31 de desembre de 2011

A sac! Sense manies! Així es fa, sense por! … i amb barra!

Tot Govern quan pren possessió tot just sortit d’unes urnes que han capgirat el panorama pren unes primeres mesures efectistes per marcar el terreny i manifestar públicament la seva nova autoritat. El de Mariano Rajoy no ho ha fet diferent que els cops d’efecte de Felipe González el 1982 o Rodríguez Zapatero el 2004. Els seu primer Consell de Ministres, als set dies de prendre possessió, ha estat fort. Dóna per parlar-ne.

Primer anuncien un escenari de dèficit pitjor del que se sabia, per estovar i aclaparar al personal. Tant li fa que siguin estimacions, cal curar-se en salut. Tant li fa que el dèficit sigui de les administracions territorials, fa quatre dies les manaven també els altres, … i ells.

Seguidament les mesures fiscals: augment d’ingressos via increments d’impostos, contravenint el que s’havien atipat de dir i de denunciar, amb la sorpresa de carregar-ho sobre els seus teòrics votants, i forts retalls a la despesa, aquests sí que ja descomptats.

Augment dels impostos locals, certament necessaris per aturar  la fallida de gran part del món local, però que certifiquen la defunció de la seva autonomia. Defunció guanyada a pols per la seva irresponsabilitat.

Congelació de sous i plantilles públiques, També estava descomptada. Descongelació de pensions, efectista de cara a la galeria, ah, els titulars dels mitjans!, però no gens diferent –en import- del que havia fet el Govern anterior. L’1% per totes en lloc de l’augment de les més baixes.

Ajut indirecte als balanços dels bans i caixes al tornar a establir la desgravació per compra d’habitatge. La nefasta política hipotecaria premiada, ara que les entitats financeres no saben com desfer-se de tota la fullaraca que tenen als seus actius. Les accions d’aquestes entitats començaran a pujar. La rebaixa dels preus immobiliaris que havien de fer, a càrrec del contribuent enlloc dels seus comptes d’explotació.

I dos cops de puny sobre la taula en temes que la pusil·lanimitat de l’anterior Govern no va saber resoldre. La decisió de la ubicació de l’A.T.C. (el cementi nuclear) a un poble perdut de Conca, i l’aprovació del reglament sobre el control de les descàrregues digitals per protegir la propietat intel·lectual.

En el cas de l’A.T.C. la decisió està plena de sentit comú. L’alcalde del poble “agraciat” ha manifestat que el seu poble ja és un cementiri. Com gran part del territori espanyol i dels fantasmagòrics municipis que pretenen omplir-lo.

En el cas del reglament, en José Mª Lasalle sols ha hagut de fer posar la signatura a una obra seva que el seu Ministre aprova a ulls clucs. Guanyen tot un sector, el dels creadors, sense perdre res a canvi. Els que protesten no eren d’ells, ... ni dels altres, com és públic i notori.

En fi, això promet. Poca broma, quina sacsejada! I el que seguirà, amb majoria absoluta, l’alternativa desarborada i la ciutadania resignada, ho tindran planer. Ells sols volien el poder, a qualsevol preu, no en van pas tenir dubtes del què havien de fer. I ja el tenen. Ara, a manar.

31 de desembre.