No sé, sembla que la primavera és l’estació d’Andalusia.
Potser, sols són vivències i records personals; potser, és que sigui així. Processons, “ferias”
i romeries. El paisatge esclatant de verds i d’aigua. La gent, el menjar, el
beure, cantar, ballar, l’hedonisme. Potser sols és un tòpic, o molts tòpics.
Potser es confon Andalusia amb la
depressió bètica que n’és sols una part: la tirallonga que travessa des de
llevant, quasi mediterrani, fins a morir a l’Atlàntic, oblidant l’Andalusia
nazarí, l’oriental. Potser es sols la imatge de la petja deixada pels
seus emigrants a altres indrets i per la qual, alguns, han conegut les seves vivències i així l’han
configurat en el seu imaginari. Potser,..., però el cert és que sempre dóna
gust viure i veure, de prop o de lluny, (millor en directe, menys en succedanis), Andalusia
en aquest temps.
29 d'abril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada