Un bolero.

Aquest “clàssic”, més enllà del què explicita, serveix per un “barrido” i per un “fregado”.

Gran Lucho Gatica

29 d’octubre.

Les properes eleccions.

Sembla que les properes eleccions ja estan fetes. Descomptades, que diuen els financers. Al PP ja es reparteixen els càrrecs (dos mesos abans de que s’anomeni el nou Govern). Els del PSOE calculen el seu terra, fins allà els electors els enfonsaran o entaforaran. Els “altres” compten poc i segons com comptaran menys encara. A baladrejar.

Però hi ha, hi hauria, coses a dir. Estem en el moment d’explicar-se. Tots, els uns i els altres. El què han fet i el què no han fet. Perquè s’ha fet o perquè no s’ha fet. I, a partir d’un anàlisi d’on estem, i perquè hi estem, quines propostes es presenten pel futur.

No, no és el mateix els uns que els altres. No són el mateix. Però...

“… a la hora de votar, las emociones resultan ser decisivas, mucho más que el cálculo racional de lo que interesa. Los economistas que se empeñan en aplicar modelos de utilidad para comprender y gestionar la realidad ni se enteran de lo que pasa ni son buena guía para actuar. La inmensa mayoría de los votantes se orienta por sus emociones. Cosa que, por otra parte, es bastante racional, porque es un despilfarro de energía invertir tiempo en leer programas que nadie piensa cumplir.

¿Qué hacer entonces para ganar las elecciones? En principio, buscar expertos en ciencias cognitivas y neurociencias que nos digan cómo funcionan las entrañas de los ciudadanos, y a continuación escribir un cuento, o varios, que permitan conectar los sentimientos de los votantes con los intereses de mi partido.

Porque el negocio de la política se ha convertido en cosa de partidos, empeñados en optimizar sus recursos para ganar elecciones a cualquier precio. Para lograrlo, curiosamente, no hay que recurrir a lo que conviene a las personas, a su capacidad de calcular qué es lo más útil, sino saber contarles buenos cuentos, que empiecen con “érase una vez”, continúen con los grandes desafíos a los que tuvo que enfrentarse el partido (gigantes, dragones, encontrar el vellocino de oro) y acaben trazando un horizonte lo más prometedor posible. Tal vez no tanto como “y seremos felices y comeremos perdices”, porque el futuro prometido debe ser un poco creíble por lo menos, pero sí algo ilusionante.

Adela Cortina: “Leyendas políticas” http://politica.elpais.com/politica/2011/10/08/actualidad/1318093732_741956.html

Ara, les emocions són, estan, pel càstig, per l’alternativa, per l’alternança. Aquests no ho han fet bé, els altres ho faran millor. Cert? Segur? Pel addictes d’un costat, evident. Els ho han venut “matxuconament”. Pels addictes de l’altre: emprenyament, resignació o abstenció. No hi ha res racional en l’elecció, ja que no hi ha res racional en l’anàlisi de com hem arribat fins aquí. Els mitjans, i més segons quins, hi ha ajudat molt. “Tot és culpa del Govern!” Ah, sí? ¿Perquè doncs, i a fora, arreu, amb Governs de signe diferent, també passa? El “papa” no ho ha sabut fer bé, canviem de “papa”.

Què passarà, si es compleixen els pronòstics, d’aquí un any quan no s’hagi capgirat la situació? (jo crec que no es pot capgirar a curt termini, ni possiblement a mig termini) "Oh!, la culpa és dels anteriors que ens ho varen deixar molt malament!" I, d’aquí a dos anys? Frustració. Crec que va per llarg, és molt més que una crisi, si algú ho vol veure. Patirem, i segons amb qui patirem més encara.

28 d’octubre.

Una proposta. A. Montebourg: La desglobalització.

