23 de gener de 2012

Riña de gatos.

Al voltant d’intentar descobrir la autenticitat d’un pretès desconegut quadre de Velázquez un sòmines anglès crític d’art viu una espiral truculenta d’aventures al Madrid dels mesos abans de l’Alzamiento Nacional  que donà pas a la Guerra Civil.

Hi surten tots, falangistes, militars, republicans, capellans, aristòcrates, policies, espies anglesos i d’altres. L’acció pràcticament passa al meu centre de Madrid. Eduardo Mendoza amb la seva mestria confegeix un bon quadre de la situació adobada per una excel·lent, segons em sembla, descripció de la pintura i vida del genial pintor sevillà amb una sèrie d’especulacions –suposo que són especulacions- sobre ella ben trobades.

“Vuelva a Londres, a sus cuadros y a sus libros. Y pídale perdón a Catherine. Ella lo cubrirá de improperios, pero le perdonará. Lo está deseando. Las mujeres son una lata, pero son lo mejor que tenemos. La política, en cambio, es horrible. Los comunistas y los nazis son unos monstruos, y nosotros que somos los buenos, no pasamos de canallas.”

Eduardo Mendoza, Riña de gatos”. Ed. Planeta, B-2010



Gràcies als bons amics que em varen regalar el llibre pel meu aniversari.


23 de gener.