Ens falta alguna cosa.

Premonitori? Fa alguns dies, entre la pila de llibres que hi havia exposats a la Casa del Llibre, els ulls em varen caure al petit volum de contes de la Maria Barbal: “Cada dia penso en tu” (ed. Columna, B-2011), i el vaig comprar. Conec altres coses de l’autora que m’han agradat, i el gat de la portada em va atreure amb un pressentiment.

Però no el vaig voler llegir, el vaig guardar amb recança. Ahir al vespre el vaig agafar i em vaig posar a llegir-lo.

“Quan trec les claus de la bossa, al replà del pis i davant la porta, sento el petit cascavell i la campaneta dringant des del teu collar lila intens. Espero el teu salt felí a la cadira del rebedor, però obro la porta al silenci dels objectes. Has marxat!, així doncs, des d’on sonen els sorollets del teu collar?”

Ahir, ja no varem poder aguantar més la visió de l’agonia de la Mini al costat nostre, arraulida al sofà, pràcticament immòbil, desganada des de feia dies, apagant-se poc a poc, sols pèl i ossos marcats, ja sense esma per anar a buscar els llocs que s’havia fet seus arreu de la casa. Feia dies que ja no gratava a la porta de la nostra habitació quan ens sentia llevar-nos, ni miolava demanant atenció per menjar o beure. Era gran, tenia uns  tretze anys, però encara pensàvem que ens podia acompanyar algun temps més. El veterinari, però, ens va diagnosticar que tenia una insuficiència renal sense remei. Potser hauríem d’haver estat més insistents en fer-li menjar aquelles pastilles que rebutjava i aquell menjar especial que tampoc va voler mai. La davallada va ser molt ràpida, en quinze dies.

Ens feia molta pena veure-la al costat nostre en aquest estat. Ja no era aquella bestiola, mai va pesar gaire, que anava a la seva amunt i avall amb la dinàmica autònoma que els és pròpia als gats. Una mica esquerpa, però bé que es deixava estimar i era maca, bonica. Sense gaire soroll ens feia companyia.

Amb dolor i pesar varem prendre la decisió de sacrificar-la. Va ser molt ràpid. Desprès, a la tarda, varem fer un sot al pati i l’enterrarem convenientment. Ara, notem que falta alguna cosa al nostre costat.

“En un món tan cruel, en què la mort, també de nens, es produeix contínuament, em surt de demanar disculpes per l’afecte que, essent una gata, t’he professat. Ens has fet setze (tretze) anys de companyia.”

1 de març.