Venècia altre cop.

 

A El País Semanal de diumenge passat un excel·lent reportatge sobre Venècia. Novament Venècia: “Venecia quiere resucitar”. Unes fotografies esplèndides  de José Manuel Ballester introdueixen el reportatge de Milena Fernández. Les fotografies són quasi totes a tota pàgina amb mostres dels llocs  més emblemàtics de la ciutat ara buits.

Fa temps que  Venècia surt en els meus escrits. Pel dos viatges que hi he fet, per les lectures de la Donna Leon i el seu Brunetti, per altres lectures i referències històriques, artístiques i arquitectòniques. Des del 2006, 15 anys ja!, en el vell blog hi surt directa o indirectament catorze vegades. En el blog actualment actiu, deu més.

I és que crec que és un paradigma cultural que cal preservar i que també és un paradigma de la seva possible desaparició sota les “hordes” turístiques. Per això he llegit amb interès  el reportatge que esmento (també he admirat les excel·lent fotografies). Com és la vida ara, a la ciutat de la llacuna, sense turistes, la foto sensacional de les botigues del Rialto amb les portes de persiana metàl·lica baixades, i com és la vida dels habitants que encara hi resideixen i resisteixen contra la gentrificació i l’allau turístic.

Reflexions evidents. No pot ser, no pot continuar sent, que entrin els gran vaixells a la llacuna. És incompatible amb la preservació d’aquell entorn tant fràgil. De les góndoles, i si voleu els “vaporettos”, als creuers de més de deu pisos d’alçada. No pot ser! Bé, ara parlen de limitar-ho als menors de 40.000 tones, limitació al meu entendre poc rigorosa. Cal ser més estrictes. No n’ha d’entrar-hi cap! A Dubrovnik, que el port és petit i no ho permet, els creuers acosten als seus passatgers amb unes petites embarcacions com “llanxes de desembarcament”, com suposo que a molt altres indrets semblants. Perquè a Venècia ha de ser diferent? O millor, perquè ha de ser?, per pura cobdícia especuladora. Hi ha una errada al reportatge, parla de vaixells de 700.000 tones que passen a poca distància de la Plaça de Sant Marc. Crec que deu ser 100.000 tones, però és que aquests són vaixells de més de 300 metres d’eslora (llargada), com tres camps de futbol!!

La segona cosa, restringir l’entrada, primer diu amb una taxa, de 3,-€!, i després establint reserva obligatòria per les estades d’un dia. En la meva opinió, ni lo primer ni lo segon. On es va amb una taxa tant mínima? Què val entrar a un concert, a un festival, a un camp de futbol? Ja n’hi ha prou amb fer demagògia amb les taxes turístiques. El patrimoni que representen certs lloc tant especials com aquest de Venècia necessiten ser protegits. Entrar-hi no pot ser per menys de 100,-€, pel temps que sigui, com un parc temàtic. Entrar a Disneyland Paris, per exemple per un dia i dos parcs val 74,-€. Que aquest parc temàtics són un negoci que cal amortitzar i fer benefici? Doncs, més bé m’ho poseu. Venècia (i tantes altres ciutats històriques) val molt més que qualsevol muntatge d’aquella mena, i qui no ho vulgui així que s’hi posi fulles! Que val entrar a una final de qualsevol campionat de futbol? Doncs, això. Ja està bé!

Són llocs potser per les classes populars d’anar-hi un cop a la vida, però cal fer-ho bé i això val diners. Cal estalviar per anar-hi. Ara, amb el “turisme de masses” s’ha banalitzat tot. Cal gaudir d’un espai excepcional i mil·lenari en condicions, assaborint-ho, delectant-se. No pot ser un lloc de “mordi i fuggi”. La restauració, el comerç els habitatges, la vida, ha de ser el d’una ciutat especial, excepcional, però normal, no de monocultiu turístic. Qui vulgui esbarjo, emocions simples i plaers superficials que vagi a Benidorm.

 

 6 de maig.

La T.A.M.

 La feina que vaig aconseguir al poc d’obtenir el títol de llicenciat en Econòmiques va ser entrar al departament d’estudis de mercat a l’empresa Igoda-Merck. Aquesta era una empresa propietat de la farmacèutica Merck alemanya (Darmstadt), hi havia la Merck americana, que quan la 2ona Guerra Mundial va posar-se sota una nominal denominació espanyola per no ser confiscada pels aliats. Manaven, però, els alemanys a la direcció general. Com a anècdota curiosa vaig coincidir en aquest període amb que el Director Farmacèutic era el Dr. Ponsatí, arenyenc, emparentat amb la família de Raimon Obiols, pare de la Clara Ponsatí, ara perduda en les boires escoceses.  L’especialitat de Merck eren les vitamines que veig que, tants anys després, encara continua fabricant. També els corticoides,  algun antibiòtic i altres coses que sols tenien sortida al Marroc (si mal no recordo era un antecedent de la Viagra).

Allà em vaig dedicar a estudiar l’evolució de les vendes dels productes de l’empresa i també les de la competència i establir les corresponents comparacions i situacions que permetien després prendre per la direcció comercial les oportunes tàctiques i estratègies de vendes. Val a dir que encara no hi havia ordinadors, ni personals ni dels altres, les dades es tractaven externament en el Centre de Càlcul de Sabadell, pel que no hi havia treballs en temps real i les que obteníem del mercat encara venien en més retard ja que es feien amb enquestes de les vendes a les farmàcies i es publicaven obertes a totes les empreses que es subscrivien a aquesta informació. Per treballar les estadístiques feia servir paper mil·limetrat, llapis de colors, regla, goma d’esborrar i una voluminosa calculadora elèctrica que permetia fer alguns càlculs alhora. Estic parlant de quasi cinquanta anys enrere, 1973.

Em va servir per la feina els estudis d’estadística que anaven dins del currículum de la carrera. Una assignatura a tercer curs, entre les dues matemàtiques i l’econometria de quart. Generalment a l’empresa sempre s’analitzava la relació de les vendes respecte al mes anterior i respecte al mateix mes de l’any anterior. Jo vaig introduir una variat que em va fer guanyar molts punts en el meu comés. Es tracta de fer estadístiques en base a la taxa anual mòbil (TAM) que no era altra cosa que establir una sèrie mensual amb els acumulats dels últims dotze mesos, amb el que s’homogeneïtzaven les dades al incorporar sempre totes les variants estacionals que es produeixen en un any. El fet tenia, en l’anàlisi de les vendes de productes farmacèutics (vitamines, antibiòtics, corticoides, ...,) l’avantatge  d’incorporar les conseqüències de les “temporades” de les malalties. Recordo que va ser molt celebrada l’exposició que vaig fer en una reunió de vendes de la correlació desfasada en un mes entre la venda de vitamines desprès d’una tanda de venda d’antibiòtics. El fet ja era intuït i conegut pels metges i informadors  (visitadors) mèdics, però ara hi havia confirmació estadística.

