Les properes eleccions.

Sembla que les properes eleccions ja estan fetes. Descomptades, que diuen els financers. Al PP ja es reparteixen els càrrecs (dos mesos abans de que s’anomeni el nou Govern). Els del PSOE calculen el seu terra, fins allà els electors els enfonsaran o entaforaran. Els “altres” compten poc i segons com comptaran menys encara. A baladrejar.

Però hi ha, hi hauria, coses a dir. Estem en el moment d’explicar-se. Tots, els uns i els altres. El què han fet i el què no han fet. Perquè s’ha fet o perquè no s’ha fet. I, a partir d’un anàlisi d’on estem, i perquè hi estem, quines propostes es presenten pel futur.

No, no és el mateix els uns que els altres. No són el mateix. Però...

“… a la hora de votar, las emociones resultan ser decisivas, mucho más que el cálculo racional de lo que interesa. Los economistas que se empeñan en aplicar modelos de utilidad para comprender y gestionar la realidad ni se enteran de lo que pasa ni son buena guía para actuar. La inmensa mayoría de los votantes se orienta por sus emociones. Cosa que, por otra parte, es bastante racional, porque es un despilfarro de energía invertir tiempo en leer programas que nadie piensa cumplir.

¿Qué hacer entonces para ganar las elecciones? En principio, buscar expertos en ciencias cognitivas y neurociencias que nos digan cómo funcionan las entrañas de los ciudadanos, y a continuación escribir un cuento, o varios, que permitan conectar los sentimientos de los votantes con los intereses de mi partido.

Porque el negocio de la política se ha convertido en cosa de partidos, empeñados en optimizar sus recursos para ganar elecciones a cualquier precio. Para lograrlo, curiosamente, no hay que recurrir a lo que conviene a las personas, a su capacidad de calcular qué es lo más útil, sino saber contarles buenos cuentos, que empiecen con “érase una vez”, continúen con los grandes desafíos a los que tuvo que enfrentarse el partido (gigantes, dragones, encontrar el vellocino de oro) y acaben trazando un horizonte lo más prometedor posible. Tal vez no tanto como “y seremos felices y comeremos perdices”, porque el futuro prometido debe ser un poco creíble por lo menos, pero sí algo ilusionante.

Adela Cortina: “Leyendas políticas” http://politica.elpais.com/politica/2011/10/08/actualidad/1318093732_741956.html

Ara, les emocions són, estan, pel càstig, per l’alternativa, per l’alternança. Aquests no ho han fet bé, els altres ho faran millor. Cert? Segur? Pel addictes d’un costat, evident. Els ho han venut “matxuconament”. Pels addictes de l’altre: emprenyament, resignació o abstenció. No hi ha res racional en l’elecció, ja que no hi ha res racional en l’anàlisi de com hem arribat fins aquí. Els mitjans, i més segons quins, hi ha ajudat molt. “Tot és culpa del Govern!” Ah, sí? ¿Perquè doncs, i a fora, arreu, amb Governs de signe diferent, també passa? El “papa” no ho ha sabut fer bé, canviem de “papa”.

Què passarà, si es compleixen els pronòstics, d’aquí un any quan no s’hagi capgirat la situació? (jo crec que no es pot capgirar a curt termini, ni possiblement a mig termini) "Oh!, la culpa és dels anteriors que ens ho varen deixar molt malament!" I, d’aquí a dos anys? Frustració. Crec que va per llarg, és molt més que una crisi, si algú ho vol veure. Patirem, i segons amb qui patirem més encara.

28 d’octubre.