Aquests dies els socialistes faran Congrés a
Sevilla per decidir el seu futur desprès de ser descavalcats del Govern en les
darreres eleccions del novembre, una altra patacada rere la de les municipals i
autonòmiques del maig passat. Pràcticament estan fora de combat.
Bé, el seu futur, o potser sols la direcció del
seu futur, qui els dirigirà. El tema hauria d’anar més enllà de l’elecció d’una
nova direcció, però es de témer que sols es quedarà aquí. Cal esperar, però,
que això sigui sols ara per ara i que poc a poc siguin capaços de bastir també
noves politiques i noves propostes.
En el temps que ha durat el procés congressual
s’ha escrit i parlat molt sobre què fer i què tenien que fer. Tant pels propis
socialistes com per gent de fora de la seva organització. Com que a més es
presenten dues candidatures a encapçalar aquest temps futur també hi ha hagut controvèrsia
interna i posicionaments públics per una o altre candidatura.
La darrera aportació que he llegit a aquest
debat crec, potser estic equivocat, que trenca la dinàmica existent. Avui, a El
País, José Antonio Maturana -un veterà dirigent socialista basc que ara era poc
visible, no sé si està un xic retirat de la vida política activa- publica un
escrit a favor d’una opció trencadora del tot, d’un nou començament de veritat:
“Carta
al tercer candidato del PSOE”. Certament, aquest candidat és inexistent, no
hi és, no s’ha donat, i el que podria representar seria un verdader foc nou en
una organització anquilosada que precisa una profunda renovació, al ensems que
tot el pensament socialista d’arreu.
Al final de l’article, els sis punts que
proposa com a actuació per aquest hipotètic, i pràcticament impossible, tercer
candidat estan molt bé, però que molt bé. Però abans fa una demolidora crítica a
la situació actual.
“Te recuerdo que
desde hace muchos años nos hemos acostumbrado, en el PSOE, a no pedir
responsabilidades cuando se pierden las elecciones, tanto a los candidatos como
a los dirigentes. El verbo dimitir no se conjuga y eso que llevamos desde los
noventa perdiendo Ayuntamientos, Diputaciones y CC AA. ¿Y qué decir de las
últimas debacles de mayo y noviembre? ¿Alguien ha dimitido? Todos estos perdedores
nacionales, autonómicos y locales son los que van a decidir el Congreso entre
dos candidatos perdedores. ¿Y esta es la perspectiva de renovación y cambio?
Dicen unos y otros que
van a abrir el partido a la sociedad y a los simpatizantes, pero ¿no sería, de entrada, más
sencillo y práctico comenzar a abrir el PSOE a los militantes que hoy están
olvidados y preteridos?, lo que ha convertido a la mayoría de los mismos
a ser afiliados, pero no simpatizantes del actual PSOE.
Como bien conoces la
disidencia y la crítica han sido yuguladas en estos últimos años de
zapaterismo. La reflexión
ha sido sustituida por la sumisión y la genuflexión. “
Veurem que en surt d’aquest
cap de setmana a Sevilla. Tant de bó, per bé de tots, en surtis una cosa de
profit.
3 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada