Segurament el meu tarannà escèptic no m’ha ajudat a veure amb condescendència els moviments ciutadans que s’estan produint arreu del món en protesta per la situació econòmica, començant pels de casa nostra. Fins hi tot, tinc malfiança d’algunes de les seves actituds llibertaries i la manca de rigor d’alguns dels seus plantejaments. Evidentment no comparteixo aquelles mirades embadalides que jutgen positivament qualsevol moviment social que es produeix sense analitzar massa cap on va, si és que va a algun lloc. Potser és que estic vacunat de “moviments”. M’agraden les coses ben estructurades, clares, cosa difícil a la nostra societat caracteritzada per la complexitat, la diversitat i la volatilitat. He de reconèixer que el treball dels ensenyaments de publicitat i comunicació, vaja, de màrqueting, la tasca de la nano-política i del mitjans de comunicació “termomix” ha estat efectiu i ha produït resultats com aquests.
Precisament en aquesta tessitura està, pel que m’ha semblat llegir, el pare de la teoria de la liquiditat de les societats contemporànies. Zygmunt Bauman. En un article signat per d’un altre analista de la vida actual com és Vicente Verdú, a partir d’una entrevista que li va fer, s’hi llegeixen paràgrafs com les següents:
Bauman califica a este movimiento, como es bien evidente, de "emocional" y, en su parecer, "si la emoción es apta para destruir resulta especialmente inepta para construir nada. Las gentes de cualquier clase y condición se reúnen en las plazas y gritan los mismos eslóganes. Todos están de acuerdo en lo que rechazan, pero se recibirían 100 respuestas diferentes si se les interrogara por lo que desean".
El movimiento crece y crece pero "lo hace a través de la emoción, le falta pensamiento. Con emociones solo, sin pensamiento, no se llega a ninguna parte". El alboroto de la emoción colectiva reproduce el espectáculo de un carnaval que acaba en sí mismo, sin consecuencia. "Durante el carnaval todo está permitido pero terminado el carnaval vuelve la normativa de antes".
"No me pida que sea profeta", implora Bauman. "En algunos lugares, no en todos, el movimiento ha logrado conquistas importantes pero no es extensible a todos los países". Lo líquido sigue siendo válido para la previsión del porvenir. La modernidad líquida se expresa, obviamente, en su falta de solidez y de fijeza. Nada se halla lo suficientemente determinado. Ni las ideas, ni los amores, ni los empleos, ni el 15-M. Por eso teme que tal arrebato acabe también, finalmente, "en nada". No es seguro, pero siendo líquido, ¿cómo no pensar en la evaporación?
Sempre he pensat amb “les jacqueries”, les bullangues, “los motines”, els ludites, ... Explosions socials que tenen la seva justificació i explicació, però que davant un poder amb mecanismes de repressió/ coacció acaben en no res i comporten sols frustració que pot ser, o no, llavor de posteriors revoltes més organitzades. En aquest sentit els moviments indignats delaten, evidentment, el fracàs, o la inadaptació, actual de les organitzacions polítiques tradicionals per organitzar adequadament a la ciutadania i a les seves possibles fraccions i interessos. Però això, també està molt vist a la història i no ens hem de remuntar gaire lluny en la nostra.
19 d’octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada