11 d’octubre de 2011

En el final de les Caixes. La disbauxa.

“Mira, ….. , la primera y principal Obra Social de la Cajas de Ahorros fue las retribuciones a sus empleados, especialmente a sus altos empleados.”

Aquesta asseveració l’escoltava per boca d’un important personatge al seu despatx a tocar del rovell de l’ou de l’antic centre estratègic de la capital.

Aquests dies és notícia l’esquinçament de vestidures que hi ha als mitjans respecte a les retribucions i indemnitzacions milionàries d’alguns alts càrrecs de les Caixes d’Estalvis que han estat intervingudes per l’Estat de la seva pràctica fallida. Aquest esquinçament de vestidures és farisaic. Aquests pobres diables (?) dels qui ara s’ha conegut públicament algunes de les seves condicions retributives no van fer res més que adequar-se-les, ja que en realitat se les posaven ells mateixos, al que funcionava en el conjunt del sector. Ningú –responsable- no sap, o no sabia, el que passava dins de les Caixes? Clar que sí, molta gent. Però mentre tot anava bé, i en sucaven d’alguna manera, no calia tampoc fer-ne masses escarafalls. Polítics (de tots colors i nivells), sindicalistes (sí, sí, encara que no ho sembli), mitjans de comunicació (Ah, la publicitat com a font d’ingressos), entitats i institucions diverses (més o menys vives o fantasmagòriques). El problema de les Caixes, en els darrers anys d’esplendor de l’economia de la totxana, ha estat la manca absoluta de control social que han tingut i del que s’han aprofitat alguns “llestos” que es pensaven que eren uns asos de les finances i les han portat fins a estimbar-se barranc avall, i encara ara pretenen que no se’ls passi comptes.


A Catalunya, on estaven “fermament” arrelades, en un any, de 10 entitats sols n’ha quedat una. No ens ho hauríem de fer mirar col·lectivament? No som capaços de fer-ho tot si ens llevem decidits? Quin petit país!

11 d’octubre.