21 d’abril de 2012

La realitat s’imposa.

És curiós llegir els anàlisis que es fan a “toro passat” de la crisi econòmica a, i de, casa nostra, i les respostes que hi han anat donant des del 2008.

Que si el Govern socialista, i sobre tot el seu President Rodríguez Zapatero, no la va voler reconèixer; que si ho va enfocar malament; ... Resulta que ara tothom té clar que s’estava fent una despesa sumptuària i electoralista en matèria d’inversions; ara, tothom veu que el creixement de la població, mercès a la immigració, ha estat estratosfèric; que havia d’esclatar la bombolla immobiliària per insostenible; que el sistema financer tenia uns febles fonaments: apalancament en el passiu i concentració de risc en l’actiu; que el creixement de la despesa pública es va finançar amb els ingressos extraordinaris (d’extraordinari) que es produïen;... Sols cal anar a les hemeroteques i als llibres d’actes per veure què es va dir i escriure durant tots els anys anteriors, i també durant aquests.

Alguns varen anar explicant, des del 2009 al 2011, què estava passant: La crisi era general a Europa per l’ensulsida financera; Espanya tenia un greu problema amb el brutal creixement de la seva població activa; hi havia un enfonsament de la recaptació que provocava un forat immens als comptes públics; semblava que podíem tenir marge amb el relatiu baix nivell d’endeutament públic.

Totes les mesures que va proposar i endegar el Govern socialista en el seu segon mandat, ja fossin tímides o agosarades, ja fossin imposades o per convenciment, van ser durament contestades: Pels partits que no eren al Govern, que podien ser alternativa o no; per l’empresariat i els sindicats; per l’opinió publicada i per la pública que va a acabar foragitant-lo democràticament del seu exercici.

A finals de l’any passat semblava que s’havia aconseguit superar el mal son. Tornaven els “bons” al rescat, els que en sabien, i amb ells recuperaríem la confiança, de fora i de dins.

Heus aquí, però, que aquest conte de bons i dolents resulta que no va. El nou Govern ha de fer -per força, ni hi ha altre remei, sembla- tot allà que havia criticat del Govern anterior, tot allò que havia dit que no faria i acceptar que el marge de maniobra és escàs. “Otros vendrán que bueno me harán”

Després d’haver dit de tot a l’anterior President, tots els penjaments possibles, ara, l’actual President demana “unos pocos euros al mes” als ciutadans ja que no té per pagar les despeses. Sols amb cent dies les esperances de recuperació automàtica (falses i/o ingènues) s’han esvaït.

Alguns fa temps que deien que en tenim per deu anys i que cal afrontar les coses al revés. Que no hi hauria creixement, que continuaria l’elevat atur, que hi haurien problemes a les finances públiques, que estàvem endeutats.

No hauria estat millor afrontar la realitat tal com és i plantejar la nova situació en lloc d’aixecar esperances a la ciutadania? No seria –és encara- necessari un gran acord de les forces polítiques i socials, no per intentar tornar a créixer –que no creixerà ningú del nostre entorn- sinó per afrontar de la millor manera possible la travessa de l’estancament en que estem instal·lats?

Res, es continua enfocant (de cara enfora) la situació malament: “La política económica sienta las bases de la recuperació y la creación de empleo” (P.G.E.2012)

Clar, hauria estat necessari -i és necessari- parlar de sang, suor i llàgrimes; líders coratjosos que sortissin a explicar la realitat als ciutadans; partits, institucions i mitjans de comunicació que aixequessin la mirada més enllà de les misèries del moment. No ho varem tenir, no ho tenim. Patirem.

20 d’abril.