À bout du souffle

Enlluernats per les esplèndides imatges de molta gent al carrer dibuixant escenografies d’impacte es varen llençar corrent cap endavant sense pensar gaire –al menys això sembla- en el camí que prenien. Sense aturar-se a pensar en la realitat certa de les imatges i en el recorregut que comportaria el camí triat.

Primer escurçant una legislatura en busca d’un resultat que no va ser el que es va produir. Ni cas, canviem els recolzaments d’una banda –en els dos eixos del mapa- pels contraris, que sembla que són els que vol la gent. Quina, quanta, gent? Res, la gent. Anem cap a un referèndum que ja d’entrada se sap que no es podrà realitzar, però som capaços d’enredar a uns i altres per fer-lo, o fer veure que s’ha fet. No és que el resultat ben mirat fos gaire exitós, però vaja. Ho veieu? Això ja està a la punta dels dits, a tocar. Endavant, unes noves eleccions anticipades i anunciades amb molt temps que ho clarificaran tot: ens contarem legalment. Sí, sí, ja ens vàrem comptar i no arribem a la meitat dels votants. Però havíem dit que si assolíem la meitat dels escons ja engegàvem. Però, la meitat dels escons els apleguem ajuntant-nos amb gent molt estranya. Res a veure amb el que hem estat sempre i pel que ens havien fet confiança. Apa! Traguem-nos la corbata, ...encara no cal posar-nos la samarreta, vés, potser tot arribarà.

Nois!, no estem al final d’un carreró sense sortida? Què pensa d’on estem el que fa llonganisses a Olot, el cavista del Penedès, l’industrial del segon cinturó metropolità, l’acadèmic reconegut, el jurista viatjat,...?

Ara, qui és el maco que surt a dir que per aquí no podem – no és que no anem, és que no podem- anar a enlloc? Uf, quina papereta! Va, provem-ho una mica més, potser es produirà alguna conjunció còsmica que ens permetrà sortir de l’atzucac. Aviat, potser, ens caurà –o els caurà- al sobre un meteorit.

Crec que els temps ja són comptats i acabats. À bout du souffle.

   

Avant d’expirer, allongé sur les pavés, Michel murmure à Patricia :
« C'est vraiment dégueulasse. »
N'ayant pas compris, la jeune femme demande aux policiers :
« Qu'est-ce qu'il a dit ? »
À quoi on lui répond :
« Il a dit : vous êtes vraiment une dégueulasse. »
« Qu'est-ce que c'est, dégueulasse ? » demande-t-elle enfin, prenant soudain conscience de sa trahison en fixant son regard direction caméra (le public) et en reprenant un geste de Michel, le pouce caressant sa lèvre supérieure, signe de doute que le jeune voyou se réservait quand il croisait son image dans un miroir.

31 d’octubre. La castanyada.

Jurament o promesa? Chi lo sa.

L’article 16 del Reglament del Parlament de Catalunya de 22 de desembre de 2005 (DOGC de 18/1/2006) diu que per accedir a la condició de diputat/da s’han de complir els següents requisits:

-Presentar la credencial i fer promesa o jurament de respectar la C.E. i l’E.A.C.

-presentar declaració d’activitats i de béns.

Article 16

Accés al ple exercici de la condició de diputat o diputada

1. El diputat o diputada proclamat electe accedeix al ple exercici de la condició de parlamentari o parlamentària un cop complerts els dos requisits següents:

a) Presentar al Registre General del Parlament la credencial expedida per l’òrgan corresponent de l’Administració electoral i fer la promesa o el jurament de respectar la Constitució espanyola i l’Estatut d’autonomia de Catalunya.

b) Presentar les declaracions d’activitats i de béns que especifica l’article 12.

2. Els drets del diputat o diputada proclamat electe no són efectius fins que no ha accedit al ple exercici de la condició de parlamentari o parlamentària, conformement a l’apartat 1

No sé pas si el concepte respectar és el mateix que guardar i fer guardar que diu el R.D. 707/1979 de 5 d’abril, que determina la formula de jurament o promesa per la presa de possessió de càrrecs públics que crec que encara és vigent.

Artículo 1

En el acto de toma de posesión de cargos o funciones públicas en la Administración, quien haya de dar posesión formulará al designado la siguiente pregunta:

«(Juráis o prometéis por vuestra conciencia y honor cumplir fielmente las obligaciones del cargo... con lealtad al Rey, y guardar y hacer guardar la Constitución, como norma fundamental del Estado?».

Esta pregunta será contestada por quien haya de tomar posesión con una simple afirmativa.

Potser la interpretació del Reglament del Parlament és fer passar bou per bèstia grossa i més en el cas dels declaradament republicans, però deixem-ho. Anem al que fa el cas: Sempre que jo havia pres possessió d’algun càrrec públic, crec que unes deu vegades, havia respost públicament a  aquest requeriment.

Veig, però, que en la constitució del Parlament de Catalunya, aquest tràmit ja es dóna per fet a l'hora de la presentació al Registre (?), tal com diu l’article 16 del Reglament, ja que en el Títol I (constitució del Parlament) nomès  es fa esment- en l’article 2, apartat 2- de que els parlamentaris/ies sols seran anomenats.

Desprès que ens els darrers anys, a les preses de possessió a les corporacions municipals hem vist tota mena d’afegitons a aquella fórmula, àdhuc lletanies i discursos, ara la privacitat –potser amb obscuritat i traïdoria- en la que els nostres representats  autonòmics han pres possessió ens manlleva la capacitat d’admiració i sorpresa que poden contenir les seves afirmacions d’acatament a la normativa jurídica que els permet assumir el càrrec, la Constitució espanyola i l'Estatut d'autonomia de Catalunya, tot entenent que la seva contravenció els pot portar a un atzucac comprometedor, ... o a una situació de franca rebel·lia que ha de ser degudament considerada i tinguda com a tal.

Res, nimietats, minucies.

26 d'octubre.

Colors de tardor. Reportatge d’una sortida.

Potser que canviem una mica de registre, que parlem d’altres coses. Per exemple dels colors de la tardor per la ruta del vi d’Alsàcia.

La verema ja està feta. Els ceps arrenglerats, seguint les suaus ondulacions del terreny, descansen sense fruits. Els pàmpols van engroguint mica en mica. El paisatge va diversificant els verds fins ara omnipresents barrejant tonalitats més tèbies cap els daurats abans de quedar erm i trist. Hi ha activitat als cups, s’escampa arreu una oloreta de raïm i de vi. Els caps de setmana el turistes i forasters omplen els carrers dels pobles típics “soigneusement” preparats per atreure’ls. Són pobles de postal, flors –geranis- a les finestres i balcons, parets d’estructures de fustes vistes, à colombages en diuen, botigues de souvenirs i de productes du terroir, formatges, patés, pans, pastissos, i evidentment d’ampolles de vi de les varietats alsacianes i destil·lats d’alcohol amb fruites diverses. És conegut que els francesos, primers receptors de turisme del món, saben treure suc de qualsevol particularitat que tenen per petita que sigui.

Alsàcia, terra cobejada mil·lenàriament per francs i germànics. Luis XIV porta la frontera francesa fins al Rhin (al temps que pel sud als Pirineus) quedant-se amb la meitat de la seva cubeta, el riu pel mig, delimitada a l’est per la Selva Negra i a l’oest pels Vosges. El Reich se l’empassa desprès de la guerra de 1870 i torna a França amb el final de la I Guerra Mundial. No hi ha monuments als “enfants morts pour la patrie” del 14 al 18, els alsacians estaven a l’altre banda. Quatre anys més alemanya a la II Guerra i retorn a França convertint-se des de les hores en clau del nou europeisme, Strasbourg capital de l’Europa. Terra amarada, xopa, d’aigua que li ve de les altes muntanyes suïsses i de les que té a costat i costat. Consegüentment, rica, amb riquesa que es mostra en múltiples detalls.

La catedral de Strasbourg, i el nucli antic de la ciutat, com una nou entre braços d’aigua, sempre fa bo de veure caminant o des d’un vaixell pels canals. La manca de sol, el sol està al Mediterrani, i la boira al matí no ens permeten -desprès de pujar els 328 esglaons fins a la plataforma sobre la façana al peu de la seva única torre- veure més enllà de les teulades de la ciutat. Tampoc l’efecte del cop del sol baix a la tarda sobre la pedra rosa plena de filigranes que deuen haver estat malmeses i refetes varies vegades al llarg dels segles. Ara, al seu voltant i per l’espai públic proper, per commemorar el mil·lenari del començament de la seva construcció, hi ha l’exposició temporal d’un conjunt de figures -de cartró pedra, o de guix, suposo- que l’adornen: Des gens singuliers. Un entorn suggeridor. Tot fent un passeig nocturn a peu per la Petite France, amb el barrage Vauban al fons, coincidim amb una marxa  nocturna a favor de la lluita contra el càncer de mama. Ens van dir que s’aplegaven a l’esdeveniment més de 20.000 persones, roses, alegres i festives.

Camí de Colmar, per la ruta del vi, desprès de parar breument a  Obernai i abans de Ribeauvillé i Riquewihr, a la dreta dalt d’un cim dominant la plana hi ha el castell reconstruït de Haut-Koenigsbourg. A finals de segle XIX el kàiser Guillem II va refer les ruïnes dels seus ancestres germànics (els Hohenstaufen, els Habsbourg) per tornar-les al seu esplendor. Ara és un dels llocs més visitats de França. La boira també ens va impedir veure el panorama que s’intuïa des del gran bastió. A baix a la plana, altra volta, vinyes i més vinyes. Final de jornada a Kaysersberg, lloc natal del notable metge i premi Nobel de la Pau del 52, Albert Schweitzer.

Clar, si pretens allotjar-te en un hotel en mig d’una zona per a vianants tancada al trànsit has de preveure com hi arribaràs. En vam tenir un bull, de nit, i més anant amb una furgoneta més llarga del compte per encabir-nos-hi tots amb l’equipatge. L’hotel des Têtes, està a la rue des Têtes, bien sûr! Colmar és la ciutat de l’escultor Auguste Bartholdi, el de l’estàtua de la Llibertat de Nova York i de moltes altres peces simbòliques a França. En vàrem visitar el museu, però estàvem allà, a Colmar,  per veure expressament el retaule d’Issenheim una obra excepcional de començaments del segle XVI, en els seus darrers dies a l’espectacular església dels Dominics, ja a punt de tornar al seu lloc habitual que és el museu Underlinden que remodelat i ampliat reobrirà properament, ben aviat. Sols per veure desplegat aquest sensacional retaule paga la pena el viatge. En aquesta instal·lació provisional l’acompanyen algunes petites obres, des d’una malenconia d’en Cranach, formidable, a un cap de Crist del modern Otto Dix, l’expressionisme alemany, i d’altres, com una Verge del Roserar, de Maties Shongauer, de finals del s. XV, esplèndida, amb una història un pèl atzarosa, més gran i una mica diferent de la que temps enrere havíem vist a Colònia obra de Stefan Lochner. Com passa algunes vegades a França, molt soroll de boixets i poques puntes a la petite Venise, tot plegat un tros de carrer ben arregladet amb canal d’aigua i barquetes planes de pescadors pel mig, això sí, molt fotogènic. Val la pena passejar-se pel rovell de l’ou del nucli antic tot admirant les cases, els edificis civils i religiosos i els monuments, fa goig. Ple de visitants flâneurs a les hores centrals dels dia com correspon a una vila turística, tranquil i quasi desert al caure la nit.

Vicissituds familiar obliguen a una part de l’expedició a emprendre la tornada abans d’hora. Llàstima per ells i per la causa. Sobrarà espai a la furgoneta el darrer dia.

Canvi de paisatge i de centres d’interès per acabar. Resseguint cap amunt la riba esquerra del Rhin, camí del aeroport transfronterer de Bâle, comencem al Memorial de la línia Maginot de Marckolsheim. La casamata 35-3 amb un conjunt de peces de material de guerra: un tanc Sherman, un canó soviètic, un half track francès, un auto metralladora, una bateria antiaèria americana. Els sots encara visibles causats per les bombes dels Stukes, els impactes de bales en que hi cap un dit gros sencer a una torreta defensiva metàl·lica, ... tot ben cuidat per anar-hi a fer un pícnic el diumenge tot recordant que trenta soldats francesos hi varen resistir tres dies a l’empenta del “boches”.

No gaire lluny d’allí, la fortalesa de Nuef-Brisach que va construir Vauban  en aquest costat francès del riu redoblant el Breisach am Rhein del cantó alemany. Una estrella octogonal de 600 metres de diàmetre -que surt a les primeres pàgines del “Victus”- i que està declarada, dins de totes les fortificacions de Vauban,  patrimoni mundial de la UNESCO. Ben conservada, amb les cases del poble a dins reemplaçant ara les casernes i quarters de la guarnició militar que la va defensar el XVII, el XVIII i el XIX fins la guerra franco-prussiana. Cortines, bastions, tenalles, mitges llunes, contra guardes, glacis, la plaça central per les maniobres i les parades militars, els pous d’aigua, les portes als quatre punts cardinals camí de les ciutats properes del territori que defensava. Pausa cafè en el bar on els pagesos hi anaven a segellar les butlletes de les diverses loteries i apostes.

Riu amunt, nova parada per veure l’església octogonal d’Ottmarsheim. Carolíngia, per estar inspirada en la d’Aix la Chapelle (Aachen, Aquisgrà) al seu torn inspirada en San Vitale de Ravenna. Ha passat en els seus mil anys d’història moltes vicissituds, la darrera, l’incendi d’ara fa uns vint anys. No sé pas què hi ha de l’original, però és una petita meravella. L’entorn, suposo que aprofitant la darrera reconstrucció, ha quedat admirablement tranquil. En quedem a dinar al costat, al “Restaurant La Couronne”. Per tota carta tres plats du jour apuntats en un full de bloc petit, això sí, ho vàrem regar amb un Pinot noir rosé que no estava malament. Algú hi va afegir amb el cafè una copeta d’eau-de-vie de Mirabelle.

Vam buscar, i trobar, la intersecció del canal d’Alsace (del Rhin) amb el canal que el comunica amb el del Rhone, relligant fluvialment les vessants atlàntica i mediterrània. I per acabar, ens aturem al barrage (la presa) de Kembs, passant prèviament per la central hidroelèctrica, per veure l’espectacle de les rescloses pujant i baixant de cota a les llarguíssimes gavarres mercants –també deuen aprofitar-ho els vaixells que fan turisme- que comuniquen els ports suïssos centreeuropeus fins als holandesos ja al Mar del Nord. Tant la central com les rescloses són dels anys 30 del segle passat i continuen donant un bon servei. Tots els espais públics al voltant d’aquestes obres d’enginyeria hidràulica estan cuidats i preparat per ser usats com a llocs de lleure i esbarjo: caravàning, pícnic, rutes esportives per bicicletes, a peu o a cavall,... Fa goig de passejar-s’hi, i dóna la impressió que són molt utilitzats.

Ufff! Quin dia ben aprofitat i divers! Cap a l’aeroport ja de retorn a casa.

Pràcticament vam fer el programa que ens havíem proposat llevat d’algunes coses que sobre la marxa, pel temps, per retard, per cansament o per repetitiu deixarem de banda. Si ens quedaren coses per veure i fer...! Aquí i a altres indrets. Com pensem tantes vegades, n’hi ha tantes d’altres per anar...! La temporada per fer-ho era bona pels colors i per evitar les aglomeracions estiuenques i els freds hivernals. Segurament els colors són més bonics ara que en primavera. Ens va agradar, una bona sortida.

24 d’octubre. El viatge de tardor.

El llarg procés

He llegit amb interès, i entusiasmant-me a mesura que anava avançant, el llibre d’en Jordi Amat “El llarg procés”. Ed Tusquets, B-2015. D’alguna manera l’he vist com una explicació d’una part del context polític més immediat en el que he viscut. Vaig néixer al final de l’ocupació ambigua, del 39 al 47. Jo sóc del 48. Vaig créixer a la modernitat cauta, fins el 62, de la que no en vaig saber res ja que no tenia coneixement, però que va portar al catalanisme progressista, els 80, amb el retrobament de la democràcia, del que en sóc part. La generació Espriu, vaig escriure ja fa temps. I crec que puc apuntar-me alguna minúscula part de la paternitat del que va representar el Cobi encara que potser això faci de mal dir o llegir.

Al acabar el llibre, llegit l’epíleg, aquell “Matar al Cobi” de ja fa uns mesos a La Vanguardia esdevé per a mi molt més clar. És el final d’un llarg procés començat al acabar la guerra civil, sí, una guerra civil també a Catalunya, que desemboca en la supremacia del “procés”, del procés que ara estem vivint. És el triomf del sobiranisme nacionalista sobre el catalanisme clàssic.

“El procés de sobiranització (Agustí Colomines dixit) en el que estem immersos passa, entre multitud d‘aspectes, per imposar un relat uniforme del passat sobre el qual es pugui bastir un projecte de futur nodrit amb la idea de ruptura inevitable amb Espanya. Estem desconnectats, diuen, quan allò pel que treballen els sobiranistes, legítimament, és per desconnectar-nos.”

“La tesis del fracàs –el fracàs del catalanisme, en darrer terme, entès com a projecte regenerador d’Espanya a través de l’encaix de la plurinacionalitat- equival a donar per fet el fracàs de la concòrdia. Nous silencis, vells equivocs.

No ens enganyem. No ens convoca la història. Convoca el poder usant la història de manera espúria, perquè més que ciutadans, siguem membres d’una comunitat de límits perfilats.”

I aquí, les darreres pàgines del llibre interpel·len, no sé si subreptíciament, el paper del PSC desprès del JJOO. Sitges -1994- per començar. La conversa d’en Pujol amb en Quim Nadal és clau: Maragall no és catalanista.

“Potser hauria estat més precís dir que no pensava com un nacionalista, però potser el problema és que el pujolisme, de la mateixa manera que sabia que el federalisme era el pitjor perill, tenia clar que un catalanisme laic, cosmopolita i d’esquerres era la gran amenaça; l’absència d’una cultura autènticament tolerant amb la pluralitat nacional a la resta d’Espanya ha estat sempre, en aquest sentit, la seva millor còmplice.”

21 d'octubre.

Impertorbables, impertèrrits (o impasible el ademán).

La dèria de comptar-se tant sí com no va portar a unes rares eleccions, eleccions plebiscitàries. Certament, era la única manera de poder fer-ho legalment davant la impossible realització d’un referèndum. Els que advocaven aquesta solució ho van presentar correctament: una llista única, que aplegava CDC + ERC + indepes varis amb caps provincials emblemàtics, amb un senzill programa de transició cap a la independència en 18 mesos. Res d’analitzar la gestió feta pel Govern sortint, com hauria estat normal en unes eleccions “normals”, ara no es tractava pas d’això; res de presentar un cap de llista candidat a presidir, tampoc es tractava d’això; res de presentar partits polítics amb programes diferenciats, tampoc era això. Ara era un moviment en marxa que ja havia mesurat la seva força omplint espais públics i que semblava obeir a una ampla i potser majoritària voluntat popular. Eren, simplement, els de Junts pel Sí.

El primer obstacle en aquest plantejament va venir de l’independentisme radical, de la jovenalla cupaire, que tot i compartint l’objectiu emblemàtic del moviment, va voler mesurar la seva pròpia força i va anar pel seu compte sense diluir-se.  Bé, però, desprès ja els podrem afegir al còmput.

Un cop obertes les urnes i recomptat el que hi havia dins es va constatar que les impressions que ja s’havien pronosticat no eren pas desencertades. Hi va haver una gran participació, el 77,44%, com mai s’havia donat en unes eleccions d’aquesta mena. Els de Junts pel Sí aplegaven el 39.54% dels vots (1.620.973) i els de les CUP el 8,20% (336.375), que sumats feien el 47,74% i una mica més de 1.950.000 votants. Per resta, els que no estaven per aquest història –potser total o parcialment- aplegaven el 52,26%. Era evident: l’objectiu plebiscitari – de guanyar-lo- no s’havia assolit. Però, a més d’això, el resultat posava sobre la taula una fractura a la societat catalana que mai s’havia evidenciat en termes electorals. Si el “procés” ja s’havia endut per davant l’estructura de partits i opcions polítiques que s’havia bastit des de la represa democràtica, ara també havia obligat a l’electorat a definir-se en uns termes que potser mai hauria volgut concretar. La fractura és política, però també ho és social i geogràfica. Els mapes dels resultats ens ho mostren fefaentment. Com es gestiona això? Ja no ens trobem davant d’opinions més o menys qualificades, de manifestacions al carrer, d’estudis sociològics o d’enquestes varies. En trobem davant d’uns resultats concrets que diuen el que diuen, no una altra cosa, i diuen que no hi ha majoria de votants pel Sí, que hi ha unes fractures socials molt doloroses  -que alguns sempre havíem lluitat per evitar- i que les estructures partidàries han quedat esventrades. Aquest és el pati, no n’hi ha d’altre. Algú pensa responsabilitzar-se’n ?

Bé, els que ens han portat fins aquí -i no ho oblidem ho han fet des del Govern de la Generalitat- sembla que estan impertèrrits, pensen que no ha passat res. Sí, potser una sacsejada o sotragada, però que els resultats els avalen per continuar amb el “procés”. Comptant que són una colla de engalipadors, somiatruites, irresponsables i frívols no és d’estranyar que pensin així. No volen, o poden, reconèixer el seu fracàs. Dimitir i retirar-se ... , i ara! Seria enfonsar el seu propi projecte, a més del galdós panorama que deixarien. Però, poden avançar cap a enlloc?

Ara es troben amb el primer escull a superar: a qui encomanar la direcció del què cal fer a continuació?, sense oblidar l’escull més gros que els ve darrera: Què cal fer a continuació? De fet tots dos van entrellaçats. Però el joc parlamentari porta primer a determinar el qui –desprès d’haver escoltat el què, el què es vol fer- per desprès passar a fer el què.

No hi ha altra possibilitat de que Junts pel Sí assumeixi el qui, són els que tenen més diputats, 62, però necessiten els 10 de les CUP, l’altra Sí. Compte, però, sent totes dues propostes independentistes són ben diferents l’una de l’altra. Els joves, com és natural, més radicals, amb alguna proposta fins a l’extrem, mentre que els grans més mesurats com correspon. En algunes coses, aigua i oli. Clar que, encara que arribin a posar-se d’acord d’alguna manera han de tenir present la legitimitat en la  que basar el seu capteniment: no hi ha majoria de vots per tirar endavant pel dret. No hi ha la mínima, mínima, legitimitat per emprendre aquest camí de la independència. Llavors? Assistirem a una nova trencadissa en aquest cas en el camp del secessionisme? Veurem anar fent la viu viu als impulsors del “procés” amb un desgast espectacular de les expectatives creades als seus electors? Algú d’ells, o de fora, serà capaç de proposar, i portar a terme, noves línies d’actuació per desempantanar la situació?

De res de tot això és el que es parla a hores d’ara, al menys no es veu reflectit als mitjans. Com qui sent ploure, tothom va impertèrrit a la seva via. Inasequibles al desaliento, impasible el ademán.

Al retaule d’Issenheim que es pot veure al Museu Underlinden a Colmar hi ha aquestes dues figuretes que fan ofrenes a Sant Antoni Abad, o del porquet. El de la dreta és un pagès que li porta un porc, el de l’esquerra és un burgés que li porta un gall.

15 d’octubre, Santa Teresa d’Àvila.

Per continuar especulant.

Crec que el mapa que indica municipi a municipi el percentatge de vot independentista sobre el total és expressiu. Hi ha alguna correlació amb la Catalunya carlina? El litoral, les ciutats, la indústria, els “vigatans”, els poblets, la renda per càpita, la composició social, ...

La font: http://www.eldiario.es/catalunya/MAPA-distribuye-voto-independentista-Catalunya_0_435356948.html 

El mapa en el enllaç permet, passant el cursor, veure municipi a municipi.

Rellegint a Isaiah Berlin: “La rama doblada: Sobre el origen del nacionalismo”, dins del llibre “El fuste torcido de la humanidad. Capítulos de la historia de las ideas”, Ed. Península, B-1992.

1 d'octubre.

Per especular (amb base).

A partir del resultat (provisional) publicat oficialment de les eleccions del passat diumenge a Mataró http://resultats.parlament2015.cat/09AU/DAU0908912199_L2.htm?d=3922

m’he entretingut a elaborar un quadre per fer-ne una presentació i a partir d’aquí fer la meva interpretació.

El que m’interessava veure no era tant qui ha quedat primer (que no guanyar, ja que en política això és una altra cosa, no una classificació de futbol) i en quin ordre  havien quedat les candidatures presentades (les més rellevants), quin percentatges havien tret de vots i quants, això ja està als mitjans, sinó comparar que ha passat en valors absoluts entre les darreres eleccions autonòmiques del 2012 i les d’ara el 2015.

Era d’esperar que desprès de la tensió que sembla que viu la societat catalana per la seva situació política es notés alguna cosa notable en el resultat electoral. Bé, aquí hi ha el quadre de les dades elaborades i a continuació un gràfic que expressa la variació dels valors absoluts, és a dir en nombre de vots, ocorreguda. Cal dir que per poder fer les degudes comparacions m’he permès algunes hipòtesis que no són altres que les s’estan fent als mitjans de comunicació: l’agregació del vot del CDC i ERC en les dues conteses, l’assimilació del vots d’ICV al 2012 a CSQEP ara, i la desconsideració de les candidatures marginals i irrellevants.

Més possibles electors, descens fort de l’abstenció -sumant aquestes dues coses, augment del nombre de votants en un 12,7%, més de 7500 votants més que la darrera vegada-, desaparició de PxC i presència d’UDC ara per separat, baixada de les candidatures marginals (amb la curiosa excepció del PACMA, els pro animalistes, que augmenten de 326 vots a 564, un 73%), descens considerable dels vots nuls i en blanc..., i ja en l’àmbit dels que han obtingut a nivell general representació parlamentària, doncs el gràfic és prou expressiu: Pujada considerable de C’s i notable també de les CUP (els extrems del "procés"?), lleugeríssims augments de JpS, PSC, CSQEP, i descens notable del PP.

A partir d’aquí una primera i ja molt explicada constatació: els que han fet el pic, repic i repicó són els de C’s que s’han presentat a la plaça cridant ben fort la seva presència. Eren les eleccions del Sí i s’ha presentat el No. Per tenir-ho en consideració d’ara en endavant. Serà sols un crit d’atenció que cal prendre en compte o s’afermarà una alternativa, o contrapart, que fins ara estava somorta? Ja ho anirem veien, però em sembla que la guerra està servida.

30 de setembre

Ex-vot mariner.

Al meu amic Josep M. Raurich.

Entrant al bigarrat museu que Santiago Rusiñol va muntar al Cau Ferrat de Sitges, just a la dreta, hi ha un ex-vot mariner en el que he pensat molt aquests dies passats. Aquí està.

28 de setembre.

Paisatge després de la batalla.

Quan la llum pujada des del fons de mar

a llevant comença just a tremolar,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Salvador Espriu.

Aquest matí, al llevar-me, he pensat en el panorama que ens deixa les eleccions celebrades ahir. He intuït un paisatge desolat, devastat. La construcció inclusiva que vàrem fer des del retrobament de la democràcia -fa quasi bé quaranta anys- ha saltat pels aires desballestada. Ara, avui, he vist els “uns” i els “altres”. Els “uns” que volen ser una cosa i els “altres” que no ho volen ser, o en volen ser una altra. No sé pas si tothom, i especialment els responsables de que això hagi passat, ho veuen així. Es tractava de fer un sol poble. Ara n’hi ha dos. S’ha permès l’emergència d’un monstre que sempre havíem volgut mantenir enterrat. Les dues comunitats, les dues “cultures”, les dues llengües. Ara, quan la segona força més votada pels ciutadans, amb la seva força emergent, s’aixequi a parlar al Parlament de Catalunya en castellà ho veurem plasmat amb tota la seva cruesa. Els que vàrem lluitar per la inclusió som ja pocs, han reeixit els excloents.

Algú en deu ser responsable d’això. Vaja, si és que algú vol assumir cap responsabilitat ja que pensi que no pot ser bo. Si creu que sí, que això és bo, que tant li fa, doncs, endavant!, ja ens ho trobarem tots plegats. La irresponsabilitat d’ERC, històrica, ja era coneguda i descomptada. De l’assumpció d’aquesta irresponsabilitat per part de CDC hi ha la causa de l’actual situació. La frivolitat de molta gent informada i formada, també hi ha contribuït molt. L’existència d’uns quants caragirats n’ha fet la resta. D’una ventada, tots els ponts construïts se’n han anat en orris. Els pontífexs, els que fan ponts, destruïts o debilitats. Fixeu-vos-hi: desaparició de la històrica UDC; difuminació del que era CDC; reeixit l’afebliment socialista català; fracassat el darrer “camaleonisme” dels “psuquerus”. Guanyen els constructors de trinxeres, uns davant dels altres. Anem a una estil de guerra llarga com totes les d’aquesta mena, a una guerra de posicions, bombardejos de cortina, mines i contramines, feixuga, amb molta carn de canó que els “generals” enviaran a deixar-s’hi la pell fins al sacrifici si cal amb una samarreta i molta il·lusió.

Trist panorama el que deixa aquesta batalla. La guerra, a més, continua. Ploreu pels infants.

 28 de setembre.

Tortosa- Horta de Sant Joan.

Feia temps que tenia il·lusió per fer el trajecte entre Tortosa i Horta de Sant Joan en bicicleta per la via verda. El recorregut del tren, o trenet, que havia de servir per portar el carbó –entre altres coses- del Baix Aragó fins als Alfacs va quedar desafectat ja fa temps (1973) i ara està força ben arreglat dins la xarxa de les vies verdes. Més o menys, des del pont de ferro de Tortosa fins al poble d’Horta de Sant Joan, una mica més enllà de la seva estació, són uns 50km.

El bon amic José Mª, company de pedalada de molts diumenges, va convèncer al seu grup dels “Arrepechucos” per tornar a fer-la (ells ja l’han fet varies vegades anant fins i tot més enllà) permetent que els acompanyés. Sí, per ells va ser una sortida de “verano azul”, en la seva pàgina la qualifiquen de cicloturística, ja que són dels de pujar i baixar trescant per les muntanyes, però per mi –en les meves condicions físiques- era tot una prova.

