He recorregut un llarg camí,
el fred penetra la meva roba gastada.
El cel està seré aquesta tarda,
quin dolor que sento al cor!
És un poema de Seihaku Irako que el mestre ens
va ensenyar un dia. Sola en la meva habitació, llegeixo en veu alta poemes que
ell recitava, i també d’altres que no va tenir temps d’ensenyar-me. “Des que
vostè va morir he estat estudiant” xiuxiuejo.
Hiromi Kawakami: “El
cel és blau, la terra blanca. Una història d’amor”. Quaderns crema, B-2011.
7 de febrer.
7 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada