18 d’octubre de 2011

Ravenna.

Varem quedar bocabadats a l’entrar a la basílica de Sant’ Apollinare in Classe. Entrant des del fons, la perspectiva és sensacional. La majoria d’edificis d’aquell temps estan fets amb totxana, el que no els fa vistosos des de fora, àdhuc els campanars cilíndrics, que si fossin de pedra tindrien més patxoca. D’aquí la sorpresa al veure l’interior. L’alçada de la nau principal, la coberta de fusta, aquí les columnes que l’aguanten són de marbre amb els seus capitells corintis (en d’altres llocs les veuríem de totxana també) i al fons, a l’ absis, sota el Crist beneint rodejat de les representacions dels evangelistes (el lleó de Sant Marc, el bou de Sant Lluc, l’àliga de Sant Joan i l’home alat de Sant Mateu) un prat bucòlic amb el pastor Arquebisbe Apol·linar. Espectacular!

Varem tenir una bona pensada decidint que calia anar a Ravenna a veure el que queda de la seva magnificència, els seus famosos mosaics als edificis religiosos.

Cal contextualitzar-los. A les acaballes de l’Imperi Romà, la situació del poder era un desori. Des d’Adrianàpolis els germànics “bàrbars” campen per tot els territoris de l’Imperi. Gala Placídia, filla de Teodosi el Gran, feta presonera en el primer assalt de Roma pel visigot Alaric, és casada amb Ataúlf, el seu successor, que té la seu del seu regne a Narbona, però que al poc morirà a Barcelona, on Gala Placídia li fa un monument funerari típicament romà, clàssic. Torna a Itàlia i el seu mig germà l’Emperador Honori, que ha traslladat la cort de Milà a Ravenna, la casa amb un dels seus generals amb qui té un fill que serà el futur Valentinià III. Mort el segon marit es refugia a Constantinopla a casa del seu pare qui la torna a col·locar a Ravenna, ara, com a emperadriu regent del seu fill petit. Tot això passa a començaments del segle V.


A finals del segle V, s’ensorra definitivament l’ Imperi Romà d’Occident i Bizanci, altra vegada, envia aquesta vegada al rei dels ostrogods, Teodoric, cap a Ravenna, on estableix el seu reialme. Cal dir que aquests germànics eren arrians, però Teodoric sembla que va saber ser tolerant amb els catòlics ortodoxes. Ja ben entrat el segle VI, a la mort de Teodoric, l’Emperador d’Orient, Justinià, considera que ha de prendre directament les regnes d’Itàlia i envia al seu famós general Belisari a conquerir-la. Ravenna es mantindrà governada per exarques bizantins  fins el segle VIII quan els longobards els expulsen definitivament d’Itàlia.




A partir d’aquest context, podeu disposar-vos a veure les meravelles que encara queden, molt capiti disminuïdes pels saquejos i esdeveniments històrics posteriors. Carlemany, els Ot, el papat, els venecians, ... fins Napoleó. La tomba de Gala Placídia, ja plenament bizantina; la tomba de Teodoric, un gran monument de pedra a les afores quasi bé al mig d’una zona industrial; l’església de Sant Vital, amb els mosaics més espectaculars; els baptisteris arrià i catòlic; Sant’ Apollinare Novo, també espectacular; la petita capella arquebisbal amb el seu museu, una joia; ... Afegiu-hi la tomba de Dante Alighieri que desprès de tot un periple per l’Itàlia del Renaixement mort a Ravenna on va concloure la Divina Comèdia, i una tranqui-la capital de províncies plena de bicicletes, mig per a vianants, taules de bars i restaurant al carrer, la Piazza del Popolo amb les seves columnes venecianes, records de tot el que ha passat i els que hi han passat. No es pot explicar en una curta entrada i malgrat que sols hi varem estar un dia, extasiats per la restaurada bellesa del que contemplarem ens hi haguéssim pogut estar molt més temps. L’altre temps, el temps meteorològic, ens va acompanyar amb sol tot el viatge.  Cal dir que mil cinc-cents anys donen per molt: per construcció, destrucció, reconstrucció, deconstrucció, restauració, arranjaments, afegits i adaptacions,... Segur que molt del que veiem no és gaire original, s’ha refet varies vegades  però permet fer-se una idea de la munificència del que va ser, encara que també pots pensar en les senzilles cases del seu voltant.


18 d’octubre.