La utilització de la TAM m’ha acompanyat tota la vida a l’hora de fer estadístiques ja que crec que mostrar l’evolució d’un determinant element amb la visió que et dona la sèrie confegida d’aquesta manera és força explicativa. La vaig usar molt quan pretenia correlacionar les vendes d’automòbils que donaven els venedors amb el cicle econòmic. En aquest cas sempre hi havia una Setmana Santa, un final d’any, unes vacances o uns mesos anormals introduïts dins de la sèrie anual (sols quedava fora de l’ajust els mesos de febrer dels anys de traspàs) i això si es combinava la seva presentació amb números índex, agafant un data base per des d’ella anar desenvolupant la sèrie, permetia una visualització ràpida del que passava.

Ara l’he tornat a utilitzar per recapitular els kilòmetres recorreguts en bicicleta en els darrers anys. He constatat dos fets: que anava de baixa des de mig 2019, constatació de la que ja en sé l’explicació, i que la pandèmia m’ha estimulat a sortir més portant un creixement sostingut que crec que ara començarà a estabilitzar-se.

Amb l’edat i el decreixement de les forces físiques la lògica era que s’imposés una lleugera i continuada baixa, que per ara no es dona. Ara, a més, amb la incorporació de la bicicleta elèctrica tinc una eina potent per mantenir la tendència si vull aprofitar-la. No sé si sóc més ambiciós del compte en pensar que amb l’ajut addicional podré fer els recorreguts que m’il·lusionaria fer, especialment fer trajectes de pujada més llargs que els que fins ara encara faig habitualment: Coll Fòrmic, Montserrat, tornar als Àngels, fins i tot intentar atrevir-me amb algun port pirinenc com La Bonaigua. Veurem. No sé pas si se’m ha passat ja el temps de somiar en fer el camí de Sant Jaume o quelcom semblant, però en cara tinc el desig, potser irrealitzable, de la baixada del Danubi per terres austríaques.  Tenir il·lusions i somiar en coses senzilles com aquestes és molt be i no cal angoixar-se .

L’actualització de les dades fins a finals d’any ens dirà alguna cosa al respecte.

5 de maig de 2021

Tot ha saltat pels aires.

L’historiador Santos Juliá, no fa pas gaire traspassat, fixa la data del començament del dubte, o de posar en qüestió, la Transició democràtica espanyola de finals dels anys 70 exactament en el 1999. De resultes de l’anada a Mèxic d’una delegació de Diputats/es que es van reunir amb l’exili republicà allà ja establert per commemorar els 60 anys del final de la Guerra Civil.

Certament, fins aquella data, o des del començament de la restitució de la democràcia, no hi vam voler pensar gaire en el que quedava enrere, volíem superar-ho d’una vegada. Clar que sabíem que havia passat, tots érem fills de la Guerra Civil. No volíem pas amargar-la, però no vam voler –conscientment- refer-la. Havíem llegit ja l’Hugh Thomas, vam tornar a publicar a Joan Peiró, canviàrem els noms dels carrer, ... Perdedors i guanyadors de la contesa fratricida ens vam empassar els nostres records i vam mirar endavant, cap a construir tot el que la nova situació ens possibilitava. Vam tornar al món, vam entrar a Europa, vam fer els millors Jocs Olímpics, vam tornar a tenir l’autoestima que havíem perdut

És l’esquerra la que aixeca la bandera de la restitució de la dignitat dels perdedors de la contesa fratricida d’anys enrere. És l’esquerra i els nacionalistes bascos i catalans. En front, el PP. Aquest davant l’atac, ells que n’havien fet tèbies defenses fins llavors del treball de concòrdia del 78, queden convertits o es converteixen en els seus valedors màxims. Azaña en boca d’Aznar.  Sorprenentment es comença a parlar obertament d’una Segona Transició per superar les suposades mancances de la Primera. En aquell moment, poc recorregut més enllà d’enardits debats a les Corts que no aconseguien traspassar les cròniques periodístiques. El 2000, Aznar aconsegueix la majoria absoluta que li permet desplegar obertament, sense haver de fer concessions, el seu capteniment.

Però en la història hi ha “cignes negres”. 11 de setembre de 2001, l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York. El segle XXI comença malament, quan pensàvem  que ja el portàvem transitant des de l’ensorrament de la URSS i la fi de la possible alternança, tornem a la casella de sortida. Comença un nou temps. De les ombres d’aquell 11-S s’apareix  a casa nostra un segon “cigne negre”, els atemptats del 11 de març del 2004, quatre dies abans de unes noves eleccions general que pocs dubtaven que tornaria a guanyar la dreta, però, que per supèrbia les perd.

Les demandes de la Segona Transició tornen a la taula ara amb possibilitats i més exigències.

Santos Juliá titula un apartat del capítol “Después de la Transición”: “Y promulgan una Ley de titulo impossible”. El projecte que el Govern envia a Les Corts porta per títol: “Ley por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas a favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la Guerra Civil y la Dictadura”. Això passa a començaments de la tardor del 2006, el debat que provoca és llarg, acarnissat, dur. La dreta “pie en pared”, l’esquerra i els nacionalistes collant, el Govern tantejant i transigint a estones. La llei s’aprovarà més d’un any després de presentada, ja ben entrada la tardor del 2007, al tram final de la VIII legislatura. Jo la vaig votar. No va ser pas una votació senzilla i unànime, el PP no la va votar a favor en la seva integritat, sols ho va fer en alguns aspectes menors.

L’esquerda oberta en l’esperit de la Transició al 1999 s’eixamplava per no poder tornar a tancar-se. Curiós, per tenir present, els hereus, o els continuadors de Fraga, Roca, Peces Barba i Solé Tura desmuntant la seva treballada feina. Fraga ministre de Franco, Roca nascut a l’exili, Peces Barba el magisteri acadèmic, Solé Tura locutor a Bucarest. Els continuadors, en lloc d’afermar la centralitat, centrifugaven. I d’aquelles pluges, els llots: La Faes i Vox, l’independentisme del “procés”, la desorientació socialdemòcrata, el 15-M i Podemos. D’altra banda res de gaire diferent del que veiem que està passant en altres indrets del món, del més propers als més llunyans. La polarització, l’afirmació i l’afermament en les diferències, és el nostre pa de cada dia.

Demà eleccions a Madrid, a l’Assemblea de la seva autonomia. Però sembla que van molt més enllà. També fraccionats o esqueixats com aquí. Amb “desparpajo”, amb ganes de brega, amb convicció o resignació potser.

Ahir en Jordi Amat ens va lliurar una de les seves brillants explicacions, la d’un altre tèrmit que fa temps va rossegant per eixamplar l’esquerda pel que es veu amb molt èxit.

Del tèrmit diu: “... él acabaría de completar una parábola que se ajustaba a una plantilla estandarizada: la de militantes de la extrema izquierda que culminaban su evolución ideológica  en un extremo opuesto, de la revolución a la reacción, pero habiendo sido enemigos del moderantismo laico y el liberalismo tolerante del principio hasta el final”.

“Pero lo brutal del caso madrileño,...  es que el deslizamiento por la pendiente de la polarización afectiva se ha producido invocando demonios, que aparentemente, habían sido exorcizados.”

3 de maig.

Velocitat de creuer. Atrapant el temps perdut.

Anàvem fent presentacions de llibres d’una forma més o menys (menys que més) regular fins que va arribar la pandèmia. La darrera de la vella normalitat va ser al febrer del 2020, presencial a la sala d’actes de la biblioteca Pompeu Fabra. L’amic i autor Josep Roca Trescents pràcticament s’ho va fer tot sol. Després… aturada.

La tornada ja no seria igual. Va ser ja al desembre de l’any passat on en Joan Armangué va ser el conillet d’índies de la “nova normalitat”, virtual. Per Zoom i tothom des de casa o allà on fos. Al gener vam portar en Gabi Colomé coincidint amb al mateix dia de la pressa de possessió de nou President dels USA . Vam aturar-nos altra cop pel febrer respectant la campanya electoral a les catalanes. Pel que es veu fins avui, no feia falta, ens han pres el pèl. Pel març vam tenir a l’Albert Cañigueral que feia temps que estava “contractat” i en Lluis Foix. A l’abril ja a tota màquina: Joan Coscubiela, Miquel Fañanàs, Jordi Amat i ens aturem en el Sant Jordi.

Però això ja no para. Amb rumb ferm fem via. Les propostes de publicitat (aquesta encara provisional) pels dos propers mesos:

Fins a l’estiu continuarem per Zoom que no funciona pas malament i n'anem aprenent el “tranquillo”, sobre la marxa, i intentant, amb errades, anar millorant. Després de l’estiu i les vacances, veurem. Veurem com està i com ha quedat el panorama. Potser ens empescarem una solució mixta, o continuarem igual. El que sí, després de l’experiència d’aquests darrers temps, la solució virtual pot continuar. Valorarem avantatges i inconvenients.

Vinga! Anem‘hi! Hi ha molt a conèixer, escoltar, parlar, debatre,... Seguim!

 

27 d’abril. La Moreneta. “Rosa d’abril....”

Reflexions de l’endemà.

Deu ser el clima. L’urbanisme, ben segur. Les relacions de producció d’ara. El capteniment cultural general. L’edat i el gènere. Tot això conforma un modus de vida. Hi ha ganes de relacionar-nos, de sortir al carrer, de no restar a casa; d’omplir les taules de bars i restaurants, de celebrar festes o activitats multitudinàries, que hi hagi gent; de viure una mica esbojarradament, de moure’ns, o millor, de no estar-nos quiets.

Volem tornar a fer, i fer-ho com sempre, encara que ben mirat sols fa quatre dies  que ho fèiem així. Ja ho havíem interioritzat profundament, era part de la nostra vida, de la vida de molta gent, de molta gent que se’ls havia negat fins no fa pas gaire semblar que eren acomodats.

No volem saber, mirar, acceptar, que hi ha causes de la pandèmia. Sols veiem les seves conseqüències. Tot un estil de vida ensorrat i volem recuperar-lo. Res, ja estan aquí les vacunes. Una mica de paciència, i mica en mica, punxada a punxada, una a una, centenars de milions de persones sortirem del forat, del túnel en que estem i tornarem a veure la llum i gaudir de la vida com abans. Omplirem els carrers i les places, ocuparem a vesar tots els espais, grans o petits, de les nostres il·lusions: muntanyes i platges, estadis i circuits, vaixells, avions, sales de festes i de concerts, restaurants, botigues i centres comercials.

¿I els “negritus”, i els “indiecitos”, i els pobres, ...? Tindran també vacunes?

(Plantu a Le Monde)

“Vosaltres no sabeu

                                  què és

                                             guardar fustes al moll”

Sí, tornarem esbojarrats a omplir-ho tot, oblidarem el patiment d’aquests mesos tenebrosos sense haver vist si somrèiem sota el tapaboques. Caurà alguna llagrimeta pels que ens han hagut de deixar, lloarem uns dies més, no gaires més, l’esforç dels que van lluitar a primera fila, i ... endavant, a recuperar el temps perdut.

Si és així, quan vingui un altre sotrac tornarem a ensopegar. Deien que cada generació en passa una d’ensopegada. En el que va del segle XXI, vint anys, ja en portem dues.

No volem veure i acceptar que cal baixar el ritme, que cal caviar el rumb i treure el peu de l’accelerador, que cal viure més reposats.

Però, ... el clima no ens ajuda, ens treu de casa, al carrer. L’urbanisme no ens ajuda, els eixams són per produir mel al servei de la reina mare. Les relacions de producció no ens ajuden, precarietat, reconversions, atur, sous baixos, busquen esprémer-nos. Els nivells culturals no ens ajuden, deliberadament nimis per poder cultivar-nos tot sols. L’edat i el gènere a molts no els ajuda tampoc.

Prendrem mal. Ensopegarem de nou. Serà un aquí caic allà m’aixeco? Quina tensió!

Cal començar a pensar i a actuar diferent, ja, des d’ara, o des d’ahir. No hem de tenir nostàlgia del passat. Hem de dibuixar un futur més tranquil.

És fàcil dir-ho des de l’edat provecta, quan ja s’ha viscut molt. Alguns, els joves, reclamen tot just fer-ho, viure. És fàcil des de les condicions d’habitabilitat ja obtingudes quan són confortables. Molts no les tenen. És fàcil dir-ho des de la seguretat material assolida. Molts han anat enrere com els crancs. És fàcil amb una relativa suficiència cultural. Molts no els cau un llibre de les mans, sinó que ni els ha caigut un llibre a les mans.

Però hem de pensar en el conjunt. Si no podem sortir a relacionar-nos per por no serem una col·lectivitat. Cal pensar, doncs, com vivim, a on vivim i què vivim. No serà gens fàcil. Hi haurà grans resistències, per interessos, per desconfiança, per ignorància. Però cal endegar una batalla per una vida diferent. Tenim recursos per a fer-ho i assolir-ho si volem.

Si aconseguim sortir-nos-en d’aquesta, si ho aconseguim, cal preparar-nos, ja que la propera serà més forta, estarem debilitats i refiats. Analitzem les causes, i corregint-les potser ens les estalviarem. Si només resolem les conseqüències haurem sortit del forat però continuaran sorgint nous entrebancs en el camí de la Vida.

Hi ha líders, polítics, cívics, culturals, acadèmics, capaços de conduir a la gent amb un  altre ritme cap un altre cantó?

“Ni sabeu l’oració dels fanal dels vaixells

-que són de tants colors

com la mar sota el sol:

que no hi calen veles.”

Nocturn per acordió.

Joan Salvat Papasseit.

 

24 d’abril. L’endemà del Sant Jordi.

Sant Jordi en la distància.

Queda molt lluny el 1968 en que vaig fer el meu primer Sant Jordi com a llibreter. Va ser a la parada de la Riera, al davant de la porta de les Galeries Aymar (uf!, qui se’n recorda d’aquesta denominació, ara hi ha la botiga de Benetton), on a dins, en un cau, hi havia el primer Cap Gros. Era llavors, des de feia poc, la primera llibreria “progre” que hi va haver a Mataró. Si mal no recordo, o potser en anys posteriors, ens vam atipar de vendre llibres d’Herbert Marcuse, el filòsof que des de Califòrnia marcava el pensament progressista del moment. Igual alguns compradors fins i tot se’l van llegir. De novel·la triomfaven de llarg els sud-americans, era el “boom”, García Márquez, Vargas Llosa, Cortázar, Cabrera Infante, … Aquí encara estàvem amb la Rodoreda, en Porcel i la Montserrat Roig.

Però el meu record primer del Sant Jordi és de més enrere, de quan anava amb calça curta i de la mà de la mare vam entrar a la llibreria Fevicor del carrer de Sant Josep, de camí de l'escola a casa, i ens va comprar al meu germà i a mi un conte d’en Dumbo, o potser era d’en Bambi. Més endavant vindrien les edicions dels clàssics d’editorial Joventut, principalment Dumas, Verne,...

Des de sempre, doncs, per Sant Jordi, llibres. Però en la pandèmia actual la festa primaveral, cultural i sentimental se’n ha anat en orris. L’any passat estàvem confinats a casa. Vaig poder fer l’obsequi de llibres que m’agrada molt fer als meus més endavant quan ens vam poder tornar a aplegar-nos a taula. Però no s’ha perdut del tot la possibilitat de celebrar la festa, la situació imposa noves solucions.

Si saps el que vols, sols has de demanar-ho per internet i t’ho porten a casa. No, no cal Amazon, aquest gran magatzem virtual que hi ha de tot. Pots anar a la teva botiga de sempre, o aquella altra que hi vas de tant en tant, o directament a l’editorial i cap problema. Clar, això no és decidir i triar al darrer moment el que els pot agradar als obsequiats i el que t’agradaria a tu regalar-los i el que vols per  tu. Si estàs al dia de les novetats o de les col·leccions sols cal navegar una estona per la xarxa i ja pots fer directament la comanda.

A vegades l’encertes, a vegades no tant. Aquest any crec que n’encerto alguns segur, en són sis i a més els dels néts. D’altra banda, m’han plogut del cel quatre llibres per mi que no hi comptava, entre ells el darrer del comissari Kharitos, Màrkaris, “Ètica per a inversors” i l’últim Goncourt “La anomalia”. No hi estic gens ficat a la novel·la francesa; una biografia d’en Berlanga i un sobre la Indoxina que semblen prometedors. Pel meu compte m’he tirat a l’assaig. Juan Soto Ivars acaba de treure una cosa que m’ha encuriosit, “La casa del ahorcado”, sobre les derives identitàries de la societat contemporània, veurem. També lectures per possibles presentacions: Victòria Camps, Lluis Bassets.

Però ja vaig reproduir l’altre dia per les xarxes un article que em va semblar adient: Es compren més llibres dels que es llegeixen. Encara en tinc uns quants que van venir per Reis. Mica en mica ens anirem enfrontant a la pila. Segurament, ara, amb la collita de Sant Jordi, n’hi haurà per fins a ben entrat l’estiu.

Però aquest any hi ha una novetat, o potser m’ho sembla. Les bodegues, amb els estocs que tenen a vesar, s’han llençat a fer promocions de vins i caves aprofitant la diada de Sant Jordi (també ja per més endavant, el dia (?) de la Mare). Tot sigui per tirar endavant i subsistir. Aprofito de les terres del Montsant una bona oferta, semblen vins “juganers”. Ara, a més del contingut, el vi, es vénen ampolles i etiquetes. S’esforcen per vendre, per ells que no quedi.

Llibres, roses i ara també vi per acompanyar els àpats d’aquets dies o de més endavant.

23 d’abril

A darrera hora, abans de la Diada, he entrat a la llibreria i he caigut a la temptació i m’he obsequiat amb un caprici d’aquells que mai hagués pensat. La història sempre m’ha agradat, Grècia i el Mediterrani també. 

La Companyia Catalana a l’Orient. Robert Vinas ed. Dalmau editors. T-2017.

Desmesurat, fora de mida.

A “Informe Semanal” de TVE passen un reportatge (el vídeo sencer aquí) sobre la possible instal·lació en terres de Soria, a Noviercas, d’una granja de vaques de més de 25.000 caps de bestiar. Tota una bogeria!

(foto El Norte de Castilla)

La solució dels problemes de l’Espanya buida, que no buidada com agrada dir a polítics i periodistes indocumentats, no passen per instal·lacions com aquesta que en realitat sols contribuirien més encara a la desertització del territori.

Anem a pams. Primer, no és buidada sinó buida. No és que l’hagin buidat és que s’ha buidat que no és el mateix. No ha estat una acció conscient i predeterminada d’algú, ha estat el resultat del desenvolupament econòmic i social de la col·lectivitat (una etapa del creixement econòmic que s’estudiava temps enrere) que ha reduït l’ocupació en l’economia primària (agricultura, ramaderia, pesca, extractives, ...) fruit d’unes millores en la producció, distribució i comercialització del seus bens i serveis que han aconseguit fornir d’alimentació i matèries primeres al conjunt de la població sense la necessitat de tenir gent fixada a la terra moltes vegades en la pura supervivència o mal vivència.

Segon, no es tracta de seguir la tendència explicada, ensenyada i fomentada per les escoles de negocis (“negocis”) d’anar a cercar la màxima eficiència productiva a la recerca dels majors guanys possibles amb el mite i miratge de que hi guanya tothom. Per aquest camí cap al gigantisme, els monopolis i la manca de tota mena d’escrúpols, sols anem a carregar-nos la Terra (l’exemple del vaixell encallat al canal de Suez n’és una altra mostra). Es tracta de produir sent respectuosos amb la Naturalesa, els treballadors, els consumidors i tota la societat amb qui compartim i construïm la Vida.

Una granja d’aquesta mena és una bomba ecològica, és un perill demogràfic, és l’anorreament del territori, és la destrucció del mercat. Certament, la seva eficiència en termes de producció, preus, oferta, sembla que siguin molt superiors a les granges tradicionals (o ja no tant tradicionals ja que també s’han modernitzat) però això és fals. Cal tornar-ho a dir, tot això és fals, ja que no es té en compte les externalitats que comporta, visibles o amagades. El que sembla que ens estalviem a l’hora de pagar el producte ho paguem d’una altra manera o ho haurem de pagar després (¿qui manté els llits de les UCI’s ocupats pels efectes de la pandèmia ara per ara?). Sí, possiblement podran oferir millors preus (i sobre tot, millors beneficis empresarials) però, a quin cost? Al cost de l’ensorrament d’una munió de petis productors que llavors sí buidaran el territori desapareixen mentre ara el mantenen; al cost d’oferir un producte als consumidors pràcticament sintètic (vaja, ja ho han fet amb l’aviram); al cost d’unes instal·lacions i equipaments públics (pagats per tothom) per portar-hi els inputs i treure-hi els outputs (des de xuclar els aqüífers, a les carreteres necessàries, a l’eliminació dels residus). Algun dia haurem de parlar dels maduixots de Huelva o dels tomàquets del Ejido, oi?

Tot plegat per un plat de llenties (l’ocupació d’un poble, d’un punt en el mapa) a canvi de menys plats a altres indrets. La miop visió dels “pobres” alcaldes que ho veuen amb bons ulls, però que no hi veuen més enllà del seu nas posa de manifest l’obsolescència i el perill que representa mantenir administracions locals impotents , estèrils i inadequades a la vida del món d’avui en dia. Com una administració d’un municipi de 150 habitants (n’hi ha?) pot controlar tot el que comporta una instal·lació agropecuària d’aqueta mida? Impossible. Els promotors faran el que voldran, l’espai s’empobrirà i tot plegats serà pa per alguns per avui i gana per demà per molts més. En tenim molts exemples, sols cal passejar-se pel territori.

Tot això ens pot portar a pensar en com distribuïm la nostra despesa personal i com pretenen que la gent sobrevisqui  (feliç?) amb sous baixos i martingales per entretenir-se, però aquesta és una altra història.

14 d’abril. Aniversari històric, només històric.

Impossible.

No és anormal l’existència de vuit grups parlamentaris a la Ciutadella. Es dóna en altres llocs. A les societats benestants les visions de com és el món i de com s’ha de governar es multipliquen. Resolts els temes bàsics a conservar o a canviar és lògic que sorgeixin els grisos. No hi ha discussió sobre si cal ensenyament o sanitat o carreteres, ara hi ha matisos de si una mica més o una mica menys, de si fins aquí o si fins una mica més enllà, si d’aquesta forma o d’aquella altra. Matisos contrastats, evidentment, i defensats o combatuts amb l’energia d’abans, com si fossin substancials. Alguns els creuen substancials i en fan d’ells la seva vida i la seva lluita. El tot o res queda pels extrems, en general poca gent.

Tornen  a ser-hi  temes bàsics, potser ja hi eren, hi han estat sempre, però van quedar arraconats o entelats pels augments generals de riquesa. Potser altres són nous, potser també provocats per la riquesa, i encara no ens en hem adonat o no hem assumit la seva importància, o fem com els estruços. Mentre tant ens anem esbatussant amb les diferències de matisos en qüestions que ja hauríem d’haver donat per superades.

No és cert que tot es redueixi a l’existència de dos blocs al Parlament, o l’un o l’altre. Cap dels dos pretesos blocs és viable per ell mateix. Les diferències ideològiques dins de cada bloc són molt grans i un Govern de sols un d’ells és de funcionament impossible, algun tast d’això ja l’hem provat. No sols hi ha l’eix “nacional” com se’ns pretén dir, hi ha el social, indefugible. Caldria trobar la forma de compaginar-los, però em sembla que en l’actualitat, amb les correlacions que es poden donar, és impossible també.

No hi ha “arrestos” (veig la segona accepció de la M. Moliner: Arrojo, resolución, atrevimiento), ni voluntat ni capacitat per arriscar-se a trencar de bàndol o canviar de posició Totes dues posicions són estèrils, no porten enlloc, no poden funcionar per elles mateixes. Clar, per això, qui ha de cedir, o millor, què pot cedir?

ERC es troba en mig de tot. Està al cap davant d’un bloc però no pot fer el que vol sinó el que li deixin fer. És fort, sortir de la sagristia sense el birret de prevere. Però si canvia de bàndol, com ha d’acceptar que no té la primacia de la transversalitat ja que aquesta la té un altre, el PSC? I aquests darrers, aquesta segona primacia, a canvi de què poden cedir-la, fet que els costaria d’explicar i fer entendre? Segurament de coses que l’altra banda no pot acceptar, al menys ara per ara, no sé pas si és endavant, potser molt més endavant, quan hagi assumit la inutilitat dels seus esforços. Podríem concretar-ho? No és difícil, però no és ni probable plantejar-ho.

Hi ha un “relat”. Qui i com el construeix, qui i com el ven i qui i com el capgira o el pot capgirar. Aquest és la mare dels ous i és -hi torno, ara per ara- irresoluble.  Presoners dels “fats”?

Estem condemnats –per voluntat popular- a seguir rodolant “rostos avall”, a la divisió i a la decadència.

3 d’abril. Dissabte Sant. Pels cristians creients demà comença tot altra vegada. Bona Pasqua!

El meu Xavier Manté.

Avui que arriba la primavera se’ns ha anat en Xavier Manté.

El vaig conèixer, o vaig saber d’ell per primer cop, quan ens deixava casa seva, al carrer Emili Cabañes, per fer reunions clandestines fa cinquanta anys. Ell havia estat dels del FOC dels anys 60 i llavors ja no militava però continuava sent amic dels “insurgents” (més aviat poc insurgents, però vaja). De família llarga vaig conèixer altres germans seus, ell era més gran.

Després vam coincidir en la creació del PSC. Va participar-hi –com tants d’altres- amb entusiasme. Estic buscant, ja la trobaré, una fotografia a l’acte d’exposició de la posició que tinguérem el socialistes al referèndum de la Reforma Política de l’any 1977 amb la també traspassada Anna Comas, si mal no recordo al Foment. Anà  a la llista de les primeres eleccions municipals democràtiques del 79, al lloc 14, en vam treure 8. Ens va ajudar entrant de càrrec de confiança a dirigir, millor dit a aixecar, el departament de Serveis Municipals de l’Ajuntament. Enginyer de professió s’havia dedicat, entre altres coses, a la maquinària per netejar porqueres a mitja Espanya. Ara es dedicaria a les deixalles dels ciutadans de Mataró.

Vam continuar la relació, ell ja fora de l’Ajuntament i al temps també fora de la militància partidària, en un dels projectes en que hi vam abocar ambdós molta il·lusió, esforços, neguits i feina: la planta  d’eliminació d’escombraries, residus sòlids urbans. Des de la primera instal·lació al 1985 fins a la definitiva deu anys més tard (que va tenir posteriors ampliacions) de la mà de l’empresa TVR. Sempre rememoràvem els treballs i l’èxit assolit en resoldre un problema endèmic de la nostra ciutat i poblacions veïnes i alguna que altra anècdota interessant de la relació amb els Entrecanales. S’havien acabat els abocadors més o menys controlats a tot el Maresme. Sempre vam creure en la incineració d’escombraries domèstiques aprofitant-la per producció d’energia: una central tèrmica que funciona amb brossa com a combustible.

Ja he dit que havia deixat la militància partidària però mai va deixar –fins que no va poder més- la militància cívica i de jubilat la va accentuar. Era creient, practicant a la seva manera, estava en les coses dels cristians progressistes i compromesos en els temes de la solidaritat amb els necessitats, amb el Tercer Món, amb la Pau i la Justícia.

Debatíem cordialment, o no, sobre la situació política a Catalunya. Ell era nacionalista, és conegut que jo no. Discrepàvem, evidentment. De paraula o per escrit ens creuàvem comentaris, opinions i posicions. Recordo especialment les que tinguérem en els primers temps convulsos del “procés”. Sempre acabava, però, amb un “sigueu feliços”. Compartírem taula en dates assenyalades amb amics comuns, férem uns quants sopars de bolets i altres activitats. Recordaré sempre la baixada en bicicleta des del Pla de Beret fins a Esterri d’Àneu passant per Montgarri, o la visita que férem a la Vall Fosca per veure la central hidroelèctrica de Cabdella amb motiu del seu centenari (la foto d’aquesta entrada és d’aquell dia).

A un home vital i belluguet com ell el sistema circulatori li va jugar amb el temps males passades i al final el va deixar fora de combat, lamentablement postrat. Ara s’ha acabat, descansa en pau, Xavier. La ciutat i molts ciutadans li hem d’agrair el que s’hi va dedicar i el que va fer, el seu granet de sorra, pel conjunt del país i més enllà. Quan entri o surti de Mataró per la N-II a l’alçada de la Planta de la Brossa, sempre en vam dir així ell i jo, el recordaré.

Una abraçada Assumpció, una abraçada als fills, Albert, Miquel, Roser, Oriol i Pau.

20 de març. Lamentablement porto en els darrers temps masses notes necrològiques.

En Josep Puig-Pla em fa arribar la foto que no he trobat encara de la que parlo més amunt. És de l'any 1977, en Xavier, l'Anna Comas i jo. Gràcies, Pep.

Desesperançats.

La fallida de Lehman Brothers va ser l’inici de l’esclat de la crisi financera del 2008 que es venia covant feia temps.

La política i l’economia que havien permès la situació també van esclatar. Va saltar pels aires tot un sistema –una forma d’entendre els negocis- basat en la pura persecució dels beneficis a qualsevol preu, de qualsevol manera i sobre qualsevol cosa sense regles que el controlessin.

Els polítics que portaven (o no portaven) les regnes dels governs van  quedar sorpresos i esmaperduts, els ciutadans corpresos. Es van fer declaracions grandiloqüents, Sarkozy, dient que regenerarien el sistema, i al capdavall no van fer res de res. Van pagar els de sempre, els de baix.

Va començar a covar-se una revolta, difusa  primer, inconcreta, que va anar creixent. En la segona meitat d’aquests  anys vint hem vist com s’ha plasmat en desconfiança, descontent i descrèdit de la política en els països amb democràcies. Es va endur Governs per endavant, canvis i alternances buscant noves propostes, naixement d’alternatives més o menys formals o organitzades, esclats de ràbia, desconcert, molt desconcert.

A França, Hollande, Macron, les gilets jaunes. A Itàlia, els grillini i governs tecnocràtics. Al Regne Unit, el Brexit. A Alemanya, el tercet partit és el neofeixista. A Espanya, desprès del 15-M, Podemos, ja esberlat, i també Ciudadanos, naufragant, i ara Vox. Als USA ha governat quatre anys Trump. A Brasil, Bolsonaro. Els que no són democràtics s’aguanten per la força de la repressió, Xina, Rússia, Turquia, ...

Els pobres fugen de la misèria per cames. De Centre Amèrica cap al Nord malgrat els impediments. De la interminable guerra de Síria cap on poden. De la falta de perspectives d’Àfrica cap Europa arriscant ofegar-se al mig del mar.

Com si algú hagués donat un cop de peu a un vesper. Tot s’ha posat potes enlaire.

No s’han trobat, o no han deixat que hi haguessin, respostes. La intransigència dels rics, que ja viuen fora del sistema. La inconsistència de les alternatives, la impotència de les formes tradicionals,... porta a la desesperança dels que veuen (veiem) que els Món se’ns en va de les mans. A més, tot això, agreujat per una pandèmia que provoca el soscavament de la “normalitat” que a la gent els costa d’assumir.

Aquests dies, en pocs dies, a casa els polítics donen un espectacle depriment. Aquí i allà.

Ara, que caldria bastir acords estratègics per afrontar la difícil situació sols veiem moviments tàctics per guanyar efímeres posicions que no porten enlloc.  La batalla du Chemin des Dames.

20 de març. Vet aquí, la primavera.

El treball ja no és el que era*.

*Per alguns (cada vegada més) i segons a on (especialment a casa nostra). Gràcies, Albert, per fer-nos-hi pensar.

La data és coneguda, se’n ha parlat bastant: 1979. En aquell any es van produir tres esdeveniments que van comportar el començament de l’ensulsida del funcionament de l’economia industrial capitalista tal com s’havia vingut coneixent des de la Revolució Industrial. D’una banda l’ascens al Govern Britànic de Margaret Thatcher, amb el seu TINA i el doblegament del sindicalisme tradicional. El segon és la pujada al soli pontifici de Joan Pau II i el que va representar de punta de llança contra el sistema comunista soviètic alternatiu al capitalisme. El tercer, la rehabilitació de Deng Xiaoping i la revolució que va representar establir pel seu país que l’important no és el color del gat sinó que caci bé les rates.

Establiment del neoliberalisme, desaparició de l’alternativa al capitalisme, entrada en el mercat mundial d’un gegant tant gran com la suma dels actors existents fins llavors. Xina la fàbrica del món, sols hi ha un sistema econòmic i aquest es basa en que tothom s’ha d’espavilar.

El món “occidental” sacsejat per la història. Fins llavors, des de la Revolució industrial, el capitalisme era cosa seva, ara ja no, i tot el que s’havia bastit sobre fonaments diferencials s’havia d’anar canviant ja que s’esquerdaven. Les construccions socials no desapareixen de la nit amb el dia. Van evolucionant adaptant-se millor o pitjor. Encara, durant un temps, coexistiran mètodes nous i vells, en altres moments històrics també s’ha donat això.

S’havia aprofitat la riquesa diferencial per reforçar prou els fonaments amb més materials. Ciència, tecnologia, capital i treball, institucions, democràcia. Tot això va permetre trobar sortides per adaptar-se als nous temps i no va caldre –d’entrada- renunciar a "l’estil de vida” opulent i benestant que s’havia assolit.

Però amb el temps, poc a poc, les coses anaven canviant. No es podien mantenir totes les estructures sorgides de l’era industrial d’una part del Món. Entràvem, aquí, a les societats post industrials, tecnològicament avançades, que ens conduirien a la societat digital (no sé si el nom és gaire exacte) que ja estem vivint avui, no solament nosaltres sinó ja tot arreu.

S’havia arraconat a Marx, però com les “meigas”, el que va dir hi era:   Les relacions de producció vénen determinades pel desenvolupament de les forces productives. Si aquestes ja són unes altres, les relacions de producció també ho seran.

Cal adaptar-se i trobar noves vies per mantenir o incrementar el benestar de les poblacions. És possible aconseguir-ho. Tenim els coneixements i les tècniques per fer-ho possible, però hi ha grans resistències dels que tenen el poder, com sempre hi ha hagut, no és nou.

És simpàtica la comparació de les resistències corporatives als canvis amb les que mostren les religions. Hi ha noves maneres de veure la vida que xoquen contra el que estableixen les doctrines mil·lenàries. Hi ha noves maneres de treballar, d’organitzar el treball i les empreses, que xoquen contra les reglamentacions i institucions d’una època ja superada.

Cal repensar moltes coses, començant per l’escola, la formació i la universitat. Cal repensar els horaris i les jornades. Cal repensar els governs i les normatives que destil·len i pretén mantenir. Cal repensar els impostos i la despesa pública.  Cal repensar l’organització de la vida, de l’oci, del treball i de l’esbarjo. Cal repensar l’urbanisme i la mobilitat. Cal repensar les formes de control i regulació que pacientment s’havien anat aixecat. Estem en un altre Món ja, emergeixen noves formes i noves actituds, potser en sectors concrets que esdevindran privilegiats per haver-ho vist i saber adaptar-s’hi. Pot quedar molta gent despenjada, per edat, condició social o coneixements. Hi ha riquesa per afrontar-ho i hi ha coneixements per fer-ho. Hi ha molta feina pendent, potser no treball rendible econòmicament, però feina..., a dojo!

Tot això es pot fer de grat o per força; a trompades o  paulatinament; pensant en el comú o salvi’s qui pugui; participant-hi alguns, els que s’espavilin, o explicant-ho bé perquè s’hi apuntin els més; amb incomprensions que ens portin a flamarades de rauxa o amb ajuts puntuals i concrets per què hi hagi més seny.

Podria parlar d’exemples molt propers que vam pensar temps enrere i que s’han malbaratat, però ara no és el cas.

19 de març.

El dia del Pare.

 Marc Chagall. La dansa, 1951. Musée Pompidou. Paris.

Perdoneu. Diu que avui és el "dia del Pare". Una mica d'autoestima també, oi? Gràcies.

19 de març.

Sr. Foix.

Estic llegint “Una mirada anglesa”. Lluís Foix. Ed Columna, B-2021.

The Times, llegit per la gent que mana.

The Guardian, per la gent que els hauria agradat manar.

El Financial Times, pels propietaris del país.

The Daily Telegraph, pel que s’han quedat aturats a l’Anglaterra victoriana.

The Daily Express, pels que creuen que l’emperadriu Victòria encara viu.

The Daily Mirror, per l’esquerra progressista que es pensa que mana.

Tota aquella indústria periodística es concentrava en un parell de milles quadrades, en que passaven moltes hores els periodistes més distingits i influents. Plomes cultes, agres, sarcàstiques, brillants i  fantasioses es movien pels pubs, els bars, els restaurants i els clubs de la zona. El consum de vi francès era espectacular. Les pintes de cervesa buidaven un barril rere un altre. L’alcohol ofegava les penes i les frustracions tan habituals en aquest vell ofici.

Això era fa temps. Podríem fer avui un anàlisi semblant de la premsa al nostre país? Seria curiós.

14 de març.

La democràcia.

Els han venut que la democràcia està per sobre de les lleis. Els han venut bou per bèstia grossa. La democràcia és un sistema amb molts components, les lleis en són una part, qui les fa, qui les executa, qui les interpreta (vaja, Montesquieu) però és la part que la regeix, amb tots els defectes i interpretacions que vulgueu i de qui vulgueu, però és la base del sistema. No és l’arbitri d’un o d’alguns, és el predomini de la norma degudament establerta.

Les lleis es poden canviar si la voluntat popular degudament representada i amb les formalitats corresponents així ho acorda. Però no s’hi pot passar per sobre de qualsevol manera. És una de les normes de la democràcia. El gran defecte dels fets de setembre octubre del 2017 a casa nostra va ser precisament aquest, saltar-se de qualsevol manera les lleis. Cal insistir-hi, el Parlament de Catalunya no és sobirà, és una emanació d’una llei superior que és la Constitució espanyola del 1978. El President de la Generalitat de Catalunya l’anomena el Rei d’Espanya. Costa d’empassar, oi? Que a alguns, molts, no els agrada?, cert, però això –per molts que siguin- no els dóna dret a poder saltar-se de qualsevol manera el sistema establert. Tota la bastida del nostre sistema polític rau aquí.

Les democràcies es van fent –i desfent-, evolucionen i no són pas uniformes. N’hi ha en reialmes i en repúbliques, unitàries, federals i confederals. En països grans, molt grans i petits. N’hi ha de governs presidencialistes i de parlamentaris i mixtes. Els legislatius poden ser unicamerals o bicamerals. N’hi ha amb jutges escollits i jutges designats. És un sistema que va evolucionant, des de les antigues de representació de base censatàries a les universals amb vot femení inclòs (que va costar anys i panys), fins a les més participatives. Totes es regeixen per unes normes que es poden anar modificant, però a través dels procediments establerts per elles mateixes o per un cop de força que les canviï, encara que generalment els cops de força són per destruir-les, no pas per millorar-les.

Què trist explicar el que és evident i que s’ensenya a les primeres nocions de Ciència Política.

Un poble d'ovelles acaba engendrant un govern de llops.

12 de març

Carme en el record.

Va néixer a La Garriga. Es va casar amb un noi de Taradell i allà va portar el seu primer fill al món. En vindrien dos més, un altre noi i una noia, aquesta ja va néixer aquí.

La vaig conèixer quan van haver de traslladar-se a viure a Mataró arran del nomenament del seu marit com a director de l’oficina d’una important llavors entitat bancària i vaig coincidir amb el seu fill gran, en Josep, als pupitres del col·legi.

Primer van viure al carrer Pizarro que en aquells temps era l'últim carrer de l’eixample de la ciutat, darrera encara hi havia camps de pagès i la bòbila. Després, la família Molsosa, va traslladar-se al penúltim pis de la torre de llevant de l’edifici de l’Aliança, a Sant Simó, al costat d’on s’havia traslladat poc temps abans la meva. M’hi vaig passar moltes estones en aquella casa.

Els fills es van fer grans, un d’aquí per allà, els altres aquí o allà. La vaig anar veient, ja menys. Va enviudar fa temps, en Ramon se’n va anar primer. Va veure créixer els néts i no sé si pas gaire les besnétes. Ha viscut fins els 98 anys. Els darrers més enllà que no pas aquí. Però encara vaig poder saludar-la de tant en tant assentada a la Plaça de Santa Anna on els seus fills, el gran i en Sidret l’acompanyaven des de la Residència Municipal de Sant Josep a fer un vol i a prendre el sol i l'aire. Recordaré el seu somriure quan li agafava la ma i li deia unes paraules que vés a saber quins records li despertaven en la seva foscor.

