Semblava que estava llegint un acudit d’en Gila: “¿Oiga? ¿Es el enemigo? ¡Qué se ponga!”
La noticia del diari es titulava: “Las madres también van de maniobras”. El conflicte entre un exèrcit professional, de mercenaris, fruit de la decadència de la “Nació” que ja no accepta que se l'hagi de defensar voluntàriament, i la incorporació de les dones a la milícia, fruit de la lluita per la igualtat. Afegim-hi, a sobre, el tema de la conciliació de la vida laboral i la familiar, tant reclamat en els nostres dies malgrat sigui un desideràtum difícil. Remeneu-ho bé i en surt una cosa absurda, de bestiesa.
Hi ha coses que són com són, i no es pot pretendre conjuminar el cuidar-se d’un fill petit i l’haver d’anar de anar de maniobres militars. En Gila, avui, en trauria suc del tema. “Oiga, que no disparen a las cinco que he de ir a buscar el niño a la escuela”.
Aquella vella dita: “Totes les masses piquen”.
El problema, però, és: Noies, “progres” en general, com hem arribat fins aquí?
Franz von Stuck. Amazona i centaure, 1912.
17 d’octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada