8 de febrer de 2012

Un error no pot portar a un altre error.

Sembla que és qüestió establerta que Catalunya ha de tenir concert econòmic. Com el País Basc o Navarra. Les últimes eleccions autonòmiques les va guanyar CiU portant com a bandera el “pacte fiscal” i el llarg any que fa del seu Govern ha girat una i altra vegada sobre aquest tema modulat per les expectatives de les darreres eleccions generals i el seu resultat. Als mitjans de comunicació el tema ja no es discuteix, en tot cas s’especula sobre aquells que encara, encara, no s’hi ha sumat. La societat civil (?) en fa actes reivindicatius en els que no hi falta ningú, des dels sindicats a la patronal i quasi bé totes les forces polítiques. Res, que “és un clam”, tot el camp és un clam! Pocs s’atreveixen a enfrontar-s’hi contra aquest clam. Por a ser titllats de poc o mals catalans, o antipatriotes. I no obstant...

Això no va enlloc, és impossible. Lo de dalt hauria d’anar a baix per què es produís. Si s’hi arribés, no seria un pacte, seria un trencament.  No es donen pas les condicions per que això pugui raonablement passar. Tenen raó els que diuen que sols amb la independència això serà possible. En els marcs administratius i polítics actuals, i més en les actuals circumstàncies socioeconòmiques, això no va, això no va enlloc. Sols serveix per ventar el foc sagrat de les essències pàtries, i perdoneu, escalfar braguetes nacionalistes, i poc més.

Si els bascos i navarressos el tenen, perquè nosaltres no el podem tenir? Clar, i si nosaltres el tenim, perquè d’altres no el poden tenir al seu torn? És que nosaltres som diferents! Ah, sí? Sí, tant diferents com qualsevulla d’altres.

Les vicissituds històriques en que es va fer la Constitució espanyola del 1978 van comportar l’establiment d’unes regions privilegiades en el conjunt espanyol. Privilegiades fiscalment. N’han tret profit del privilegi, cal dir-ho. Ens fan molta enveja a tots els altres. Molts voldríem ser com ells. Ah, el que faríem si poguéssim ser com ells! Però, cal reconèixer que allò va ser un error. Error que mantenim impertèrrits, sense parlar-ne massa, però que en algun moment es posarà sobre la taula i s’haurà de revisar. En el món d’avui no són pas possibles illes fiscals. En el d’abans, potser sí, en el d’ara en algun moment caldrà dir prou. En tot cas, la seva pervivència, si continua o mentre duri, serà un anacronisme, avantatjós pels que en gaudeixen, però anacronisme que no té res a veure amb els vectors generals. N’hi ha exemples de situacions semblants en el món d’avui, però són marginals i irrisoris. Clar que potser alguns volen ser així, però que ho explicitin bé.

El debat s’està plantejant cada cop més cruament entre els que volen ser-hi i els que no. Es força que el debat estigui centrat aquí, pels nacionalistes és normal, és el seu joc. Legítim. Encara que no sé veure que hi juguen alguns aquí i quins perversos interessos tenen. Caldria explicar millor totes les conseqüències de la jugada. Cap a una nova frustració, o cap una situació de tensió insuportable? Per frustració i tensió la d’ara, direu. Si sols pensem en l’ara, potser. N’hauríem de parlar molt més. Si mirem més enllà, no n’estic tant segur. Un error no hauria de portar a nous errors.



8 de febrer.