2 de març de 2012

Ni mig plena, ni mig buida. La Botella està buida!

Poc a poc es va dissipant el baf que en un primer moment va entelar la comprensió del R.D. llei 4/2012 que pretén establir els procediments del mecanisme per finançar el pagaments dels deutes que tenen els Ajuntaments amb els seus proveïdors.

A l’espera de veure d’on surt el finançament necessari per carregar-hi les factures pendents de pagar (tema gens baladí a hores d’ara), ja es veu que anem, 30 anys desprès, a un nou sistema de liquidació de deutes atesa la impossibilitat de que les corporacions locals, o millor dit, moltes d’elles però no pas totes, puguin sortir del forat on estan entaforades aclaparades pels dèficits.

Però, trenta anys enrere les causes de la situació semblant eren ben diferents. Els nous Ajuntaments democràtics tenien que fer front a una situació heretada d’un sistema polític no democràtic. Els consistoris que varen prendre possessió a l’abril del 1979 si que es varen trobar amb les arques buides i ben buides. Els darrers anys del franquisme es varen caracteritzar per dues coses en aquest camp: Escassa o nul·la preocupació pels ingressos públics, ben insuficients en una etapa terminal del sistema, i desgavell urbanístic i social, és a dir, despeses raquítiques o inexistents en la majoria de casos.

Barcelona va encapçalar la reivindicació de trobar una sortida. En Narcís Serra, amb en Pasqual Maragall al seu costat, va ser incansable, i es va aconseguir sortir, amb temps i amb comprensió ciutadana, d’aquella situació. Sanejats els Ajuntaments, sense gaires reformes extraordinàries (la Llei d’hisendes Locals del 1988 no era cap meravellava, malgrat donar els seus fruits), la bona gestió va permetre anar redreçant la situació i possibilitar una ingent tasca en la reconstrucció, o construcció en segons quins casos, dels teixits urbans arreu del país canviant la faç dels nostres pobles i ciutats.

Ara, precisament, l’origen de la situació no es pas el mateix. Les corporacions ja fa temps que són democràtiques, encara no fa pas un any de les darreres eleccions locals. Els anys de l’elevat creixement de l’economia espanyola també varen ser molt bons per les hisendes locals, encara que molts dels seus administradors es varen obnubilar i varen perdre el senderi oblidant tot el sentit de prudència que ha de tenir la gestió pública. La consideració dels ingressos, fàcil com era en algunes partides, es va aparellar amb una consideració de les despeses com si aquestes poguessin atendre totes les demandes i més. La crisi del anys més recent ha posat les coses al seu lloc i alguns, amb sorpresa, han vist el forat que havien cavat. No, ara no pot carregar-se el mort a d’altres ja que molts ajuntaments fa temps que estan a les mateixes mans, o al mateix color polític. Tampoc ara es pot parlar de necessitats bàsiques desateses ja que s’ha fet molt. Ara, sols es pot parlar de mala gestió i de responsables de la mateixa: de mals, de pèssims, gestors. Cal explicar-ho bé als ciutadans/es que encara no se’n han assabentat.

L’Estat, l’Administració Central de l’Estat, va camí de carregar-se amb els dèficits ocasionant un greuge majúscul envers aquells que han estat prudents, honestos i responsables. A cops de Disposición adicional única: En el R.D.L. 4/2012, la Disposició addicional única diu: “Exclusión dels ámbito de aplicación de la disposició adicional única del texto refundido de la Ley General de Estabilidad Presupuestaria.”, i, ¿què diu la D. Addicional única de la Llei General d’Eatabilitat?: “El Estado no asumirá ni responderá de los compromisos de las comunidades autónomas, de las entidades locales y de los entes vinculados o dependientes de aquéllas, sin perjuicio de las garantías financieras mutuas para la realización conjunta de proyectos específicos". No no vol dir sí, oi? No es d’aplicació que l’Estat no assumirà, vol dir que l’Estat assumirà. ¡Justa la fusta!

I ara ve la pregunta: Què comportarà aquesta assumpció? Intervenir l’acció política, via disposicions draconianes varies, de les Corporacions que s’acullin al finançament dels deutes acumulats i que no poden pagar o, proposar un paripé que desprès ningú es preocuparà de fer complir permetent que els causants del desastre en surtin tan campants salvant la cara? Coneixent el país, el paisatge i el paisanatge, em temo que anem més per lo segon que per lo primer, amb el consegüent deteriorament de l’administració de la cosa pública. La Botella està buida, però convé que llueixi un aspecte immillorable.   

1 de març.