Ara, sense adonar-se, amb la presència de la Glòria al seu costat, se’n ha anat ja definitivament. Per sempre en el meu record, Carme.

8 de març.

Drets i deures.

 

Ens hem passat amb el tema dels drets. Hem de parlar dels deures. Tot és: els meus drets. I els meus deures?, ningú en parla. He de tenir, …dec fer? Conceptes que en la contabilitat (compte que són al revés de com s’entenen literalment) són molt clars.  Debe, Haber, Saldo. Si el saldo és positiu, tenim. Si és negatiu debem. Em sembla que en les societats riques com les nostres, debem més que tenim, especialment respecte a la naturalesa i a la resta de la Humanitat en general, encara que sembla que no en tenim prou de res.

La vida és marevellosa. No en sé l’origen, però val la pena servar-la i fer-la creixer. Ara cal pensar: no en què ens dóna, molt, no hi pensem més, sinó què hi donem nosaltres, crec que ara poc. Hi ha molta feina a fer, treball productiu per la colectivitat, no pel benefici personal, o d’alguns. Benefici per a tots.

Potser viuriem més tranquils si sapiguéssim perquè hem d’estar ocupats i què aportem al conjunt, a la comunitat. Els temes que ens preocupen serien vistos d’una altra manera.

Com afrontem els temes del treball, de la immigració, de la seguretat, de la representació política, de la vida associativa, de la cultura, de l’ensenyament i de l’esbarjo, de les diferents generacions.

Ja sóc gran, m’he fet gran. Potser no me’n hauria de preocupar, és una feina dels que ens vénen al darrera, és la seva feina com ho va ser en el seu moment la nostra, la meva. Però no me’n puc desempellegar de tenir-ho al cap. Omple els meus pensaments.

7 de març.

Barruts i estrellats.

Ahir vaig acabar “Barruts i estrellats” traducció lliure particular del titol del llibre de l’Albert Soler.

 M’agafo una frase i l’adapto: “ En el mundo civilizado, lo que grazne un jubilado en las redes, en las redes se queda, por más que antes de jubilarse fuera… lo que fuera”.

“Lo mejor que dijo Junqueras en su primera aparición televisiva fue que cuando se encontrara con Miquel Iceta, este no sería capaz de aguantarle la mirada. Ni Iceta ni nadie, pensé para mi, mientras la cámara mostraba su primer plano.” Genial!

7 de març.

Què cal millorar?*

* A J.M.P. i R.S.

Dos bons amics, de la meva quinta, coincideixen en preguntar-me si tinc notícia de l’estudi del que s’han assabentat pel programa d’en Xavier Grasset al 3/24 de TV3, “Com millorar la qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya” que ha elaborat “Economistes pel  benestar”. L’estudi, em diuen, té unes 80 pàgines, si el conec i si conec als seus autors.  M’envien l’enllaç a una notícia de l’especial d’economia de “El Punt- Avui” que resumidament explica el treball.

He d’agrair de vell antuvi la confiança que em manifesten en demanar-me la meva opinió. Sé algunes coses d’aquest tema més que no pas ells pel meu ofici, però tampoc gaires més. Els he de demanar excuses si les meves respostes a cop calent foren una mica esquerpes, el tema em posa dels nervis.

No, no conec l’estudi (ara l’he vist al buscar els enllaços). Sí que conec a alguns dels seus autors. Amb en Joan B. Casas de fa molts anys, vam treballar plegats a la Generalitat pre autonòmica, i després hem continuat tenint relacions professionals, ell en tant que auditor i jo en tant que auditat. D’en Francesc Raventós, que va ser director de l’INSALUD i Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i President del Col·legi d’economistes (del que jo no en sóc membre), en tinc bona coneixença. De l’Albert Carreras sé del seu càrrec de Secretari d’Economia al temps del Conseller Mas-Colell. Dels altres noms no en sé res.

Manifesto també d’entrada que els mitjans de comunicació que em citen no els segueixo mai, òbviament pel seu biaix independentista: “Tele procés” i el gironí trabucaire “El Punt”, encara que veig que la noticia l’han publicat altres mitjans, que regularment tampoc segueixo.

No, no he llegit l’estudi, ni m’atreu fer-ho. Ja sé de què va sols amb el títol: “Com millorar...” Uff, ja sé el que segueix. Però el que més em fa defugir d’aquesta mena d’estudis no és que ensenyen la poteta de seguida, sinó alguna cosa més de fons.

Estic convençut que hem de millorar, però decreixent. Hem de millorar el repartiment entre els ciutadans, arreu. No podem  continuar pensant en un món finit en el que els seus habitants pretenen tenir unes perspectives infinites. Això és impossible, no pot ser. Hem de repartir millor, hem d’anar per una altra via.

Llegeixo l’article periodístic per correspondre l’interès dels meus amics. El llegeixo varies vegades per entendre’l. Sembla que els autors del treball parlen dels diners que falten per tenir uns serveis de benestar, (sanitat, educació, serveis socials, habitatge, transports de rodalies), de qualitat de vida, millors pels ciutadans. Reprenc el que acabo de dir: millorar em sembla molt subjectiu. Ja sé que és objectivable, però a partir de quines premisses? Què vol dir millors? Fins a quin punt els volem millors? Com que sóc de l’ofici ja entenc què volen dir: equiparar-los a uns estàndards o nivells pre establerts i determinats i comparar-los amb els que tenim ara. Sembla que deriven, segon la notícia periodística, repeteixo, cap al magrejat  concepte del dèficit fiscal i a l’infaust “Madrid ens roba”. Ja em desanimo i ho deixo.

Això de que aportem més del que rebem i per tant no és just és un argument que com he dit abans em posa dels nervis des de la meva perspectiva ideològica. Segurament que és així, però és que crec que és el que ha de ser. Si som més rics que altres hem d’aportar més al que en són menys que nosaltres. Val, és un principi ideològic, és el meu principi ideològic. Per tant, continuar la conversa sobre aquest tema amb aquest punt de partida no hi estic disposat. Què passaria a la U.E. en les relacions entre Alemanya i Bulgària? I a Catalunya, què passaria entre la Regió Metropolitana i la Catalunya interior? Si tothom rebés el que aporta, com aguantaríem els serveis universals? Tot parteix d’un biaix ideològic que, ho sento, no m’interessa. Deixo de banda la possible gestió de més recursos en segons quines mans, a la vista està, i algunes dels autors de l’informe.

Vull parlar del món, d’aquest món que amb la dèria –moderna, cal dir-ho- del creixement com a excusa per tapar les boques dels pobres (que per cert, han millorat molt), uns quants rics que mai en tenen prou d’apilonar “doblers” porten a la Humanitat al precipici.

La Terra continuarà girant, però potser no hi haurà vida que ho faci sobre ella. Com a Mart, per exemple.

1 de març.