Per
desencervellar-se i desenceballar-se un
xic no hi ha res millor que prendre distància, també
distància física. Roma en qualsevol moment val la pena per fer-hi una
escapada. És anar a veure les nostres ancestrals arrels: la llengua, la
cultura, el dret, l’idiosincràcia. Tot, més o menys accentuat, tot, més o menys
tamisat pels temps. Mediterranis, nosaltres, som fills dels romans. Pedres
antigues, esglésies, carrers curulls, fonts escultòriques monumentals, caòtica
vitalitat, bellesa de tota mena, menjar conegut. Han estat uns pocs dies
esplèndids, és anar a tir segur, per esbargir-se amb la família.
Dos propòsits reeixits: Un, disposar d’una
estona per anar a l’església de San Luigi dei Francesi per veure els Caravaggio
sobre Sant Mateu. La llum de “La vocació de Sant Mateu” és
extraordinària.
Temps, també, per repassar els de la capella Cerasi de Santa Maria del Popolo sobre Sant Pere i Sant Pau.
L’altre era endinsar-se al Palazzo Doria
Pamphilj per veure, o intentar-ho, la munió d’obres pictòriques que
apilona, tal qual, però molt en concret el retrat d’Innocenci X Pamphilj
de Velázquez. Sort que el tenen
exposat en una petita saleta per ell sol, ja que passejar-se per la Galeria era
anar buscant, descobrint, un Rembrandt per allà dalt, un Brueghel
al costat d’altres Brueghels posteriors, un Caravaggio crec repetit, uns
Claude de Lorena, un Rubens, un excepcional i molt conegut Filippo
Lippi, algun Tizià, entremig de pintors bàsicament italians i alguns
flamencs i francesos del segles XV al XVIII. La col·lecció que aplega és
excepcional, llàstima de la seva col·locació que impedeix veure-la
convenientment.
Un moment també per repassar l’església de Sant Ignasi de
Loiola per tornar a constatar la potència jesuítica.
12 de setembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada