El llibre va arribar a casa ja fa algun temps
amb les migrades pertinences que ens varen ser entregades desprès del traspàs
d’un parent que no tenia quasi bé ningú proper, excepte nosaltres.
Possiblement jo no l’hauria comprat. Sí, hi ha molts llibres, masses, que poden
ser interessants, però cal fer una obligada tria. Aquest era curt, poques pàgines,
el tema atraient, com tants n’hi ha, i es va quedar a una pila que anava d’aquí
per allà. Al final, em vaig posar a llegir-lo.
Barcelona als
temps de la Gran Guerra. Un periodista de Narbona, mobilitzat i ferit
de guerra és enviat com adjunt militar al consolat francès a la Ciutat Comtal
per fer propaganda aliadòfila. S’embolica amb catalanistes arrauxats que acaben
nodrint de carn de canó les files de l’exèrcit francès amb l’esperança, vana
com es posa de manifest al final, de obtenir algun reconeixement per les seves
ambicions nacionalistes.
"-No capità! Lo que
passa és que hi ha ben pocs catalans patriotes. La majoria de la gent catalana és
aixís, per inèrcia. Poca gent ha entès la importància de la nostra causa però
aquesta minoria és molt conscient. Ho té molt més clar que abans. Lo que hem
perdut en quantitat, ho hem guanyat en qualitat...
-Sun pas tan subtil com
vós, doctor... Lo que veig és que dingú no vos vol ajudar. Per què viviu pas
simplement per vós i per la prosperitat de la vostra gent? L’important és la
conservació de la llengua, de la nostra cultura. Vivim pas el mateix estat mes
compartim la mateixa cultura... Sem catalans, sem la mateixa raça.
-D’acord, capità, però
sense estat una llengua, la seva cultura, són condemnades a desaparèixer a la
llarga.”
Llegint-lo m’han vingut al cap records.
Records d’anades a Perpinyà,
i a Truoillas i a Formiguères, cinquanta anys enrere, a
veure familiars amb qui encara manteníem contactes, descendents d’uns que s’escapoliren
arran de la guerra de Cuba i s’havien instal·lat a l’altra costat de la
frontera. Els girs del català del capità Pagès en feien venir a
la memòria les converses amb Mn. Jean Aggéry i la seva dona, la Simone.
Desprès de la mort del grans, que
mantenien viva la relació, aquesta va estroncar-se. La descendència, ells i nosaltres,
no ens hem vist mai més. Ens enteníem, sense cap dificultat, en la nostra
llengua comuna. Ells perdent-la, nosaltres recuperant-la.
L’Estat, fort de temps a França,
uniformà la llengua. L’Estat, feble, de sempre, a Espanya, va comportar la
seva pervivència aquí. Ara és una altra
història. Allà, massa tard probablement per la seva recuperació. Aquí, la recuperació
de la democràcia l’ha salvat.
31 de gener.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada