Tot Govern
quan pren possessió tot just sortit d’unes urnes que han capgirat el panorama
pren unes primeres mesures efectistes per marcar el terreny i manifestar públicament
la seva nova autoritat. El de Mariano Rajoy no ho ha fet diferent que
els cops d’efecte de Felipe González el 1982 o Rodríguez Zapatero
el 2004. Els seu primer Consell de Ministres, als set dies de prendre
possessió, ha estat fort. Dóna per parlar-ne.
Primer anuncien un
escenari de dèficit pitjor del que se sabia, per estovar i aclaparar al personal. Tant li fa
que siguin estimacions, cal curar-se en salut. Tant li fa que el dèficit sigui
de les administracions territorials, fa quatre dies les manaven també els
altres, … i ells.
Seguidament les
mesures fiscals: augment d’ingressos via increments d’impostos, contravenint el que s’havien
atipat de dir i de denunciar, amb la sorpresa de carregar-ho sobre els
seus teòrics votants, i forts retalls a la despesa, aquests sí que ja descomptats.
Augment dels
impostos locals, certament necessaris per aturar la fallida de gran part del món local, però
que certifiquen la defunció
de la seva autonomia. Defunció guanyada a pols per la seva irresponsabilitat.
Congelació de sous
i plantilles públiques, També estava descomptada. Descongelació de pensions, efectista de cara a la galeria,
ah, els titulars dels mitjans!, però no gens diferent –en import- del
que havia fet el Govern anterior. L’1% per totes en lloc de l’augment de les més
baixes.
Ajut indirecte als
balanços dels bans i caixes al tornar a establir la desgravació per compra d’habitatge.
La nefasta política hipotecaria premiada, ara que les entitats financeres no
saben com desfer-se de tota la fullaraca que tenen als seus actius. Les accions
d’aquestes entitats començaran a pujar. La rebaixa dels preus immobiliaris que havien de
fer, a càrrec del
contribuent enlloc dels seus comptes d’explotació.
I dos cops de
puny sobre la taula en temes que la pusil·lanimitat de l’anterior Govern no
va saber resoldre. La decisió de la ubicació de l’A.T.C. (el cementi nuclear) a un poble
perdut de Conca, i l’aprovació del reglament sobre el control de les descàrregues digitals
per protegir la propietat intel·lectual.
En el cas de l’A.T.C.
la decisió està plena de sentit comú. L’alcalde del poble “agraciat” ha
manifestat que el seu
poble ja és un cementiri. Com gran part del territori espanyol i dels
fantasmagòrics municipis que pretenen omplir-lo.
En el cas del reglament,
en José
Mª Lasalle sols ha hagut de fer posar la signatura a una obra seva que
el seu
Ministre aprova a ulls clucs. Guanyen tot un sector, el dels creadors,
sense perdre res a canvi. Els
que protesten no eren d’ells, ... ni dels altres, com és públic i
notori.
En fi, això promet.
Poca broma, quina sacsejada! I el que seguirà, amb majoria absoluta, l’alternativa
desarborada i la ciutadania resignada, ho tindran planer. Ells sols volien el
poder, a qualsevol preu, no en van pas tenir dubtes del què havien de fer. I ja
el tenen. Ara, a manar.
31 de desembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada