol assentament animal, és si els pot donar la
mínima subsidència. “Aquesta gent, ¿de
què viuen?”. La gent de Terol ja
ha fet esforços per la seva part per estar al dia: des del Teruel Airport, al
turisme de les restes
dels dinosaures, als assecadors de pernils, o a l’explotació turística del
mite del “amantes” i les seves joies arquitectòniques
mudèjars, el circuit
del motor d’Alcanyís, ... . Però això dóna pel que dóna, l’agricultura va
desapareixent, la
mineria tanca, i els territori es dessagna i la comunitat es redueix.
Ara, aquests nous representants
de Terol intentaran repetir el que tan bon resultat ha donat a altres
territoris que tenen representació “pròpia”,
els bascos i els canaris en són un bon exemple. El seus vots a canvi de “coses”
concretes pel seu territori i els seus habitants. Però seran la representació
de la fragmentació, de la incapacitat de donar respostes col·lectives als
problemes conjunts que tenim. El territori no és sols dels que hi habiten, l’habitem
tots el territori.
He anat a la deixalleria a portar dos jocs de maletes
antigues que estaven arraconades dalt d’un armari i que no utilitzava. Un joc,
en perfecte estat, era de quan ens vam casar –segurament les vam posar en la
llista de noces i ens les varen regalar-, 47 anys! Eren molt bones i maques,
però ja no es porten les maletes per les nanses i menys quan amb l’edat costa
portar pes. L’altre joc estava per estrenar. Era un obsequi d’Iberia, la
companyia d’aviació, de quan hi anava. Devien ser també de temps, encara estaven plegades dins les fundes de cel·lofana
amb que van arribar a casa dins d’una capsa plana de cartró i també eren de
portar per les nanses.
Crec que la disponibilitat d’espai afavoreix que guardem més
coses del compte, de les que fem servir, ... i necessitem. És tot una
manifestació de la societat de consum en la que hem viscut i que ara, si volem
conservar la vida humana sobre el planeta, hem –vulguem, que no- de restringir.
Però, entre tots, tenim tantes coses, ens sobren tantes coses, que sols
utilitzant o reutilitzant el que ja tenim podem viure confortablement. O que ho
aprofiti algú altre que li faci falta.
A la deixalleria m’han indicat que hi ha un espai per
dipositar allò que és reutilitzable. Ho he deixat allà. En el mateix de l’espai
de la deixalleria una persona que estava a l’aguait ha anat a veure que
deixava, m’ha preguntat què era, s’ho ha mirat, ha agafat les maletes que
acabava jo de dipositar al terra i se les ha emportat. Què en farà?, no ho sé.
Potser se les vendrà, potser les donarà, potser les farà servir ell mateix. El
cert és que hi ha una possible reutilització, no crec pas que tornin a dormir
molts anys dalt d’un armari com han estat a casa meva.
Res, una petita satisfacció de benestant.
Però, quins conceptes he utilitzat!: llista de noces, obsequi
d’Iberia, andròmines, societat de consum, benestant, ... part de la vida, de la meva vida. Si
n'hi ha de coses a fer encara.
Els tres darrers capítols són trepidants. Clar, passen de
1939 al 2017. Els altres trenta, passen pràcticament vuitanta anys abans, el
1937 i el 1938. És novel·la
històrica ens va reiterar l’autor quan va venir a Mataró a presentar
el llibre. Sí, però és una història molt coneguda, pel que la seva exposició,
llevat els capítols conclusius, no et sorprèn, encara que sincerament avui
encara et corprèn.
El dilema de la guerra civil espanyola des del seu inici a
partir de la insurrecció franquista: Guerra o Revolució, o ambdues a l’hora. I
des de Catalunya, el paper del Govern català i la seva relació –difícil- amb el
Govern espanyol. El paper dels anarquistes primer, dels comunistes amb l’ajut
soviètic desprès, la debilitat de Companys, la vida quotidiana de la família Tarrida amb totes les contradiccions,
vicissituds, anhels, esperances, pors i temors d’una família treballadora corrent.
A l’obra hi surt de tot –Barcelona amunt i avall, més
endavant Moscou tètric- i tots els
personatges possibles, d’Orwell a Ramon Mercader, de Durruti a Tarradellas, passant
pel sinistre Gerö i la nomenclatura estalinista, però està centrada en el
cònsol que Stalin envia a Barcelona a la primavera del 37: Vladimir Antónov-Ovséienko.
Les dones tenen un paper destacat començant per la del
cònsol, la clarivident Sòfia i la seva amiga Renata, l’abnegada Maria, la
fogosa Àfrica, la lletraferidaJosefina.
Des del primer moment la novel·la és trista. Ja sabem com
acaba el principal personatge, ja sabem com se les va veure amb el terror
estalinista, ja sabem les seves fermes conviccions comunistes i
revolucionaries, ja sabem com va haver de conviure amb tot el que li manaven i
amb tot el que es va trobar a Barcelona: al cap de poc, els fets de Maig i
l’amagada política de Stalin.
Sort de l’Oxana
al final de l’obra que aireja del tot el llibre i se’n pot endur el contingut
guardat durant vuitanta anys a una capsa metàl·lica de galetes Birba amagada
dalt d’un armari del carrer Manso. Era el testament polític del cònsol que va
entregar dalt de Montjuic al seu xofer en Jaume Tarrida.
Des de “Seda”,
he seguit força coses de l’Alessandro Baricco. Ara, he caigut davant “The Game”. No és una obra “literària”, una novel·la com les que
ens ha delectat altres vegades. La darrera que vaig llegir va ser “La
Esposa joven”, com sempre a Anagrama, B- 2016.
“The
Game”, Anagrama, B-2019, és un
assaig en el que intenta explicar la mutació de la humanitat cap a una nova
civilització que supera el segle XX i ens porta a com serà el XXI.
En el darrer capítol del llibre fa un resum de tot ell en
unes quantes pinzellades. Anoto la 6 i la 7:
“6. No asaltaron los palacios del
poder, no les importaba nada la escuela, eran indiferentes a cualquier Iglesia.
Excavaron túneles alrededor de las grandes fortalezas del siglo XX, sabiendo
que tarde o temprano colapsarían.”
“7. Ya están colapsando.
Dels cinc texts que segons ell configuren el patrimoni genètic
del Game em quedo amb el darrer: l’audiència
de Mark Zuckenberg davant les Comissions
de Justícia i Comerç del Senat del USA, l’abril del 2018.
La seva descripció és magnífica: Els senadors a dalt, el
segle XX, i un jove que es va posar corbata per l’ocasió, per quedar bé, a baix
tot sol, en un altre món, el del segle XXI, no sé pas si pretenent massa
comunicar-se. La imatge, l’imagino, eloqüent. Res més a dir, senyoria!
Per cert, en les primeres pàgines del llibre, quan –vaig entendre-
parlava del anterior que havia fet sobre el mateix tema deu anys abans i que li
van titular (l’editor) “Los
bárbaros”, reprodueix un paràgraf en el que hi ha una frase que em va
cridar l’atenció: “Más tarde, con inexplicable
retraso, tuve ocasión de comprender que para mucha gente el paradigma de la decadencia
representa un escenario cómodo, un campo de juego agradable.”
Estar uns quants dies fora de
casa, nord enllà, és relaxant. Es tracta de fugir del xafogós ambient que hi ha
aquí, no solament i especialment el climatològic, aprofitant la sortida anual a
la tardor.
Ciutats hanseàtiques (Hamburg,
Lübeck, Bremen), música al espectacular edifici de la Elbphilarmonie,
la Kuntshalle
d’Hamburg, els còmodes desplaçaments en tren, les grans construccions de
totxanes, la riquesa alemanya reconstruïda amb el contrapunt dels sense sostre
escampats pel terra dels centres urbans. Del menjar, ja se sap, no podia
esperar-se gran cosa. El clima, atlàntic.
La contemplació de l’obra més
emblemàtica del romanticisme pictòric alemany em va comportar una estranya
melangia, potser perquè em va retornar a la nostra realitat més immediata.
