27 de març de 2012

Arran dels resultats de diumenge.

El resultat de les eleccions andaluses de diumenge passat ha capgirat alguns soterrats plantejaments polítics crec que poc explicitats.

És conegut que el desenvolupament que ha tingut l’Estat de les Autonomies no era exactament el previst pels constituents del 78. Llavors, per solucionar els “problemes” català i basc es va redactar un capítol VIII de la Constitució, assumit molt a contra cor i fins i tot rebutjat per la dreta, i especialment unes Disposicions Transitòries sobre el tema que preveia dos models de desenvolupaments autonòmics que ara, més de trenta anys després, caldria revisar i canviar completament ja que han quedat totalment superats pels fets. Les coses no varen anar exactament de la forma que es va preveure.

Molts analistes coincideixen en que la clau de la superació del model constitucional inicialment previst fou el referèndum de l’autonomia andalusa de 1980. Llavors, els andalusos varen dir que ells no serien diferents a ningú altre, que ells com els que més. Va ser, va haver de ser, el “café para todos”. La Rioja, Cantàbria, Castella-La Mancha,…, i al cap de poc amb les mateixes competències estatutàries per a tots amb gran disgust dels nacionalistes perifèrics (bàsicament els catalans) que llevat el tema lingüístic veieren perdre les seves aspiracions a ser considerats diferents. La Disposició Addicional primera de la C.E. preserva els drets històrics dels territoris forals.

Desprès de les darreres eleccions autonòmiques del maig de l’any passat i de les generals de novembre amb l’escombrada generalitzada del PP a tot arreu, sols quedava pendent resoldre Andalusia. Astúries és un tema marginal i de baralla entre la dreta. Si el PP, com pronosticaven totes les enquestes, es feia amb el control de la comunitat més nombrosa en habitants i més “díscola” amb el sentir general de la dreta nacionalista, bé, de totes les dretes nacionalistes, s’estaria en condicions (complicades si més no) de replantejar des del centre el model igualitari i reconduir-lo cap a un model dual, on fins i tot es podria arribar a acceptar l’extensió del confederalisme basc i navarrès a Catalunya, sempre, és clar, que fos acordat en el marc de la ideologia dretana.

Crec que amb aquesta idea, el recent Congrés de CDC es llença obertament, de portes enfora com els és característic, cap el independentisme pensant que en el previsible marc que s’obriria tot seguit podrien tenir cartes a jugar, sinó cap a la separació –que no crec que en el fons els interessi massa- sí cap a la confederació i amb ell el control de la “caixa” que això ja els interessa més. Però, sorprenentment, les coses no han resultat així, i previsiblement el marc que sense explicitar s’havia desitjat no s’ha obert i ara, per a CDC, els pot haver deixat penjats de la brotxa i sense escala per mantenir-se enfilats.


27 de març.