La ruta té dues parts ben diferenciades: la primera, pràcticament plana, que discorre paral·lela al Ebre fins a l’estació de Benifallet, d’uns vint quilòmetres, i la segona que s’enfila cap a dins Els Ports, tot pujant contínuament fins a atendre els 440m d’alçada.   Evidentment, al ser un camí ferroviari no pot tenir pendents pronunciades, però són una trentena de quilòmetres tota l’estona cap amunt. El ferm està ben arreglat –per aquest tipus de circulació-; ja sortint de l’assut de Xerta comencen els túnels que s’aniran multiplicant a la segona part del trajecte alternant-se amb ponts i viaductes, algun d’ells força espectaculars per la seva alçada i construcció. Gairebé tots el túnels, els més llargs, estan il·luminats per unes bombetes escadusseres que fan el seu servei servides per unes bateries que s’aprovisionen amb energia solar. Malgrat això, els meus companys -més habituats i preparats per aquesta mena de sortides- portaven a les seves bicicletes unes modernes llanternes escaients. Sembla mentida –als ulls d’avui- que més de cent anys enrere es poguessin portar a terme semblants obres d’enginyeria d’aquesta envergadura pràcticament a pic i pala (les obres van començar el 1882).

El vent no ens va ajudar gaire, encara que penso que les meves cames tampoc fan meravelles. Al arribar a Bot, la penúltima estació abans del final, ja no podia amb la meva ànima, o el meu cós. En José Mª va aturar-me ja a punt d’una “pájara” i em va fer menjar, beure i reposar una curta estona per refer-me. El pulsòmetre que em controla el ritme dels batecs del cor ja feia estona que anava xiulant que sobrepassava els límits que em són recomanats pel cardiòleg.

I endavant, tornem-hi, fins l’estació –aquesta abandonada del tot, algunes estan rehabilitades per usos turístics- d’Horta de Sant Joan. Arribats allà, però, deixant la via verda faltava pujar fins al poble on teníem reservada taula al restaurant per dinar. Ah!, aquest tram dels darrers pocs quilòmetres per la carretera convencional és mortal ja que és molt pronunciat cap amunt.

Desprès de dinar emprendre el retorn. Ara alegria, tot era baixada amb els colors de la tarda dels primers dies de tardor il·luminant el paisatge que, a més, amb la tranquil·litat de la manca d’esforç es podien gaudir millor que abans. Ja en el pla, seguint l’Ebre altra vegada, el cansament pels quilòmetres fets era palès. A Tortosa ens esperava una bona cervesa, l’havia merescut.

27 de setembre.

Presentació de "Las cuentas y los cuentos de la independencia"*

*A la sala d’actes de la Fundació Iluro, dins la campanya del PSC a les eleccions del 27/9

"Una Catalunya independent serà una potència 

geopolítica a la Mediterrània occidental" 

Héctor López Bofill.

Dins del llibre L’endemà de la independència. 

VV.AA. Ed. L’esfera dels llibres, B-2006.

Dues grans corrents de pensament han guiat a l'home modern del nostre entorn cultural: l'idealisme i el racionalisme.

La preponderància d'una o altra ha variat en el temps i en els llocs. La Il·lustració, el Romanticisme, arreu. La revolució, la reacció, en tots els temps,... però:

Els somni de la raó produeix monstres. El somni del somni porta a la malenconia. El principi de realitat s'imposa. ¿Quina és, però, la realitat? ¿Tenim intel·ligència per escatir-la?

Aquí, malgrat els uns i els altres, cal recórrer a l'empirisme. Sí, ja sé que hi ha visions diverses, però cal comptar, cal llegir, cal comprovar, cal tocar. Som donats a pensar en un temps que potser ja no hi és, o que potser encara no hi és: no és cert que estiguem al segle XIX, sinó en el XXI, començant-lo tot just. Les construccions de tota mena, fins i tot les mentals, són unes altres, o encara són unes altres. No som el centre del món, sinó sols un racó de món. Sembla mentida, amb el que veiem, pensar encara en termes d'eurocentrisme. No som més feliços o infeliços que d'altres, potser diferents en alguns aspectes, tampoc en tants.

Cal mesurar molt més tot. Hi ha ideal, cert o fals. Hi ha raó encertada o equivocada. ¿En podem mesurar el grau i la barreja, el mix, de tot plegat? D'eines en tenim a esplet, de gent per treballar amb elles en disposem forces, de possibilitats de transmetre’n els resultats també en disposem moltes.

Però l'empirisme no té bona premsa ni dels racionalistes ni dels idealistes, ja que no mostra el que voldrien que fos ni els uns ni els altres. És feixuc, cal posar-hi colzes, en el llibre que es presenta ara, cal posar-hi colzes. És més simple construir un futur o rememorar un passat a partir de supòsits potser impossible o potser fal·laços. No podem exigir a la gent corrent que conegui els conceptes per elaborar les balances fiscals o el dèficit fiscal si en especialitzats cercles acadèmics no hi gaire acord.

Josep Borrell i Joan Llorach s'ho han plantejat així.

Hi ha un discurs que persistent, voluntàriament persistent (el llarg procés), ha anat calant com a pluja de pastor i amb el pati ben assaonat ha esclatat no fa pas tant amb la convicció rotunda -entre gran part de la ciutadania amb la que compartim espai geogràfic- de que cal trencar amarres, tot emulant la revolta el té del Boston del segle XVIII i començar una altra revolta. Aquest discurs, o la seva culminació més recent, té unes bases reals o són inventades?

En Josep Borrell i en Joan Llorach ens ho expliquen.

25 de setembre.

 25 de setembre.

No me’n puc estar.

When in the course of humans events it becomes 

necesary for one people to disolve the political bands 

which have connected them with another...

Em sembla que ningú entén, o vol entendre, què està passant. La gent viu tranquil·la. Malgrat l’esverament d’una campanya electoral, sembla que tothom té el resultat descomptat. Fa l’efecte que ja està, que passi el que passi no passarà res de particular, ni de greu.

Tanmateix, estem al mig de la revolta del té, el Boston Tea Party al 1773. Aquesta vegada en lloc de llençar el té al mar es llencen, o es posen, paperetes a les urnes d’unes eleccions pretenent obtenir amb el resultat de la consulta electoral ordinària i autonòmica l’assumpció d’una sobirania que ara per ara no es té. Si guanya la proposta independentista comença el procés tal com ja s’ha explicat.

