29 de juliol de 2013

La força d’una il•lusió.


-“Guaita, una pintada nova.”

A la cantonada del solar per edificar al bell mig de la ciutat ha aparegut fa uns dies una tanca pintada amb una grossa estelada (deu fer 2m.x 2m.) amb la inscripció Via catalana 2013 (no sé pas si és la signatura de la pintada o la indicació del lloc). No gaire més lluny, en uns baixos del mateix carrer, en l’espai que fou d’una botiga tancada ja fa temps, s’hi han instal·lat un grup dels Maulets (aquests ara toquen “calés” institucionals, els seus grans tenen representació parlamentària) obrint-hi un Casal. A la façana d’uns cèntrics magatzems hi acaben de penjar (els seus amos o algú amb el seu permís) una grossa estelada de roba que ocupa quasi bé les quatre plantes de l’edifici. Suposo que els botiguers creuen que ja no cal tenir la prudència que els caracteritzava tradicionalment de mostrar-se reservats en opinions polítiques. Potser al contrari, creuen ara que aquesta manifestació els beneficia. Al mercat ambulant setmanal,  els continuadors del “mig amic” ofereixen tota mena de peces estampades amb l’estelada, i els xinesos sedentaris que van ocupant botigues arreu també ho fan, fins i tot plantofes per baixar del llit. Cada dissabte i vigília de data senyalada són varies les paradetes que al rovell de l’ou comercial s’instal·len fent propaganda i  proselitisme de les posicions independentistes. I els cadells convergents, les JNC, no s’estan de repartir a l’inici de la Festa Major un full doble Din A3 (o A4, tant li fa) amb l’inefable estelada per un costat i la demanda de que volen viure en un país que anirà millor amb la independència (ja se sap,  la culpa de que tot ens vagi malament és d’Espanya).

Totes aquestes accions, que sols són una mostra de les moltes que hi ha arreu del país, cert que en alguns indrets més que en d’altres, són expressió d’una il·lusió: la de que ja d’una vegada cal anar pel camí de la separació, que és possible i que es pot aconseguir. Vaja, que ja s’està a punt d’aconseguir. Que són molts els que el volen. Són l’expressió de la força d’aquesta il·lusió. Cal tenir-ho en compte, que ningú la menystingui.

Cap altra idea o força política fa o pot fer el mateix en aquests moments. Els partits i moviments establerts, tant de dretes com d’esquerres, perquè estan entrampats  per  la situació actual, no tenen propostes per sortir-ne i han perdut tota credibilitat. Pocs, més enllà dels seus càrrecs orgànics o institucionals, donen la cara per ells. Els radicals són marginals, no tenen agafadors per  la ciutadania. En canvi, no és gens difícil engrescar des de la jovenalla (curiós el vot als 16 anys ara) a les generacions madures, passant per tota mena de capes mitges i mitges baixes, amb l’idea de que sols ens en sortirem més bé, de que aniríem millor, que els “altres” ens són un llast. Cal dir que l’actuació dels establerts els facilita la feina ja que són incapaços de presentar, o de poder presentar, cap mena d’alternativa, al contrari, cada dia s’enfanguen una mica més. Per arrodonir-ho, la racionalitat no és pas l’eina més eficaç front a les il·lusions.

Així anem fent camí. Serà l’estiu de les festes majors “independents”, cap a l’Onze de setembre, on tornarem a treure la gent al carrer perquè es vegi la força que té aquesta il·lusió, aquest desig. Farem una cadena humana de Salses a Guardamar (ai no!, de Port Bou a La Sènia). Continuarem amb tot un any seguit, fins a l’Onze de setembre màgic del 2014, cap a la consulta, ja no se sap si pel dret a decidir o per la independència directament. Serà una espiral cada cop més tancada i més vertiginosa. Els mitjans “nostrats”, públics i privats (encara que alguns engreixats també amb diner públic) posaran cada dia més llenya al foc.

Fins al final. Quin final? El final de què? Ah, amics i amigues, ja ho veurem.

 Com explicava en Ramoneda ahir, si no s’accepta el diàleg i el pacte sols quedaran dos escenaris possibles: la frustració i la confrontació. Dos fracassos, diu. Però el diàleg i el pacte requereix dues coses: interlocutors que vulguin parlar i voluntat de renunciar a alguna cosa per ambdues part. Sembla que aquestes dues condicions ara per ara no es veuen per enlloc. Llavors sols queda la frustració ja que la confrontació és una qüestió de força i cada part té la que té.

 

“Puix que parla català, ... vejam què diu” deia en Joan Fuster.

26 de juliol.