Corralito.

Els papers són molt clars. Vostè comprava “Participaciones preferentes”, un actiu de venciment perpetu, és a dir sense venciment, que no estava retribuït malament i que permetia la seva liquiditat pràcticament de forma immediata ja que sempre hi havia qui en demanava i estava disposat a absorbir les dels que se’n volien desprendre. Els papers signats, segurament sense saber massa què signava, ho expliquen molt bé, sense dubtes.

Això va ser així molt temps, en general ningú feia massa cas de les característiques reals del producte, tant els que l’oferien com els que acceptaven l’oferiment. Es va generar una confiança basada en que tot anava bé i que, a més, ¿què els podia passar als Bancs i a les Caixes?

Fins que els va passar alguna cosa: un terrabastall. La crisi financera se els i les està emportant per endavant. I aquells productes financers tan segurs? Ah, nois… Ara resulta que han esdevingut il·líquids, o que tenen moltes dificultats en ser liquidats al seu valor nominal.

“No pateixin, els oferim fer un canvi per un altre producte molt més clar financerament: els canviarem per accions”. I vet aquí que senzills estalviadors (o no tant senzills) es veuen en la tessitura de convertir-se en borsistes, en inversors, que és una categoria diferent. La clau per entendre-ho: els ha canviat el risc. Abans tenien els seus diners segurs, bé, això pensaven, ara entraran, si accepten el canvi, en el “joc” de la Borsa. Clar, en aquest joc, com en tots els jocs, a vegades s’hi guanya i a vegades s’hi perd. En això està el risc. Probablement no els quedaran gaires opcions, malgrat seu, que esdevenir accionistes.

Bé, però les accions, totes les accions, sempre es poden vendre. Sí, clar, però falta veure quan i a quin preu, si guanyant-hi o perdent-hi. Ah, però a més, una de les condicions imposades del bescanvi per no perdre-hi gaire en ell és acceptar un “programa de fidelització” que comporta mantenir la possessió de les accions així obtingudes durant un determinat temps. Això és un “corralito”. Més o menys llarg, però “corralito”. Atrapats. Atrapats en menor o major intensitat segons la necessitat de disposar d’aquests actius, segons la necessitat d’utilitzar-los o de voler fer-los més segurs.

Cadascú sap les seves necessitats, cadascú haurà de pensar què fer. Però ara s’ha esvaït la confiança que tradicionalment s’havia dipositat per part de la bona gent de peu en els seus gestors financers, vaja amb el director de la seva oficina bancària o d’estalvis, ara caldrà cercar nous agafadors solvents per saber què fer. A on poden trobar-los? Vés a saber!

19 de març.