24 de setembre del 2015

No me’n puc estar.

When in the course of humans events it becomes 
necesary for one people to disolve the political bands 
which have connected them with another...


Em sembla que ningú entén, o vol entendre, què està passant. La gent viu tranquil·la. Malgrat l’esverament d’una campanya electoral, sembla que tothom té el resultat descomptat. Fa l’efecte que ja està, que passi el que passi no passarà res de particular, ni de greu.

Tanmateix, estem al mig de la revolta del té, el Boston Tea Party al 1773. Aquesta vegada en lloc de llençar el té al mar es llencen, o es posen, paperetes a les urnes d’unes eleccions pretenent obtenir amb el resultat de la consulta electoral ordinària i autonòmica l’assumpció d’una sobirania que ara per ara no es té. Si guanya la proposta independentista comença el procés tal com ja s’ha explicat.

Bé, a la revolta del  té va seguir la Guerra de la Independència americana. La Corona anglesa no volia perdre les seves colònies i va lluitar per conservar-les. Home!, aquests paral·lelismes no tenen sentit en el món d’avui, em direu.  Un cop manifestada democràticament (sic) la voluntat popular aquesta ja no és discutible i tothom ho acatarà, serem reconeguts internacionalment i podrem procedir a adoptar una Constitució pròpia convertint-nos en un nou estat, en la República Catalana.  Així de fàcil, i serem feliços, pròspers i lliures sense el dogal que ara ens empresona (sic també). Ja ho veureu. No cal fer cas de  declaracions cridaneres. Tot s’adreçarà.

La Corona, en aquest cas, espanyola, és a dir, l’Estat, no farà res i ho acceptarà tal qual? Això no és Txèquia i Eslovàquia que es van separar de mutu acord. Això és un trencament que hi ha una part que no accepta, ni pot acceptar, sense lluitar-ho. Quines forces s’enfronten? No, no cal al començament que siguin militars, sinó sols jurídiques i econòmiques. Ja veurem -si cal arribar a “palabras mayores”-  el ferro que s’hi ha de posar.  Quina força política, moral o coercitiva disposaran els revoltats per convèncer a la gent, al conjunt,  de la justícia inexorable i obligatòria de les seves pretensions? Especialment rellevant és si disposaran d’algun aparell judicial que els doni la raó. Les nostres “tietes” empenyoraran les joies de l’àvia per sostenir la lluita que s’espera? Hi haurà cap general Lafayette d’alguna potència que vindrà a sostenir-ne  el combat? Aconseguirem amb tenacitat i constància superar tos els entrebancs que es posaran a la llarga continuació del “procés”?

Em sembla que hi ha poca gent, dels uns i dels altres, que es mou en aquests paràmetres. Per això tothom viu tan feliç. Potser si hi pensessin una mica molts es farien enrere del que estan fent i dient. Sí que hi ha caps calents, esventats, frívols o calculadors, a una i altra banda que saben de què va la cosa i estan disposats, tot sabent-ho, a tirar endavant  rebenti el que i el qui rebenti. Engalipadors!

La Guerra de la Independència dels Estats Units va començar el 1775 i va durar fins a la Pau de Paris, el 1783.

La única alternativa assenyada a aquesta situació és la via del diàleg, llarga i costosa tal com estan les coses, de la negociació, que implica cessions, concessions,  de totes dues bandes i d’un nou pacte que amb lleialtat ens asseguri un nou període de convivència, junts, en pau.

24 de setembre, dia de la Verge de la Mercè, redemptora de captius.

2 comentaris:

Sergi S. ha dit...

El diàleg s'ha provat MOLT de temps, que hem de fer? perquè ens amenacen hem de callar? perquè ens portaran la guerra, hem de fer cas? que tu estiguis a l'altra banda i vegis bé les amenaces perquè t'interessa, no vol dir que tinguis raó.

Sobre qui escriu. ha dit...

Gràcies, Sergi.
No sé pas si tinc raó o no. Sols expresso el que penso, no estic segur de gaires coses. No sé tampoc en quin bàndol estic, si és que n’estic a algun, encara que em temo que estic altra vegada amb el dels perdedors. De diàleg, en una societat que voldríem civilitzada, mai n’hi ha PROU.