31 de març de 2012

La economia del miedo.



Per entendre què ens està passant, la crisi de les economies occidentals, Joaquín Estefania ens fa un passeig pel món i per la seva història econòmica, la més recent, però també pels seus antecedents en l’època del capitalisme. “La economía del miedoEd. Galaxia Gutemberg, 4a. edició, B-2012


Atenció!, quarta edició en quatre mesos. El llibre va sortir el novembre de l’any passat. Sí, ja ho sé, les tirades no són gaire llargues avui, però vol dir l’interès que hi ha per la comprensió del tema, i si aquest es tradueix en la seva lectura pot haver-hi ja un gruix notable de gent més informada sobre la crua realitat que vivim, més enllà de la xerrameca del mitjans i dels polítics.


En la bibliografia que fa servir hi són pràcticament tots els llibres dels autors que estan a la boca de tots aquells que volen analitzar el fet: des dels “Animals Spirits” d’Akerlof i Shiller (gràcies Montse pel regal), evidentment per Keynes i la seva ingent producció, que torna a ser una referència obligada, encara que tinc el dubte si els temps i el món són els mateixos, no hi pot faltar el mestre Galbraith, el reiteradament citat “Esta vez es distinto. Ocho siglos de necedad finaciera” de Reinhart i Rogoff, i la rastellera d’autors habituals, economistes, financers, sociòlegs, historiadors, publicistes, amb els que podem confegir una comprensió documentada del perquè avui l’economia, la nostra i del nostre entorn semblant, va de mal borràs i se li veuen poques sortides.


El llibre es clou en deu megatendències sintetitzades, en clau de resum:

  1. Espectacular augment de la volatilitat. Sí, va d’economia, però podríem estendre-ho a molts aspectes de la vida, de tot. L’acceleració del món d’avui comporta que res dura gaire, ni les certeses.
  2. Major equilibri entre l’Estat i el mercat. Encara que potser a ulls de la gent del carrer això no sigui gaire cert, si que estem assistint a una lluita per recuperar el paper de l’Estat, absolutament necessari, desprès de la revolució neoliberal haguda des dels anys vuitanta.
  3. La desavinença: ajustar per créixer o créixer per ajustar. Les dues polítiques divergents entre els americans i els emergents partidaris del segon, contra els europeus (Frau Merkel al capdavant) entossudits en lo primer. I així ens va a uns i altres.
  4. Procés als economistes. La pèrdua de prestigi d’aquesta professió és descomunal. Malgrat el barroc i recargolat llenguatge dels especialistes acadèmics, la gent creu que no parlen dels seus problemes, i a més no saben proposar les respostes adequades. Tot el cert es redueix a la interpretació que Josep va fer dels somni del Faraó a l’Antic Egipte, el de les vaques grasses i el de les vaques magres.
  5. Canvi del poder geopolític. Això sí que és molt important. Des d’Occident i el Nord cap a l’Orient i el Sud. Els antics dominadors del món ens hem de pensar com quedarem situats en un nou escenari geoestratètic on sols podrem lluir les velles joies de l’àvia fins que, si no anem amb compte, ens les compraran i nosaltres quedarem de masovers i gràcies.
  6. Els nostres fills viuran pitjor que nosaltres. Sí, clar, i els dels anteriors, de l’Orient i el Sud, al revés, millor que els seus pares. Ara ells també estan incorporats a l’economia, ja no són els pobres de rostolls que havien estat sempre. Ja no els podem fer passar per l’adreçador amb la nostra força. Potser ens hi faran passar ells per la seva. Ah, no oblidem que no n’hi ha per a tots de la nostra abundància, el món és finit.
  7. De l’autoregulació a la regulació. Això s’ha posat en evidència. La famosa “mà invisible” sols és la mà dels poderosos i dels “espavilats”, per tant cal unes certes normes regulatòries. La circulació de la informació impedeix els abusos més flagrants. El tema és si hi haurà prou força, si algú aconseguirà capgirar la força, per imposar un cert ordre sobre el desori actual.
  8. Sense regles de joc pel comerç. Torna a posar-se sobre la taula el vell debat proteccionisme vs. lliurecanvi, amb els perills i els resultats que les posicions extremes sobre la qüestió han comportat. Potser la solució és un entremig a uns nivells sociogeogràfics diferents. Potser tot és qüestió de mides i de moments que no són iguals per a tothom.
  9. Una nova generació d’impostos. Aquí, aquí!! A les noves realitats financeres, comercials, ambientals, de consciència de la desigualtat, corresponen noves figures per atendre-les. Les comunitats precisen recursos, els de baix per viure millor i els de dalt han d’aportar-los per que no esclati tot en base a l’aportació sols dels del mig cada vegada més irritats. Taxes sobre las noves realitats i impostos que no s’haurien d’haver oblidat tan alegrement: patrimoni, successions.
  10. Cap a un compromís històric. Cal un gran acord per que això no rebenti, però, ai las!, serà possible? Hi haurà caps al davant de les organitzacions polítiques i socials, i hi hauran organitzacions polítiques i socials que sabran tenir una mirada de llarg abast i superar la seva miserable miopia per aconseguir establir acords a tots els nivells geogràfics per superar l’actual situació?




31 de març.