És curiós llegir els anàlisis que es fan a “toro
passat” de la crisi econòmica a, i de, casa nostra, i les respostes que hi
han anat donant des del 2008.
Que si el Govern socialista, i sobre
tot el seu President Rodríguez Zapatero, no la va voler reconèixer; que
si ho va enfocar malament; ... Resulta que ara tothom té clar que s’estava fent
una despesa sumptuària i electoralista en matèria d’inversions; ara, tothom veu
que el creixement de la població, mercès a la immigració, ha estat estratosfèric;
que havia d’esclatar la bombolla immobiliària per insostenible; que el sistema
financer tenia uns febles fonaments: apalancament en el passiu i concentració
de risc en l’actiu; que el creixement de la despesa pública es va finançar amb
els ingressos extraordinaris (d’extraordinari) que es produïen;... Sols cal
anar a les hemeroteques i als llibres d’actes per veure què es va dir i
escriure durant tots els anys anteriors, i també durant aquests.
Alguns varen anar explicant, des del 2009 al
2011, què estava passant: La crisi era general a Europa per l’ensulsida
financera; Espanya tenia un greu problema amb el brutal creixement de la
seva població activa; hi havia un enfonsament de la recaptació que provocava un
forat immens als comptes públics; semblava que podíem tenir marge amb el
relatiu baix nivell d’endeutament públic.
Totes les mesures que va proposar i endegar el
Govern socialista en el seu segon mandat, ja fossin tímides o agosarades,
ja fossin imposades o per convenciment, van ser durament contestades: Pels
partits que no eren al Govern, que podien ser alternativa o no; per l’empresariat
i els sindicats; per l’opinió publicada i per la pública que va a acabar
foragitant-lo democràticament del seu exercici.
A finals de l’any passat semblava que s’havia aconseguit
superar el mal son.
Tornaven els “bons” al rescat, els que en sabien, i amb ells recuperaríem la confiança,
de fora i de dins.
Heus aquí, però, que aquest conte de bons i
dolents resulta que no va. El nou Govern ha de fer -per força, ni hi ha
altre remei, sembla- tot allà que havia criticat del Govern anterior,
tot allò que havia dit que no faria i acceptar que el marge de maniobra és escàs.
“Otros vendrán que bueno me harán”
Després d’haver dit de tot a l’anterior President,
tots els penjaments possibles, ara, l’actual President demana “unos pocos euros al mes”
als ciutadans ja que no té per pagar les despeses. Sols amb cent dies les
esperances de recuperació automàtica (falses i/o ingènues) s’han esvaït.
Alguns fa temps que deien que en tenim per deu anys i que cal
afrontar les coses al revés. Que no hi hauria creixement, que
continuaria l’elevat atur, que hi haurien problemes a les finances públiques,
que estàvem endeutats.
No hauria estat millor afrontar la realitat tal com és i plantejar la
nova situació en lloc d’aixecar esperances a la ciutadania? No seria –és encara- necessari
un gran acord de les forces polítiques i socials, no per intentar
tornar a créixer –que no creixerà ningú del nostre entorn- sinó per afrontar de la millor manera
possible la travessa de l’estancament en que estem instal·lats?
Res, es continua enfocant (de cara enfora) la
situació malament: “La política económica sienta las bases de la
recuperació y la creación de empleo” (P.G.E.2012)
Clar, hauria estat necessari -i és necessari- parlar de sang,
suor i llàgrimes; líders coratjosos que sortissin a explicar la
realitat als ciutadans; partits, institucions i mitjans de comunicació que
aixequessin la mirada més enllà de les misèries del moment. No ho varem tenir,
no ho tenim. Patirem.
20 d’abril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada