31 de gener de 2012

La nostra llengua.

El llibre va arribar a casa ja fa algun temps amb les migrades pertinences que ens varen ser entregades desprès del traspàs d’un parent que no tenia quasi bé ningú proper, excepte nosaltres. Possiblement jo no l’hauria comprat. Sí, hi ha molts llibres, masses, que poden ser interessants, però cal fer una obligada tria. Aquest era curt, poques pàgines, el tema atraient, com tants n’hi ha, i es va quedar a una pila que anava d’aquí per allà. Al final, em vaig posar a llegir-lo.

Barcelona als temps de la Gran Guerra. Un periodista de Narbona, mobilitzat i ferit de guerra és enviat com adjunt militar al consolat francès a la Ciutat Comtal per fer propaganda aliadòfila. S’embolica amb catalanistes arrauxats que acaben nodrint de carn de canó les files de l’exèrcit francès amb l’esperança, vana com es posa de manifest al final, de obtenir algun reconeixement per les seves ambicions nacionalistes.

"-No capità! Lo que passa és que hi ha ben pocs catalans patriotes. La majoria de la gent catalana és aixís, per inèrcia. Poca gent ha entès la importància de la nostra causa però aquesta minoria és molt conscient. Ho té molt més clar que abans. Lo que hem perdut en quantitat, ho hem guanyat en qualitat...

-Sun pas tan subtil com vós, doctor... Lo que veig és que dingú no vos vol ajudar. Per què viviu pas simplement per vós i per la prosperitat de la vostra gent? L’important és la conservació de la llengua, de la nostra cultura. Vivim pas el mateix estat mes compartim la mateixa cultura... Sem catalans, sem la mateixa raça.

-D’acord, capità, però sense estat una llengua, la seva cultura, són condemnades a desaparèixer a la llarga.”

Joan-Daniel Bezsonoff: La guerra dels cornuts”. Ed. Empúries. B-2004. Premi Just Casero.

Llegint-lo m’han vingut al cap records. Records d’anades a Perpinyà, i a Truoillas i a Formiguères, cinquanta anys enrere, a veure familiars amb qui encara manteníem contactes, descendents d’uns que s’escapoliren arran de la guerra de Cuba i s’havien instal·lat a l’altra costat de la frontera. Els girs del català del capità Pagès en feien venir a la memòria les converses amb Mn. Jean Aggéry i la seva dona, la Simone. Desprès de  la mort del grans, que mantenien viva la relació, aquesta va estroncar-se. La descendència, ells i nosaltres, no ens hem vist mai més. Ens enteníem, sense cap dificultat, en la nostra llengua comuna. Ells perdent-la, nosaltres recuperant-la.

L’Estat, fort de temps a França, uniformà la llengua. L’Estat, feble, de sempre, a Espanya, va comportar la seva  pervivència aquí. Ara és una altra història. Allà, massa tard probablement per la seva recuperació. Aquí, la recuperació de la democràcia l’ha salvat.

31 de gener.