29 d’abril del 2012

Andalusia.

No sé, sembla que la primavera és l’estació d’Andalusia. Potser, sols són vivències i records personals; potser, és que sigui així. Processons, “ferias” i romeries. El paisatge esclatant de verds i d’aigua. La gent, el menjar, el beure, cantar, ballar, l’hedonisme. Potser sols és un tòpic, o molts tòpics.

Potser es confon Andalusia amb la depressió bètica que n’és sols una part: la tirallonga que travessa des de llevant, quasi mediterrani, fins a morir a l’Atlàntic, oblidant l’Andalusia nazarí, l’oriental. Potser es sols la imatge de la petja deixada pels seus emigrants a altres indrets i per la qual, alguns,  han conegut les seves vivències i així l’han configurat en el seu imaginari. Potser,..., però el cert és que sempre dóna gust viure i veure, de prop o de lluny, (millor en directe, menys en succedanis), Andalusia en aquest temps.





29 d'abril.