12 de gener de 2012

Escurats i en un carreró.

Així estan els responsables de les Comunitats Autònomes en aquest moment. Amb la caixa buida, escurats, i en un estret carreró que no és que no tingui sortida (a les Administracions sempre, amb el temps, n’hi ha de sortida) però sí que és molt llunyana. I el carreró és estret, molt estret i fosc.

Molts anys vivint feliços. Del seu pressupost sols que tenien que cuidar-se de les despeses. Els ingressos ja els proveïa l’administració central. La murga de posar-los era d’uns altres. Bé, algun retoc podien fer, però alguns varen fer servir aquesta possibilitat per retocar-los a la baixa. Aquelles figures, menors, que tenien cedides per gestionar directament anaven la mar de bé, a tota vela, amb el cicle econòmic. No calia preocupar-se massa per aquest cantó del pressupost. Sols calia veure com se’l gastaven.

Els uns, perquè els faltava de tot, varen tirar pel dret pretenent recuperar de pressa i corrent el que no tenien i que no podien ser menys que els que ja ho havien assolit. D’altres, aprofitant per realitzar els somnis de grandesa que tota comunitat té sense adonar-se de si podrien mantenir-los en el temps. Uns altres, més conscienciats de les seves especificitats, dedicant-se a construir unes pseudo estructures estatals que reclamaven amb delit. Finalment també, alguns ho varen aprofitar per fer clientelisme i populisme a dojo, amb alguns tocs de cleptomania per entre mig.

Els ha costat reconèixer-ho, s’hi ha resistit. Han allargat tant com han pogut el miratge en que s’havien instal·lat, però al final s’ha hagut de rendir a l’evidència de la realitat. La crisi, que ja fa un temps que està en marxa, els va col·locant a tots al seu lloc. Ara estan escurats i en un carreró. Alguns prou que voldrien tirar endarrere. Mai havien tingut ganes d’administrar els ingressos i les despeses. Autonomia? Però, que dius! Administració del repartiment que els venia, a tot estirar. Els que s’ho varen creure contemplen estorats la magnitud de la tragèdia. Els que volien anar més enllà creuen, il·lusos, que és el moment de fer el salt... al precipici.

Ara tot són gemecs. Cal fer mans i mànigues per arribar a fi de mes i pagar les nòmines. Els proveïdors? Ja s’esperaran! Comencen a arrambar-se a un recó els projectes megalòmans i aquells que ja estan en funcionament no se sap si podran continuar oberts. Ara, tothom s’adona de que hi ha prioritats. Que hi ha coses bàsiques que cal posar per davant, com l’ensenyament, la sanitat, que són de la seva competència i pensar que, malgrat els desitjos i les il·lusions (i les megalomanies), les nostres comunitats donen pel que donen, algunes per Ajuntaments grossos i res més. I que cal pensar amb els ingressos, fins i tot per apujar-los!

Però amb la bola de neu rodolant pendent avall el perill és que alguna s’esberli contra un arbre. L’arbre de la realitat.




12 de gener.