Bé, a la revolta del  té va seguir la Guerra de la Independència americana. La Corona anglesa no volia perdre les seves colònies i va lluitar per conservar-les. Home!, aquests paral·lelismes no tenen sentit en el món d’avui, em direu.  Un cop manifestada democràticament (sic) la voluntat popular aquesta ja no és discutible i tothom ho acatarà, serem reconeguts internacionalment i podrem procedir a adoptar una Constitució pròpia convertint-nos en un nou estat, en la República Catalana.  Així de fàcil, i serem feliços, pròspers i lliures sense el dogal que ara ens empresona (sic també). Ja ho veureu. No cal fer cas de  declaracions cridaneres. Tot s’adreçarà.

La Corona, en aquest cas, espanyola, és a dir, l’Estat, no farà res i ho acceptarà tal qual? Això no és Txèquia i Eslovàquia que es van separar de mutu acord. Això és un trencament que hi ha una part que no accepta, ni pot acceptar, sense lluitar-ho. Quines forces s’enfronten? No, no cal al començament que siguin militars, sinó sols jurídiques i econòmiques. Ja veurem -si cal arribar a “palabras mayores”-  el ferro que s’hi ha de posar.  Quina força política, moral o coercitiva disposaran els revoltats per convèncer a la gent, al conjunt,  de la justícia inexorable i obligatòria de les seves pretensions? Especialment rellevant és si disposaran d’algun aparell judicial que els doni la raó. Les nostres “tietes” empenyoraran les joies de l’àvia per sostenir la lluita que s’espera? Hi haurà cap general Lafayette d’alguna potència que vindrà a sostenir-ne  el combat? Aconseguirem amb tenacitat i constància superar tos els entrebancs que es posaran a la llarga continuació del “procés”?

Em sembla que hi ha poca gent, dels uns i dels altres, que es mou en aquests paràmetres. Per això tothom viu tan feliç. Potser si hi pensessin una mica molts es farien enrere del que estan fent i dient. Sí que hi ha caps calents, esventats, frívols o calculadors, a una i altra banda que saben de què va la cosa i estan disposats, tot sabent-ho, a tirar endavant  rebenti el que i el qui rebenti. Engalipadors!

La Guerra de la Independència dels Estats Units va començar el 1775 i va durar fins a la Pau de Paris, el 1783.

La única alternativa assenyada a aquesta situació és la via del diàleg, llarga i costosa tal com estan les coses, de la negociació, que implica cessions, concessions,  de totes dues bandes i d’un nou pacte que amb lleialtat ens asseguri un nou període de convivència, junts, en pau.

24 de setembre, dia de la Verge de la Mercè, redemptora de captius.

Canvi d'estació.

Em sap greu. L'estiu s'en va. Els dies s'escurçen, fresquejen ja als matins i als vespres. Ja no dona gust d'estar-se a fora, a la terrassa. Caldrà fer-se a la idea de tornar entrar a redòs, de deixar de mirar l'estrelles tot agafant el primer son a la gandula.

Ben pensat cada estació té el seu encant. La que vé permet aprofitar més les hores centrals del dia tot guaitant els colors tardorencs. Sí, aquestes hores es poden gaudir molt més, la temperatura convida a aprofitar-les. Però la melàngia dels dies curts sols es pot suportar per l'esperança de la reneixença passat l'hivern.

Però cada any és un any menys. Va girant la roda, no pas més o menys de pressa que sempre, però ja no s'albiren amplis horitzonts. És el retorn a les ilusions senzilles que s'escapen o aquelles més amples que ja no es podran assolir.

22 de setembre.

In memoriam. Txiki Benegas.

Fa uns dies es va morir en José Mª (Txiki) Benegas. En tinc alguns records de fa molt temps. Malgrat que no s’ha destacat gaire, durant un temps va ser responsable de la política municipal del PSOE com a Secretari de Relacions polítiques i institucionals. En tant que responsable municipal dels socialistes era el contacte orgànic amb els representants socialistes a la FEMP i per aquesta raó vaig mantenir alguna relació amb ell. Més endavant vàrem tornar a coincidir al Congrés del Diputats ambdós com a diputats rasos.

L’any 1996 vaig participar en un programa de formació municipalista a Veneçuela, a Caracas, per càrrecs locals d’aquell país organitzat  per les fundacions dels partits socialistes corresponents, la Fundación Raul Leoni, i la Fundación Pablo Iglesias. A mi, com sempre, em tocava parlar de la Hisenda local a casa nostre per si a ells els hi podia servir d’alguna cosa.

Els records que em queden d’aquella estada, curta, són ja llunyans i diversos. El trajecte des de l’aeroport a la capital amb les muntanyetes atapeïdes de “ranchitos” que a la nit des de l’hotel, amb les seves llumetes, donaven una impressió fantasmagòrica al paisatge. La congestió de les autopistes urbanes que creuaven la metròpoli caraquenya. L’organització de territori metropolità amb municipis diferents semblant a la nostra àrea barcelonina. El whisky com a beguda en els àpats. El neguit dels assistents al seminari per la proximitat de les festes nadalenques (érem a principis de desembre) que fins i tot va portar a suspendre el darrer dia del curs per la deserció del personal que no volia estar lluny dels seus territoris.

Era ja al final de l’època dels gran partits tradicionals que havien dominat la vida política d’aquell país durant un cert temps, els democratacristians i els socialdemòcrates. S’ensumava un final de cicle, Hugo Chávez guanyaria dos anys desprès.

Si que em va quedar molt present l’assistència a una assemblea de l’agrupació socialista del PSOE de Veneçuela. Es va fer, aprofitant la celebració del dia de la Constitució espanyola –el 6 de desembre-, als salons de l’hotel Sheraton de Caracas. D’entrada, ja el lloc escollit. Però el que em va sorprendre més va ser el contingut de l’assemblea: Com que els components de l’agrupació socialista eren majoritàriament antics exiliats republicans o descendent seus que ja estaven aposentats allà el punt principal de debat va ser a quina mútua s’afiliaven, si a “Los hijos de Padrón” o a la “Irmandade galega”, si mal crec recordar (No sé si Carmen Marón que també venia se’n recordarà). Lògicament, atenent a la data, Benegas –que els devia conèixer bé ja que era nascut allà- va haver de fer una intervenció política en nom del PSOE.

Alguna cosa anecdòtica més podria explicar d’aquell viatge i de les agradables converses a l’hora de sopar i la (les) copa posterior amb els companys. Ara, però, el record de les hores compartides amb un company que ens ha deixat. In memoriam. 