Arnaud Montebourg, cap d’una de les línies o fraccions dels socialisme francès, proposa un programa d’actuació política centrat en la desglobalització. Els exemples que exposa al començar el seu curt llibre són punyents. No són gens desconeguts, mirat al nostre voltant en podem trobar tants com vulgueu. Podem, també, posar-hi noms propis. Desprès interpel·la a les elits benestants. L’esterilitat del moviment socialista avui.

"Se mire como se mire, el sistema ya no se aguanta. Fin de partida para ese mundo del libre comercio sin freno, tan desequilibrado que ya no es útil para nadie. Si quisiéramos resumir los quince últimos años, no sería excesivo decir que la globalización ha fabricado parados en el norte y ha aumentado el número de los semiesclavos en el sur, ha destruido en todas partes los recursos naturales, ha dado el poder a los financieros y ha privado a los pueblos de los medios de autodeterminarse que habían conquistado. 

Ante esta constatación, parece que el necesario vínculo de confianza que une a toda sociedad con sus élites se ha evaporado progresivamente. Las élites económicas y políticas se han encerrado en su confort, en su globalización feliz, protegidas por su cultura, sus profesiones, su movilidad, sus viajes y seguridades financieras. Se han construido unas creencias artificiales, una burbuja estéril e indiferente a la suerte de la gente, una campana de cristal ideológicamente blindada contra la cual se estrellan todos los demás mortales, como insectos contra el parabrisas de un coche estupendo lanzado a toda velocidad. Eso no hace ruido, y el mundo sigue circulando a buen ritmo por las autopistas de la buena conciencia, de las finanzas desreguladas, del libre comercio y de la competencia desatada que dos o tres generaciones de políticos han conseguido."

Arnaud Montebourg. “¡Votad la desglobalización!" Ed. Paidós, B-2011.

Per superar-ho proposa la desglobalització, un nou proteccionisme. Cal que competim en el món d’avui en condicions d’igualtat. Amb les mateixes regles de joc, socials, laborals, ambientals. Un proteccionisme global, per a tothom. Més centrat en els temes verds, de responsabilitat corporativa. Tot en l’àmbit europeu.

Ara bé. Per on comencem? Ell parla dels seus veïns alemanys, per Alemanya. Dur amb ells, molt dur, però fort de llegir en aquests dies. Escepticisme. No parla gaire bé gens dels temes financers. Que en fem d’aquest desori?

Com podem impulsar programes semblants, o com a mínim, discutir-los? La sensació és que se’ns obre la terra als nostres peus i que estem caient a l’abisme que no sabem on s’acaba, quin és el terra de l’abisme, i que no veiem cap agafador a les parets que ens permeti aturar la caiguda. Desesperança en el futur? Desesperança.

27 d’octubre.

Què ens passa? Cap on anem?

Una metàfora?

26 d'octubre.

En Patufet.

Com en Gerard. Una altra postal de Legami. Coses que un troba anant pel món.

25 d'octubre.

Hisendes locals en temps de crisi.

Lentament va canviant el tarannà públic i en públic dels Alcaldes i Alcaldesses, (al menys els d’aquí, no sé sí els d’allà). Va caient la crosta municipalista que els portava a posicions  indefensables en matèria econòmica. La crua realitat s’imposa i no s’hi val amagar-se darrere de tòpics gestats ja fa molts anys, en altres contexts econòmics i polítics. S’ha acabat allò del 50/25/25. S’ha acabat allò de que cal fer tot el que demana la ciutadania. S’ha acabat l’alegria i potser la disbauxa. Hi ha el que hi ha, i ningú els traurà les castanyes del foc més que ells mateixos. Ja queda com a darrer punt, i amb la boca petita, la “necessària reforma de les hisendes locals”. Cal jugar amb el que hi ha.

Alguns no podran ni fer les solucions convencionals, però afrontaran el patí, com puguin, explicant-ho. En política no valen les lamentacions, cal actuar. Hi ha camp per córrer.

Ara cal anar traslladant aquesta nova visió als ciutadans/es, als mitjans de comunicació, al partits  polítics, tots, i a les pròpies organitzacions municipalistes.

Que no es demani el que no pot ser. Cal confiar en els electes locals, que en general són treballadors i compromesos amb la realitat d’avui.

24 d’octubre.

Capella Morandi.

Entre sala i sala del museo Morandi, situat en unes estances del Palau d’Accursio, al cor de Bolonya, pots recollir-te a la capella.

Giorgio Morandi. Fiori, 1949.

Museu Morandi. Bologna

23 d'octubre.

Descoberta.

C.R.W. Nevinson, Un estudi a Montparnasse. 1926.

Tate Gallery. Londres.

22 d'octubre.

El comunicat d’ETA.

És a punt de fer onze anys que ETA va assassinar a l’Ernest Lluch.

Avui la banda s’ha rendit. Diu que abandona la seva activitat terrorista.

Ernest, hem guanyat!

Tot reconeixent el sofriment que ha causat, en el teus per exemple, entre els que m’hi compto, crec que tu recomanaries magnanimitat ara per tancar aquesta negra història. A veure si som capaços d’estar a l’alçada del futur. Tots.

Odón, una abraçada.

20 d’octubre.

Creix la indignació. Però, anirà enlloc?

Segurament el meu tarannà escèptic no m’ha ajudat a veure amb condescendència els moviments ciutadans que s’estan produint arreu del món en protesta per la situació econòmica, començant pels de casa nostra. Fins hi tot, tinc malfiança d’algunes de les seves actituds llibertaries i la manca de rigor d’alguns dels seus plantejaments. Evidentment no comparteixo aquelles mirades embadalides que jutgen positivament qualsevol moviment social que es produeix sense analitzar massa cap on va, si és que va a algun lloc. Potser és que estic vacunat de “moviments”. M’agraden les coses ben estructurades, clares, cosa difícil a la nostra societat caracteritzada per la complexitat, la diversitat i la volatilitat. He de reconèixer que el treball dels ensenyaments de publicitat i comunicació, vaja, de màrqueting, la tasca de la nano-política i del mitjans de comunicació “termomix” ha estat efectiu i ha produït resultats com aquests.

Precisament en aquesta tessitura està, pel que m’ha semblat llegir, el pare de la teoria de la liquiditat de les societats contemporànies. Zygmunt Bauman. En un article signat per d’un altre analista de la vida actual com és Vicente Verdú,  a partir d’una entrevista que li va fer, s’hi llegeixen paràgrafs com les següents:

Bauman califica a este movimiento, como es bien evidente, de "emocional" y, en su parecer, "si la emoción es apta para destruir resulta especialmente inepta para construir nada. Las gentes de cualquier clase y condición se reúnen en las plazas y gritan los mismos eslóganes. Todos están de acuerdo en lo que rechazan, pero se recibirían 100 respuestas diferentes si se les interrogara por lo que desean".

El movimiento crece y crece pero "lo hace a través de la emoción, le falta pensamiento. Con emociones solo, sin pensamiento, no se llega a ninguna parte". El alboroto de la emoción colectiva reproduce el espectáculo de un carnaval que acaba en sí mismo, sin consecuencia. "Durante el carnaval todo está permitido pero terminado el carnaval vuelve la normativa de antes".

"No me pida que sea profeta", implora Bauman. "En algunos lugares, no en todos, el movimiento ha logrado conquistas importantes pero no es extensible a todos los países". Lo líquido sigue siendo válido para la previsión del porvenir. La modernidad líquida se expresa, obviamente, en su falta de solidez y de fijeza. Nada se halla lo suficientemente determinado. Ni las ideas, ni los amores, ni los empleos, ni el 15-M. Por eso teme que tal arrebato acabe también, finalmente, "en nada". No es seguro, pero siendo líquido, ¿cómo no pensar en la evaporación?

