El Caballero del Verde Gabán.

Certament, Juliana, no et negaré que la de don Diego de Miranda, Caballero del Verde Gabán, és una metàfora deliciosa.

Enric Juliana (Badalona, 1957), acaba de fer la tercera entrega de la seva visió de la política espanyola des que el varen anomenar responsable màxim de “La Vanguardia” a Madrid l'any 2004: “Modesta España. Paisaje después de la austeridad”, Ed. RBA, B-2012. (Curiosament, o no, he vist una portada del llibre amb un altre subtítol: “Otra respuesta al declive: la virtud cívica”.)

Per desenvolupar la seva explicació, l’autor es recolza en dues fonts ben trobades. L’una és l’universal Quixot de Cervantes. Explica tot just començar aquesta obra que és el primer llibre que va mamar de petit (amb el Criteri d’en Jaume Balmes). La segona font és molt menys coneguda i és curiosa: Es tracta d’un mapa de 1852 inclòs en el primer volum de la “Cartografía hispánico científica” del llicenciat Francisco Jorge Torres Villegas, en la que es distingeixen tres Espanyes, la unificada o constitucional, la incorporada o assimilada i la foral. Sensacional!!

El llibre recull fins el darrer esdeveniment del retorn de la dreta al Govern en les passades eleccions general, però apunta també, si més no, cap al futur. Dues claus per aquest futur: la sentència de l’actual ministre d’Economia (i competitivitat) Luis de Guindos (que va ser el responsable espanyol de Lehman Broders fins a la seva fallida) quan alguns mesos abans de les eleccions deixa anar a l’autor: “Esta crisis se va a llevar por delante al actual Gobierno, y quizás al Gobierno que venga después.” Atenció! La segona clau, en el darrer capítol del llibre: “España, año 2050”. Futurisme visionari? A veure com seran llavors les forces politiques i la seva composició: la dreta partida entre les seves dues corrent ja visibles avui: “España Nacional” i “Unión Democràtica”. L’esquerra, entre un vell PSOE empetitit i “Recarga Democràtica” que representa lo nou sorgit des del 15-M  i les “Redes de Resistencia Social” creades a partir de l’actual crisi. A Catalunya governa el Partit Català d’Europa, al final la sociovergència maragalliana, que té com oposició la Taula de Canvi nascuda de les CUP. Altra vegada sensacional!

Per entremig, molta geopolítica, sense oblidat el paper del Vaticà, sempre tingut en compte per l’autor, no en va fou corresponsal a Roma uns anys abans d’anar a parar a Madrid. Aquest tema de la geopolítica és molt poc present pels que fan política –i per la ciutadania- a les Espanyes, com si estiguéssim sols al món (la crisi és culpa del Govern!) i ens bastéssim i ens sobréssim. Però és que d’això va el llibre, de la necessitat de tocar de peus a terra i acceptar que som el que som i no una altra cosa. Tornar a la modèstia i al realisme del Caballero del Verde Gabán, front als Quixots i als Tenorios que amb les seves dissonàncies i vel·leïtats omplen l’espai públic. Aquest sí que és un bon anàlisi, però que, ai las!, és molt poc compartit i massa vegades fins i tot escarnit i arraconat.

9 d’abril.