 (Amb Txiqui Benegas, Elena Flores, Tomás Rodríguez Bolaños i Carmen Marón)

18 de setembre.                                                                    

Tanco una finestreta, aquesta, la del “tema”.

Als meus amics i coneguts que són periodistes.

Ahir vaig cometre un error, un altre. No, no és greu ni transcendent, un de tants dels petits que fem cada dia. Malgrat el que em ronda pel cap fa dies, vaig caure en la temptació d’enganxar-me en el tema mono temàtic en el que estem immersos ara i aquí, pretenent -il·lús de mi- participar en el debat. Sí, a la meva manera, segurament en forma irònica ja que no sé posar-m’hi ja d’altra manera vist el nivell en que ens movem. Però de seguida em vaig adonar que m'equivocava, demano disculpes. Com ha dit algú, tot el peix ja està venut. Tothom té les posicions preses, jo també, i és ociós discutir-les. No hi ha possibilitat de debat, sols de parlar a les parets, “diálogos para besugos”. Tu blanc, jo negre. Ningú no va ja amb el lliri a la ma. Espero que no acabem a garrotades.

Per tant, tanco aquesta finestreta del meu taulell. Per sort en tinc moltes altres obertes que em permeten veure, estar i participar en moltes més coses que hi ha en el món més enllà de la descomunal dèria que ha agafat a molts dels meus conciutadans/es.

Aquest darrers dies també he fet debat sobre el “tema” amb un bon amic. Ho hem deixat, no hi ha, sembla, possibilitat que arribem a algun punt d’encontre. Diu que amb un digestiu per entre mig en podem continuar parlant de forma distesa, però em sembla que és millor que parlem d’altres coses que també ens interessen als dos, literatura, paisatges, ...,  i en les que podem congeniar.

Vull tancar, doncs, aquesta finestreta del meu taulell. Poques coses ja em queden per discutir. Tornar a donar-hi voltes ja se’m fa cansat. Veig que ja he emprat tots els adjectius qualificatius possibles des de fa uns quant anys, no ve pas d’ara, en públic i en privat. Ningú aconseguirà moure’m del que penso i del que faré electoralment ja que no crec que em donin cap argument que em pugui convèncer de canviar. No penso parlar-ne expressament més aquí, al bloc, o les xarxes o amb els amics si encara desprès de tot aconsegueixo mantenir-ne algun. Apa, siau! Si em demanen obertament la meva opinió o volen que l’expressi en públic, potser ho faré segons l’estat d’ànim que em trobi, però, vaja, no gaire més.

Aprofitaré el pont de la febrada per anar-me’n a la casa on vaig néixer, aquí a tocar, a quatre passes, on no hi ha televisió, ja que vaig treure l’antena fa temps i no m’ha vagat encara de reposar-la i on no hi ha wifi, a veure si desconnecto del tot. Tinc algun llibre mig llegit que aprofitaré per intentar acabar i n’agafaré algun altre de la pila dels pendents que és molt gran i hi ha varietat. A veure, si sóc capaç de desencervellar-me. La tranquil·litat d’esperit és el primer per mantenir l’equilibri emocional.

Oració al senyor Sant Jordi

A mussitar-la, és clar, amb una molt relativa ingenuïtat.

“Senyor Sant Jordi,

patró,

cavaller sense por,

guarda’ns sempre

del crim

de la guerra civil.

Allibera’ns dels nostres

pecats

d’avarícia i enveja,

del drac

de la ira i de l’odi

entre germans,

de tot altre mal.

Ajuda’ns a merèixer

la pau

i salva la parla

de la gent

catalana.

Amén”

L’estampeta

se’m perdia:

no recordo

l’any ni el dia.

Salvador Espriu

10 de setembre.

Com els estruços.

Els uns pensen que els altres no arribaran fins el final. Els altres pensen que els uns, ni ningú, els impedirà arribar fins al final. No és el “quizás, quizás, quizás,...” de la cançó. Són proclames diàries dels uns i dels altres, “farols” o no, que omplen els mitjans i que tranquil·litzen, enerven, estimulen o encenen als seus possibles destinataris que en són molts.

Que si:

-“Desconnectarem.”

-“Home, amb la meitat dels vots emesos no es va enlloc.”

-“Us portarem als tribunals.”

-“Sí, però amb una gernació de gent al carrer ja veurem com ho feu.”

Estem assentats sobre un barril de pólvora amb una llarga metxa que fa temps que està encesa i va corrent.

-“Ja s’apagarà o l’aturarà algú.”

-“Això no hi ha qui ho pari!”

I la metxa va corrent cremant-se. Fins que arribi el gran pet, l’explosió.

-“És que ja no podem més!”

-“Ja veuran ara el que els (ens) espera!”

  

Les veus assenyades parlen de que cal dialogar, però els que haurien de fer-ho no ho fan, ans al contrari, atien el foc o observen impertèrrits el panorama.

Sembla que ningú descompti els estralls que es poden produir.

-“No n’hi haurà ja que no passarà res.”

-“No n’hi haurà ja que no pot passar res.”

Mentrestant, el poble incaut, que creu que hi ha dirigents (que dirigeixen) a una i/o altra banda va vivint despreocupadament o il·lusionadament:

–“No arribarà la sang (la sang!) al riu, ja ho veureu.”,

-“Acomplirem el nostre somni, arribarem a Ítaca (final del viatge!).”

No ho veig tan clar. Tant de bo. Em temo el pitjor, un esclat de ràbia o una frustració descomunal.

-“Ets un tremendista!” (diuen tant els uns com els altres).

Sí, potser sí. Però no cal anar massa lluny ni massa temps enrere per veure com acaben les actuacions de polítics aventurers sense senderi i qui són els que pateixen les conseqüències de les seves accions. Els diaris en van plens cada dia amb imatges punyents.

“Home, a on vas a parar! Això aquí no pot passar.”

On està escrit? Les revoltes no són mai de franc, mai.

“Solo el pasado está escrito. Aún podemos cambiar el futuro” J.L. Arsuaga.

Doncs això.

-”Ho veus?”

-“Ho veus?”

(Estruç de la Resérve africaine de Sigean passejant entre els cotxes)

5 de setembre.