12 de setembre de 2012

Desencervellar-se i desenceballar-se.


Per desencervellar-se i desenceballar-se  un xic no hi ha res millor que prendre distància, també distància física. Roma en qualsevol moment val la pena per fer-hi una escapada. És anar a veure les nostres ancestrals arrels: la llengua, la cultura, el dret, l’idiosincràcia. Tot, més o menys accentuat, tot, més o menys tamisat pels temps. Mediterranis, nosaltres, som fills dels romans. Pedres antigues, esglésies, carrers curulls, fonts escultòriques monumentals, caòtica vitalitat, bellesa de tota mena, menjar conegut. Han estat uns pocs dies esplèndids, és anar a tir segur, per esbargir-se amb la família.
 
Dos propòsits reeixits: Un, disposar d’una estona per anar a l’església de San Luigi dei Francesi per veure els Caravaggio sobre Sant Mateu. La llum de “La vocació de Sant Mateu” és extraordinària.



 
Temps, també, per repassar els de la capella Cerasi de Santa Maria del Popolo sobre Sant Pere i Sant Pau.

 
L’altre era endinsar-se al Palazzo Doria Pamphilj per veure, o intentar-ho, la munió d’obres pictòriques que apilona, tal qual, però molt en concret el retrat d’Innocenci X Pamphilj de Velázquez. Sort que el tenen exposat en una petita saleta per ell sol, ja que passejar-se per la Galeria era anar buscant, descobrint, un Rembrandt per allà dalt, un Brueghel al costat d’altres Brueghels posteriors, un Caravaggio crec repetit, uns Claude de Lorena, un Rubens, un excepcional i molt conegut Filippo Lippi, algun Tizià, entremig de pintors bàsicament italians i alguns flamencs i francesos del segles XV al XVIII. La col·lecció que aplega és excepcional, llàstima de la seva col·locació que impedeix veure-la convenientment.



Un moment també per repassar l’església de Sant Ignasi de Loiola per tornar a constatar la potència jesuítica.
 
12 de setembre.