Ciutats italianes.

El viatge de la tardor enguany a començaments, pel pont del Pilar. Fem centre a Bolonya (hi ha vol directe). “Grassa, rossa, dotta” com és definida. Pel menjar: els “tortellini i els tortelloni”, el “ragù a la bolognese” i la mortadel·la; per la seva inclinació política d’esquerres; i per ser seu universitària, la més antiga d’Europa. Des d’aquí: Ferrara, Ravenna, Módena, Parma.

Totes elles varen ser ciutats importants en el Renaixement i l’Edat Moderna. Amb les seves nobleses i la seva vitalitat mercantil, cultural i artística. Amb poder propi que anava variant. Estaven, estan, ben situades geogràficament. Al mig del bell pas entre l’Orient i l’Occident, en una planúria rica d’aigua i de bona terra, colonitzada des de molt antic. Ara, sorprenentment, es mantenen amb una vitalitat envejable.

Vaig treure’n la conclusió de que són ben conscients de que cal mantenir els seus actius monumentals, no sols com a forma de preservar el patrimoni, que també, sinó com a reclam turístic. En viuen molt d’això i ...  hi ha tant per veure! L’abadia de Pomposa, per exemple, que varem anar-hi expressament. El manteniment del monuments és present arreu. Sant Petroni, a Bolonya, amb la façana tapada per restauració, El Duomo de Módena ja llueix mig refet per fora, la façana del davant, però encara en queda l’altra meitat en obres i tota la torre Ghirlandina. El campanille del Duomo de Parma, embolcallat tot restaurant-lo.  A Ferrara, la façana de la Catedral sols és això, una façana, ja que darrera hi ha una església de la Contrareforma, però la plaça del davant val la pena amb els seus restaurants, botigues i pastisseries, al costat del Castello Estense.

Alguns detalls: A Ferrara (uns 140.000 habitants) una gran exposició, al Palazzo dei Diamanti, sobre el Paris de Modigliani, Picasso i Dali: “Gli anni folli”. Interessant pel conjunt d’autors presents. A les quatre de la tarda d’un diumenge d’octubre hi havia cua i feia de mal visitar de la gernació que la contemplava. Sort de l’excel·lent catàleg.

A Parma, al Palazzo Pilotta varem admirar el Teatro Farnese, tot de fusta i molt gran. ¡Quina responsabilitat mantenir-lo i fer-lo servir, encara que sigui de tant en tant!  Però no varem veure el retrat de l’esclava turca del Parmigianino (Francesco Mazzola),  aquest dies estava cedit a Florència.  

A Bolonya, l’interessant conjunt de les esglesioles dels primers temps de l’Edat Mitja, refetes més tard, de l’Abbazia de Santo Stefano, cuidat per benedictins. La torre Asinelli, una de les “torre pendenti”, de 97 metres, de les més altes d’Itàlia, de les clàssiques de finals de l’Edat Mitja, també estava embolicada per restauració. Els carrers amb porxades són continuats. Les places, empedrades, sense verd ni arbres, això queda pels parcs, no per les places. Les botigues, especialment les de roba, feien molt de goig, encara que algunes mostraven uns preus per caure d’esquena. A les de queviures, compraries pels ulls.

Ravenna  mereix una entrada independent.

15 d’octubre.