12 de setembre de 2012

Ara, a les urnes!


Desprès de la que ja era de bell antuvi exitosa manifestació d’ahir pels carrers de Barcelona, tal com va ser en realitat, el Govern, el Parlament i el sistema de partits polítics existent fins ara al país ha quedat deslegitimats. Els convocants no estan pas a les institucions.  En democràcia, quan es produeix una sortida popular d’aquest nivell cal replantejar les coses. Sí, es pot dir que el Govern, d’una forma o altra, hi era al darrera, que encara que formalment no, realment, si. Això en democràcia no s’hi val. Els convocats s’atribuiran, amb raó, la magnitud de la convocatòria i ja demanen directament i obertament que el Govern encapçali les seves aspiracions, que fins ara al menys, no sé pas si més endavant, no eren les seves. Les seves eren més modestes i més prosaiques. El lema de la marxa era ben explícit; les banderes que majoritàriament onejaven no eren les oficials aprovades, sinó les alternatives; el sentiment, en fi, dels manifestants no es pot amagar ni tergiversar ni utilitzar sense provocar una reacció furibunda o un desencís monumental. No si val ara atribuir-ho tot a un cabreig difús de la ciutadania, el sentiment manifestat és ben explícit. Per això, ara cal recórrer al millor sistema que hi ha en una democràcia per que la gent el manifesti clarament, amb la papereta als dits dins d’una urna.
 
Oh!, es dirà: “Això és molt fort!”. Hi tant que ho és de fort! Ja n’hi ha prou en estimular subreptíciament els sentiments dels ciutadans/es. Ja n’hi ha prou d’ambigüitats calculades darrere d’efímers rendiments electorals.  Ja n’hi ha prou de plataformes, escissions i transformismes que no aconseguim quantificar. Anem a preguntar-ho directament al cós electoral que és el que vol i per on anar-hi.
 
Oh!, es dirà: “Però, caldrà explicar la veritat. Caldrà marcar un camí. Dir que les coses, i més en el món d’avui, són molt complexes!”. Doncs, sí, justa la fusta. No és ficar-hi sols la punteta. Fins al fons, i amb els resultats que siguin (d’altra banda, ben previsibles). Serà un sacseig general al sistema de representació política. Fins aquí han arribat alguns, però, i d’ara en endavant? Probablement caldrà fer algun que altre Congrés extraordinari; no es descarten escissions, sorgiments, enfonsaments, ...; el que calgui i comporti el procés. Serà col·locar a la ciutadania davant d’un mirall perquè es vegi i digui si d’accepta amb totes les conseqüències. Serà, també, dir al jovent que això no és un partit de futbol amb el Madrid.
 
Ebre enllà també hauran de reflexionar i veure que la seva posició no porta a enlloc. Les elits que manen a Espanya tenen ara d’una forma fefaent el resultat del seu altiu i cec entossudiment. Ara, algunes veus es recorden del federalisme, ara: ¡A buenas horas, mangas verdes!
 
I desprès? El que sigui, el que els ciutadans i ciutadanes hagin lliurament escollit, amb totes les conseqüències, per la seva voluntat. Que hi ha riscs? Evident!, però això passa sempre en moments de canvi, oi?
 
Potser a algú no li quedarà més remei que fer-se apàtrida.
 
12 de setembre.