Sempre he pensat amb “les jacqueries”, les bullangues, “los motines”, els ludites, ...  Explosions socials que tenen la seva justificació i explicació, però que davant un poder amb mecanismes de repressió/ coacció acaben en no res i comporten sols frustració que pot ser, o no, llavor de posteriors revoltes més organitzades. En aquest sentit els moviments indignats delaten, evidentment, el fracàs, o la inadaptació, actual de les organitzacions polítiques tradicionals per organitzar adequadament a la ciutadania i a les seves possibles fraccions i interessos. Però això, també està molt vist a la història i no ens hem de remuntar gaire lluny en la nostra.

19 d’octubre.

Ravenna.

Varem quedar bocabadats a l’entrar a la basílica de Sant’ Apollinare in Classe. Entrant des del fons, la perspectiva és sensacional. La majoria d’edificis d’aquell temps estan fets amb totxana, el que no els fa vistosos des de fora, àdhuc els campanars cilíndrics, que si fossin de pedra tindrien més patxoca. D’aquí la sorpresa al veure l’interior. L’alçada de la nau principal, la coberta de fusta, aquí les columnes que l’aguanten són de marbre amb els seus capitells corintis (en d’altres llocs les veuríem de totxana també) i al fons, a l’ absis, sota el Crist beneint rodejat de les representacions dels evangelistes (el lleó de Sant Marc, el bou de Sant Lluc, l’àliga de Sant Joan i l’home alat de Sant Mateu) un prat bucòlic amb el pastor Arquebisbe Apol·linar. Espectacular!

Varem tenir una bona pensada decidint que calia anar a Ravenna a veure el que queda de la seva magnificència, els seus famosos mosaics als edificis religiosos.

Cal contextualitzar-los. A les acaballes de l’Imperi Romà, la situació del poder era un desori. Des d’Adrianàpolis els germànics “bàrbars” campen per tot els territoris de l’Imperi. Gala Placídia, filla de Teodosi el Gran, feta presonera en el primer assalt de Roma pel visigot Alaric, és casada amb Ataúlf, el seu successor, que té la seu del seu regne a Narbona, però que al poc morirà a Barcelona, on Gala Placídia li fa un monument funerari típicament romà, clàssic. Torna a Itàlia i el seu mig germà l’Emperador Honori, que ha traslladat la cort de Milà a Ravenna, la casa amb un dels seus generals amb qui té un fill que serà el futur Valentinià III. Mort el segon marit es refugia a Constantinopla a casa del seu pare qui la torna a col·locar a Ravenna, ara, com a emperadriu regent del seu fill petit. Tot això passa a començaments del segle V.

A finals del segle V, s’ensorra definitivament l’ Imperi Romà d’Occident i Bizanci, altra vegada, envia aquesta vegada al rei dels ostrogods, Teodoric, cap a Ravenna, on estableix el seu reialme. Cal dir que aquests germànics eren arrians, però Teodoric sembla que va saber ser tolerant amb els catòlics ortodoxes. Ja ben entrat el segle VI, a la mort de Teodoric, l’Emperador d’Orient, Justinià, considera que ha de prendre directament les regnes d’Itàlia i envia al seu famós general Belisari a conquerir-la. Ravenna es mantindrà governada per exarques bizantins  fins el segle VIII quan els longobards els expulsen definitivament d’Itàlia.

A partir d’aquest context, podeu disposar-vos a veure les meravelles que encara queden, molt capiti disminuïdes pels saquejos i esdeveniments històrics posteriors. Carlemany, els Ot, el papat, els venecians, ... fins Napoleó. La tomba de Gala Placídia, ja plenament bizantina; la tomba de Teodoric, un gran monument de pedra a les afores quasi bé al mig d’una zona industrial; l’església de Sant Vital, amb els mosaics més espectaculars; els baptisteris arrià i catòlic; Sant’ Apollinare Novo, també espectacular; la petita capella arquebisbal amb el seu museu, una joia; ... Afegiu-hi la tomba de Dante Alighieri que desprès de tot un periple per l’Itàlia del Renaixement mort a Ravenna on va concloure la Divina Comèdia, i una tranqui-la capital de províncies plena de bicicletes, mig per a vianants, taules de bars i restaurant al carrer, la Piazza del Popolo amb les seves columnes venecianes, records de tot el que ha passat i els que hi han passat. No es pot explicar en una curta entrada i malgrat que sols hi varem estar un dia, extasiats per la restaurada bellesa del que contemplarem ens hi haguéssim pogut estar molt més temps. L’altre temps, el temps meteorològic, ens va acompanyar amb sol tot el viatge.  Cal dir que mil cinc-cents anys donen per molt: per construcció, destrucció, reconstrucció, deconstrucció, restauració, arranjaments, afegits i adaptacions,... Segur que molt del que veiem no és gaire original, s’ha refet varies vegades  però permet fer-se una idea de la munificència del que va ser, encara que també pots pensar en les senzilles cases del seu voltant.

18 d’octubre.

Però, com hem arribat fins aquí?

Semblava que estava llegint un acudit d’en Gila: “¿Oiga? ¿Es el enemigo? ¡Qué se ponga!”

La noticia del diari es titulava: “Las madres también van de maniobras”.  El conflicte entre un exèrcit professional, de mercenaris, fruit de la decadència de la “Nació” que ja no accepta que se l'hagi de defensar voluntàriament, i la incorporació de les dones a la milícia, fruit de la lluita per la igualtat. Afegim-hi, a sobre, el tema de la conciliació de la vida laboral i la familiar, tant reclamat en els nostres dies malgrat sigui un desideràtum difícil. Remeneu-ho bé i en surt una cosa absurda, de bestiesa.

Hi ha coses que són com són, i no es pot pretendre conjuminar el cuidar-se d’un fill petit i l’haver d’anar de anar de maniobres militars. En Gila, avui, en trauria suc del tema. “Oiga, que no disparen a las cinco que he de ir a buscar el niño a la escuela”.

Aquella vella dita: “Totes les masses piquen”.

El problema, però, és: Noies, “progres” en general, com hem arribat fins aquí?

Franz von Stuck. Amazona i centaure, 1912.

17 d’octubre.

Ciutats italianes.

El viatge de la tardor enguany a començaments, pel pont del Pilar. Fem centre a Bolonya (hi ha vol directe). “Grassa, rossa, dotta” com és definida. Pel menjar: els “tortellini i els tortelloni”, el “ragù a la bolognese” i la mortadel·la; per la seva inclinació política d’esquerres; i per ser seu universitària, la més antiga d’Europa. Des d’aquí: Ferrara, Ravenna, Módena, Parma.

Totes elles varen ser ciutats importants en el Renaixement i l’Edat Moderna. Amb les seves nobleses i la seva vitalitat mercantil, cultural i artística. Amb poder propi que anava variant. Estaven, estan, ben situades geogràficament. Al mig del bell pas entre l’Orient i l’Occident, en una planúria rica d’aigua i de bona terra, colonitzada des de molt antic. Ara, sorprenentment, es mantenen amb una vitalitat envejable.

Vaig treure’n la conclusió de que són ben conscients de que cal mantenir els seus actius monumentals, no sols com a forma de preservar el patrimoni, que també, sinó com a reclam turístic. En viuen molt d’això i ...  hi ha tant per veure! L’abadia de Pomposa, per exemple, que varem anar-hi expressament. El manteniment del monuments és present arreu. Sant Petroni, a Bolonya, amb la façana tapada per restauració, El Duomo de Módena ja llueix mig refet per fora, la façana del davant, però encara en queda l’altra meitat en obres i tota la torre Ghirlandina. El campanille del Duomo de Parma, embolcallat tot restaurant-lo.  A Ferrara, la façana de la Catedral sols és això, una façana, ja que darrera hi ha una església de la Contrareforma, però la plaça del davant val la pena amb els seus restaurants, botigues i pastisseries, al costat del Castello Estense.

Alguns detalls: A Ferrara (uns 140.000 habitants) una gran exposició, al Palazzo dei Diamanti, sobre el Paris de Modigliani, Picasso i Dali: “Gli anni folli”. Interessant pel conjunt d’autors presents. A les quatre de la tarda d’un diumenge d’octubre hi havia cua i feia de mal visitar de la gernació que la contemplava. Sort de l’excel·lent catàleg.

A Parma, al Palazzo Pilotta varem admirar el Teatro Farnese, tot de fusta i molt gran. ¡Quina responsabilitat mantenir-lo i fer-lo servir, encara que sigui de tant en tant!  Però no varem veure el retrat de l’esclava turca del Parmigianino (Francesco Mazzola),  aquest dies estava cedit a Florència.  

A Bolonya, l’interessant conjunt de les esglesioles dels primers temps de l’Edat Mitja, refetes més tard, de l’Abbazia de Santo Stefano, cuidat per benedictins. La torre Asinelli, una de les “torre pendenti”, de 97 metres, de les més altes d’Itàlia, de les clàssiques de finals de l’Edat Mitja, també estava embolicada per restauració. Els carrers amb porxades són continuats. Les places, empedrades, sense verd ni arbres, això queda pels parcs, no per les places. Les botigues, especialment les de roba, feien molt de goig, encara que algunes mostraven uns preus per caure d’esquena. A les de queviures, compraries pels ulls.

Ravenna  mereix una entrada independent.

15 d’octubre.

La mà de Déu.

Segons ens explica el Gènesi:

"[...] i Melquisedec, rei de Salem, traient pa i vi, com era sacerdot del Déu Altíssim, va beneir a Abraham, dient: Beneït Abraham del Déu Altíssim, l'amo de cels i terra. I beneït el Déu Altíssim, que ha posat als teus enemics a les teves mans. I li va donar Abraham el delme de tot."
Gènesi 14, 18-20,

Melquisedec és el sacerdot receptor del primer delme registrat en la Bíblia, donat per Abraham i el primer sacerdot-rei.

Sembla que el delme d’Abraham va permetre a Melquisedec oferir un sacrifici a Déu. La mà de Déu ho beneïa des del cel.

(Detall de la mà de Déu al sacrifici de Melquisedec als mosaics de l’església de San Vital de Ravenna.)

15 d’octubre.

La màquina de pensar.

Tot el que vull fer és….

14 d’octubre.

Llegit.

“De hecho, regresando a Japón, me siento una persona muy diferente de la que era cuando partí hacia el Oeste. No solo vuelvo insatisfecho del resultado de mis estudios, sino que también he aprendido lo triste y amarga que puede resultar la vida. En concreto, es este momento soy consciente de la falibilidad de las emociones humanas y me duele especialmente lo veleidoso de la naturaleza de mi corazón. ¿Cómo podría yo considerar digno de publicarse el registro de unas impresiones que un día pueden ser ciertas y equivocadas el siguiente? Quizás sea ese el verdadero motivo por el que hasta ahora no me he decidido a escribir este diario. Pero no. Hay otra razón.”

Ogai Mori. “La bailarina”. Ed. Impedimenta. Madrid-2011.

13 d'octubre.

La retirada de Madrid.

Luigi Boccherini va neixer a Lucca (Itàlia) però les seves composicions més conegudes les va fer a la Cort espanyola de Carles III a Madrid.

12 d'octubre.

En el final de les Caixes. La disbauxa.

“Mira, ….. , la primera y principal Obra Social de la Cajas de Ahorros fue las retribuciones a sus empleados, especialmente a sus altos empleados.”

Aquesta asseveració l’escoltava per boca d’un important personatge al seu despatx a tocar del rovell de l’ou de l’antic centre estratègic de la capital.

Aquests dies és notícia l’esquinçament de vestidures que hi ha als mitjans respecte a les retribucions i indemnitzacions milionàries d’alguns alts càrrecs de les Caixes d’Estalvis que han estat intervingudes per l’Estat de la seva pràctica fallida. Aquest esquinçament de vestidures és farisaic. Aquests pobres diables (?) dels qui ara s’ha conegut públicament algunes de les seves condicions retributives no van fer res més que adequar-se-les, ja que en realitat se les posaven ells mateixos, al que funcionava en el conjunt del sector. Ningú –responsable- no sap, o no sabia, el que passava dins de les Caixes? Clar que sí, molta gent. Però mentre tot anava bé, i en sucaven d’alguna manera, no calia tampoc fer-ne masses escarafalls. Polítics (de tots colors i nivells), sindicalistes (sí, sí, encara que no ho sembli), mitjans de comunicació (Ah, la publicitat com a font d’ingressos), entitats i institucions diverses (més o menys vives o fantasmagòriques). El problema de les Caixes, en els darrers anys d’esplendor de l’economia de la totxana, ha estat la manca absoluta de control social que han tingut i del que s’han aprofitat alguns “llestos” que es pensaven que eren uns asos de les finances i les han portat fins a estimbar-se barranc avall, i encara ara pretenen que no se’ls passi comptes.

A Catalunya, on estaven “fermament” arrelades, en un any, de 10 entitats sols n’ha quedat una. No ens ho hauríem de fer mirar col·lectivament? No som capaços de fer-ho tot si ens llevem decidits? Quin petit país!

11 d’octubre.

Proverbi xinès.

Fins i tot el camí més llarg comença amb el primer pas.

10 d'octubre.

Snoopy.

Crec que això ja dóna per començar a escriure. Em bull el cap i començo a fer “llistetes” de possibles temes. Però, no cal precipitar-se.

Ara toquen uns dies d’esbargiment per altres terres. Història, art, paisatges diferents, companyonia, relaxació, obrir els ulls per omplir-los de més coses. El menjar i el beure és conegut.

8 d’octubre.

La Betty Boop.

M’han acompanyat des de fa temps imatges de la Betty Boop. Suposo que hi dec tenir alguna fixació.

8 d’octubre.

Espigolant.

Tot desant un llibre al prestatge corresponent te’n adones d’un altre volum que està al costat, que vas deixar allà fa temps i ara et crida l’atenció. L’agafes, l’obres i t’hi entretens una estona.

En la meva fal·lera impulsiva de comprar llibres en tinc alguns de la col·lecció “Los pequeños libros de la sabiduria” de l’editor José J. de Olañeta de Palma de Mallorca. Són peces petites d’autors clàssics. En tinc en català i en castellà. El que vaig tornar a obrir és el Rubaiyat del poeta persa del segle XI Omar Khayyâm.

A peu dret el vaig fullejar una estona. Està fet de sentències curtes que pots anar espigolant, pàgina endavant, pàgina endarrere. En selecciono una que m’agrada:

“Olvida que tenías que ser recompensado ayer y que no lo fuiste. Sé feliz. No lamentes nada. No esperes nada. Lo que debe suceder está escrito en el Libro que hojea al azar el viento de la Eternidad.”  

7 d'octubre.

El detall.

El detall de la dreta, la mà amb la ploma escrivint, és un detall d’una pintura d’en Jacques-Louis David que retrata a un diplomàtic holandès, Jacobus Blauw, al temps de canvi de finals del s.XVIII. Està a la National Gallery de Londres.

6 d’octubre.

Som-hi de nou.

He andado muchos caminos,

he abierto muchas veredas;

he navegado en cien mares,

y atracado en cien riberas.

L’edició que m’ha acompanyat tota la vida de les “Poesías completas” d'Antonio Machado és de l’any 1969, la dotzena edició. Era un volum extra de la famosa col·lecció Austral de l’editorial Espasa-Calpe.

5 d'octubre.