Poc a poc es va dissipant
el baf que en un primer moment va entelar la comprensió del R.D. llei 4/2012
que pretén establir els procediments del mecanisme per finançar el pagaments
dels deutes que tenen els Ajuntaments amb els seus proveïdors.
A l’espera de veure
d’on surt el finançament necessari per carregar-hi les factures pendents de
pagar (tema gens baladí a hores d’ara), ja es veu que anem, 30 anys desprès, a un nou sistema de liquidació
de deutes atesa la impossibilitat de que les corporacions locals, o
millor dit, moltes d’elles però no pas totes, puguin sortir del forat on estan
entaforades aclaparades pels dèficits.
Però, trenta anys enrere les causes
de la situació semblant eren ben diferents. Els nous Ajuntaments
democràtics tenien que fer front a una situació heretada d’un sistema polític
no democràtic. Els consistoris que varen prendre possessió a l’abril del 1979
si que es varen trobar amb les arques buides i ben buides. Els darrers anys del
franquisme es varen caracteritzar per dues coses en aquest camp: Escassa o nul·la
preocupació pels ingressos públics, ben insuficients en una etapa terminal del
sistema, i desgavell urbanístic i social, és a dir, despeses raquítiques o
inexistents en la majoria de casos.
Barcelona va
encapçalar la reivindicació de trobar una sortida. En Narcís Serra, amb en
Pasqual Maragall al seu costat, va ser incansable, i es va aconseguir sortir,
amb temps i amb comprensió ciutadana, d’aquella situació. Sanejats els Ajuntaments,
sense gaires reformes extraordinàries (la Llei d’hisendes Locals del 1988 no
era cap meravellava, malgrat donar els seus fruits), la bona gestió va permetre
anar redreçant la situació i possibilitar una ingent tasca en la reconstrucció,
o construcció en segons quins casos, dels teixits urbans arreu del país
canviant la faç dels nostres pobles i ciutats.
Ara, precisament, l’origen de la situació no es
pas el mateix. Les corporacions ja fa temps que són
democràtiques, encara no fa pas un any de les darreres eleccions locals. Els
anys de l’elevat creixement de l’economia espanyola també varen ser molt bons
per les hisendes locals, encara que molts dels seus administradors es varen
obnubilar i varen perdre el senderi oblidant tot el sentit de prudència que ha
de tenir la gestió pública. La consideració dels ingressos, fàcil com era en
algunes partides, es va aparellar amb una consideració de les despeses com si
aquestes poguessin atendre totes les demandes i més. La crisi del anys més
recent ha posat les coses al seu lloc i alguns, amb sorpresa, han vist el forat
que havien cavat. No, ara no pot carregar-se el mort a d’altres ja que molts
ajuntaments fa temps que estan a les mateixes mans, o al mateix color polític.
Tampoc ara es pot parlar de necessitats bàsiques desateses ja que s’ha fet
molt. Ara, sols es pot
parlar de mala gestió i de responsables de la mateixa: de mals, de pèssims,
gestors. Cal explicar-ho bé als ciutadans/es que encara no se’n han
assabentat.
L’Estat,
l’Administració Central de l’Estat, va camí de carregar-se amb els dèficits ocasionant un greuge majúscul
envers aquells que han estat prudents, honestos i responsables. A cops de Disposición
adicional única: En el R.D.L. 4/2012, la Disposició addicional única
diu: “Exclusión dels ámbito de aplicación de la disposició adicional única
del texto refundido de la Ley General de Estabilidad Presupuestaria.”, i,
¿què diu la D. Addicional única de la Llei General d’Eatabilitat?: “El
Estado no asumirá ni responderá de los compromisos de las comunidades
autónomas, de las entidades locales y de los entes vinculados o dependientes de
aquéllas, sin perjuicio de las garantías financieras mutuas para la realización
conjunta de proyectos específicos". No no vol dir sí, oi? No es d’aplicació que l’Estat
no assumirà, vol dir que l’Estat assumirà. ¡Justa la fusta!
I ara ve la
pregunta: Què comportarà aquesta assumpció? Intervenir l’acció política, via
disposicions draconianes varies, de les Corporacions que s’acullin al
finançament dels deutes acumulats i que no poden pagar o, proposar un paripé
que desprès ningú es preocuparà de fer complir permetent que els causants del
desastre en surtin tan campants salvant la cara? Coneixent el país, el paisatge
i el paisanatge, em temo que anem més per lo segon que per lo primer, amb el
consegüent deteriorament de l’administració de la cosa pública. La Botella està
buida, però convé que llueixi un aspecte immillorable.
1 de març.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada