La febrada nacionalista.

Certament, la recurrent febrada nacionalista de cada any entorn a la celebració, commemoració, de la Diada de l’11 de setembre enguany és molt forta. Potser àlgida?

 

Fins ara, la festa nacional catalana tenia uns correctes, potser una mica insípids,  actes institucionals al matí, molt millorats en els darrers anys, més noucentistes, i a la tarda hi havia les conegudes manifestacions dels minoritaris independentistes, més o menys arrauxades. Aquest any és diferent. La creixent onada reivindicativa d’un millor tractament fiscal per a Catalunya, atiada al meu mode de veure per la situació de crisi econòmica que posa en qüestió l’impossibilitat dels equilibris de les finances públiques de totes les administracions, està sent ben aprofitada pel Govern de la Generalitat de CiU per vampiritzar la tradicional manifestació de la tarda. Vampiritzar o estimular més o menys subreptíciament? Tant li fa.

 

Una plataforma cívica, l'Assemblea Nacional Catalana, resultat de les consultes pel “Dret a decidir”, proposa una manifestació amb un lema independentista ben explícit: “Catalunya, nou estat d’Europa”, al que evidentment s’hi afegeixen de seguida les variades manifestacions de l’independentisme.  El Govern, mareja la perdiu durant uns dies. Hi aniré, no hi aniré?, però va creant el caliu perquè la gent surti al carrer per manifestar el malestar que porten a dins, sigui més o menys explícitament “indepen”, però que serveixi per mostrar a “Madrid” el seu cabreig. Hi haurà qui marxarà per la independència,  hi haurà qui marxarà pel concert econòmic de caire confederal, hi haurà que marxarà pel pacte fiscal de caire federal, hi haurà qui marxarà per protestar per les retallades dels Governs de dretes, hi haurà qui marxarà pel que sembla que és l’onada del moment,..., fins i tot, hi hurà que ho farà virtualment (?!) sense explicitar ben bé perquè ho fa. Hi haurà qui no hi anirà. Normal en el desencís i la confusió dels moments en què vivim.

 

Els mitjans d’expressió i d’opinió (públics i privats) que abonen les tendències nacionalistes, dels uns i dels altres nacionalismes, estimularan, blasmaran,  lloaran, retrauran l’esdeveniment, que segur que serà un esdeveniment. El Govern no hi anirà com a tal, només faltaria! Des de quan un Govern va al darrera d’una manifestació que no convoca? I desprès de l’error, del gran error, de la “mani” de l’any 2010, quin Govern convoca una manifestació perquè se li en vagi de les mans? Però hi aniran Consellers i representants dels partits del Govern amb la consegüent perplexitat de tothom, dels que convoquem amb un lema no assumit per molts dels que hi van al darrera, dels que hi van cridant uns eslògans diferents de la convocatòria, dels que s’ho miren, dels analistes que portaran el que els interessi al seu rec, ... Però haurà estat un crit, un fort crit! Però de què? De que ja en tenim prou? Prou de què? Va!, no cal preguntar-ho, és ben sabut! La gent tornarà a casa ben contenta dimarts al vespre. I dimecres? Dimecres farem balanç, mesurarem el múscul que hem exhibit, gros i llarg, no sé pas si dur, oi?

 

Als quatre dies ens presentarem a “Madrid”  a reclamar el que és nostre. Bé, hi anirà el President d’un Govern en minoria que encara no sap amb qui aprovarà els pressupostos de l’any que ve. Bé, potser no té gaires intencions ni de presentar-los perquè no sap com fer-los i amb qui fer-los. S’hi presentarà recolzat per dues formacions radicals minoritàries, respectables, com totes, amb plantejaments ben diferents entre elles i amb el Govern, però sense el recolzament dels interlocutors o de la seva alternativa. Ja es veu a venir, de lluny, la feblesa de l’encontre. Sí, però miri!, tenim tanta gent: milers, potser algun milió, al darrera! Ah... i què no sap com estem aquí i què pensem nosaltres? I llavors?

 

Fot-li més llenya al foc! Que bulli més la caldera! Fins que exploti! Fins que exploti?

 

7 de setembre.