El resultat de les
eleccions andaluses de diumenge passat ha capgirat alguns soterrats
plantejaments polítics crec que poc explicitats.
És conegut que el desenvolupament que ha
tingut l’Estat de les Autonomies no era exactament el previst pels
constituents del 78. Llavors, per solucionar els “problemes” català i
basc es va redactar un capítol
VIII de la Constitució, assumit molt a contra cor i fins i tot
rebutjat per la dreta, i especialment unes Disposicions Transitòries sobre el
tema que preveia dos models de desenvolupaments autonòmics que ara, més de
trenta anys després, caldria revisar i canviar completament ja que han quedat totalment
superats pels fets. Les coses no varen anar exactament de la forma que es va
preveure.
Molts analistes coincideixen en que la clau de
la superació del model constitucional inicialment previst fou el referèndum
de l’autonomia andalusa de 1980. Llavors, els andalusos varen dir que ells
no serien diferents a ningú altre, que ells com els que més. Va ser, va haver
de ser, el “café para todos”. La Rioja, Cantàbria, Castella-La
Mancha,…, i al cap de poc amb les mateixes competències estatutàries per a
tots amb gran disgust dels nacionalistes perifèrics (bàsicament els catalans) que
llevat el tema lingüístic veieren perdre les seves aspiracions a ser considerats
diferents. La Disposició Addicional primera de la C.E. preserva els
drets històrics dels territoris forals.
Desprès de les darreres eleccions autonòmiques
del maig de l’any passat i de les generals de novembre amb l’escombrada
generalitzada del PP a tot arreu, sols quedava pendent resoldre Andalusia.
Astúries és un tema marginal i de baralla entre la dreta. Si el PP,
com pronosticaven totes les enquestes, es feia amb el control de la comunitat
més nombrosa en habitants i més “díscola” amb el sentir general de la
dreta nacionalista, bé, de totes les dretes nacionalistes, s’estaria en
condicions (complicades si més
no) de replantejar des del centre el model igualitari i
reconduir-lo cap a un model dual, on fins i tot es podria arribar a acceptar
l’extensió del confederalisme basc i navarrès a Catalunya, sempre, és
clar, que fos acordat en el marc de la ideologia dretana.
Crec que amb aquesta idea, el recent
Congrés de CDC es llença obertament, de portes enfora com els és
característic, cap el independentisme pensant que en el previsible marc que
s’obriria tot seguit podrien tenir cartes a jugar, sinó cap a la separació –que
no crec que en el fons els interessi massa- sí cap a la confederació i amb ell
el control de la “caixa” que això ja els interessa més. Però,
sorprenentment, les coses no han resultat així, i previsiblement el marc que
sense explicitar s’havia desitjat no s’ha obert i ara, per a CDC, els pot
haver deixat penjats de la brotxa i sense escala per mantenir-se enfilats.
27 de març.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada